BHUTAN: regne de l'Himalaia (V)

La Vall de Haa és una vall poc visitada però encantadora. Situada al sud-oest de Thimphu, la carretera travessa pobles i paratges idíl·lics, tenint les muntanyes que toquen al Tibet que li fan de capçalera. Ens enfilem seguint el curs del riu Ha Chhu: camps d'arròs en terrasses, prats amb els bitxos estesos al terra, de cara al sol, li confereixen uns tons vermellosos al paisatge, cases de pagès amb la fusta preparada per a l'estufa i la calefacció que, segur, necessiten a l'hivern, gent passejant pels llogarrets i una vegetació de pins i avets conformen un indret de pau i de repòs.

Avui és l'aniversari del quart rei, el pare del que està al poder en aquests moments. SI el cinquè rei és admirat, el quart rei és quasi
idolatrat; la gent se l'estima i celebra la seva onomàstica sense que hi hagi, però, festa oficial (com aquí, vaja!).

Parem al poble de Bitekha, perdut a les muntanyes. Celebren l'aniversari fent un torneig de tir a l'arc, l'esport nacional. Dos grups de nois, uns enfront dels altres, separats per una fondària del terreny, disparen les fletxes d'ambdós costats en el que ens sembla una bona i llarga distància. I ho celebren amb crits tot fent rotllana com si fossin els jugadors de rugbi quan es preparen per a parar la pilota. És un espectacle seguit per una part de la població i per a nosaltres mateixos durant una bona estona. Fem un tomb pels carrers i les tendes obertes; els nens corren amb alegria pels carrerons, els bitxos i pebrotets vermells penjant de les finestres de les cases i assecant-se a les entrades i a les eres, la gent gran mirant-s'ho amb la tranquil·litat de tenir-ho tot fet. La caminada és relaxant després de les hores que passem asseguts a l'autocar. Tot és color, tot és moviment, tot és vida.

Ens acomiadem d'una nena de cabells negres sedosos i el seu germà petit després d'ensenyar-los-hi les fotos que hem fet; els nois del tir a l'arc no han acabat de jugar, però a nosaltres encara ens queda un tros de carretera per arribar a Haa on fem nit en una casa particular amb habitacions i una bona estufa de llenya al mig del menjador on ens escalfem mans i peus.

Fem una caminada de tarda fins un dzong, travessant un riu per un llarg pont penjat amb banderoles d'oració a cada costat, saludem els habitats d'un petit poble a l'altre banda i passem per entremig de les seves cases fetes de pedra i de tova i baixem per un caminoi que segueix un rierol fins un bosc de bedolls.
Alguns de nosaltres hem de saltar un mur de pedra per tornar a travessar el riu, els més agosarats fan una marrada per a trobar un camí millor però, finalment, s'han d'enfilar per uns rocs que pengen sobre el riu: ningú cau. Al vespre sopem la sopa de cada dia ben calenta i ens fem fregues a les mans davant l'estufa de llenya.
L'endemà, en un dia esplèndid, encara podem dir l'últim adéu a aquestes muntanyes. Visitem el dzong amb els monjos acabats de llevar que es disposen a començar els seus rictus, les escultures de caps de lleó a les parets i l'encens que crema en petites llànties.

Pugem el que serà el darrer pas entre muntanyes: el Chele La de 3988m. La boira i els núvols blancs que cobreixen els grans cims com un mantell, es va obrint a poc a poc i anem veient les puntes nevades en un mar de muntanyes immens. Hi ha moments que no podem deixar de mirar; no en sabem els noms, però ens hi trobem dalt! La fresca ens envolta, el vent fa voleiar les banderoles inscrites amb les oracions i ens deixem portar pel somni d'haver fet el cim.
Descendim una forta pendent fins a Paro. Als voltants de la ciutat els camps d'arròs ja dallats. L'hotel amb camins que ens dirigeixen cap a les habitacions externes, al davant els llums a mitja cinglera del monestir de Takshang (Niu del Tigre) que pujarem demà. A Paro s'ha de visitar el Museu Nacional amb la seva interessant col·lecció de màscares i thangkhas. No hem pogut presenciar cap festa, la festa grossa de Paro la fan a finals de novembre, però les imatges i els vídeos ens donen una idea del que són els balls tradicionals amb els homes vestits d'animals —dracs, lleons...,— i les bellíssimes màscares. Ha de ser un goig per a la vista i pels sentits!

