divendres, 23 de novembre de 2018

Rasos de Tubau

He tornat a Sant Jaume de Frontanyà, aquesta vegada amb el CEC.
Em feia il·lusió anar-hi, encara que em conec molts dels seus camins. Crec que l'excursió no va decebre a ningú: prats, boscos, vistes del pre-pirineu, un bon caliu a l'hora d'esmorzar i durant tota la caminada, bolets i cel força clar.
Hem menjat un mos a Casablanca, en aquests moments, l'única fonda oberta després que han plegat ja fa anys la fonda Sant Jaume i, recentment, Cal Marxandó. La Teresa i el Manel ens han servit amb amabilitat i amb tota l'atenció que han pogut, si es té en compte que en un dia laboral se't presentin 34 persones a menjar i beure un cafè amb llet, ells que estan acostumats a la calma del novembre.
Hem deixat els cotxes on s'inicia el camí del Coll de la Bataiola: una pista força enfangada en la part baixa, resultat de les pluges d'aquests últims dies (i setmanes!). Algú de nosaltres ha anat per terra o ha ficat la bota dins el fang i s'ha emportat un bon record marronós cap a casa.
Tot verd, gemat, amb aquells boscos tan ufanosos de Sant Jaume, el pi roig, el boix i el roure. Un paisatge de verd i colors ocres, amb una estora de gespa i alguna vaca que ens ha mirat de reüll mentre passàvem.
De seguida, els més previsors hem tret bosses de plàstic i les hem omplert de fredolics, rovellons, llenegues i llengües de bou. Algú que no en sabia el nom avui els ha après, fins i tot amb una recepta per a fer sopa o truita.
El camí va pujant la serralada dels Rasos de Tubau. S'imposa una petita parada al Coll de la Creu d'en Soler per a rejuntar-nos i respirar l'aire net del bosc. La pujada es va fent de mica en mica més pendent i pedregosa i és bo d'anar parant per fer fotos, recollir bolets o admirar la vista que se'ns va obrint tot al nostre voltant. Amb un darrer esforç arribem al Pedró d'en Tubau i quedem meravellats del nostre país. Sobresurten les muntanyes del pre-pirineu ben nevades: Pedraforca, Cadí, Serra d'Ensija i darrera la Serra del Verd, el Puigllançada. A l'altra vessant, la silueta inconfusible de Montserrat, la de Sant Llorenç al davant i tantes d'altres en un mar de muntanyes que s'allarguen fins l'horitzó. L'aire és fresc i cal tapar-se; els núvols, entre grisosos i blancs, ens diuen que cal no estar gaire temps dalt. Fem la foto de grup de rigor i ens disposem a desfer el camí.
Quan arribem altra volta al Coll de la Creu de'n Soler ens arrecerem per dinar. 
El Coll és un lloc on conflueixen camins: el que agafarem per retornar als cotxes i el que baixa cap a l'ermita romànica i la masia de Tubau que avui no visitarem. Conten males llengües en un rampell de realitat que, era una vegada, dos germans que vivien a Tubau, cuidant vaques i camps, i que no es parlaven; arribava a tal extrem la seva animadversió d'un cap a l'altre que cada un vivia en un extrem de la casa, menjaven a diferents hores, parlaven amb els visitants un dient "pestes" del germà i l'altre dient-ne calamitats i gairebé ni baixaven al poble, vivint en la rancúnia i el rancor. Ja no hi són, ara, els germans de Tubau; jo encara els havia ensopegat. Però Tubau continua ocupat per una parella que no es deixa veure gaire. Qui en tingui ganes en pot fer un conte-drama rural; segur que tindrà èxit!
Quan la fresca ja s'imposa, malgrat la suada de la pujada, iniciem la última davallada, alguns seguint el camí reglamentari, d'altres pel mig del bosc per tal d'acabar la collita de rovellons, d'altres rescatant un fòssil de petxina incrustat en una pedra.
Arribats als cotxes, ens escurem bé les botes i anem cap a Borredà a prendre alguna cosa calenta i a acabar la jornada amb la compra de formatge, bull blanc i bull negra, que sempre fa gràcia de portar embotits del Berguedà cap a casa!
El dia ha estat magnífic, la sortida molt maca i ens acomiadem fins una altra caminada.
Al cel, ens acomiaden una parella de voltors i el que creiem que són unes àguiles majestuoses planejant damunt els nostres caps; qui sap si ens han seguit des dels Rasos, qui sap si ens diuen fins aviat!
Donem la benvinguda a la gent que es va incorporant en aquest grup i que possibilita un futur llarg i plaent de les sortides dels dijous.

1 comentari:

  1. Gràcies per aquesta magnífica ressenya i gràcies també per la benvinguda.
    Així doncs, ja em considero de la pinya dels dijous!!!

    Montserrat

    ResponSuprimeix