Solteres i solters

Avui he sabut que hi ha un dia dedicat als solters i les solteres. I sembla ser que és en data d'avui, 11 de novembre. No sé si deu ser per allò de dos 11 separats que no es donen la mà o que el número onze té algun significat cabalístic que no sé.

I he vist que, al moment de fer-ne propaganda en un espai televisiu nostrat del migdia de la que ara se'n diu 3Cat, associen solteria amb llibertat. I, doncs, és una associació que sempre m'ha resultat estranya, soltera com soc jo. No he acabat d'entendre mai que té a veure el ser soltera amb la llibertat. Quina llibertat?, llibertat de què? Voldria dir que si estàs casat o aparellat no ets lliure? Ets un esclau o una esclava? Penso que el lliure aparellament és això mateix, lliure, o sigui, ningú t'obliga. I si tries estar aparellat deu voler dir que lliurament vols compartir la vida amb algú. No entenc, doncs, perquè s'aparella i es casa tanta gent; per ser esclau?

La llibertat, penso jo, és més que això. No és estar sol o sola. Em diuen: és que sol no tens cap compromís. Ah, no? Caram quina idea tenim del compromís. Resulta que estem o som compromesos quan estem amb una parella a casa, s'entén, sigui com sigui el o la personatge. I, ai las! si s'està sol o sola, sense, per suposat, analitzar el perquè d'aquella soledat o solitud, no s'està compromès ni amb ningú ni amb res. 

Si mireu diferents diccionaris la paraula compromís apareix quan hi ha una lliure elecció, quan hi ha un conflicte a resoldre, quan hi ha obligació cap a una situació o persona, quan s'és conscient de complir... Així doncs, els solters i solteres no complim? 

I si la solteria ha estat una elecció, igual que el tenir parella? I si no s'ha trobat o no s'ha pogut decidir per alguna circumstància de la mateixa persona o dels que l'envolten, precisament per complir un compromís?

Trobo agosarat i una sortida fàcil aquesta que diu que els solters no es comprometen i els aparellats si.

I també he trobat sempre una mena d'insult allò de : tu rai!  Ja m'agradaria, ja, estar sol, ser solter! I doncs, perquè no ho ets? Serà per allò que ho volem tot: parella, falsa llibertat, vida còmode i anar fent?

No sé, però a mi em fa una mica de mal això de generalitzar tan les coses. El que s'espera de la vida és aparellar-te i tenir fills. Com allò de la caseta i l'hortet. I qui no segueix la tònica general és titllat de persona rara com a mínim. I et sents sempre una mica fora de lloc.

Quan ets infant representa que has de tenir pare i mare. Quan ets jove has de tenir promès o promesa. Quan ets una mica més gran has de tenir fills. Més tard has de tenir nets. Finalment has d'estar malalt i anar a metges per sentir-te realitzat d'acord amb l'edat i les malalties dels demés.  Realment puc dir que he sigut estranya i un zero a l'esquerra tota la vida; fins i tot als setanta anys!

No m'estenc més. Vaig a preparar el sopar per a un que es va aparellar i demà faré la preparació d'alguna activitat sense compromís. Ja sé que em podeu rebatre moltes coses, però no ho fareu. Ja ser que potser m'equivoco però fareu un somriure displicent com quan haig d'escoltar el terrible que és tenir una parella i jo rai! O posareu aquella cara d'ulls esbatanats i boca oberta, acompanyada d'una pregunta del més ofensiu quan comento que me'n vaig sola a... Sola?!, amb tots els interrogants i admiracions. Sí, sola de soltera, perquè tinc llibertat!

El Camp de la Bota

Ara Parc del Fòrum, el Camp de la Bota ha quedat enterrat i, potser fins i tot, oblidat per les noves generacions. Piseries modernes, iots últim model, passeres de disseny, platges ben netes per al bany, espais oberts..., tot plegat recorden poc les barraques d'abans de les Olimpíades i el parapet dels afusellaments que van durar fins el 1952. 

Aquest dissabte ben equipats amb "xubasqueros" ben visibles i paraigües a les bosses i motxilles de ciutat, hem caminat per la llera del Besòs. De poc ens ha anat! un dia abans tot havia quedat negat, desaparegut el passeig d'herba verda per on corre la gent esportista, llisquen les bicicletes i patinets, passegen els gossos i caminen fent marxa nòrdica a prop de mar. El temps, però, se'ns ha portat bé i ens ha permès fer la caminada , entre núvols foscos i vent fresc, per cercar un altre poble abandonat. Bé, avui, més aviat desaparegut del tot. És possible que fins i tot de la memòria.

Hem iniciat la caminada a l'estació de Sant Adrià, després de comprovar que podíem passar bé. Avui, endemés. hem gaudit de les explicacions d'un guia excepcional, d'un antic resident al Poble Nou que ens ha explicat amb tot detall la història del Besòs, de la Catalana, del camp de la Bota i del seu veïnat. Moltes gràcies, Pere!

