Coral Poble que Canta: Dia de la Memòria

 Avui hem estat convidats a cantar a Sant Climent de Llobregat en motiu de la celebració que fan cada any del Dia de la Memòria.

Aquesta diada se celebra cada
any en una població diferent a l'entorn de l'aniversari de la mort de Jacint Verdaguer (1845-1902) i enguany s'ha dedicat al gironí Joaquim Ruyra (1858-1939) omplint el poble de poesia i cançó, simultàniament a diferents places i carrers amb la participació de diferents corals, grups musicals i rapsodes.

Les corals participants han estat: El Cor de Caramelles de Sant Climent, la Coral la Igualtat de Gavà dirigida per Joan Casas; la Coral Poble que Canta dirigida pel Jordi Llobet. Com a representants de la coral s'han llegit uns poemes d'en Joaquim Ruyra per la Janet Graham i la Núria Comas. Malgrat el sol i la calor ha estat un dia molt agradable i una diada que ha servit per recordar que la construcció que volem fer del nostre país va començar ja temps enllà i han estat molts els que hi han cregut i hi han lluitat.

M'ha comentat la Janet mentre anàvem amb el cotxe cap a Sant Climent que, de les primeres coses que li va sobtar de conèixer quan va arribar a Catalunya, i que li van impressionar més, va ser aquesta necessitat que tenim de recordança de gent i fets que han configurat la nostra història i el valor que donem a la cultura en totes les seves manifestacions. Malauradament, o per sort, potser, ens hem vist obligats a recordar, a treure la pols d'una història i d'una cultura que a molta gent s'havia prohibit i amagat i que ara descobrim a cops de jornades, manifestacions, associacions. per a molts països, ha estat un fet natural que la gent sàpiga els seus orígens i valori la seva gent. Nosaltres sempre ens veiem en la necessitat de recordar, de fer memòria i sort que hi ha gent en cada poble i ciutat que se n'encarrega que moltes coses no caiguin en l'oblit.

Ella, gràcies al Poble que canta, descobreix el país i la cultura, però nosaltres també.

L’ULL DE LA MAR
Igual que l’ull d’un home, no sé l’aigua marina
quina expressió més viva tramet el seu cristall;
fonda, la llum d’una ànima sembla que s’hi endevina
i semble que d’idees s’hi sent vibrar el treball.

Blavissa i pura a voltes, com d’un infant la nina,
mira amb un aire candi del cel l’immens badall;
a voltes, sa llampanta mirada esmaragdina
té, con d’una nimfa, foc d’amorós cremall.

Oh! quan la mar és clara, que en diu de coses belles!
Que en trasbalsa de sols! Que en somnia d’estrelles!
Ai, en canvi, si es torna son ull, de sobte, obac

com el del vil hipòcrita que malvestats calcula!
No us ne fieu!... Saturna, medita, dissimula,
covant voluptuoses gelosies de drac.

Joaquim Ruyra