Arbres monumentals de Bordils

Bordils ha fet una cosa molt important: ha conservat els arbres que tenen pels voltants. Els ha conservat i ha ideat un itinerari per conèixer-los i per admirar-los. Podeu completar la ruta tot resseguint antics refugis de la guerra civil i entrar en alguns.

En un dijous que ha començat amb una mica de boira que s'ha anat esvaint conforme ens anàvem acostant amb el tren (força puntual, avui!) a Bordils i després de retrobar-nos al bar Plata, hem iniciat el recorregut planer i molt interessant per a tots nosaltres. El sol s'ha fet cada moment més present i ens hem quedat amb mànigues curtes, pantalons arromangats i una mica de vermellor a les cares.

Aviat s'arriba a la séquia de can Vinyals i la seva resclosa. En tombar el camí, s'alcen quasi sols i formant un grup, els pollacres de can Riera destacant per sobre dels camps llaurats. Els pollancres (Populos xeuroamericana), són arbres als que els agrada l'aigua, en aquest cas la de la séquia. S'alcen drets, lluents a contrallum. Tot i que ja som una mica avançada la tardor, encara no han canviat les fulles, però ja van agafant un to groguenc suau. Son conreats pel seu ràpid creixement, però la seva fusta és de mala qualitat, com ho és en general la de tots els arbres de ràpid creixement. És emprada per fabricar puntals, pasta de paper, mobles lleugers, cadires, banquetes, guies de persianes, etc. Són apreciats com a arbres d'ombra en parcs i passejos. Les seves formacions, rares vegades enterament naturals, s'anomenen pollancredes..

Al cap d'una estona arribem a Can Prat. El lledoner de Can Prat és d'unes dimensions admirables, amb múltiples ramificacions del tronc. Els lledoners (celtis australis) els podem veure fàcilment en parcs, jardins, places i carrers. Poden viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terrenys. A més d'arbre ornamental, el lledoner s'ha usat tradicionalment per a fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous..., per la seva flexibilitat i durada. Les branques s'han fet servir com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó; per això es troba sovint a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per a extreure un colorant groc per a tenyir la seda. Els fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per a fer melmelada de lledó. 

Una mica més endavant, us desvieu un xic a l'esquerra, fins al pont de Cal Peix, allà on s'ajunten la séquia d'en Vinyals i la riera de Sant Martí Vell, podeu descansar a l'ombra dels Plàtans dels Saltants. Les rieres amb un fil d'aigua i el sol traient el cap entre el fullam dels plataners, aquests arbres que ocupen moltes places i carrers de pobles, fa anys presents a les carreteres locals, amb una ombra que refresca a l'estiu. Els plataners (platanus hispanica) són caducifolis i poden arribar a tenir 40 metres  de capçada. Com havíem gaudit anat a escola, quan érem petites i havíem de pujar riera amunt!; en aquesta època tardoral, arrossegàvem els peus per fer força soroll amb les fulles seques! Ara, ai las, traiem l'escombra per fer-les fora del portal, que s'acumulen totes darrere la porta! Dels plataners se n'aprofita la fusta per fer mobles, lleixes, escuradents i pinces d'estendre la roba. Penseu-hi quan aneu al terrat a estendre!

 Continuem fins el Pla de Mollet on trobem el Freixe de fulla petita (fraxinus angustifolia). També se'l coneix com a freixe de riu, freixe femella o freixe mascle (fraxinus ornus). El seu tronc té 2,28 metres; és un arbre de ràpid creixement i una floració unisexual intensa. S'ha usat en la medicina popular, emprant-se l'escorça i les fulles, ja que tenen propietats diürètiques, laxants i antiartrítiques. La infusió de l'arrel és indicada com febrífug i la de les fulles contra l'escorbut, la gota i el reuma. Es cultiva com ornamental i per usar la seva fusta en ebenisteria. 

Comencem a saber-ne una mica més d'arbres. Cal dir que tot el camí està molt ben senyalitzat i amb els cartells llegibles que donen informació resumida de l'arbre que anem trobant. L'ajuntament de Bordils ha fet una bona feina.

A partir d'aquí entrem al ban, antics aiguamolls on hi ha plantacions d'arbres, sobretot de pollancredes: un cartell ens diu que Bordils és la capital del pollancre.

