L'endemà de la Pujada a Salau, és un dia d'una mica de ressaca. Tots i totes ens mereixem un merescut descans, des de les que organitzen la sortida i els actes a Esterri d'Àneu el dia abans i al Port, com dels que ajuden portant material, com dels que pugen sempre que poden i amb esforç. Una pujada que ha complert ja els trenta-vuit anys. Podem dir, que s'ha fet gran i que no defalleix. 
Perquè, malgrat els trenta-vuit anys, la pujada porta feina, sí. Feina d'organització, de buscar contactes de músics que pugin amb els seus instruments, preparar el material que s'haurà de pujar a pes de braços i, aquests darrers anys, de confeccionar samarretes o convocar un concurs de fotografia. I no parlem de la pujada de les ampolles de vi des de la part catalana i el formatge des d'Occitània, elements importants de la festa. 
Ah! i buscar els pals de les banderes, muntar-les i hissar-les tot cantant l'himne occità "Se canto" i el català "Els segadors".
Trenta-vuit anys d'una Pujada d'aquestes característiques són molts anys. Molts anys de fe, d'il·lusió, de constància i perseverança en uns ideals i uns objectius que per poc realitzables avui en dia, són més desitjats. Un desig de germanor entre Catalunya i Occitània.
Perquè Salau, no són només les danses o la hissada de banderes, no és només una trobada d'una gent vinguda una mica de tot arreu a dalt d'un port de muntanya, no és només repartir el boníssim formatge occità o el vi o les galetes..., la Pujada a Salau, així en majúscules és quelcom més.
Salau és una festa. Una festa de reivindicació d'unes cultures que volen ser presents al món. La 
reivindicació d'unes llengües que tenen el dret de ser parlades, d'existir per oferir una major riquesa de pensament i una manera de ser per compartir-ho amb altres pobles de la terra. Aquest és el sentit que aquest any ha donat el CAOC a través de la seva presidenta Esther Lucea en el parlament de rebuda a tots els presents i també dels parlaments de la gent occitana. Dalt el port, parlem català i parlem occità i ens entenem tots en la llengua pròpia de cada país. Reivindiquem unes nacions que han volgut ser aixafades i conquerides pels seus respectius estats. I dalt del port diem: encara som aquí!
La Pujada a Salau va començar pels desig d'uns homes, unes dones i unes associacions fa trenta-vuit anys. Recordem l'Enric Garriga Trullols fundador del CAOC, el Jordi Carrera que puja cada any, l'Annie Rieu de l'ASPIC occità, que aquest any no ha pogut venir i que continua treballant, a la que li dediquem un afectuós record. I, al llarg dels anys, s'hi han afegit més entitats i alguns poders polítics: El Parc Nacional de l'Alt Àneu, l'Institut d'Estudis Aranesos Acadèmia
de la Llengua occitana, els Fallers d'Isil, alcaldes dels pobles del Pallars i dels pobles occitans... I potser em deixo gent, segur!
A tots ens mou la mateixa idea. Alguns encara podem pujar, més ràpid o ja més lent, hi ha gent que ja ens ha deixat i no són oblidats. Hem pujat amb pluja, amb calor, amb fred i amb la "gavatxa", la boira que ens ve del país veí.
El port de Salau és un lloc de trobada. Ho ha estat a través dels segles, un pas de muntanyes que ha permès l'intercanvi comercial entre els pobles, un camí d'exili també, una fita per la gent de muntanya. Un paratge magnífic, voltat de serres i pics, per damunt de la plana. Un lloc de repòs, de somriures, d'alegria, de germanor, de música i de llibertat. Un lloc on poder somiar!
Quedem doncs, per la XXXIX Pujada el primer cap de setmana d'agost del 2026. Hi serem tots altra vegada, fins i tot quan siguem dues nacions lliures, perquè ho haurem de celebrar i haurem de continuar 
reivindicant els drets dels pobles i les nacions.
I, d'aquí dos anys farem el quaranta aniversari! Quina festa més gran que serà!
Fins l'any que ve!