A la nit, sopem còmodament en una casa i assistim a un concert de música i danses tradicionals al voltant d'un foc de camp tot prenent un licor semblant al marc de cava ("orujo") i un vi de préssec que ens escalfa i ens retorna a temps passats.
La pujada al Takshang és feixuga. El camí puja per un terreny semblant als camins del Maresme, una sorra o sauló amb el s'ha d'anar en compte de no relliscar. De tant en tant, cal parar-se per deixar passar els ases que pugen a la gent que no s'atreveix a caminar. Però, creieu-me, és millor anar a peu: els cavalls i cavalls sempre tenen tendència d'anar pel precipici i la cara de la gent que hi anava muntada no era de gaire confiança amb l'animal, més aviat de patiment.
El camí és ombrívol i es pot fer bé anant ben calçats. Es pot prendre te o cafè i galetes al bar mirador que es troba al davant del monestir, a l'altra cantó del sifon que haurem de baixar i pujar, i xarrupar tot contemplant-lo en companyia d'una parella de gats que hi estan plàcidament instal·lats. Les flors taronges i grogues li donen un toc de color.
No s'hi ha d'anar amb presses fins al monestir; més val anar-se aturant i contemplar el paisatge, agafar aire i estar amatent als que pugen i baixen. La caminada és agradable. Tota la muntanya està plena de petits monestirs que es poden visitar en un recorregut circular, però, en aquesta primera pujada, més val anar directe al monestir principal. Trobem un tram d'escales que s'han de baixar (ai! quan tornem!) i per un petit pont amb un saltant d'aigua, iniciem l'últim tram de pujada amb uns esglaons desiguals. Al mirador, la vista no es cansa, els pulmons reposen i l'emoció d'haver-hi arribat és extrema.
Un sense fi d'estances i passadissos ens parlen de la grandària del recinte penjat a l'espadat a 3100m d'alçada, un sense fi de treure's i posar-se sabates per anar entrant i sortint, un sense fi de Budes, un sense fi d'emocions i pregàries. Hi deixo, a la cova on va meditar el guru Rimpotxe, fundador de l'escola tibetana Nyigma, el mocador groc que he portat durant tot el viatge en senyal de pregària i de desig d'un món millor a casa nostre.
Baixem els quasi mil metres de desnivell que hem pujat, escales incloses. Hem estat en un dels monestirs més importants del país.
A Paro, les darreres compres intentant gastar la moneda local, fora dels quatre bitllets que ens serviran de record. Busquem allò que no hem trobat, cerquem alguna "ganga", comprem aquell objecte que ens servirà per pensar en el Bhutan quan siguem a casa tot i que no sapiguem on posar-lo. Però, de tant en tant, hem de fer de turistes. Algú aprofitar per fer un tomb pel poble, descobrir els carrers amagats i anar acabant "el carret de fotos" que ens farà reviure el viatge entre muntatge i muntatge, llibre de Hoffman inclòs.
El darrer dzong que visitem és el de Paro, on ens rep el ministre d'agricultura en el seu despatx ple de les imatges reials. Vesteix el trajo tradicional, mitjons llargs, faldilla de quadres escocesos, una camisa oberta i creuada sobre el cos dels mateixos quadres que la faldilla amb les mànigues amples i girades de color blanc i un mocador gros creuat d'esquerra a dreta, amb una xapa amb la cara del cinquè rei; potser nosaltres, quan arribem, el trobarem a faltar!
Tornem cap a la Índia baixant i giravoltant els últims revolts de carretera darrera de camions, la última parada de pic-nic, l'últim debat a l'autocar tot aprofitant els kilòmetres que ens queden. I fem la darrera nit a Phuentsoling, la ciutat fronterera amb l'Estat de Bengala.
L'endemà encara tenim un bon recorregut per terres índies amb un paisatge ben diferent: camps de te, boirina, i pobles ben desendreçats que ens colpeixen fortament!
El viatge ha estat fantàstic en molts sentits; pels paisatges, pel bon temps, per la coneixença d'un país fins fa poc misteriós i secret, per l'aprenentatge de la seva cultura i els seus costums, per poder constatar que encara hi ha espais al planeta que són verds i frondosos, pels bhutanesos mateixos, per la gent del grup viatger que hem meditat, debatut i parlat amb respecte uns dels altres, acceptant les diferents opinions i punts de vista.
Si aneu mai al Bhutan, recordeu els quatre pilars de la felicitat i feu-se'ls vostres com a viatgers:

• conservació del medi ambient, no cal dir-ho, conserva i respectar la natura, que vol dir no arrancar flors ni branques d'arbres ni pedres del camí.
• sustentació en una economia sostenible, és a dir, no cal fer despeses innecessàries per endur-se'n tot allò que es veu.
• educació, o sigui, respectar costums, llengua, maneres de fer. No tenir la màquina o el mòbil enganxat a l'ull per anar fent fotos a tothom; són persones. A nosaltres, a casa nostra, tampoc ens agradaria.
• Un bon govern, una bona organització, un saber estar, un escoltar i un intentar comprendre.

Tot viatge és un aprenentatge. Tot aprenentatge es pot aplicar tant a casa com fora de casa. El més important: respectar, escoltar, aprendre, intercanviar experiències i maneres de viure amb nosaltres mateixos, els nostres veïns i la gent de fora. Cada col·lectivitat lluita per la seva supervivència en un marc de llibertat d'expressió i de sentir-se formant part d'aquesta terra. El mocador groc que vaig deixar deia tot això.
És el meu desig per a futurs viatges.