 Creuem la riera de Sant Martí vell, sense gota d'aigua, per la palanca i arribem al barri del Rissec. Podem comprovar les magnífiques masies que s'hi van construir, enmig d'un paratge tranquil i reposat que convida a pensar en una estada de "jubilats". Ja fem plans perquè el CEC pugui arrendar aquestes masies per als seus socis i sòcies grans: faríem unes bones passejades! Masies com la masia Can Baldiret, amb la capella del mateix nom al davant i tota la façana folrada amb heura. El tractor — hi ha gent que treballa!—, va feinejant. Plantació de pomeres amb fruita ben carregada i un passeig ombrívol de plataners, amb el sol entre el fullam, ens porta fina a Can Coll. Una masia que també ens sembla adequada per fer un retir una mica més en solitari en cas de necessitat.

Passat Can Coll, trobem el lloc del riu vell. El riu Ter passava per aquí. Però les pluges abundants i virulentes provocaren inundacions i catàstrofes, de tal manera que en una d'aquestes embranzides de l'aigua, l'any 1940, lel que s'anomena "l'aiguat de Sant lluc" provocà el canvi de curs del riu, l'aigua va passar pel dret. Hi van quedar uns petits aiguaneixos amb una vegetació de ribera exuberant i una fauna molt diversa que desaparegué als anys setanta del segle XX, ja que els propietaris de les masies van anar guanyant terreny de mica en mica.

I seguint la pista, a voltes de terra o asfaltada, en un encreuament de camins, s'alça majestuosa la capçada de l'Alzina reclamadora de la Canova, arbre protegit per l'ajuntament de Bordils des del juny de 1993, Aquesta alzina (quercux ilex) arriba als 14 metres d'alçada i és una de les alzines de més capçada de Catalunya amb els seus 27,30 metres, sustentada per un curt però valent tronc. Les alzines reclamadores s'havien utilitzat durant molts anys per caçar ocells sense necessitat de tirar cap tret, només calia tenir en compte l'indret del pas de les aus en el seu camí migratori, se li donava una forma el més simètrica possible i s'hi obrien unes finestres estratègiques on els tords hi entraven encuriorodits per un reclam. Un cop dins, es trobaven amb una trampa enganxosa feta de vesc que s'havia fet a les branques i ja no en podien sortir.

Nosaltres, no hem caçat, només ens hem fet una fotografia de conjunt, que sota la capçada hi cabíem la trentena de persones que som.

Deixem els arbres per una estona i ens endinsem a l'època de la guerra civil. A can Canova, una masia mig fortificada, hi trobem el refugi de la Canova, davant per davant de la masia. Un forat protegit i unes escales que davallen per un cantó, un túnel ple d'aigua que ens fa desistir d'entrar-hi, sobretot quan veiem que el company que ho ha provat ha sortit amb els camals mullats. De fet, l'accés és tancat, ja que la sortida per l'altra cantó està tapiada i serveix de magatzem i aixopluc d'eines de camp.

Després de la Canova trobem el refugi número 3. En aquest sí que es pot entrar per un passadís curt i emocionant. Xalem com nens petits!

Continuem la pista ben assolellada en aquesta hora del dia per arribar fins el Polvorí. Aquí sí que hi ha una bona entrada, gran i adequada per deixar-hi les armes i la pólvora dels republicans, enmig d'un camp extens que era l'aeròdrom ideat i mesurat per un enginyer agrònom avant-passat d'un company que ve amb nosaltres. 

Entrem amb les llanternes del mòbils, que s'ha acabat ja allò de portar frontals o llanternes de mà, i ens sentim voluntaris desperdigolats abans de deixar les armes davant l'exercit usurpador franquista. Descansem sota pollancres i reprenem forces per continuar cap als propers refugis.

Can Conill és també una bona masia. Al davant, el Freixe de Can Cuní Gros, arbre protegit per l'ajuntament de Bordils. Està a l'entrada de la masia; ds de temps immemorials es creu que els freixes tenen el poder de desviar els llamps; per això els trobem solitaris i a prop de les masies, no sigui que ens caigui un llamp a sobre! I a l'arbre del davant del freixe, sense ser monumental, hi fa un escàndol superb un gaig. Un gaig que s'hi està estona amb un aglà al bec, sense gosar moure's, que avui té admiradors i admiradores amb mòbils i càmeres i tot! Quan aconsegueix ser el centre d'atenció, emprèn el vol.

