Posta en els cims
L’hivern domina i el dia és breu,
i són les serres blanques de neu.
La neu blanqueja damunt l’atzur,
alta i callada, d’un somni pur.
La neu tremola d’íntim consol;
la neu, tan freda, somnia el sol.
M. Antònia Salvà
El Maresme és una comarca molt propera a Barcelona, de turons més aviat suaus que no tenen res a veure amb el Pirineu, amb un paisatge més aviat sec que res a veure té amb la Garrotxa. Molts excursionistes no li donen el valor paisatgístic que té, no són pics ni gran alçades, no hi ha vies ferrades, no hi ha gaire romànic ni monuments. Però jo sempre l'he vist una comarca alegre i riallera, plena de llum, que guarda secrets importants per qui els vol conèixer. Amb un terreny que sorprèn a qui no coneix la comarca o no hi està acostumat, el sauló. Amb un sòl aixaragallat de profunds solcs al terra produïts per l'erosió o per les motos i bicicletes que acostumen a pujar veloços. Amb pujades que costen i baixades on s'ha de ser prudent per no relliscar del tot. Amb terreny humit per la manca de sol que l'assequi i amb llocs que no xopen del tot l'aigua de la pluja. Amb sorra pels camins vorejats de canyes.
Tot això és el que ens hem trobat caminant pels voltants de Dosrius, un poble de l'interior entre Mataró i Argentona; entre mar i muntanya.
Dijous 15 de gener vam tenir encara un dia primaveral. El matí es va aixecar amb boira que el sol es va encarregar d'anar dissipant ràpidament amb la seva escalfor. El dia fresc va deixar pas a una atmosfera calenta.
Vam començar el camí que surt de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Un camí planer fins a la 
font del Sot. He anat varies vegades a la font del Sot i sempre l'he trobat enfangada; jo diria que no he arribat mai a la font mateixa. Aquesta vegada ho hem superat: no estava enfangada, estava anegada d'aigua. Un petit llac des del camí i ocupant el sot fins la font. Sobresortien una mica els respatllers dels bancs on la gent pren la fresca a l'estiu. Es pot dir ben bé que el nom està ben trobat!
Hem tornat enrere per reprendre la pista que ens porta fins la carretera de Llinars i on, al revolt, preveiem baixar per un corriol direcció cap al camí del castell. Tot ple de fullaraca, aigua i fang. La humitat ensenyorida del racó ens feia pensar més en la Garrotxa que en el Maresme. Sort que hi ha solució per tot i hem pres la sàvia decisió de fer una mica més de volta però assegurar-nos no acabar tips de mullena.
La pista s'enfila costa amunt. Eixuta, això sí! Pujades i baixades en una tendència sempre amunt. Sembla talment un tobogan encastat a la natura. Cal anar-se traient roba, parar i respirar un xic a cada mica de fondalada i confiar en la que va al davant. Després d'uns dos quilòmetres pujant cap al cel, hem convingut que hem fet el millor: les vistes al Montseny i al Montnegre s'ho valen. Un complement sorpresa de la sortida que ens ha deixat ben satisfets tot i que sabem que hem allargat el camí i la dificultat tècnica; però som del CEC!
Un cop arribats a la carena ens ha tocat baixar una mica fins el desviament cap al castell de Dosrius o el que en queda. Una paret un xic apuntalada, un cartell amb l'explicació de la seva història incloent els marquesos de Sentmenat i la Ruiz de la Prada. Al recinte del 
castell no hi cabem pas les trenta persones que som; cal donar la volta als matolls centrals i anar baixant per donar cabuda a tothom. Un pas de baixada curt però que et fa mirar a terra. A l'esplanada, després d'amarar-nos d'història i de fer un repòs amb ganyips i fruita, tornem a desfer la pista fins al trencant una mica abans del Portell i que ens porta a l'altra vessant per un corriol que hem d'endevinar entre arbres secs i troncs caiguts pels llamps.
El corriol desemboca a la pista que va a la Pedrera d'en Sesa. La seguim tot deixant passar alguns camions ben carregats i que aixequen una bona polseguera. Travessem la rotonda i continuem fins a la blanca ermita de Sant Llop, copatró de Dosrius i on encara s'hi celebra, a principis de setembre, la Festa Major. El nom prové de "lupus" que significa "aquell que és com el llop". Sant Llop és l'encarregat de guarir el mal de coll i l'afonia. Alguns l'identifiquen com un pastor que vivia amb un ramat de llops a les muntanyes; altres parlen d'un bisbe de Verona del segle IV i alguns més d'un bisbe de Troyes del segle V. Sant Llop baixava de les muntanyes una vegada a l'any per les masies a cobrar el tribut que es pagava si es volia evitar l'atac dels llops.
