Avui fa 15 anys. No plovia. Si que va ploure molt fort el dia 15, però el 14 no va ploure. El cel era de plom, pesat, un dia gris de març, ni 13 ni dimarts. Un dilluns 14. El diumenge 13 vas voler fer els 83 anys, xarrupant un esponja sucada amb xampany i una maduixeta; no un maduixot, una maduixa petita com les que agafàvem al bosc quan anàvem d'excursió i ens feia il·lusió collir aquell petit fruit vermell i cridaner que treia el cap entre les fulles.
Un dia com un altre per a molta gent. Una mica aclaparador per a mi i per al Jaume. També havia vingut la Clara. En Jaume està a l'Hospital, el municipal de Badalona, aquell que em vaig recórrer els passadissos donant voltes tota la quantitat de vegades que hi vas ser. Calculo que uns 10 anys d'ingressos i braços macats i punxats, fins i tot un cap d'any que vaig entrar per la porta falsa amb una ampolleta de xampany i una pasta. El sintrom et deixava marcada i et va provocar l'anèmia que es va ajuntar al mal de cor. Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital.
Ara hi és en Jaume i, si no he comptat malament, aviat farà també uns 10 anys que vaig amunt i avall, de casa a l'hospital i a l'invers portant el que faci falta. Amunt i avall per la carretera de dalt, la de Barcelona, i per la carretera de baix, la de Mataró, la que volen convertir en un bulevard. Serà més amena la passejada cap a l'hospital els anys que quedin per anar-hi anant. Ja veus quin consol.
Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital. Cap a casa. I uns quants dies donant-te morfina. Sempre he tingut la sensació que t'havia matat jo. Et vaig anar matant en vida, per ser com soc, i també en aquell moment. Jo estava al teu costat i gairebé no me'n vaig adonar. I es va fer el silenci, un silenci letal. Va parar la música a casa i ara encara la poso poc. Tinc tots els discs i els CD, encara. Així i tot, continuo anant a l'Auditori i al Palau.
Els llibres si que els vaig retirant. Però conservo l'Enciclopèdia Catalana i aquells primers llibres, sis toms de l'Instituto Gallach: "Historia Natural" que fa anys que no miro, que foren dels primers que vam tenir per estudiar.
Recordes? Va haver-hi un temps que cada mes, quan cobràvem, compràvem un disc o un llibre. Ens agradava a totes dues llegir i sentir música clàssica o de cantautors dels Països Catalans. Encara m'emociono amb la Teresa Rebull i l'Ovidi, canto amb Al Tall i la Maria del Mar Bonet, amb Els Esquirols i el Xesco i recordo les cançons de muntanya.
Però parlàvem del dia 14 de març del 2011. Fa 15 anys.
I encara hi ha flors al cementiri. Cada any, el dia de l'aniversari, el 13. I per la Mare de Déu de Montserrat i per Nadal.
Ara vaig cap a l'hospital.
Absència
de tantes situacions volgudes,
de tantes persones estimades,
de tantes sortides de sol
i tantes postes i tants estels.
Absència
de cançons a flor de llavi
de voletejar d'ocells,
de primaveres
i de tantes coses per començar.
Absència de tu ... i de mi.
de nits de lluna plena
de cabells esborrifats pel vent,
de caminades,
de vida i dolls d'aigua.
Absència
de noves coneixences,
de dols i riures i plor,
de sons, de paraules
i de pensaments.
Presència de tu... i de nosaltres.
Núria Comas
14 de març de 2026
Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital. Cap a casa. I uns quants dies donant-te morfina. Sempre he tingut la sensació que t'havia matat jo. Et vaig anar matant en vida, per ser com soc, i també en aquell moment. Jo estava al teu costat i gairebé no me'n vaig adonar. I es va fer el silenci, un silenci letal. Va parar la música a casa i ara encara la poso poc. Tinc tots els discs i els CD, encara. Així i tot, continuo anant a l'Auditori i al Palau.