La caminada dóna lloc a xerrar i a passejar. De tant en tant parem per veure els ocells que nien al riu, s'hi capbussen o prenen la fresca. Qui recorda aquell riu brut i fangós, desbordat a cada pluja, que no podia ni regar els camps del seu voltant? Quan érem joves, els escoltes de Badalona vam afegir una estrofa a la cançó "Els vaixells de Stiankarrassi" que deia: "Besòs nostre, Besòs nostre, tu ets el riu més assecat, no coneixes la gran pena que pateixen els sembrats". Avui, encara que rúfol, fa de bo caminar per aquí. Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma han guanyat un bon espai verd i d'esbarjo. I els ànecs, les gavines, el bernat martinenc i altres ocells aquàtics hi poden reposar en el seu desplaçament anual.

Jo recordo quan el tren de Badalona a Barcelona passava arran de mar i veies les barraques dels gitanos, amb teulats de plàstics i canyes que aguantaven les casetes; després, venien les tombes que sobresortien del cementiri del Poble Nou fins a arribar a Rodalies o l'estació de França, al Pla de Palau. Tot ha desaparegut. No en sabies gairebé res dels afusellats. Es comentava a les cases que durant la guerra hi havia gent que denunciava als seus veïns o fins i tot familiars per rojos, que llavors se'ls enduien al Camp de la Bota i d'allà ja no en tornaven, morts amb un tret de gràcia al cap. Però, això no ho veies, no t'ho imaginaves; era un tema de guerra i prou.

Després de passar pel pont del Molinet i pel delta del riu hem arribat a la platja del Camp de la Bota, batejada avui en dia com a Platja del Fòrum. Allà hem fet una parada per recordar els habitants de les barraques que, desallotjats cap al 1989 per poder lluir unes olimpíades, anaren a parar al barri de la Mina de Sant Adrià alguns, altres a Sant Roc a Badalona o altres llocs. Les barraques començaren a construir-se de  primer al voltant del parapet a finals dels anys quaranta, compartint fins el 1952 l'horror dels afusellaments. Anteriorment existí un castell, militar, amb la funció de fer-hi pràctiques de tir fins al 1932.

Hi havia a la zona dues parts diferenciades:  el barri de Pequín i la zona adrianenca del Camp. Petit nucli de pescadors, gent treballadora, obrers, immigrants, militars i afusellats ha estat la població d'aquest sector de Barcelona que ara es vol crear de nou de cara al turisme; un turisme al que no interessa gaire la història d'aquest país.

Més endavant, passem el pont del Fòrum per arribar a la Fotovoltaica tot passant pels iots i veient el que se'n diu "skye line" de Barcelona, o millor la "línia del cel" plena de blocs d'oficines ben il·luminats per la nit. La placa fotovoltaica ha esdevingut una mena d'escultura de ciment i plaques que s'alça ben solitària enmig de la Plaça del Fòrum de les Cultures, unes cultures que tenen en compte les festes de l'any nou xinès, més contemporani que la cultura gitana. Ens va bé per fer-nos una foto amb alguns cabells voleiant al vent,

I ens dirigim cap al Parapet dels afusellats. Una immensa relació de noms de tots els que caigueren aquí, unes cartes d'acomiadament escrites per mans tremoloses cap als seus estimats. Quan hi arribes a prop, fa impressió imaginar-te els homes amb mans lligades i uns quants trets seguits que els estiraven a terra, i un tret de gràcia per cadascun, que el capellà comptava per saber quants se n'havien mort. Es calcula que foren 1717 persones executades, 11 de les quals eren dones. Gairebé tots ells van ser acusats en consells de guerra del delicte de rebel·lió militar i/o d'adhesió a la rebel·lió per una dictadura militar que solia condemnar les persones que van defensar la legalitat republicana. Un cop morts, els traslladaven al Fossar de la Pedrera de Montjuïc.

Per tots nosaltres, els que en sabíem coses i els que no, ha estat una experiència visitar aquesta zona. Un poble que mai va ser, una gent que va treballar, unes industries desaparegudes, algunes per sort; un fangar i uns terrenys inundables que han fet la Barcelona dels peus de fang.

No sabem si és millor així, tot aquest paisatge; millor ara que abans, segur. La misèria desterrada, els ideals abatuts, la democràcia tapant-ho tot. Però, potser sí que cal fer memòria i preservar-la, per allò que diuen que no torni a passar mai més, tot i que, no n'aprenem mai del passat ni de la història de tots plegats. Però, és ben desitjable un futur millor.

I anem acabant la caminada entrant als serveis públics d'uns grans magatzems de la Diagonal, que si més no, serveixen molt bé per això. I arribem a Selva de Mar, on donem per acabada la jornada. Uns a dinar a la zona i altres cap a casa, però tots contents d'haver après més coses de nosaltres mateixos.