Hi ha diferents creences sobre Sant Llop. Si un home veia un llop abans que aquest el veiés, la bèstia restava muda per sempre més; en canvi. si era el llop el que veia primer l'home, aquest perdia la veu, 
quedant afònic de l'ensurt. Els goigs en parlen clar:
“Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència
També expliquen que quan Àtila va envair la Gàl·lia, Sant Llop bisbe de Troyes 
va pregar a Déu durant molts dies, postrat a terra, dejunant i plorant sense parar. Àtila en veure'l així va fer una reverència a l'home de Déu i Sant Llop se li va adreçar i li va preguntar qui era:
—"Jo sóc", va dir Àtila, "el flagell de Déu."
—"Respectarem el que ens ve de Déu", va respondre el bisbe, però si vostè és el flagell amb que el cel ens castiga, recordi que vostè no ens pot fer res, llevat que la mà omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti.
Àtila, impressionat, va prometre al prelat protegir la seva ciutat.
L'advocació de Sant Llop no és molt freqüent. Hi ha una torre ermita de
Sant Llop a Sant Dalmai, prop de Girona,i és el sant de l'antic
municipi d'Hortsavinyà (avui municipi de Tordera, al Maresme), al
vessant meridional del Montnegre, una l'església parroquial dedicada
inicialment a Santa Eulàlia i que posteriorment es va consagrar també a
Sant Llop. Hi ha també capelles de Sant Llop a Viabrea i Sant Vicenç de
Montalt.
Un cop dinats emprenem la marxa de retorn cap a Dosrius, tot caminant per la riera de Canyamars, enfonsant els peus a la sorra i voltats de canyes en una tarda fantàstica de llum hivernal i cel clar. En sortir de la riera ens enfilem per un talús a l'altura de l'escola per veure la Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell, un forat al terra on s'han trobat més de dos mil ossos dels homes del Neandertal. Una cavitat funerària excavada a la roca a la que s'accedeix per un vestíbul entre lloses de pedra clavades a terra. Tot plegat ha permès identificar uns 200 individus enterrats d'ambdós sexes i de diferents edats. El jaciment va ser descobert el 1994 per la secció arqueològica del Museu de Mataró.
I ara sí que entrem al poble. Ens rep el campanar que s'aixeca orgullós dalt d'un turonet i descansem, molt ben atesos, al bar de Ca l'Andreu abans de marxar cap a casa després d'una jornada més llarga del que preveiem, però també més interessant i plaent.
Un dia fred que ens ha obligat a posar-nos guants i gorres ja de sortida. Que poca cosa es pot fer amb els 
guants posats! O sigui, una mà enguantada i l'altra no!
Dos pobles abandonats de l'Alt Camp, prop de Querol, pels voltants de Santa Coloma de Queralt, aquest municipi envoltat de pobles abandonats que ens hem recorregut pel nord, pel sud, l'est i l'oest. No sé si ens en deuen quedar gaires per descobrir!
Malgrat el fred i els núvols de bon matí, malgrat el fort ben que ens auguraven, em pogut caminar molt bé, enclotats molta part de l'itinerari en un bosc frondós de pins i matolls. El vent ha bufat en algun tram més que en d'altres.
Hem sortit del poble abandonat d'Esblada situat en un encreuament de carreteres que qui més qui menys havia passat. I la veritat és que, jo mateixa, ni me n'havia adonat mai que hi havia l'esquelet de les cases d'un poble que apareix el segle XII quan es construeix l'església de Sant Jaume. Situat a l’extrem septentrional del municipi de Querol, a l’est
de l’Alt Camp i entre les comarques de la Conca de Barberà, 
l’Alt
Penedès i l’Anoia. Localitzat a la dreta del torrent que duu el
mateix nom, està format per l’antic nucli i un conjunt de masies
disperses, la major part de les quals es troben actualment en estat
d’abandó.
Cal destacar que Sant Jaume ha depès sempre de la jurisdicció de
l’església de Querol i el desenvolupament històric d’Esblada es
troba clarament relacionat amb aquest. Així, el nucli, que constava
de catorze cases, fou annexionat a Querol a finals del segle XVII,
formant una única entitat municipal. L’any 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren
als 1.010 habitants, però a partir d’aleshores s’inicià un
progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el
1940 i 140 habitants el 1981, quan a l’antic nucli d’Esblada ja
no hi quedava ningú, però en el seu disseminat encara s’hi
comptabilitzaven 24 habitants. 
