27 de desembre 2016

Nadal a Montserrat

53 "Nadals" a Montserrat aconseguits aquest 2016! La història va començar l'any 1961 quan a la meva mare li va fer il·lusió anar a la Missa del Gall a Montserrat amb els seus dos fills de 7 i 5 anys que van "aguantar" tota la celebració com uns herois! Vam pujar-hi anant a Barcelona amb el tren i amb el Julià fins a Montserrat. La baixada havia de ser amb el mateix Julià i un taxi fins a casa.
L'any següent, el 1962, vam anar a la Missa del Gall als Padres, els Pares Carmelites de Badalona, i, recordo que al sortir i anar cap a casa van començar a caure unes volves com de neu que cap de nosaltres vam pensar que es poguessin fer realitat. Quina blancor pels carrers l'endemà! Vam haver de treure la neu de la porta de casa, al carrer Anton Romeu, amb una pala i tot eren jocs de lliscar per sobre el mantell blanc i tirar-nos boles ben grosses uns als altres. Tot i així, la mare va trobar que la missa del gall de Montserrat era diferent i el 1963 hi vam tornar a pujar. Quan vam ser dalt, no sé què devia pensar ella, però va fer un cop de cap i va mirar si hi havia lloc per quedar-nos-hi a dormir aquella nit. Al sortir de la missa recordo que vam dir al Sr Rodon, amb el que havíem coincidit al cotxe de línia, que avisés al conductor i sense encomanar-nos a ningú ens vam quedar a dormir a la cel·la.
El 1964 ja vam anar preparats per passar-hi la nit i vam baixar amb "l'àreo" i el tren el dia de Nadal per estar a casa a l'hora de dinar. Ho vam fer un parell d'anys, però la mare devia pensar que, per què havíem de baixar si no ens esperava ningú a dinar i s'havia de fer quan arribàvem.
El 1966, doncs, ja ens vam quedar tot el Nadal i baixàvem per Sant Esteve.
De mica en mica ho vam anar ampliant. I quan jo ja vaig tenir cotxe, pujàvem així que la mare plegava de treballar. Hi havia anys que, com que jo sempre he fet vacances per aquestes dates, pujàvem jo i el meu germà amb el cotxe i la mare venia més tard; ja teníem els llits fets i alguna cosa comprada.
Al cap d'un temps, quan el meu germà va marxar de casa, hi vam pujar la mare i jo; ell venia el dia de Nadal a dinar i tornava a marxar sempre i quan no estigués aparellat, fins que va deixar de pujar per què la Festa de Nadal és una festa cristiana i Montserrat un lloc massa simbòlic.
Però la mare i jo hi vam continuar any rere any, ampliant els dies; del 23 al 27 de desembre des que ella es va jubilar! Només vam fallar el 2010 per què les forces ja flaquejaven i no ens vam atrevir. El 2011 vaig reservar habitació a l'hotel però ja no hi vam poder anar totes dues; jo, encara ho vaig fer. He fallat també el 2014 per allò del record i la tristesa que l'acompanya, però he tornat el 15 i el 16. No sé si ho allargaré més.
Montserrat era una nit anant a Vespres i sentint el concert dels escolans abans de la Missa del Gall; era la "reserva" del lloc al banc, a l'esquerra, cap endavant, un parell d'hores abans de començar la celebració; era la reserva també pel Carles Sierra, un bon amic de la UEC, que ens buscava i es posava al nostre costat: tampoc hi pot pujar ja des de l'any passat. 
Recordo que alguns anys hi van pujar també els meus tiets, en Jordi i la Júlia i portàvem les cartes per passar l'estona. Recordo quan hi pujàvem amb una televisió petita que anava amb la bateria del cotxe i la dúiem carregant-se tot el camí fins dalt! Recordo, també, quan hi dúiem la Xispa, una Fox-Terrier nerviosa amb la que ens fèiem corrent el camí del Via Crucis i la baixada a la Cova; i alguns anys amb la Xamba, la tortuga que ho celebrava amb unes fulles ben fresques d'enciam!
Un any, si no recordo malament, hi van pujar les meves nebodes, de petites, i es van quedar a dormir i vam fer un pessebre amb figures de paper i vam ballar totes quatre a la cel·la i vam caminar i descobrir una muntanya.
Montserrat ha estat el veure persones amb les quals hem anat coincidint i que ja no hi són. 
Montserrat també ha estat les excursions per la muntanya: cap a les ermites, cap a la Cova, el passeig dels Degotalls i la pujada a Sant Jeroni, cap al camí de les Bateries i la pujada a peu o la baixada per fer l'altre trajecte amb el cremallera; l'anada a Sant Joan i la baixada per Sant Miquel i les meves últimes anades fins la Creu dels Escolans contemplant el mar de boira a la plana; la lectura als bancs de la plaça prenent el sol i veient la gentada; el passeig de nit per la carretera veient les "llumetes" dels pobles que estan sota els peus i els cotxes que hi desfilen com cuques de llum vistos des d'aquesta alçada.
Montserrat ha estat el dinar a l'Hotel Abat Cisneros, els menjars al Self Service i els torrons a la cel·la. Montserrat ha estat la nostra petita casa i el nostre refugi tots aquests anys.  Montserrat ha estat les fotografies preses, les que han quedat a la màquina i les que han quedat en el record.
Aquest 2016 n'he fet, doncs, 53! i encara hi pujo carregada amb botes i pals, amb torrons i amb cava i amb la màquina penjada que m'acompanya.
Què ho fa que hi hagi llocs i situacions que es recorden i perduren a la memòria?
Què té el Nadal que ens emociona any rere any? Realment què significa? No és un dia més de l'any com pensa el meu germà? Per què no? Si vas a mirar, un dia que passa com els altres. Un dia que tothom ha d'estar alegre, feliç, en família? I que tothom critica la resta de l'any?
Crec que no cal que em faci més preguntes; tampoc en busco les respostes. Només sé que m'ha agradat pujar-hi, que hi ha hagut molts anys que ho esperava; que era com tornar a casa.
Caldrà veure què ens reserva el Nadal del 2017 i viure'l cada dia.

26 de desembre 2016

NADAL 2016

HIVERN


L'hivern ha estrenat
la seva blancor.
Miralls de plata,
estels, neguits i plor
acompanyen cada jorn
el pas dels que caminen
cercant un repòs
.


 
Dins la nit silent i gèlida
el lament perdura.
L'òliba i el xut callen, el llop udola.
El vent remou les ombres.
El glaç xerrica sota els peus nus.





Prop de la tanca
la dona veu al lluny una tènue llum,
una dèbil esperança.
Es desfà de la criatura
i l'empeny claror enllà
per donar-li
l'aliment d'un demà.





Núria Comas
Nadal 2016

15 de desembre 2016

Tagamanent

Ja som al desembre i a les acaballes del 2016. Bon moment per fer una sortida d'acabaments de tardor mentre esperem l'entrada de l'hivern. El dia ha començat assolellat i ens hem enfilat fins dalt del Tagamanent des d'on hem divisat les muntanyes que sobresortien de la boirosa plana; al lluny, el Pirineu llueix la seva perruca blanca. L'església romànica de Santa Maria està voltada per una cinta que ens priva d'endinsar-nos-hi i donar-hi una volta. Reculem el camí que passa entre rocs i alzines i deixem els cotxes a l'aparcament del restaurant El Bellver. 
Continuem l'excursió per la pista que duu cap al Pla de La Calma, tot passant per la Masia de Ca l'Agustí avui transformada en museu etnològic dedicat a mostrar com era la vida rural a mitjans del segle XIX es aquesta zona del Montseny; es pot fer una visita guiada els caps de setmana. Continuem avançant amb un cel més cobert. L'alzinar ens defensa de la mica de vent fresc i de la humitat que se'ns va calant als ossos. Travessem el Pla de la Calma sota un cel de plom; l'herba encara verda, les falgueres ben seques i els matolls de ginesta de muntanya ens van acompanyant en tot el pla. Abans d'arribar al final del pla i després de fer una mandarina i un bombó que ens reparteix la Núria B., girem a l'esquerra i davallem trepitjant la terra humida i les fulles groguenques i marronoses caigudes dels arbres. La vegetació és més frondosa i cal anar en compte amb els esbarzers i matolls que ens fan mirar a terra i aixecar els peus. Al cap de poc passem per la masia El Bellit, en un paratge isolat i tranquil, tant! que ni el gos tenia esme de fer cridòria.
Hem fet una volta circular, i, arribats al punt de confluència amb el camí de baixada, busquem un lloc arrecerat i net del rastre copiós que han deixat les cabres que han passat abans que nosaltres. Les alzines i les pedres del terreny ens serveixen per dinar. És un àpat ràpid: se'ns van glaçant les mans per la humitat del dia, la boira treu el cap per el punt més alt i tot plegat fa que ens abriguem coll i mans. No pensem pas en fer, avui, la migdiada! Acabem els bombons mentolats i retornem amb una bona marxa cap als cotxes.
La sortida ha estat agradable tot i el temps; però també fa bo viure un dia rúfol tot esperant les properes festes nadalenques. Finalment, hem format una petita coral i entonem "Les dotze van tocant", El noi de la mare" i "El desembre congelat", tan adients pel dia i l'època. Amb el comiat de bons desitjos pel Nadal i el nou any, entrem als cotxes i tornem cap casa.

21 de novembre 2016

Jaciment Ibèric de la Font de la Canya

Molt interessant i molt recomanable. El jaciment ibèric de la Font de la Canya situat a Avinyonet del Penedès és una descoberta del món dels ibers, un viatge en el temps que permet conèixer com vivien els nostres avantpassats dedicats a l'emmagatzematge i distribució de cereals i de vi.
En un lloc envoltat de vinyes de fulla groguenca en aquests dies de tardor, s'estan fent encara excavacions en una àrea que s'estén i creix cada vegada que graten el terra. Les activitats relacionades amb el món de la vinya i el vi es remunten al segle VII aC. i continuen fins el segle V, III i I aC.
S'estan destapant les sitges que servien per a guardar els cereals que daten de tres èpoques diferents i, al mateix temps, una sèrie de construccions que evidencien una intensa activitat humana: l'edifici del sacrifici ritual, l'edifici del podall de vinya, el de la ceràmica, el de les àmfores i el del ferrer.
En tots ells s'han trobat restes. No s'ha trobat encara el poblat, que es preveu no gaire lluny de la zona, però segur que la il·lusió i empenta dels arqueòlegs que estan fent les excavacions els portaran a l'objectiu d'anar destapant vida i costums d'aquest poble de comerciants i mercaders. Val a dir, que hem tingut una guia excel·lent, la Mireia, que ens anava posant al dia de l'historia i històries passades i ens ha fet fruir de la visita.
Els ibers, eren pobles mediterranis que ocupaven la franja litoral que anava des d'Andalusia fins al principat de Catalunya i van desenvolupar una societat comercial important. A partir d'aquestes excavacions n'anem sabent cada vegada més coses; el llenguatge que van crear en deu dir moltes més però encara no s'ha sabut interpretar.
El lloc ombrívol de la Font de la Canya als afores d'Avinyonet va tenir unes característiques adequades per al desenvolupament de les activitats i, també, per a la conservació de les restes que han arribat fins als nostres dies. 
A l'acabament de la visita es pot fer un tast de cava a les bodegues que hi ha a l'entrada del recinte, aquest fet i emmagatzemat per un "iber" actual i que et deixa molt bon regust de boca.
De moment, cal concertar la visita. S'està acabant de construir un Centre d'Interpretació on els visitants podran contemplar els utensilis que són testimonis d'un temps passat i un audiovisual reconstruirà la seva vida; sembla que tot plegat estarà llest el mes de març del 2017: esperem que, les dificultats que un projecte així comporta, no siguin gaires i es pugui estrenar al temps previst; allà ens hi trobarem de nou!
No us ho perdeu!