Després de Can Conill, o Cunill, o Cuní (depèn dels mapes), trobem dos refugis més, més petits però estratègicament situats als camps. I passem per una plantació d'Ocra (albemoschus esculentus), un vegetal florit que sembla ser que es menja. Molts no n'havíem vist mai, però el pagès que els està arreglant ens explicar el que és. El fruit, semblant a un carbassó, té moltes propietats: antioxidant, ric en fibra i proteïnes i baix en calories. L'haurem de tastar!

Encara ens queden tres arbres més per veure. Abans del dinar ens trobem amb l'Alzina del molí, també protegida. L'alzina és un arbre de fulla persistent que ocupa bona part de la geografia catalana. És un arbre fort, la fusta, molt dura, és emprada en fusteria (eines agrícoles, rodes de carro, etc.), en l’obtenció de carbó i de productes químics per destil·lació. De l’escorça s'extreu tanins, d’interès en adoberia. Sovint, hom cultiva l’alzina, també, com a arbre ornamental. Pròpia del bosc mediterrani, té un creixement lent, formant alzinars, i amb els anys, forma capçades amples i frondoses. En cas d'incendi, ja comença a rebrotar d'arrel en poc temps abans que torni a ploure, gràcies a l'estructura de les seves arrel. La seva resistència al foc i el cremar lent fa que sigui fusta per les llars de foc, cremant a poc a poc per escalfar en les nits fredes d'hivern a muntanya. El seu fruit, els aglans, és l'aliment d'ocells i animals del bosc.

I arribem a l'hora de dinar fets un pou de ciència en arbres. I quin millor lloc que menjar en el paratge dels arbres blancs? Uns troncs blancs altíssims, recte, amb l'escorça que sembla dibuixada per un pintor cubista, un tronc ample que ens permet arrepenjar-nos als que ja no hem trobat l'únic banc de la única taula que hi ha. Estem sota el àlbers (populus alba). Les fulles es mouen al vent, la mica d'aire que corre en un dia que s'ha anat tornant calorós, però de bon suportar. De fet, l'àlber, és el pollancre blanc; jo el trobo lluminós i m'agrada veure la mobilitat de les fulles que semblen de paper des d'aquí baix. A mi m'ho semblen!

I abans d'entrar al poble, encara podem admirar el Roure del Pla de les Arenes. Un senyor roure, sí senyor! Roure martinenc (quercus pubescens), un arbre caducifoli que arriba als 15 metres d'alçada i té una capçada gairebé simètrica, amb un tronc de 56,50 metres a la seva base. S'alça solitari i majestuós al mig del camp. Els roures són arbres forts, els veus segurs i protectors. Són magnífics quan mostren tot el fullam a l'estiu, fantàstics a la tardor amb els colors rogencs i marronosos de les fulles a punt de caure, us esquelet de braços que vol arribar als núvols en temps d'hivern, quan només en queda la seva estructura pelada. Jo soc una bona admiradora dels roures, i no ho diríeu mai: sobretot a l'hivern quan les branques despullades abracen el cel. S'hi descansa bé a les rouredes i, si veieu de lluny una roureda a la tardor, és un espectacle de colors!

Entrem al poble tot passant per davant de l'església de Sant Esteve de Bordils. Una església, un castellet? Curioses les torrasses i els animals de pedra que sobresurten de la seva façana. D'estil gòtic amb detalls renaixentistes, fou edificada la segona meitat del segle XVI i està declarada com a bé cultural d'interès nacional.

Acabem de recórrer el poble tot passant per davant la pastisseria de
Can Xapa, tancada a aquestes hores (més d'una l'hem trobat a faltar!) i per  l'ajuntament on també hi ha un pollancre bordilenc. Si feu una passejada urbana per Bordils, podeu trobar tot un recorregut d'arbres força interessants, però nosaltres, avui, decidim deixar-ho per més endavant, que hem d'anar digerint tot el que après.

I per acabar la jornada tenim la sort que el tren arriba abans de l'hora del que volíem agafar i tornem per la costa del Maresme en una circular total des del punt d'origen. Ni fet exprés!

Un conte que no surt

M'agradaria, de fa dies, escriure un conte. Però, per més que hi penso, no em surt res. Diuen, oi' que la
inspiració ve quan ve; però, jo fa dies que l'estic esperant i, nois, costa una mica. Crec que se m'han
acabat les idees i la necessitat d'explicar coses, la imaginació i la fantasia que diuen que tinc, les ganes i la motivació..., que estic molt mandrosa, vaja!

