divendres, 7 de juliol de 2017

El Montardo

Un repte important, aquesta vegada. Una sortida per Era Val d'Aran amb uns dies magnífics, cels blaus i serens, lluminositat, cercle de muntanyes i aire rejovenidor. Una volta per la Vall d'Aran sempre és agradable.
Arribats a Arties, seguim una pista amb cotxe fins el Pont de Ressec (1410m). Continuem la pista a peu fins el Pont de Rius i accedim en forta pendent, entre faigs, roures i avets, falgueres i flors variades fins al Refugi de Restanca. Un circ d'origen glacial tancat pel mateix llac de Restanca a 2010m d'alçada. Una volta pel llac, una refrescada de peus en les aigües gelades que baixen de les neus del Bessiberri i un sopar en aquest entorn admirable, retornen les forces.
L'endemà, tornem a calçar botes i proveïm la motxilla i ens disposem a pujar al Montardo de 2833m, el cim més alt de la Val. Després de la primera pendent arribem a l'Estany de Cap de Port (2235m), envoltat pel Circ dera Restanca, amb unes aigües transparents i cristal·lines i uns quants marcòlics pel voltant, grocs i ufanosos, ensenyant els seus pistils a les abelles; una alegria per als ulls!
Ens toca fer una mica més de pujada entre un rocam exasperant en molts moments. Hem d'anar alerta d'on posem pals i peus ja que qualsevol descuit ens pot passar factura. El sol crema i el cansament comença a treure el nas, però la nostra ànsia d'arribar més amunt no ens atura.
Després del Coll d'Olla Crestada (2475m), arribem a l'Estany Monges en un paratge magnífic! El cel blau s'emmiralla en l'estany, el circ de muntanyes s'obre i nosaltres vessem de satisfacció pel dia i pel tros aconseguit. Uns rètols ens indiquen diferents variants: cap al Refugi de Colomers a dues hores, cap al Refugi de Joan Ventosa i Calvell a una hora. Montardo: una hora trenta.
Anem tenint la companyia de la Lucia i el seu pare, una nena valenciana d'uns deu anys, valenta com ella sola.
Continuem pujant per un caminoi que es perd entre rocs; ens falta el darrer tram per a aconseguir el Coll del Montardo. Les cames prenen una mica de descans mentre travessem el Clot i les Basses del Montardo i ens atrevim amb el darrer esforç.
Assolim el Montardo, 2833m. Tot el Pirineu al nostra voltant: al davant, el Bessiberri; un xic a l'esquerra el Circ de Colomers; a baix Baqueira, la vall d'Arties; al fons les muntanyes del Pirineu francès, el Vignemale, el Tuc de Molières, La Maladeta. Els Estanys de Restanca, els Estanys de Mar. Per sobre el cel; a l'alçada dels nostres nassos els pics i crestes de les muntanyes; a sota, les valls. Estem emocionats: hem aconseguit la nostra fita, a les nostres edats! L'esforç ha valgut la pena. Reca una mica de marxar! Ens fem les fotos de rigor i ens emplenem els ulls de tanta majestuositat per recordar-la sempre! Però, ara, toca baixar, mirant bé on posem els peus i com funcionen els genolls.
La davallada s'ha de fer a poc a poc i fixant-se bé en el camí perquè si no, es pot fer alguna marrada no gaire agradable. Tornem a passar el bellíssim Estany Monges i l'Estany de Cap de Port i arribem al Refugi Restanca on recollim els paquets que hi havíem deixat per continuar tirant avall. Avui estarà ple, el refugi; ens adonem que hi ha molts francesos caminant per aquestes muntanyes i parelles que segueixen la Ruta dels Carros de Foc.
Mengem una mica i arribem al cotxe satisfets de la jornada. Podem estar contents: hem fet uns 1423m de desnivell, els hem pujat i els hem baixat. Les dues coses tenen el seu mèrit! De tornada a Salardú ens allotgem al Refugi Juli Soler Santaló, del CEC, on ens acull la Idoia amb la seva simpatia i bon fer.
El següent dia fem turisme per Bossòst, Canejan i Sant Joan de Toran i recordem, tots i cadascú de nosaltres, altres dies passats, altres èpoques en les que havíem fet, també, tantes coses, amb amics i amb família. Pugem un tros cap a les Mines de Liat i dinem entre muntanyes al Refugi Honeria, un lloc idíl·lic. Agafem una pista apte per a 4x4 per a tornar cap a Les, enmig de boscos d'avets, alts i espigats, troncs centenaris i riuets entre roques plenes de molsa. Que n'havia fet, jo, d'aquests camins!: "Quan vegis que el cotxe pateix, tira enrere. Vigila!".
Per la tarda ens arribem a l'Artiga de Lin, i els Uelhs deth Joeu, paisatge encara admirable, amb un doll d'aigua impressionant.
El tercer dia, cansament ja oblidat, ens endinsem per la Vall de Ruda, verda i suau, com un mantell rivetejat pels avets. Deixem el cotxe al fons de la vall i ens tornem a enfilar cap als Llacs de Saboredo, en un jorn que torna a ser magnífic. Rierols, riuets, saltants d'aigua, flors, gespa, el camí fa de bon caminar i tenim l'esperança d'arribar-hi tot i que, de vegades, sembla que ens ho van posant més distant.
Refugi de Saboredo a 2310m, en un cercle de muntanyes preciós, amb els llacs que li confereixen un aire agrest i suau alhora; un entorn molt especial. Sempre els havia vist al mapa de l'Alpina aquests llacs i quan havia visitat la vall mirava amunt i em deia: "un altre dia". Doncs hi hem arribat tots tres! Des d'aquí podríem seguir cap a Cavallers, cap a Ratera, cap al Llong,... Tenim el pic de Ratera davant nostra i una colla de noies i nois carregats amb les motxilles que nosaltres havíem carregat en temps passats, disposats a fer la travessa.
Han estat uns dies d'alta muntanya que recordarem en temps futurs, segur! Hem acomplert els somnis i ens enduem amb nosaltres l'emoció d'un repte aconseguit, l'estimació per la natura i les ganes de continuar vivint aquestes experiències en bona companyia. El marcòlic groc, flor emblemàtica d'una altra vall pirinenca (la Vall de Núria), segur que ens obrirà camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada