divendres, 21 de desembre de 2012

CAMINS NADAL 2012


Que fosca i gèlida és la nit!
Un estel en la llunyania
Ens ensenya el camí:
Camí blanc d’hivern, arbres despullats;
Camí blau de les nits lluminoses d’estiu;
Camí estret, camí costerut,
Camí que fa drecera i ens pesa i ens agombola;
Camí esgrogueït de fulles caigudes de la tardor,
Camí que ens porta al més enllà
I fa voltes i revolts i sembla no acabar...
Camí de marges esllavissats seguits amb il·lusió.

Que fosca i gèlida és la nit!
Un estel en la llunyania
Ens mostra el camí que cal seguir
Camí per sentir-se lliure
En la condició d’humans
Camí que ens porta a recer
Del desig volgut i de l’etapa seguida
Camí trepitjat, camí enfangat
Camí per on seguim l’estel
Fins que la fosca nit es desvetlli
Estelada i brillant amb el somni d’un infant.


    Nadal 2012

diumenge, 25 de novembre de 2012

El meu país: Catalunya

El meu país. Un homenatge a tots aquells que varen lluitar per les llibertats, a tots aquells que avui no hi són però estan amb nosaltres, a tots aquells que vindran i seguiran amb la lluita i l'estimació per la terra.
Un homenatge a tots aquells que estimen els seus països d'origen, que sàpiguen trobar la manera de ser en llibertat en un món solidari i acollidor a totes les terres i totes les parles.
Des de Catalunya, en un dia com avui, us diem que tot és possible. Ho podem aconseguir! Visca Catalunya lliure!!


25 Novembre 2012




dissabte, 10 de novembre de 2012

Independència i creativitat

Ahir vaig participar en una xerrada interessant en el marc de la Jornada de l'ACPEAP. Una reflexió sobre l'educació, sobre cadascú de nosaltres i sobre la situació actual que vivim en el nostre país. Una reflexió d'esperança. Fèlix Castillo va parlar sobre la psicologia positiva i el concepte d'impotència apresa, concepte que es refereix a la situació de queixa constant, res depèn de nosaltres, no hi ha sortida,... i ens anem ofegant. Quan es comença per la queixa deixes de tenir possibilitats de prendre decisions i és important i necessari que decidim cap a on volem anar, amb autonomia i interdependència. Com menys queixes, més decisions pots prendre. Frase que em va interessar al respecte per trencar aquesta dinàmica: " Ens hem de fixar en les coses que suren i no en les que s'enfonsen".
En la psicologia positiva cal promoure l'autonomia personal, l'expertesa, i el servei cap als altres en una dinàmica d'autogeneració, fugint de l'educador com a interventor, com a manipulador de màquines de diagnòstic per encarar projectes nous. I estem en un context que possibilita això.
Comentava que ens hem de promoure cadascú de nosaltres, que hem de començar per "cuidar-nos" a nosaltres mateixos per poder arribar a un servei cap als altres assumint i anticipant les pors que el procés pot comportar.
Penso en això en un moment en que l'educació, l'escola, els professionals, tendim a veure les retallades, que són importants, si, les coses que no funcionen, el desànim, la impotència, moltes vegades que, sense recursos, poques coses podem fer i penso que potser ens estem acomodant un xic a aquesta situació. És difícil veure-hi amb esperança i ja no diguem amb il·lusió, però, com a educadors, no podem ofegar-nos i ens hem de fixar en les coses que hem anat construint, en les coses que suren malgrat tot, ser capaços de prendre decisions i de continuar avançant amb un esperit de creativitat.
Us recomano un article de La Vanguardia sobre el tema de la creativitat: http://www.lavanguardia.com/lacontra/
En aquest sentit, també es pot aplicar aquest discurs a la situació d'aquests moments al país, on, amb esperança, desitgem una autonomia i una capacitat d'autoregeneració per canviar les coses dins la nostra societat avançant cap a una independència que ens faci més responsables i més capaços de prendre decisions.
Vegeu també el video: Cauen els murs, eleccions el 25N

dimarts, 23 d’octubre de 2012

La Gota d'aigua (Lacrimacorpus dissolvens)

Em dic Mercè i tinc 23 anys. Provinc de bona família: el pare és arquitecte i la mare és directora d’una empresa del món de la moda. No em puc queixar. He acabat econòmiques i tinc unes quantes oportunitats entre mans .Ara bé, us vull explicar quina és la meva situació actual. De fet, però, és força inexplicable; no sé pas per on començar, però estic força amoïnada.
Ahir vaig arribar a casa cansada; el dia havia estat feixuc. M’havia llevat amb cert optimisme preveient que les coses anirien rodades. Tenia un munt de compromisos i havia de quedar bé. Em vaig posar aquell vestit jaqueta torrat que tant m’escau i em vaig recollir el cabell amb gràcia. No és per dir, però sóc alta, prima, i de bon veure. A més a més, i com diu la mamà, no importa el que hagis de dir o fer, cal donar la imatge. La meva feina em dóna això de donar la imatge, i si penso en aquests moments, en com em veig....és força desesperant tot l’esforç que he fet: l’esquí, els raigs UVA, la dietètica, els sacrificis de tot ordre...per arribar on sóc. On sóc? Ni jo mateixa ho sé
Com us deia, vaig sortir de casa disposada a tot.
Tanmateix, les coses no van anar com era de desitjar; no sé ben bé perquè se'm va girar el dia.
A mig matí, una negra nuvolada va cobrir el cel de la ciutat i va envair carrers i places. Prou que havien anunciat un canvi de temps, però com que aquell noiet de la tele no és que l’endevini gaire.... Poc a poc la foscor va anar prenent cos, fins i tot semblava que el sol desapareixia del tot.
Vaig allargar el pas, no fos que el vestit jaqueta em quedés deslluït i l’hagués de portar a la tintoreria. Oh ! i el cabell....No estava disposada a dues sessions de perruqueria a la setmana. No és que no pugui permetre-m’ho, però amb tants compromisos no dono l’abast.
De cop i volta van començar a caure unes gotes grosses, seguides i vaig començar a córrer, però la pluja s’anava fent més evident. La roba se m’enganxava al cos, les sabates estaven negades. La gent s’arrecerava sota els balcons i dins les tendes, però no sé perquè, jo no podia deixar de córrer. Aquella carrera no portava enlloc; m’adonava que només anava donant voltes pels mateixos carrers, sense saber massa a on anar, com si hagués perdut totalment l’orientació-
Al cap de força estona, xopa, amb els cabells ben molls i l’aigua regalimant-me per tot arreu, vaig decidir parar: havia de tornar a casa. Era ja negra nit i nerviosa com estava no sabia trobar el camí. Amb angoixa i desesperança vaig intentar trobar un taxi i us puc ben dir que costa paciència i humor per trobar-ne un en aquestes ocasions. Tot i així, encara bo que recordava l’adreça
Tot plegat semblava un somni.
Quan vaig entrar a casa em vaig treure la roba immediatament: Quina piltrafa tota jo! Era desesperant; si m’hagués vist la mamà! Encara que si em veu com estic ara, allò era glòria que en diuen.
Em vaig posar còmoda, encara esbufegava de la corredissa, però vaig decidir que m’havia de calmar.
Vaig entrar a la saleta i em vaig estirar al sofà. Sobre la tauleta hi havia un got de whisky preparat i un llibre. No podia recordar com havia anat a parar allà. És clar, que després de la mullena qualsevol recordava res.
La portada em va encuriosir. No creia haver-lo vist mai aquell llibre; potser se l’havia deixat algun dels meus amics.
Si em veiessin ara..., ara si que estic impresentable.
Primer vaig pensar en estirar-me i dormir, em convenia, però el títol del llibre em va atraure: L’squonk. Quina paraula, no l’havia sentit mai! Per tant, tot i el cansament, em vaig disposar a fullejar-lo: això potser em relaxaria.
Vaig obrir el primer full. El relat començava així:

" La zona de l'squonk és molt limitada. Fora de Pennsylvania poques persones han sentit parlar d'ell, encara que es diu que és bastant comú en els cicutals d'aquell Estat. L'squonk és molt tosc i generalment viatge a l'hora del crepuscle. La pell, que està coberta de berrugues i lunars, no li calça bé; els millors jutges declaren que és el més desgraciat de tots els animals. Rastrejar-lo és fàcil, perquè plora contínuament i deixa un rastre de llàgrimes. Quan el tenen acorralat i no pot fugir o quan el sorprenen i l'espanten es dissol en llàgrimes. Els caçadors d'Squonks tenen més èxit en les nits de fred i de lluna, quan les llàgrimes cauen lentament i a l'animal no li agrada moure's; el seu plor se sent sota les branques dels foscos arbusts de cicuta.
" El senyor J.P. Wentling, abans de Pennsylvania i ara establert a ST. Anthony Park, Minnesota, va tenir una trista experiència amb un Squonk prop de Monte Alto. Havia sentit el plor de l'Squonk i l'havia induït a ficar-se en una bossa, que portava a casa, quan de cop i volta el pes es va alleugerir i el plor acabà. Wentling va obrir la bossa; només quedaven llàgrimes i bombolles."

Vaig llegir amb interès. De cop i volta, el personatge es posà a parlar, sortí del text, va fer un monòleg:

Ei!, ei!, ei!, ... para un moment!. No corris, no vagis tan lluny! No t'imaginis més del que està escrit, sobretot quan el que està escrit no és ben bé la veritat.
Què és la veritat en aquesta situació, et preguntaràs. No vull fer filosofia ni expressar qüestions existencials.
Però, a veure noia, tu t'ho creus tot?. M'acabes d'imaginar com un follet del bosc, com aquells gnoms que viuen al País del Nord, com un personatge del Senyor dels Anells. Et penses que sóc poruc, poca pena, solitari, trist...
Amb quin dret t'erigeixes com a jutge?. Hi ha un senyor que es pensa que m'ha inventat com a personatge i a sobre tu fas la teva interpretació i em redescubreixes pensant que sóc, ja no com el que intenta, sense èxit, descriure'm si no com un sac de plors.
T'estranya que et parli així? : fas cara d'incredulitat. Pobre desgraciada. T'has imaginat la meva imatge i la meva desaparició tot d'un plegat. M'has pensat i m'has volgut portar al món de l'oblit al mateix temps; " ser o no ser " que deia un personatge del teu món. De fet, però, estàs voltada d'squonks. " Ser o no ser "; no és ben bé això. Jo diria : " ésser o transformació "...
Ep!, para !, no tornis a fer volar el teu pensament : no veus que no existeix?
Sóc jo que t'imagino a tu.”

Quines cabòries! Però com pot ser que hagi arribat aquí. A veure, recapitulem: em dic Mercè i estic llegint una història, un pèl absurda - val a dir - sobre no sé quins personatges que es diuen squonks. Què ha passat de cop i volta?. M'he endormiscat?. No sóc una persona que pensi més enllà dels fets quotidians, més aviat diria que no crec massa en res; d'on he tret aquestes reflexions, doncs ?.
Estic aquí, a la saleta de casa confortablement asseguda al sofà, a fora, plou. Està fosc i se sent el soroll dels cotxes passant per Major de Sarrià. Tinc un got de whisky a l'abast i els apunts d'estadística escampats per la tauleta. Com m'ha vingut aquesta història a les mans. No serà que, en realitat, sóc l'squonk imaginant a la Mercè; existeix la Mercè ?.
És clar, torno a repetir: tinc 23 anys, provinc de bona família, visc a la part alta de Sarrià, tot just he acabat econòmiques però tinc un bon pervindre. El papà és un arquitecte famós conegut en medis socials i polítics: des dels seus anys de progre que "milita" a Iniciativa. La mamà és directora d'una empresa que es dedica al món de la moda.
" Ésser o transformació" , aquesta és la última frase que he sentit a dir a l'squonk. Val la pena pensar-hi. Quina seguretat tenim que les coses existeixin?, Qui pensa en qui,...? Ja hi tornem!. A veure, sóc la personatge, sóc la lectora,... potser només busco ser la creadora...
Vaig tancar el llibre. Que estrany! La història era fantàstica. Semblava que aquest personatge hagués pres força i forma i s’hagués revelat contra tot. I el que és més curiós, és que se m’assemblava extraordinàriament: jove, elegant, amb empenta, un pèl nerviós però dominant sempre la situació.
Tot plegat havia estat un dia fatídic. I aquella pluja no parava, semblava voler amarar-ho tot.
Em vaig aixecar del sofà incòmode i vaig mirar per la finestra; només veia aigua, aigua, aigua que cobria les voreres, que regalimava per les parets de les cases i rajava dels balcons. Aviat tot s’anava entelant, els objectes es feien borrosos a la vista. No es veien ni cases, ni cotxes, ni gent, ni arbres, res. Res.
Vaig tornar a pensar en el llibre que parlava. Ai, Mercè!
Vaig anar a l’habitació i em vaig mirar al mirall, a veure quina pinta feia.

Era, i sóc encara, una grossa gota d’aigua.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Teresa Fornaguera Bausà


Montserrat, Joan i Teresa 
amb la mare Dolors i la tia Lola
La Montserrat i en Llorenç
i la Teresa
Avui és Santa Teresa. Tu, fa uns dies que vas marxar, el dia 8 d'aquest mes d'octubre tant estrany. Hem saludat la mort i la vida en el pas de dos dies. Recordo, Teresa, tieta, quan érem petits i venies a casa al carrer Anton Romeu a fer-nos companyia i, sobre tot, aquell any que vaig estar més malalta i tu vivies al pis de sobre casa i baixaves sovint. També vas viure una època a casa, abans de casar-te. Al llarg d'aquests anys hem tingut poques ocasions d'estar juntes però ens hem anat veient: veníem a Torredembarra i a Valls i vosaltres també fèieu una escapada a Badalona: tantes ganes que tenies de tornar-hi, eh!
Montserrat i Teresa
Eres la petita dels germans. La mama m'explicava que, quan ella festejava amb el papa, anaves a passejar amb ells i et duien al cine, que t'agradava molt! També m'havia dit que eres la "Teia", com un nom ben familiar.
La Montserrat amb la Núria i en Jaume,
 la Teresa i en Fernando el dia del casament
No has tingut una vida fàcil, vas néixer uns anys de guerra i vas sobreviure a la postguerra, les coses eren més complicades, però ara que remiro fotografies antigues us veig a tots rient, en les sortides a Montserrat amb els vostres pares i en els jocs del carrer; en aquell carrer d'en Prim del que estàveu enamorats, pel que quasi no passaven cotxes i podíeu jugar tranquil·lament; com han canviat les coses, oi?
Has tingut dos fills que tant estimat molt i t'han acompanyat sempre. I, malgrat la distància, Teresa, jo també t'he tingut sempre present.
Teresa, Montserrat, Joan, Jordi
Un petó molt fort. No t'oblidis d'aquesta nebodeta i siguis allà on siguis, descansa acompanyada per tota la teva família.
Fins sempre!

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Benvinguda!!, Dàlia


Hola, Dàlia:
Sóc la Núria, la teva tieta àvia de part del teu avi. Si, si, que estrany oi? Sóc la germana del teu avi, el Jaume Comas Fornaguera i la tieta de la teva mare, la Maria Comas Valls. Avui he vingut a veure't a Margalef on vius amb la teva mare, la Maria i el teu pare en Josep Puig. Vols que et digui més coses de la família?, les que jo conec, eh! En Jaume i jo som fills dels teus besavis, en Llorenç i la Montserrat que eren els nostres pares; em sap greu, molt, però ja no els podràs conèixer. Jo estic segura que a ells els hagués agradat molt conèixe't, però, així és la vida que hauràs d'anar aprenent. En Llorenç, el teu besavi, es va morir fa molts i molts anys, el 1958, quan l'avi Jaume i jo erem molts petits i la teva besàvia Montserrat es va morir fa poc, el 2011, i sé que hagués estat molt contenta de veure't i fer-te un petó molt gros; saps?, jo encara l'enyoro una mica, però quan siguis més gran t'explicaré coses d'ella. Espero que estiguis uns quants anys amb els teus avis, l'avi Jaume i l'àvia Mercè i també amb els pares del teu pare i amb la teva tieta Clara que ara és a Alemanya però que t'estima molt!! Tots nosaltres t'ajudarem i t'ensenyarem coses. Saps?, a tots ens agrada la muntanya i els animals i les flors i la natura. Tu tens nom de flor!!!
Has nascut el dia 10 d'octubre, en temps de tardor que també és molt maca perquè els arbres tenen colors grocs i taronges i vermells i ja no fa tanta calor i es pot anar a buscar bolets!... ja veuràs, ja, quantes coses farem!! Esperem que t'agradi molt estar entre nosaltres i. encara que ens anem fent grans, riurem i jugarem i cantarem i anirem per la muntanya a collir floretes i a beure aigua de les fonts. T'ensenyaré llocs que a mi m'agraden i ens agafarem de la mà per fer pendents massa fortes i tu m'ajudaràs a les pujades, eh! Espero que estiguem un temps juntes i, si per aquelles coses no fós possible, espero que alguna vegada et parlin de mi i et diguin que ja t'he estimat.
Ja tornaré a venir, eh! Tu, de moment, créix força i posa't forta.... i no facis gaires rebequeries, eh!
Apa!!, ens tornarem a veure, noia!!! Fins aviat!!!

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Coral Poble que canta

La Coral Poble que canta té activitat aquest cap de setmana: el dissabte per la tarda a Argentona i el diumenge al matí a Matadepera
Us esperem a tots!!

divendres, 5 d’octubre de 2012

Benedictus i Sancta Mater

Avui una mica de música. Per relaxar, per gaudir del silenci, per mirar una mica més enllà del nostre petit voltant, per volar, per entrar en comunió amb els altres i amb el cel i amb la nit.
Que tingueu una bona nit!





dissabte, 29 de setembre de 2012

Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament

Podeu enviar aquesta carta al President del Parlament Europeu. Ha d'anar circulant,

Asunto: Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament


Dear sir,

As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. Alejo Vidal-Quadras, member of the European Parliament,  against the Catalans' right to decide their national future, asking for  a Spanish army-led action  against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if we decide democratically to secede from Spain.

As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco's dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute.

I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members.

As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing  the most basic democratic and human right: the self-determination right.

Yours sincerely,
(la vostra signatura)

dimarts, 18 de setembre de 2012

L'EAP i l'escola


Escola Planas i Casals
 L'1 de setembre hem iniciat un nou curs. L'1 de setembre del 2012 fa 30 anys que estic a l'EAP de Badalona (Equip d'Assessorament Psicopedagògic). Per mi, és una data important: treballar durant 30 anys al mateix lloc dóna un no sé què de basarda del temps passat i del futur que queda.
Escola Montigalà
Ara que fa ja 30 anys que vem encetar aquest camí, he recordat aquell equip de 8 persones que vem iniciar un equip de bell nou, amb projectes, amb il·lusions i esperances, amb dificultats i amb poca experiència en el camp, però amb unes ganes enormes de posar el nostra gra de sorra i contribuir al futur de l'educació dels infants, i sobretot, d'aquells amb els que desplegàvem La Llei d'Integració del Minusvàlid. Han passat els anys i cadascú ha anat seguint el seu projecte.
En un temps en el que sembla que donem molta importància als números des del punt de vista estadístic - nombre d'alumnes valorats, nombre de reunions, nombre d'entrevistes, nombre de derivacions, nombre de dictàmens,...- a mi se'm fa palesa tota una altra vessant sense la que no haguéssim pogut tirar endavant. I és la importància dels valors de la relació entre els professionals. Compartir anhels, compartir dificultats i preocupacions i fer lligams personals amb els professionals de les escoles, amb les famílies i amb els alumnes amb necessitats educatives, ha estat el millor de tot aquest temps.
Can Barriga
Ara que he fet 30 anys i que m'he acomiadat d'alguna escola amb la que hem treballat colze a colze, em dóna la perspectiva d'una nova etapa en la que perdurarà aquest lligam no només amb aquesta escola si no també amb totes les que he conviscut al llarg dels anys: escoles que han tancat, escoles de nova construcció i escoles que perduren al llarg del temps.
He après molt amb tots!: amb els mestres i professorat, amb les famílies i amb els mateixos alumnes i us vull donar les gràcies.
Escola Jungfrau
No plego, no! però potser ja tinc la mirada posada en els 60 i una mica més enllà, és clar, ja que no em toca! i potser els nous temps estan incidint en una nova manera de fer: amb retallades, amb pocs espais de reflexió entre el professorat i entre els professionals dels EAP, amb cansament, .... però m'agradaria recuperar, ni que sigui una mica, aquell equip de llavors, amb l'empenta de saber-nos coneixedors d'una cosa que començava i on quedava molt per fer. Avui puc dir que no sé exactament on hem arribat, però que han canviat coses, moltes, hem treballat per la integració fins a la inclusió però tant sols hem encetat aquest camí.
Torno a repetir: gràcies a tots i ànims!! que tingueu un bon curs!!!!!

dijous, 13 de setembre de 2012

Catalonia, the new state of Europa

Potser ha estat l'esdeveniment més important dels últims temps. Potser tots i totes en vem quedar molt satisfets. Potser ens vem sentir formant part d'un projecte que hem d'anar creant per dret. Però, potser és imprescindible i necessari que tingui una continuïtat: que l'esforç, les il·lusions, el desig col·lectiu i el projecte comú d'exercir el dret a l'autodeterminació i la voluntat expressada pacíficament de la Independència ha de tenir un començament. Ens ho mereixem com a poble: per la història, per la cultura, per la nostra manera de ser al món, ni millor ni pitjor que d'altres, senzillament la nostra, com tants pobles poden i han de continuar exercint.
Seria, ARA JA SI, imperdonable que tot plegat quedés en res, que l'any vinent per aquestes dates haguéssim de tornar a sortir en les mateixes condicions: penso que no ens ho podem permetre. I goso fer una proposta a l'ANC, a l'Òmnium, a tots els municipis per a la Independència i a tots els ciutadans: si d'aquí la cosa no camina, doncs ens aturem tots. Si, i poso un període de temps una mica llarg, l'1 de gener del 2013 no hi ha hagut cap moviment, els mateixos que vem sortir per manifestar-nos, sortim al carrer per quedar-nos-hi i no ens movem del Parlament ni de la plaça Sant Jaume fins a tenir una declaració d'independència.
La riuada de gent que baixava per tots els carrers possibles fins a les portes de la Ciutadella es mereix una resposta contundent.
I jo diria a Espanya i al món: no us preocupeu, nosaltres també volem sol·lucionar i trobar estratègies per la crisi, pel benestar, per la solidaritat i per anar junts tots plegats, però cadascú des del seu lloc, amb les seves pròpies eines, amb el saber que estem compartint llibertat, no esclavitud, talment com van junts França, o Alemanya o Espanya o.... i també l'Estat Català. Anar junts senyors no vol dir que tot Europa hagi de ser espanyola, oi? Doncs, des de la nostra catalanitat, amb els nostres recursos, sabent ni més ni menys que d'altres, podem avançar.


dimecres, 25 de juliol de 2012

Joan Fornaguera Bausà

 Hola, Joan. 

Encara que hagis marxat, et continuaré dient hola. És bo recordar sempre les persones, aquelles amb les que has conviscut uns anys de la vida. Saps, la mama t'apreciava molt, jo diria, que fins i tot de joves, et tenia una mica d'adoració: eres el germà trempat, el que jugava a bàsquet, el que les noies li anaven al darrera, el que descobria sempre coses noves i les portava a casa, el que ella sentia més lliure. Crec que ara deveu estar junts altra cop.
Jo també et recordo; recordo el tiet que una vegada es va presentar amb una màquina nova que tenia dos rodes que donaven voltes mentre hi passava una cinta que parlava!: era un magnetòfon i podies gravar la veu i sentir-la!. I també un dia que vas aparèixer amb una guitarra, a casa els avis del carrer d'en Prim. No sé si la sabies tocar, però a mi em va encantar. Jo tenia un tiet que sempre portava novetats! També recordo un altre moment que no val la pena esmentar però que em va deixar trista a la porta de casa que es va voler tancar.
El que sempre recordàvem era la sortida que vem fer a Montserrat, tu i jo, i la moto! Des que s'havia mort el meu pare no havia tornat a anar amb moto i tu et vas presentar a casa, al carrer Mossèn Anton Romeu, em vas agafar i vas dir a la mama: anem a Montserrat! Això era el 1960. En fa uns quants d'anys, eh!
I en van passar molts més fins que ens vem tornar a veure, fins al 1987 que no vem saber massa coses els uns dels altres: les coses vénen com vénen i van com van i vem fer una vida sense tiets ni nebots, però quan ens vem tornar a retrobar, jo crec que sabíem que conservàvem l'estimació o així ho vaig voler entendre: la mama va tornar a trobar un germà i jo un tiet que feia riure.
Després ens hem anat veient, fent broma fins l'últim moment. M'agradava la teva manera d'encarar les coses, sempre amb un punt d'ironia i d'humor fi. 
Cuida't força!; ara no crec que sentis ja cap més dolor, però vigila per si de cas, que no se sap mai com les gasten per allà on diuen: "per allà dalt".
Pensa alguna vegada en els teus fills i en els teus néts i, perquè no, també en els teus nebots. (Ei!, no cal ni dir que pensis en la teva dona i els teus germans que encara corren, és un dir, per aquí!).
A reveure Joan, i si alguna vegada gires el cap "aquí a baix", fes-nos un somriure i anima'ns a continuar.
Una abraçada molt forta!

dijous, 28 de juny de 2012

Requiem de Brahms participatiu


 El Concert del Requiem de Brahms ha estat un gran plaer: tots hem cantat a gust sota la batuta de Paul Goodwin i l'acompanyament de l'Orfeó Català. Amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i els solistes Marta Mathéu com a soprano i Gyula Orendt, bariton.
Hem estat uns quants caps de setmana assajant amb els directors de coral: Eva Martínez i Pep Prats. La veritat és que ens ho han fet molt fàcil i han demostrat una gran professionalitat. Sempre dóna gust cantar amb preparadors d'aquest nivell i amb cors i directors dels més anomenats en l'àmbit musical. 

Uns 370 cantaires compartim el gust per la música, per l'exigència i pel repte amb ganes i il·lusió de la feina ben feta. Fa uns quants anys ja que participo en activitats d'aquest caire: el Messies participatiu al Palau, per Nadal i a l'Auditori hem fet la Carmina Burana, el Requiem de Mozart i ara el Requiem alemany de Brahms. Una peça certament complicada, amb canvis de ritme, amb alteracions constants i algunes dissonàncies i a més a més, hi hem d'afegir el text en alemany, però tot plegat, un repte, com deia,  un voler ser capaç de fer-ho i aconseguir-ho conjuntament amb 370 cantaires més, compartint hores i estudi que ens porten a oferir un concert renovat cada any.
Demà hi tornem!!!

dimarts, 12 de juny de 2012

La Núria d'Ossera i les melmelades

Us convido a passar uns dies a la vall de La Vansa on podeu fer un recorregut pels seus pobles i llogarrets: Sorribes, Sant Pere, Padrinàs, Fórnols, Cornellana, Sisquer i Ossera passant per Montargull i els Garrics. Un cop arribats a Ossera podeu fer un recorregut botànic i parar a la tenda herboristeria de la Suzette, amb els perfums d'herbes aromàtiques; admirar els quadres del Jaume i les escultures del Niko; fer un tastet de formatges amb la Mercè i l'Eulàlia i fer un curs de gelees i melmelades a Cal Casal amb la Núria.
Els cursos organitzats pels artesans de la vall com la Suzette i la Núria permeten entendre el món rural, el de les conserves de les àvies i l'estimació a la terra i la natura.
Aquest dissabte vaig participar en l'elaboració de les gelees de saüc i de roses, en un procés compartit amb altra gent amb la mateixa il·lusió i interès. La Núria ens va anar guiant en tot el camí, des de la collita de la flor de saüc i les roses perfumades fins a l'envasament del producte dolç i energètic, cuidant tots els ingredients i totes les mesures.
L'hora del dinar, descans agradable entorn d'una taula parada amb productes elaborats per ella mateixa com les melmelades (en té més de 60 varietats!) és un moment de repòs compartint receptes, comentaris i històries de la vida com feien en altres temps les dones que deixaven escolar el temps al voltant dels fogons. La Núria, amfitriona serena, reposada i acollidora, amb aquella dolçor encomanadissa, ens fa entendre la vida d'Ossera, amb les seves estones agradables i amb les dificultats que comporta estar en un poble que malda per conservar-se i per progressar en la vida quotidiana d'avui en dia.
El paisatge a través de la finestra és verd, florit, curull de plantes i flors de les que se n'aprofita la llavor, el color i el perfum. La mesura del temps és una experiència encomiable i enriquidora, perdurable en la memòria i un retorn als valors d'una societat en la que predomina el contacte humà

dijous, 7 de juny de 2012

Concert de màquina!!

http://youtu.be/G4nX0Xrn-wo

Boníssim: us convido a escoltar-ho!!!! Hi ha gent que val per tot i té un bon sentit de l'humor, que ja fa falta!, I que me'n dieu del ritme??!!

http://www.youtube.com/watch?v=G4nX0Xrn-wo&sns=em

diumenge, 27 de maig de 2012

Cent peus mil passos a Badalona


Ahir vaig seguir una experiència fantàstica. El projecte CENT PEUS MIL PASSOS té per objectiu crear un projecte d'art col·lectiu sota el lema del CAMINAR. Cada dissabte, durant quatre dissabtes que van començar el 26 de maig i acaba el 16 de juny cada participant que forma part d'aquesta col·lectivitat ha d'aportar una obra que consisteix en una capsa negra i a dins una sabata, representant el caminar, el sortir enfora, aixecar-se, fent camí junts, la llibertat. En aquests moments és una idea encomiable. Mai havia fotografiat tantes sabates, tanta varietat de conceptes, tanta il·lusió en un projecte, tanta esperança posada en el tirar endavant, tanta creativitat! L'exposició de capses i sabates està a la plaça Font i Cussó, darrere el Museu i el dissabte 2 de juny es trasllada a la plaça Antònia Font, el 9 de juny a la plaça Josep Terradelles i l'últim dissabte, 16 de juny, a la plaça de Trafalgar. Podeu anar engrandint la petjada, tots tenim una idea i tots la podem reflectir per oferir-la als altres.
M'ha recordat aquella altra "gesta" de la Marxa de la Llibertat de fa uns quants anys que amb el lema "Poble català, posa't a caminar", també feia referència al caminar, a la petjada i al moviment constant cap a un objectiu col·lectiu, de poble buscant la llibertat, de poble que es mou. Sempre amb la referència de la sabata i la petjada com a inici, per fer camí, que mentre es fa camí, com diu en Llach, "has de pregar que el camí sigui llarg, ple de ventures i de coneixences, que siguin moltes les matinades,...." fins a arribar a Ítaca. Ben segur que si tots ens hi posem a fer camí junts, podrem caminar.
Ahir, fins i tot i havia cua per deixar la sabata símbol de llibertat!
Ens trobem el proper dissabte i els altres i tant de bo hi hagi tanta participació. Des de Badalona us convidem a venir-hi!

diumenge, 22 d’abril de 2012

Foscor a la ciutat

Els carrers de l'Eixample no eren pas tant tortuosos com els de Ciutat Vella; allà s'hi podia respirar i agafar aire abans d'endinsar-se Rambla enllà, cap al port. Les gavines sobrevolaven Colom com l'accent sobrevola la paraula i marca un punt d'inflexió i de comunió entre l'aigua i la terra. Sota el fanal encès, amb llum groga i decadent, va encendre un cigarret que de seguida apagà. Els dits nerviosos, el pols accelerat i el cos extenuat per la carrera no el deixaven pensar amb claredat. Entrà al Museu de Cera a reposar, travessà les sales de ninots rígids i sense vida, però el seu pensament retornava a l'horror, a l'escena que recordava amb prou definició i que intentava fer fugir del cap. S'adonava que no tenia un minut balder, que l'ombra l'acuitava sense donar-li repòs. Sortí fora i a un pas de trepitjar un colom, s'adonà que no sabia cap a on tirar, la seva mirada perduda navegava d'esquerra a dreta, amunt i avall, intentant trobar una sortida, una mà amiga, un somriure que li indiqués el què fer. Estava desesperat! El cel s'ennuvolava i esdevenia color de plom; uns núvols negres s'acostaven pel mar. Trepitjà les llambordes i l'ampla espai fins les "golondrines", esperà un vaixell que se l'endugués Mediterrani enllà, esperà que la gent del xiringuito del costat li digués quelcom per a calmar-lo, però ningú semblava fer esment d'ell. Quan va albirar el telefèric cregué que estava salvat i hi puja; arribaria al Tibidabo i allà, qui sap, potser aconseguiria eixamplar-se, treure's aquella nosa del cap però quan va ser dalt, comprovà amb espant que res el podia guarir: se sentia defallir! Tancà els ulls en un intent d'esborrar la llum i se li aparegué l'ombra més definida que mai talment una negror que no el deixava en pau. Baixà corrent passant per davant del Poble Espanyol i arribà altra vegada al Poble Sec, allà on la ciutat es calma i les cases amuntegades amb les finestres entreobertes el veien passar. No tenia aturador. Esperà a la parada de l'autobús en un intent d'escapar i arribà al barri Gòtic, allà on havia començat la seva vivència, el seu tremolor. Tornà a mirar enlaire, l'estretor d'aquells carrers no el deixaven veure; les escletxes de llum eren fugisseres, però entre balcó i balcó, tornà a veure l'ombra que el perseguia com un dimoni encès de foc: de tant en tant una flamarada, de tant en tant un crit esgarrifós, de tant en tant un alè sobre la seva espatlla que li gelava la sang. Estava sol i tenia por, tanta por que començà a tremolar i sentir una suor freda, la cara pàl·lida i grogosa semblant a un difunt vivent. No li quedava més remei que ficar-se a les entranyes de la terra, provar sort en aquell forat fosc i humit, saltar els graons de dos en dos i córrer per l'interminable passadís, fins a fer-se fonedís, fins a deixar-se bressolar per la gent, fins a perdre del tot la seva identitat, el jo només en moviment al compàs del moviment dels altres, desaparèixer fonent-se en la foscor i deixar fora la llum, l'espai i el cel ara ja d'un blau fosc.
S'endinsà en el metro a Jaume I, tot i que acabades de baixar les escales que el conduïen al soterrani, mirà endarrere per a confirmar que "allò" no el seguiria pas, per a creure's ja fora de tot mal. Encara pogué veure una llambregada de foc, una guspira encesa, un moviment talment un terratrèmol i sentí un esgarip, com un tro que ressona en el més pregon d'una vall.
Agafà el primer comboi i es perdé en l'anonimat.
Allà fora, l'ombra del drac plorà la seva solitud .

Presentació 365 contes

Ahir 21 d'abril es va fer la presentació oficial del llibre 365 contes escrit per diversos autors que van anar publicant un conte al blog 365 contes. N'hi ha 365! La idea és llegir-ne un cada dia, de 365 paraules, tal com van estar escrits (durant 365 dies). Es van llegir i representar alguns dels contes que ens van emocionar i va ser una vetllada molt satisfactòria. Felicitats a tots els autors!!
Esperem que els escriptors en continuïn escrivint més i es puguin anar tirant endavant projectes amb aquesta seriositat i bon fer.

diumenge, 15 d’abril de 2012

Línia Lila

Pujà al metro a la parada de Gorg com cada dia i des del vagó darrer caminà sortejant les cames dels altres viatgers fins a arribar al primer vagó, així se li feia més fàcil la sortida. Es fixà en un home assegut davant seu. Vestit de gris, pantalons arrugats i un bastó penjat a l'avantbraç; sabates negres un xic empolsinades i un barret d'ales de feltre, com els que es duien a les primeries del segle XX. Esprimatxat, bigoti blanquinós i pell cendrosa, amb una pipa apagada a la comissura dels llavis. La seva postura i la seva cara traspuaven bonhomia. Tenia un llibre gruixut de fulls esgrogueïts sobre la falda, en una postura forçada de cames juntes. Una petita llibreta a les mans on, amb un llapis de mina, anava anotant alguna cosa. La mirada era el que es movia del seu cos, tant sols la mirada, amunt i avall, a dreta i esquerra, es fixava en un punt i gargotejava, tornava a mirar i a anotar a la llibreteta.
Baixà a la seva parada: cada vegada li semblava més ràpid el viatge.
L'endemà i l'altre i l'altre, fins a una setmana, anà trobant el mateix personatge, la mateixa postura, el mateix barret i silueta que continuava anotant a la llibreta. D'on venia?, què feia? Va estar temptat de preguntar-li moltes vegades, però no s'atreví.
A la següent setmana provà d'esbrinar a quina parada pujava aquell home, creient que així endevinaria una mica més de la seva història. O sigui, que en lloc de pujar a Gorg, pujà a Sant Roc i més tard a Verneda, el dimarts provà a La Pau i el dimecres a Bac de Roda, dijous a Clot i encara el divendres a Encants. Sempre trobava ja al mateix vagó i al mateix seient, el mateix home.
Encara una altra setmana provà des de Monumental, Sagrada Família i Passeig de Gràcia; pensà que aquell misteri es resoldria a Universitat, ben mirat, feia cara de professor universitari, però tampoc l'encertà. Continuà pujant cada dia des d'una estació més llunyana a la seva fins a arribar a l'inici de trajecte a Paral·lel. Però quan ell arribava, l'home ja hi era, assegut, mirant i escrivint.
El curiós del cas és que els dos anaven fins al final de trajecte, Pompeu Fabra, Badalona, però així com ell marxava ràpid per no fer tard a la feina, s'adonava que l'home quasi ni es movia i quedava al seient, palplantat.
Finalment, no pogué més i un bon dia se li adreçà:
- Perdoneu, cada dia us trobo al metro i fem el viatge junts fins el final. No pareu d'anar anotant quelcom a la llibreta. Em teniu una mica desconcertat!. Es pot saber què feu?
- Jo, busco la paraula.
- Ah!- I no s'atreví a dir res més. Sorprès de la resposta, es quedà amb la boca oberta i els ulls esbatanats.
Al cap d'uns dies de tornar-lo a trobar, s'atreví a comentar-li de nou:
- Què, mestre! Ja heu trobat la paraula?
- Si, he trobat la paraula i en busco una altra.
- I que en feu de les paraules?
- Les anoto.
- Ah! - respongué altra vegada sorprès i sense gosar anar més enllà.
Al cap d'un mes, i amb la familiaritat que havia adquirit veient-lo cada dia, ja mig en broma, li digué:
- Però, home de Déu, em podeu dir d'una vegada, què en feu de les paraules i per què en busqueu cada dia tantes?
- Vull fer-ne un parlar. Fa anys que cerco paraules i les ordeno. Després, les dono significat i intento normativitzar la parla per enriquir el llenguatge. Un poble i la seva gent és allò que expressa del seu pensament i allò que fa que es pugui comunicar amb els altres enriquint el lèxic i oferint-lo com un preciós regal a la humanitat.
- I qui sou vós per a fer això?
- Pompeu Fabra 

(Conte presentat al Sant Jordi dels TMB 2012. Podeu llegir-lo també a la seva pàgina web)

divendres, 13 d’abril de 2012

Ja podeu veure el 'flashmob' per la independència

Ja podeu veure el 'flashmob' per la independència
Només cal dir: INDEPENDÈNCIA! Per raons econòmiques, per raons polítiques, per raons culturals, per raons històriques, però, sobretot, per raons de SER i de DESENVOLUPAR-NOS com a PAÍS. Amb voluntat i tenacitat, amb dificultats, amb èxits i fracassos, amb anades "endavant" i endarrere", en conclusió, com la immensa majoria de països fan. Sense haver de "defensar-nos" sempre, sense haver de donar milions de justificacions o fent "pedagogia", sense haver de demanar permís per parlar i viure com nosaltres SOM. I, com la reta de països i estats, en "comunió amb els POBLES DE LA TERRA. Si hi ha estats que ho poden fer i ser, per què d'altres no? Sense imposar res a ningú, però sense que ens imposin; organitzar-nos a casa nostra com ho fem a les nostres cases i en comunió amb els demés tal com ho fem amb els nostres veïns al barri o a l'escala.
En conclusió per SER i ESTAR i com a enriquiment de la humanitat: INDEPENDÈNCIA!!

diumenge, 25 de març de 2012

Oblit

Ja fa una mica més d'un any. I, en aquest temps, ningú m'ha parlat de tu. El dia 13 només em va trucar l'Artemi; com li vaig agrair sense poder-li contestar. I el 14 va venir la Clara a casa i vem dinar juntes: avui fa un any, Clara; ja ho sé, em va dir. I la seva resposta callada, igual que el missatge de l'amic em van acompanyar. 
Però ningú parla dels morts. Tothom deia que eres molt maca, caram!, una gran persona! I sembla que no hagis existit. Potser això és de les coses que m'han fet més mal. Figura't!, si tu, que eres la que la gent coneixia i en certa manera admirava, qui em recordarà a mi? Ja sé que el que acabo de dir és un pel presumptuós, però, què és l'existència sense el record dels que queden?, Ni els altres membres de la família ni els teus amics m'han dit en un any res de tu i t'he anat buscant per tot arreu: he anat a Montserrat, he anat a Cal Julià i he passat per Timoneda, he anat a Valls a veure la Teresa i he trucat vaires vegades al Joan, m'he parat a saludar al Jordi i la Júlia, he baixat a la Bisbal de Falset i pujat a Canalda, he anotat quatre tonteries al Facebook de les nebodes, he trucat a la Teresa i en Fredi, a la Conxita i el Brugalla, a la Carme, fins i tot he tornat al tros de platja on aprenguérem a nedar quan érem petits amb les teves companyes de la feina, a Masnou; he pujat muntanyes, he cantat cançons, he celebrat totes les festes.... I no he trobat pràcticament ningú que em digués alguna cosa de tu, que em donés senyals de recordança.
La mort és això?? L'absència del cos.... i de l'existència en el pensament dels altres.
Tinc la sensació que només recordo jo. Què serà el dia que el meu record també sigui oblit?
Passaran els anys, no sé quants per part meva. Avui, he anat a compar-me una pasteta de diumenge i la senyora de la pastisseria m'ha preguntat per tu: guoita! estan davant de casa! i avui ella ha sabut que fa un any que no hi ets! Ja no és com abans això del veïnat, eh! Tu recordaves tothom, sabies qui havia viscut i enyoraves els jocs d'infantesa al carrer i la joventut que passa de pressa... i la vida d'aquest carrer d'en Prim on sempre vas estar i on estas encara: hi vas néixer, hi vas passar la joventut i vas tornar-hi a les portes de la vellesa -què bé que vem poder tornar-hi, eh!- i estas ara reposant i esperant-me. Aquí, a casa, tot està igual i encara t'espero com si haguessis de tornar, com si, recordant altres temps, pleguessis tard de la feina i jo t'esperés cuidant del meu germà i pensant si tornaves, i.... tornaves sempre! I ara, has marxat? Vull creure que ni t'has mogut d'aquí.
És amb el record que podem encarar el futur!

divendres, 16 de març de 2012

Entrevista a 365 contes


Els 365 contes van fent camí!! Cada dia que passa va millor! A veurem si morirem d'èxit!!

dijous, 15 de març de 2012

365 contes

Ja ha sortit el llibre!!!!! La feina d'uns quants escriptors i de l'ànima del blog "365 contes", la Mònica, ha aconseguit, per fi,  l'objectiu!!  Enhorabona a tots i totes!!!!!! Hem demostrat que amb constància, amb paciència, amb il·lusió, tot i que amb pocs recursos, es poden fer coses que motiven i que et donen ànims per continuar qualsevol tasca.
Ara si que el conte en lletres majúscules que hem anat seguint pel blog, aquell que hem explicat tots junts, mica a mica, sense defallir, té un final feliç.
Una noia va tenir la idea, un grup de gent la va seguir i entre tots hem arribat al final. O potser al començament d'una nova etapa?
Espero que en gaudiu tots del llibre i també espero que en poguem fer molts més de llibres i de projectes.
A tots els contistes que m'heu donat la possibilitat de participar en un projecte d'aquestes característiques, moltes gràcies! Ha estat un goig ser-hi. Els llaços de germanor que s'han creat ens han encoratjat a tots.

FELICITATS!!!

| Dóna la cara per la Independència

| Dóna la cara per la Independència

dimecres, 14 de març de 2012

13 i 14 de març



A la Miozz Mirades:
Jo també enyoro el tretze de març. Estic plorant, i el teu enllaç m'ha fet plorar més. El 13 de març la meva mare hagués fet 84 anys. I el 14 de març fa un any que és morta i m'enyoro com una criatura; és el meu plor i el de tot un any amb mi i m'enyoro i l'enyoro! Em venen tantes coses al cap: els records de petits, la mort del meu pare, que sempre he plorat, (he sigut molt ploranera jo), i les excursions i el treball entre nervis i dificultats i la marxa del meu germà (com la va patir!) i el buit de la seva família i el refugi en els amics, en la muntanya i la música i en la nostra vida conjunta, el saber el que pensava cada una, el viure una per l'altra,... I ara encetarem un altra any.... Amb quina finalitat??... la del records??....la de l'enyor i el dolor constant??... la del sentit de tot plegat??... Vull creure que tots són en mi, que tots són jo ... però em falten una mica les forces... i ara, entre el 13 i el 14... entre l'inici i el final,... em sento cansada.
Em venen tantes glopades de pensament que les llàgrimes són un consol i em miro al mirall i veig tristor a la mirada. I al mateix temps ho vull defugir. Vull recordar amb serenitat i amb alegria i amb el regraciament d'haver viscut el que he viscut i de poder-me sentir, ara, plena de tota una vida que al mateix temps que em fa mal em dóna esperança.
Avui he anat a l'entrega de premis del concurs de relats organitzat per l'Associació Dones Àrtemis a Cornellà. Hi vaig presentar un escrit de les meves sensacions aquestes darreres vacances d'estiu, en una conversa permanent amb la meva mare. M'ha semblat que era un petit homenatge que li podia fer. Va passar l'estiu i la tardor i estem acabant l'hivern i tot recomençarà a la primavera. La margarita, aquest any encara no ha florit; és la darrera flor que vas veure florida, mama, l'any passat; però ha sortit ja una rosa.
Saps, mama, aquesta mania de parlar sola per casa m'acompanya. Tinc unes xerrameques amb tu!
Gràcies, Dolors, per compartir el teu escrit amb mi, m'he sentit acompanyada. No sé si aquesta nit dormiré, però si sé que hi ha gent que m'acompanya.

Una forta abraçada, Dolors!