No sé com s'ho fan la gent que escriu cada dia. I això que jo surto de casa, intento observar el que passa al meu voltant, em fixo amb gent i amb el paisatge ja sigui urbà o muntanyós. Quan vaig al tren o al metro cap a Barcelona, o quan torno, com que ara van força plens, sobretot el tren que et sembla, últimament, que ets en un vagó qualsevol d'un país com la Índia, posem per exemple, que t'estrenyen per tots cantons i no pots agafar-te enlloc, doncs, tens temps per anar mirant la gent que hi ha; aquell noi que no deixa de mirar el mòbil per tal de no aixecar-se, la noia que et va llençant la cabellera rossa, normalment, per sobre les teves ulleres, el nen del cotxet, pobre, que està ofegat i no pot fer res més que gemegar i plorar. I no parlem del que ha pujat amb la bicicleta i es fa lloc a cops de roda i manillar. O aquell home que a sobre fa el parament per cantar amb uns megàfons que se't fiquen a les orelles i has d'apagar els audiòfons.

I, quan arribo a casa, no em queda res gravat. Deu ser que el passeig per la Rambla i els aires de mar m'humitegen el cervell i em dispersen.

Llavors em poso davant l'ordinador, a veure que cau. I sempre trobo altres oses per fer: arreglar fotografies, preparar una excursió mirant els wikilocs, pensant quins llibres puc llegir i fer llegir..., però, així com res de nou.

I ara fa dies que no escric. Bé, no tants tampoc, que em passo les tardes fent ressenyes d'excursions, fent llistes de cotxes, fent grups de WhatsApp; i penso: com ho fèiem abans?

 Veieu, ja porto unes quantes ratlles i ja m'he dispersat i no sé com continuar i no em surt res. És clar que mentrestant vaig rebent whatsapps i mails.

Ah! sabeu que acabo de fer, també, He enviat els originals del proper llibre que vull editar a l'editor i ja he vist que ho havia descarregat. Sí, no us estranyeu. He fet un recull de les excursions que he fet anant per pobles abandonats de Catalunya: el text copiat , corregit i ampliat del bloc que escric a cada sortida, amb una foto, l'itinerari, els enllaços i altres informacions que m'han semblat interessants. M'agradaria que me'l publiquessin, que el dia que perdi el bloc, que pot passar igual que he perdut les fotos fetes d'uns quants anys cap aquí, si més no, em quedarà el record per escrit. I he pensat que, potser, a la gen que ha vingut, potser, potser, els agradarà tenir-lo. Fins i tot podria fer una presentació del llibre. Ja veieu, això també ocupa hores que necessitaria per escriure.

Però, perquè escriure si no es té temps de publicar i que altra gent llegeixi.

Estic feta un embull, un peix que es mossega la cua. I també em passa que, mentre escric, no paro deixar-me lletres, o de ficar paraules que, quan les llegeixo jo, no entenc. Potser estic agafant una dislèxia forta, o em va disminuint la capacitat visuomotriu, perquè els dits van on volen. 

Sort encara que hi ha dies que netejo la casa, que l'escombra encara recordo on és. I hi ha dies que tinc assaig de la coral, que no m'ho preparo mai com fa altra gent que "estudia"...com que em refio del solfeig! Ah! i de tant en tant tradueixo de l'anglès al català el programa del MyHeritage, que sempre tenen la gràcia d'enviar-me traduccions quan menys m'ho espero.

És clar que també pinto i dibuixo i m'agradaria fer-ho més i fer exposicions...Ai, no! que per fer això se n'ha de saber molt i jo... vaig fent la viu-viu.

Bé. sembla que he fet una bona parrafada, però, el conte no ha sortit.

També he pensat moltes vegades de fer una novel·la. De ficció però sobre personatges històrics o reals, d'aquells de la família amb pedigrí: no sé, com els Savalls amb el seu general i la meva avant-passada, la pubilla Caterina, la seva germana, pobra, que per ser una dona no en trobo cap referència. O de les dones de la família començant per la Joaquima Massot, la mare del general, que crec que era una dona forta per aguantar un fill així d'eixelebrat i tocat per la tramuntana i continuar amb la pubilla i la seva filla, fins a arribar a la meva mare. O dels Fornaguera que també tinc abandonats per Arenys de generació en generació, mestres d'obra que hagueren un forn (forn aguéra, com sembla que deia l'avi) de maons crec. Però, això sí que em deixaria exhausta: investigar, llegir, escriure pàgines i a sobre escriure-les bé! Massa feina, oi?

Doncs, mira, ja són més de les sis! I com que no m'hi vull passar les hores ni les nits amb aquest teclat, que potser l'hauré de canviar, perquè les tecles ja s'esborren i no sé quina toco, doncs, tanco i me'n vaig a veure algun concurs de la tele!

Apa, fins demà!

Dos pobles (o més) de la Serra de Brufaganya

La serra de Brufaganya, que costa una mica de dir, és una serralada d'un nivell mig, amb una altitud de 924 metres, a la comarca de la Conca de Barberà, a l'est de Pontils.  Separa la conca de l’alt Gaià de la

vall de Miralles a l'Anoia. La vall de Sant Magí, a l’extrem septentrional del massís, reuneix la major part dels nuclis de població (Montalegre, Vilaperdius, Valldeperes i Rocamora) i el santuari i antic priorat de Sant Magí de Brufaganya. Un paisatge d'ondulacions suaus, de terres calcàries, de pi i de masies perdudes. Dels pobles que hi consten trobem els deshabitats de Rocamora i Montalegre i Viladeperdius (o Vilaperdius en alguns escrits) on sembla que hi ha censat un habitant.

Aquest ha estat el marc de la segona sortida de Pobles Perduts de Catalunya de la temporada 2024-2025. Una terra aspre, d'obagues humides i de solella seca ç, Un lloc, Viladeperdius, que avui ens ha rebut amb pluja i ens ha acomiadat amb pluja. Sort que durant el nostre caminar no ens hem mullat; no ens han calgut les capellines i anoracs amb els que ens hem preparat a l'inici. Els núvols i una mica de boira ploranera ens ha anat acompanyant a estones.

Hem deixat els cotxes a Viladeperdius, un nucli que, segons l'Idescat del 2021, hi consta censat 1 habitant. Que sol es deu sentir enmig d'un poble de cases i carrers solitaris! Si avui trescava per allà —no l'hem vist pas, clar que és dissabte i potser ha anat al poble gran a mercat!—, no es deuria creure la invasió de trenta-vuit persones que hem aparcat als vorals de la carretera, s'ha equipat amb botes, pals i impermeables i ha marxat cap a la Serra.

Els camps treballats d'una terra marronosa curulla de petites flors blanques de ravenissa escampada per tot arreu. Una boira que s'arrapa al terra i passa per entre el fullam dels pins. Un sòl una mica humit que ha permès que surtin uns quants bolets —bolets de tinta, amanites i alguna pebrassa— i una pujada per una pista ample i un xic pedregosa. la humitat comença a calar els ossos i cal fer una parada per anar-se traient vestimenta. La pujada és continuada, però ens anima el que hem llegit de les vistes que hi ha un cop siguem a dalt.

Doncs, no ha estat ben bé el dia ideal per a les vistes. Un cop al Puig de les Creus, podem veure bé el piló i una espècie d'antena que el corona que assenyala que hem fet cim, enmig de mates de romaní poc florides i olor de farigola i altres herbes muntanes. Però les vistes, ai las!, no les veiem! Ens imaginem Montserrat sortint de la boira i allò que gairebé duen a tot arreu quan ens enlairem una mica: "En un dia clar, es veu Mallorca"! Però avui els núvols baixos o la boira alta, ens ofereix un tel blanquinós, un cel grisós malgrat sembla que el sol malda alguna estoneta per sortir (o potser també ens ho imaginem). Comença a fer aire i potser això aclarirà el cel, però no ens esperem que quedaríem una mica corglaçats i decidim començar a baixar per trobar un lloc més a recer per fer el plàtan tant esperat!

Quantitat de bruc d'hivern confereix un color rosat als marges del camí. Mates i mates ben florides, d'aquestes flors petites que donen un poc d'alegria i de vida al dia gris. A poc a poc, anem baixant i les formes del paisatge comencen a definir-se millor; la boira es va aixecant del terra, els camps llueixen més i s'endevinen les masies i els masos.

Aviat agafem un corriol arbrat, travessem un camp per la vora, continuem el corriol i, ja albirem per sobre nostre, entre la vegetació, el nucli apinyat i abandonat de Rocamora, encara amb les formes d'algunes cases dempeus, oferint resistència a l'enderroc, al pas del temps i als canvis climàtics. Figureu-vos que ja era documentat al segle XII! Comptava amb un castell, ja desaparegut i una església, avui sense campanar, una mica als afores del nucli. d'origen romànic i consagrada a Sant Jaume.  Al segle XII la parròquia de Rocamora es va unir al santuari de Sant Magí de Brufaganya que veiem davant nostre. Des del nomenclàtor de 1830, Rocamora ha anat disminuint els habitant i els edificis. Cap als anys vint i trenta del segle XX, s'hi instal·la la família Segura: pares, avis, filles, mossos i pastors. Al anys seixanta abandonen el lloc i Rocamora queda deshabitat per sempre més. També és conegut l'episodi d'enfrontament, l'any 1944, entre els maquis i la Guàrdia Civil, on van resultar morts un maqui i un Guàrdia Civil. 

Avui, tant sol hi resta runa i esfondrament i una guineu que s'està bona estona mirant-nos sense moure's. Té una cara dolça, crec jo. Impassible i encuriosida pel que llegim del poble. Així que ha aparegut, la gent ha mirat més l'animal que escoltat la qui parla; tots
sorpresos del seu interès i curiositat per nosaltres. Una mica més d'estona per aquí, i segur que ens acabem fent amics i donant-li menjar o beure.

Un cop visitat el poble i situats al nostre segle i als nostres dies, continuem el camí seguint la pista que davalla suaument fins a la capella de les Fonts. Les boques de les fonts ben seques i eixutes, no en surt ni un rajolí, d'aigua; vet aquí el que devia buscar la guineu! L'ampli espai de la capella, amb les seves arcades i el pedrís ens dona aixopluc per dinar, no fora cas que ara se'ns posés a ploure. 

La capella es construí damunt de les fonts al 1562, fou ampliada al segle XVII i modificada al segle XVIII. A poca distància del santuari de Sant Magí, la tradició diu que són les fonts que va fer brollar el sant; una aigua que es considerava miraculosa "ni cou ni mol", pel que s'hi feu un petit hospital pels voltants, que després es traslladà al santuari. Segons explica la llegenda, el sant va fer brollar l'aigua donant tres cops a terra amb el seu bastó quan els soldats romans el baixaven captiu de la muntanya de la Brufaganya. Donem fer que, avui, s'han acabat els miracles; tant de bo n'hi tornin a haver i les fonts tornin a rajar per intercessió de Sant Magí.

Pugem doncs, fins al santuari de Sant Magí de Brufaganya, ben conservat. S'hi fan encara aplecs i concerts durant tot l'estiu. I, ens adonem que hem arribat massa aviat: demà diumenge faran una botifarrada! N'hi ha que han pensat, de seguida, de quedar-se acampats per aquí i estar preparats amb plat i forquilla per les botifarres. Però, crec que ha desistit tothom. quin greu!

Es pot mirar dins l'església a través d'una reixeta que permet, si esquives la reixa, fer alguna fotografia. I sí, les taules dels botifarraires ja estan preparades i parades a dins. Demà, que farà el sol radiant que no fa avui, s'instal·laran aquí fora a l'ombra d'aquests magnífics arbres i tot xerrant i prenent la fresca, menjaran botifarra acompanyada, segur, per un bon vi. Està clar que haurem de tornar!

 El santuari existia ja l'any 1234 i fou molt popular a partir del segle XIII. Segons explica la tradició, hi féu penitència Sant Magí, màrtir de la ciutat de Tarragona. L'any 1063, fou cedit als dominicans de Santa Caterina de Barcelona, que hi fundaren un convent de cinc membres, els quals s'encarregaven de fomentar-hi la devoció i el culte. A ells es deu la construcció de la capella de les Fonts, situada al centre de la vall que, segons la tradició, féu brollar Sant Magí per calmar la set dels seus perseguidors. També construïren les capelles de Sant Domènech i de la Salut, que, juntament amb les coves del Penitent, donaren un nou atractiu al santuari. L'any 1073, Tomàs Ripoll, mestre general de l'orde, va fer construir l'actual església del santuari, construcció d'estil barroc neoclàssic, amb tres capelles per banda i un petit campanar a cada costat de la façana.

Els dominicans foren exclaustrats l'any 1835, però el santuari continuà com a parròquia de la rodalia, en especial de Poblet de Rocamora. Per aquest motiu se l'anomena sovint Sant Magí de Rocamora. Actualment, és encara un lloc de trobada i de devoció popular. Cada any hi té lloc un aplec per la festivitat de San Magí, el dia 19 d'agost.

