Ha sortit la noticia a tots els diaris del país. La televisió se n'ha fet ressò i el govern n’està força satisfet. Ara queda convèncer els ciutadans dels avantatges que suposa desplaçar-se amb rapidesa utilitzant l’Eix Transversal per travessar Catalunya, per comunicar els pobles i potenciar els recursos turístics de cada comarca; i tot, sense fer malbé el paisatge i tenint en consideració les propostes més ecologistes.
La inauguració ha estat un èxit: tallades de cinta, discursos, salutacions, encaixades de mans, “xupades” de càmera, somriures i bones cares. Fins i tot s’ha permès als primers conductors que arribessin a Sils, dóna’ls-hi la possibilitat d’anar a Lleida on rebrien un diploma signat pel Molt Honorable President com a ciutadans exemplars; se'ls donaria un abonament per a utilitzar els peatges de les autopistes gratis durant un any i rebrien una atenció especial quan fessin servir els serveis de dites autopistes.
En Martí Puig i Valls decidí ser un dels afortunats. Podria passejar-se tot un any per les fires de tots els pobles ben comunicats amb l’Eix, exhibiria el Diploma a la sala d’estar i parlaria de la proesa a tots els amics del poble que li agafarien una enveja terrible. Endemés, podria fer uns bons tecs quan fos necessari.
Agafà el seu Volvo Turbo acabat d’estrenar i que encara relluïa, es presentà a Sils i començà l’itinerari tenint per segur que si més no, arribaria dels primers a la Seu Vella de Lleida.
Tot anava com una seda. El temps l’acompanyava, feia un dia magnífic d’aquells en que no apareix ni un sol núvol i l’atmosfera és neta. El sol brillava amb força. Aquesta vegada l’Alfred l’havia endevinat: no cauria ni una sola gota. Posà el Suplement del diumenge amb el Xavier: només faltaria que també endevinés el concurs i a Lleida l’esperés la safata de pastissos gentilesa de Catalunya Radio. Això ja seria un bon tros de sort!
De cop i volta, tot passant per la zona del Montseny, en un revolt on el sol l’enlluernà, veié una noia que li feia senyal de parar.
Pensant en l’exemplaritat que propagava el diploma, parà. La noia corregué cap al cotxe i li demanà de poder anar cinc quilometres més endavant on havia deixat el seu propi cotxe, un 2 cavalls, amb pana.
En Martí li obrí la porta del darrera i pitjar a fons l’accelerador. Pel retrovisor pogué veure el goig que feia la noia i començaren a xerrar del temps i de la bellesa del paisatge que anaven passant.
La Berta li explicà que era de Cal Serra, que estava més endavant i que havia sortit a buscar bolets. Per aquelles contrades se'n feien molts i cada any en plegava i els conservava o els venia els dies de mercat o a la carretera els diumenges al matí. La conversa era agradable i pogué conèixer el nom de llenegues, fredolics, camagrocs, moixernons i peus de rata.
Al cap dels cinc quilòmetres, en Martí esperava trobar el cotxe avariat, però no n’apareixia cap. Es girà preocupat i quedà atònit quan s’adonà que la Berta no hi era i que al seu lloc sobre el seient del cotxe hi havia un cistellet de rovellons acabats de collir.
Arribà a Lleida sense més entrebancs i aconseguí sortir a les primeres planes dels diaris narrant la proesa que havia realitzat. Tanmateix, no digué res de l’encontre que havia tingut.
Al cap d’un temps i després de moltes investigacions amb els constructors de l’Eix amb els que s’havia fet amic d’ençà d’aquells dia memorable, pogué saber que en aquell mateix punt on havia agafat la noia hi havia hagut una casa de pagès que havien enderrocat al moment que la filla, la Berta, entrava a la casa venint del bosc. Allà havia quedat el cistell de bolets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada