BHUTAN: regne de l'Himalaia (I)

Bhutan ha estat durant molt temps, per a mi, una paraula màgica. Un llibre llegit a la joventut, un misteri, unes muntanyes amb neus eternes que podien arribar al cel. Bhutan ja és, ara, una realitat; un país perdut entre muntanyes, sí, però amb vida, amb gent, amb història i amb cultura. Defensant la seva supervivència entre la gegantina Índia i la més enorme Xina, compartint cultura i geografia amb els tibetans.
Bhutan és un país petit. Tot ell muntanyós, amb boscos que cobreixen el sòl, falgueres enormes, mig tropical al sud, malgrat la seva alçada, i alpí a mida que es va pujant, amb unes altituds per sobre de les que estem acostumats quan anem als Alps; terrasses de camps d'arròs i una vida, en la seva major part, dedicada a l'agricultura i ramaderia.

L'orografia ha fet que fos un país aïllat i difícil de seguir, poc comunicat amb l'exterior tot i que la modernitat occidental hi ha arribat de ple en alguns aspectes: vestimenta, cotxes, mòbils i pantalles planes de televisió.

Tanmateix, traspua encara una vida plaent, tranquil·la, un ritme fet a mida dels seus habitants.

No es veuen grans edificacions; les cases conserven la mateixa arquitectura a tot el país; no es veuen incendis ni tales exagerades d'arbres: la conservació de l'ambient és un dels pilars del país de la felicitat.

La seva economia es basa en l'exportació de la força hidroelèctrica cap a la Índia i en el turisme. Tot i així, on són les torres d'electricitat?, algunes soterrades. Turisme, en aquesta època, molt sostenible: grups petits i parelles que segueixen, això sí, un guia bhutanès. No es pot entrar de per lliure al Bhutan, cal visat i anar acompanyat per la gent del país. Això et facilita la comprensió i els desplaçaments pel seu accidentat terreny.

Han estat, doncs, setze dies de viatge travessant muntanyes revolt a revolt, amb pujades i baixades, sortejant passos de més de tres mil metres sobre el nivell d'un mar que no tenen.

Vam entrar al Bhutan per la frontera de més a l'est, Samdrup Jongkhar i fent uns tràmits entre apagada i apagada de llum que el noi bhutanès es prenia amb paciència.

La primera nit sencera en un llit després d'hores de viatge l'hem fet a Jongkar on hem arribat ja fosc. Vam sortir de Barcelona via Frankfurt i, un cop ajuntat tot el grup, hem arribat a Delhi per a descansar un parell d'hores i agafar un avió intern que ens ha deixat a Guwahati, encara a la Índia, on hem continuat amb cotxes els cent-vint quilòmetres que ens separaven de Bhutan. Abans d'entrar-hi, Shiva ens ha beneit. El viatge és llarg, però l'emoció per a conèixer i per descobrir món passa per sobre de tot.

Des de Jongkhar ens dirigim cap al nord deixant enrere les planures índies i de seguida enfilem muntanyes: "Al Bhutan només hi ha dues rectes: el tros de carretera paral·lel a la pista d'aterratge de Paro i el tros de sortida de Jongkhar". Ho hem comprovat! 

El viatge fet en un autocar petit propicia el coneixement i la cohesió del grup i dóna peu al debat de molts dels temes que ens preocupen sobre la vida i costums dels habitants d'aquesta zona de l'Himalaia i sobre els propis, que els trajectes donen per això i per caminar algunes estones.

Les banderoles d'oració voleiant al vent es fan visibles a cada racó de carretera i de muntanya i els colors de tardor, groguencs i marronosos ens parlen d'una natura semblant a la de casa.
La primera nit del viatge pròpiament dit la fem a Trashigang. Des d'aquí tenim l'oportunitat de fer una primera caminada cap als pobles rurals de la zona. Els pagesos estan recollint l'arròs i altres cereals, el sol ens amara amb força i fins i tot sentim calor. Es diu que per aquí comença l'habitat del Migoi, aquest animal misteriós que es passeja pels boscos, al que ningú ha vist, i que al Tibet anomenen el Yeti. A Rangjung, porta d'entrada al Parc Nacional de Sakteng, visitem el dzong, el temple budista que s'alça als llocs principals de cada població talment les nostres esglésies. La religió, filosofia i forma de vida del Bhutan és el budisme importat del Tibet. El budisme impregna tota la vida, les creences i la fe d'aquesta gent de les muntanyes.

Nosaltres comencem també les nostres oracions fent rodar els molinets, grans i petits, presents a tots els temples i entrades de població, donant la volta als edificis i estupes en el sentit de les agulles del rellotge i resant la seva lletania, el mantra: Om mani padme um, la joia en el lotus. Aquestes sis síl·labes estan associades al bodhisattva de la compassió Avalokiteshvara. El mateix Dalai Lama n'és una reencarnació.
Aquests dies aprendrem moltes coses del budisme i dels seus protagonistes i, potser, arribarem a la conclusió que, pràcticament totes les religions, van a parar al mateix lloc i se sustenten en els valors morals i universals de la humanitat.