 Me n'he adonat ara tot buscant documentació sobre Sant Magí de Brufaganya, que també consta com un poble abandonat a la web de pobles abandonats de Catalunya. O sigui que, avui, representa que hem fet tres pobles (Rocamora, Montalegre, Brufaganya) i tres quartes parts d'un altre (Viladeperdius) si tenim en compte que, és possible, tant de bo no passi, però amb un sol habitant censat, aviat haguem de parlar-ne com a poble abandonat. Dels nostres, vaja!

I deixem el sant per fer la darrera etapa de l'excursió d'avui. Entre camps i masies deshabitades o tancades, com Can Governa, per una pista florida a vessar de mates d'àster o estrella de flor blava (galatella sedifolia) d'un lilós que destaca sobre els matolls verds, amb la seva corol·la d'un groc intens, arribem a l'últim poble abandonat d'avui: Montalegre. De Montalegre no en queda res, un nucli molt reduït de cases apinyades i parets enrunades, enmig dels camps i tolls d'herba ben alta. Els diferents nomenclàtors ens parlen de pujades i baixades de població fins que, després de la Guerra Civil, quedà abandonat. Avui la vegetació s'ensenyoreix del lloc. Quan va quedar abandonat es construí Montalegre nou, ben a prop de l'antic nucli i que a poc a poc va anar guanyant població. Actualment, hi ha hagut una regressió demogràfica i la població que hi viu és testimonial.

Marxem ja cap a Vilaperdius, A punt d'entrar als cotxes torna a ploure; sembla que el lloc ens vol acomiadar amb aigua. Tanmateix, arribem a Santa Coloma de Queralt amb un sol resplendent. Serà per això que Brufaganya, que ja podem pronunciar millor, ha anat quedant com una serra de pobles abandonats?

La Mina Vella i Vilassar de Mar

 Vilassar de Mar, com molts pobles del Maresme, al segle IX no era res més que un petit nucli habitat per pescadors. Al segle XV, per por dels pirates, els seus habitants fortificaren les masies i construïren torres de defensa La població de pescadors i pagesos anà creixent, sobretot a partir del segle XVIII, tot i que, Vilassar, sempre ha estat un poble encarat al mar. Al segle XIX foren molt actives les seves drassanes. Tingué també una notòria activitat la marineria transatlàntica i transoceànica, primer a vela i després a vapor. Certes famílies vilassarenques controlaven el que es coneix com la ruta del Tasajo. Reflex d'aquesta activitat marítima fou l'escola de pilots anomenada "Col·legi Nàutic Mercantil" fundat per Joan Monjo i Pons. El fenomen dels "indians" tingué una escassa incidència per bé que el municipi celebra una fira anual dedicada als indians. A inicis del segle XX a causa de nombroses gelades que mataren els tarongers i de la fil·loxera que delmà les vinyes, el cultiu de la patata arribà a convertir-se en hegemònic desplaçant el secular cultiu de secà i estenent el regadiu per mitjà d'extractors elèctrics d'aigua freàtica. Ja a finals dels anys 40 s'anà generalitzant la plantació del clavell i la implantació de les primeres clavellines. Al llarg  el segle XX el municipi esdevingué un important pol de predilecció de molts barcelonins que hi establiren la seva segona residència. Eren els nous temps de l'estiueig i de la mà dels nouvinguts s'introduïren les noves formes modernistes primer i l'arquitectura noucentista després. 

En quatre paraules, hem descrit l'evolució de la història vilassarenca. En aquest darrer dijous de setembre ens hem proposat conèixer-la una mica més. 

Hem recorregut els seus carrers i places tot observant les cases dels indians que feren fortuna a Cuba, Filipines o altres indrets d'ultramar. Són notòries les cases modernistes del carrer Sant Pau, la carretera NII, que van ser aixecades per naviliers i comerciants que van fer fortunes a les Amèriques. Entre elles trobem Can Bassa que on destaca la iconografia de la façana, amb el relleu esculpit del català del porró i l’americà que beu mate, un símbol de l’arquitectura americana de Catalunya. 

Els porxos de la plaça de l'ajuntament formen part de l'antic casino de capitans i pilots. Al davant de la plaça s’hi situava la “platja per als bucs de travessia, de cabotatge i de pesca” i, on ara hi ha la via del tren, els magatzems dels pescadors.

 L’antiga taverna de l’Espinaler ens recorda el temps en què l’aiguardent, el rom i el tabac tenien aroma d’ultramar. Diuen que els traginers que passaven pel camí ral, actualment la NII, tenien tan acostumats els cavalls a aturar-se davant la taverna que aquests feien la parada de rigor encara que el seu amo s’hagués endormiscat.

Ca l'Amat, d'estil modernista dins el corrent mudèjar, amb portes i balcons acabats en arc de ferradura i mosaics d'inspiració moresca. L'espai cultural Can Bisa, el xalet d'Hilari Marimon..., totes elles ens acompanyen en el camí cap al museu de la Mina Vella, amb les treballades explicacions de l'Olga, una vilassarenca adoptiva que ens ha preparat l'itinerari que fem avui la colla del CEC dels dijous, que no tot s'acaba pujant muntanyes.

La caminada per la riera i els carrers de cases típiques del Maresme amb la seva portalada de fusta i els seus petits o grans jardins, alguns escapçats per la "necessitat" constructora i d'evolució de l'urbanisme i la població. Tot passejant, pensem que si aquelles famílies que les habitaren tornessin als temps d'ara, poc sabrien trobar la casa on convisqueren.

I així arribem al Museu de la Mina Vella on ens espera en Feliu per una visita guiada de les seves instal·lacions.

En aquests temps de sequera, hem entès millor el cicle de l'aigua. 

A principis del segle XIX, Genís Graupera, farmacèutic i batlle de Vilassar, davant la necessitat de portar aigua de mina al poble, obtingué els drets de minar la conca de Cabrils. El projecte quedà parat fins al 1846 quan una primera associació es plantejà de portar aigua corrent als habitants del poble. El 1950, la Societat Civil Aigües de la Mina Vella, comprà la masia de Ca l'Eudald, l'antic molí de les Alzinetes. El 1956, l'antiga bassa de ca l'Eudald quedà convertida en el Dipòsit General de la Mina Vella. Actualment, la Mina Vella continua servint l'aigua als veïns de Vilassar.

La visita és molt interessant. Podem observar l'evolució d'eines i materials, el dipòsit exterior cobert ara per una capa de gespa i diverses plaques solars per fabricar una part de l'energia necessària. Visitem el safareig tant present a les eixides maresmenques i als badius de Badalona i un dels pous de tres metres de diàmetre i quaranta-cinc metres de fondària. La caseta dels trastejador ens mostra com arriba l'aigua dels pous i la mina i com es distribueix a la població.

 Aixetes, comptadors, i diferents utensilis de distribució, alguns encara reconeguts per nosaltres i les nostres cases velles; igual les escoles que vénen ja no ho han vist mai! 

Baixem ben bé fins als antics soterranis del molí amb l'esforç d'estirar les cames pels esglaons irregulars propis per a cames llargues, genolls ben articulats i pantalons flexibles. Hi podem veure l'antiga mina de desguàs, actualment seca, d'uns tres.cents metres de llargada. Ara tot sec, ja que està en desús, però hi han quedat fixades estalactites de ciment.

Tornem a fer estiraments, agafant-nos a les baranes, talment els escaladors, això sí, els que som petits, per remuntar les tres plantes i acabar així la visita. Una visita que se'ns ha fet curta i que que recomanem a tothom.

En sortir, passem per davant la porta modernista del cementiri i anem a fer un vermut a ca l'Espinaler, el que tenim a prop, l del polígon, que ja és un migdia calorós i ve de gust prendre alguna coseta. Alguns amb un vermut en tenen prou, altres prefereixen una mica de dinar, però, tots ben tips, continuem la visita a les cases de Vilassar: el casal de Curació, que ben bé sembla un antic balneari, l'escola nàutica, el museu de la Marina, la casa de la família Mas (l'Artur, aquell president que feia símils mariners) amb la senyera al teulat; l'antic hospital, actualment el Museu Monjo, la torre de Can Nadal, en una plaça amb corrent d'aire que aprofitem satisfactòriament en aquesta tarda que han pujat les temperatures. Passem per davant de Can Comas i una pastisseria que fa goig i anem ja cap a la RENFE esperant que els trens vagin a l'hora. Doncs, sí, qui ho dubtava? 

 

Podem dir que ha estat un dijous per aprendre, que sempre és bo saber més coses dels nostres voltants i, de vegades, no ens adonem que hi ha llocs que tenim ben a prop i dels que en sabem ben poc.

Esperem. doncs, que puguem retenir sempre aquesta capacitat d'aprenentatge de la nostra història per entendre el passat i poder encara el futur.