Entre l’antiga toponímia del poble trobem, entre d’altres,
l’Hostal del Lladre, l’Hostal de l’Arengada i Cal Calero, on
venien calç. Esblada va tenir una posició important a escala
industrial, ja que s’hi va crear la fàbrica d’insecticida. No
obstant això, aquesta perdria importància amb la mort de
l’encarregat de la fàbrica, el senyor Andreu, quan li explotà una
de les màquines. És a partir dels anys cinquanta que comença el
continu despoblament del nucli, que acabaria amb l’abandonament
total d’aquest. Cal destacar que el seu despoblament va anar
clarament relacionat amb el tancament de la fàbrica de pelitre, que
va provocar, com s’ha comentat, una mort. En l’actualitat, tot i
que l’estat de catorze de les cases és dolent, de l’entramat
de carrers encara se’n poden reconèixer dos: el carrer del Doctor
Robert i el carrer Jacint Verdaguer. Cal destacar que la totalitat
dels habitatges i terrenys, a excepció de l’església i el
cementiri (en bon estat de conservació), pertanyen a un únic
propietari, i hi ha la voluntat de vendre-ho.
A Esblada sempre hi ha hagut la intenció d’afavorir el repoblament a través de diverses iniciatives, com la de finals del segle XX, quan es volia convertir en un poble geriàtric, cosa que va fer que els pocs que encara hi vivien venguessin la casa i els terrenys. Anys més tard, una entitat bancària va esdevenir la propietària de les catorze cases i de les 82 hectàrees de cultiu i bosc, que posà en venda per 280.000 euros, fet que despertà l’interès d’un grup d’inversors francesos. Amb data de 2016 es presentà un altre projecte per repoblar Esblada, que preveu que 7 o 8 famílies es mudin al nucli i que, a poc a poc, es vagi reconstruint. El projecte, encapçalat per un grup de famílies sota la denominació de Cooperativa l’Esbladenca, va aconseguir una rebaixa d’entre un 25% i un 30% del preu inicial, malgrat que la despesa inicial que es necessita perquè el poble torni a ser habitable és d’un mínim d’un milió d’euros.
L’entorn del nucli és clarament muntanyós, envoltat de boscos i
camps de conreu, els quals, antigament, s’havien utilitzat per
plantar pelitre i actualment s’utilitzen per als cultius de vinya.
Aquests cultius de vinya, situats al nord d’Esblada, són
gestionats per una gran marca de vi, i sembla que pot tenir
viabilitat econòmica gràcies a les condicions que proporciona la
latitud del territori.
Nosaltres hem iniciat la ruta cap al sud d'Esblada, passant per sota de les cases en runes i caminant per un bosc de fades per una pista de pinassa i fullaraca. Cal remuntar el 
turó pel camí de la Fou del Cendra fins a arribar gairebé al terme de Formigosa on ens trobem amb el Bosc de les Fades. Conten que, a finals dels segle X, Eliarda de Gelida, besnéta del germà de Guifré el Pelós i va anar a viure al castell de Montagut, per sota de Formigosa. Eliarda passejava pel bosc pel seu camí preferit, que la portava al cim de Formigosa. Al bosc, es parava perquè sabia que era un lloc màgic on els arbres l'escoltaven i els animals l'observaven. Un dia unes veus la van cridar i unes petites i estrafolàries fades la van envoltar. No s'ha sabut mai què li van dir, però des d'aquell dia, Eliarda va ser més gran, més forta i més lliure. La màgia de Formigosa sempre l'acompanyava. Diuen que si hi arribes i et pares a escoltar el bosc, les mallerengues, els senglars, els cabirols o el vent que passa entre les branques dels arbres, encara pots sentir la màgia de les fades. De fet, unes petites portes ancorades al tronc dels pins et conviden al silenci i a entrar en aquest món màgic dels somnis.
Un poc més enllà s'arriba a la casa rural del Mas de Formigosa, avui amb un parell de cotxes a l'entrada però sense que s'hi vegi ningú, ni tant sols hi ha gossos que cridin. Potser estan al mon de les fades? o potser han anat lluny, cap als confins de la terra, tal com indica un 
cartell que et fa saber que anant cap a la direcció que hem d'agafar nosaltres pots arribar a la Patagònia recorrent només uns 12.103 km.