18 de novembre 2016

Pineda de Mar

Una sortida més. Avui trepitgem el Maresme. Comarca molt propera i poc explorada amb molts racons per descobrir. Comarca de rieres i rambles, amb un terreny erosionat per les aigües, amb una vegetació de pins i matolls, mig secs, mig cremats, amb uns camins de terra esllavissada, amb solcs i sòl (sol segons les últimes normes ortogràfiques) que són lliscadissos, de mal pujar i baixar, però, un terreny familiar, molt nostre. Hem sortit de Pineda de Mar, amb un cel blau, un mar una mica remogut i un sol que escalfa ja a les 10h del matí.
Font del ferro
Hem anat pujant pel poble de carrers estrets i aire mariner fins a passar per sota l'autopista i hem arribar a un lloc verd i refrescant: la font del Ferro, on ens hem merescut un petit descans ombrívol. Amb noves forces hem continuat fins a l'ermita de Sant Pere del Riu, balustrada sobre la comarca que mira al mar. Hem pogut visitar l'ermita gràcies al voluntari que hi hem trobat i que ens ha explicat les dificultats de la restauració i conservació del lloc i d'altres anècdotes del lloc; fins i tot hem vist la tomba del senyor Pertegaz, empresari famós de la moda dels nostres dies.
Hem passat pel Molí de Can Marquès que ens parla d'aquelles èpoques en les quals calia fer farina giravoltant la sínia i pel pou de calç: vida dura de pagès de la que en conservem, i esperem que per molt de temps, els rastres que ens perduren a la memòria.
Hem continuat pujant fins a arribar al Castell de Montpalau, veritable mirador sobre la comarca. Als nostres peus Calella de la Costa i Pineda de Mar i un mar banyat pel sol, aigua platejada i ombres de campanars d'uns pobles que ja no estan amenaçats pels pirates.
El terreny, avui, és familiar. Pi blanc i alzina sureda, matolls, esparregueres, marfull i llentiscle i un sòl erosionat, de terra sorrenca que configura solcs profunds i baixades pronunciades amb les que s'ha d'anar en compte per no relliscar. Terra que, amb les pluges, forma torrenteres cap al mar recorrent les rieres, aigua que s'endú pedres, troncs secs i cotxes. Dia lluminós, amb una certa calitja fins al migdia, amb una mica de calor, encara!
Arribem al Castell en runes de Montpalau, sobre un turó que domina la comarca i davallem fins l'ermita de Sant Rafel, on dinem a l'ombra de la pineda, amb una bona companyonia. De baixada passem per l'ermita de Sant Jaume i els camps d'horta i de flors d'aquesta comarca. Albirem el castell, que hem conquerit fa pocs minuts, dalt d'un turó com els que conformen el paisatge d'aquesta comarca.
Llàstima que les urbanitzacions modernes han conquerit el cim d'aquestes muntanyes i es veuen cases i més cases ocupant els espais que, en l'antigor, servien per fer-hi torres de guaita davant l'atac dels pirates! i arribem a Pineda i a l'estació del tren. Continuem el recorregut, aquesta vegada recorrent la comarca arran de mar, una mica remogut, observant els surfistes saltejant les ones i la posta de sol cap a la muntanya.
La comarca del Maresme, des de Montgat fins a Blanes, ens ofereix sempre un paisatge que pot semblar àrid, sec i calorós, però que té uns racons que ens parlen de la vida de la muntanya i del mar. Pobles de pescadors, de conreus i de terra interior, comarca acollidora, moltes voltes ignorada a no ser pel turisme de platja, però a la que li devem bona part del que som.
Conservem-la, fem-la nostra! Procurem que no sigui més degradada, coneixem-la, estimem-la, passegem-hi; pensem que no està tant lluny de casa!

13 de novembre 2016

Per les Institucions

Una vegada més hem sortit al carrer i continuarem sortint tantes vegades com faci falta. Per les Institucions, per les llibertats, per les persones, per tots nosaltres, per als que vindran i pels que ja no hi són. També per a salvaguardar les llibertats de tots els pobles de la península ibèrica.
Desgraciadament hem d'anar sortint i deixant testimoniatge del que signifiquen aquestes paraules tant posades en boca d'alguns: democràcia, diàleg. Democràcia vol dir respectar l'opinió d'una majoria, vol dir respectar el que "el poble" ha decidit a les urnes i no a cops de jutges. Diàleg vol dir parlar entre dos, vol dir saber escoltar a l'altre, donar la teva opinió i contrastar-la, vol dir donar arguments i valorar els que donen els altres, vol, en definitiva, un esforç de comprensió i un objectiu d'acord. Si no és així, la democràcia es converteix en una "dictadura" d'uns quants que es creuen en el dret de tenir tan sols ells "la llei"; el diàleg es converteix en un monòleg de sords.
Sembla estrany, o almenys m'ho sembla a mi, que en el segle XXI, el 2016, encara s'hagi de defensar allò que sembla tan evident.
I que unes persones siguin "judicialitzades" per a voler dialogar i per a voler donar la veu al poble.
Però ho farem, sí! Anirem sortint al carrer, a les portes de les cases, omplirem places, caminarem per carreteres, pujarem muntanyes i seguirem camins, el que calgui.
I ens farem escoltar i escoltarem
I parlarem i deixarem parlar
I no renunciarem a tenir somnis i lluitarem per ells.
Ens manifestarem pacíficament com en Ghandi. Caminarem en marxes com en Martin Luter King.  Ens plantarem com en Xirinachs. I cantarem i somriurem i ho aconseguirem!
I estimarem aquesta terra per a gaudi nostre i de tots els pobles de la Terra.
Així sigui.