dilluns, 17 d’agost de 2020

Parc Güell

No es pot negar que és una bona temporada per visitar el Parc Güell amb total tranquil·litat, gaudint de la fantasia i la màgia d'en Gaudí sense ningú que et destorbi i fent fotos sense perill que et quedin caps escapçats o gent per tot arreu que t'ho taci malbé una mica.
El COVID19 ha tingut moltes coses dolentes, pesades i imprevistes, però, també ha tingut coses bones i que val la pena aprofitar. Una d'elles les visites a llocs emblemàtics a Barcelona, per exemple, gairebé sense ningú. Només amb la penyora de portar la mascareta posada durant tot el recorregut.
He començat la visita a do quarts de deu, la primera que ha obert portes de la gent que no és del barri i ha estat un gaudi visitar Gaudí d'aquesta manera. L'escalinata buida, el drac plorant la seva soledat, les arcades i aqüeductes amb la perspectiva de l'espai a distància i els bancs de ceràmica trencada amb poca gent asseguda, de tal manera que et podies esperar pocs segons que la gent sortís d'enmig del pas.
Tota una troballa un dilluns d'agost. M'he fixat que la majoria de la poca gent que hi havia érem del país, sense cues, sense estridències. Això de la mascareta també té un altre avantatge (encara que per mi pesen més els desavantatges): pel carrer, al transport públic o pel parc, no hi ha crits ni parlars amb veu estrident; ja comencem a ser europeus, ni que sigui pel morrió que hi ajuda!
La visita ha sigut agradable tot i que a mesura que va avançant el matí es nota la calor i el cos et queda amarat de suor.
Ara feia alguns anys que no visitava el parc per dins. Hi havia passat per sobre en aquestes excursions que fa la Núria del CEC recorrent parcs i jardins de Barcelona i que va de punta a punta, des del Parc de Putxet, el Carmel, el Gaudí, el de la Peira..., fins a acabar a la zona de Pedralbes. Una bona manera de conèixer Barcelona, amb els seus secrets amagats.
El Parc Gaudí és però, diferent i especial. Encara recordo una de les primeres vegades que hi vaig anar, portant uns quants infants del barri de Sant Roc, que no havien sortit gaire del seu barri. Vaig estrenar la primera màquina reflex, la Rolley Flex, cap als anys setanta. Ens hi vam passejar tot el matí i hi vam dinar un entrepà. Sense les cues ni la gentada que vindria després amb l'esclat del turisme de masses, que sembla que ens deixin anar per coincidir tothom als mateixos llocs.
Avui n'he gaudit del parc; fins i tot m'he trobat una companya dels cursos de l'Artkhé i hem pogut xerrar una estona: ella havent passat el virus i jo no. Ella havent publicat una novel·la i jo dos reculls de contes; ella preveient fer algun curs en línia a l'Artkhé i jo també; ella amb el projecte de publicar un llibre sobre els viatges que ha fet i jo sobre les excursions a muntanya. Totes dues curioses i amb ganes d'aprendre sempre coses noves. Hi ha vides que t'adones que corren una mica paral·leles i es van creuant pels camins
Les darreres fotos ja han hagut d'esperar uns segons més, però no gaires. He baixat l'escalinata fent el drac de tots cantons i després d'un refresc he baixat fins la Travessera per tornar a casa, avui també sense cues ni entrebancs a la Ronda ni per arribar ni per marxar. No es pot dir pas cada dia!

Cap comentari:

Publica un comentari