Més modestos i pensant encara amb el fred que ens gela la cara, en recorrem 1 de km per arribar a la casa enrunada testimoni mut de les Cases Noves de Formigosa. Més enllà, val la pena que feu un tram més i baixeu una pista avui força enfangada, que les botes pesen més, i arribar al marge del llac de Formigosa. Un llac una mica sorprenent de trobar per aquí, voltat de canyís i amb el reflex dels núvols a les seves tranquil·les aigües.
Tornem una mica enrere per encetar el camí cap a Albareda. Al cap de poc, al peu d'un dipòsit d'aigua i punt important pels bombers per si fos cas que es declarés un incendi, que amb aquesta brolla seca que hem trobat pel bosc no seria estrany, ens assabentem, finalment, què és el pelitre (Crisanthemum cinerariaefolium), una planta perenne semblant a una margarida, que creix en terres seques i pedregoses i de la que s'extreia un insecticida biològic: la piretrina. A la Península ibèrica es va començar a cultivar a gran escala a partir del 1907, a la zona de Querol fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. Es transformava en producte insecticida a la fàbrica de la Rovira Seca d'Esblada i a la del Pont d'Armentera. Va ser la indústria que va donar riquesa a la zona fins que es va tancar amb la mort del senyor Andreu.
I arribem al despoblat d'Albareda bastant més derruït que Esblada. Els murs coberts d'heura que agafa la forma de les parets antigues de les cases talment com uns espectres verdosos sense senyals de vida que no sigui la vegetal. El vent encara bufa amb ganes i, malgrat a surt a estones el sol, la fresca encara la tenim ben nostra. Ens informem de la història d'aquests dos pobles ja feta història i decidim dinar m prop dels cotxes; si més no, si ve una torbonada estarem a recés. Així doncs, una mica més coneixedors del país, avancem cap al final de la nostra excursió d'avui.
Amb un bon sol, dinem a les escales de Sant Jaume d'Esblada, on tot roman encara silenciós, fora d'alguna moto de dissabte que recorre aquesta carretera poc transitada. La solitud del lloc i la fresca que ens acompanya ens fa pensar en alguna cosa calenta que hem d'anar a buscar en algun lloc que sapiguem que estigui obert. Amb una caravana dels nostres cotxes ens dirigim cap a la benzinera del Bruc on fem fonda i parada final.
Tres reis d'Orient
 Passen bandolers – bandolers d’Espanya, portant ganivets – d’un pam a la faixa. Maten els tres reis – amb una rialla. Voreta el camí – els tres reis finaven, la corona d’or – de lliri la barba. I els grans bandolers – allavors s’esglaien, que del sarronet – esteles de plata fent molta claror – cap al cel pujaven,  tres reis d’Orient – tres reis caminaven.
Josep Sebastià Pons  Ja ha passat la nit de Reis i a Badalona ja hem cridat els reis. Després de la cavalcada que ja no passa per davant de casa, el carrer d'en Prim, cridem els Reis (els hem fet cagar) perquè no s'oblidin dels infants ni dels grans. Sembla que és una tradició genuïnament badalonina. Un cop a casa, es camina passadís amunt, passadís avall, tots posats en fila, al davant els infants, al darrere els grans cantant la cançó dels Reis vénen i comencen a caure per sobre els caps caramels, confits, fruits secs, monedes i paquets de tabac de xocolata, llaminadures i llepolies. Tot acompanyat amb un bastó o un pal picant a terra. Molts caramels es recullen trencats, és clar, però l'emoció de recollir-los pot més que la trencadissa.No sé qui en gaudeix més, si els petits amb aquella il·lusió, aquella emoció i sorpresa o els grans que van al darrere i, jo recordo, que es feien un fart de riure. "Els Reis venen, venen de la muntanya, porten joguines per a la canalla;
els Reis venen, venen de l’Orient, no porten res per als nens dolents! Els Reis vénen, les cireres cauen, cauen del bastó de Nostru Senyor". Desitjo que els Reis, els de l'Orient, us hagin portat moltes coses i sapigueu com utilitzar-les. I l'any vinent torneu a cantar la cançó i també demaneu millors sentiments, més respecte per a tothom, una societat més inclusiva, els mateixos drets per a tothom... (amb la pau no cal que insistiu, és molt difícil). Potser tot aniria una mica millor si encara poguéssim creure en els Reis, els de l'Orient! I dijous cap a escola! |
