dilluns, 10 d’agost de 2020

Desitg de Llorenç

No va passar de les fotografies en blanc i negre, en Llorenç.

Volia una moto, en Llorenç, i la va tenir; més tard, va voler un sidecar per portar tota la família, però no va arribar.

Volia la Montserrat, en Llorenç, i també la va tenir: nou anys de promesos i cinc de casats.

Volia veure món, quasi segur. Va poder anar a Melilla a fer el servei militar durant tres anys llargs i un munt de cartes.

Volia fer feina per curar als altres, i ho va fer. Tanmateix en volia una i en va tenir unes quantes alhora: practicant, callista, analista de raigs X, la clínica del Carme, el consultori d'una empresa, la rerebotiga d'una farmàcia, una altra empresa i el passeig per cases particulars. Això sí, molt ben considerat. Però no li va donar temps de comprar un sidecar.

Volia una nena, en Llorenç; una nena que quan seria gran seria molt maca i faria moltes coses i tindria el millor del millor que ell li pogués oferir. No la va veure créixer, en Llorenç.
També volia molts fills. I en va tenir dos. El temps se li va tirar a sobre en un semàfor vermell.

En Llorenç volia fer esport i va nedar i va ser d'un equip de futbol. I no va puguer fer gairebé res més.

Volia viure, en Llorenç! I tenia la creença que a ell mai li podia passar res. Un oblit de casc a casa, una orella poc fina i un camió en davallada per un carrer barceloní.
Volia una casa, en Llorenç. Una casa per estrenar, amb pati de rajoles vermelles i blanques i uns quants rosers plantats, amb roses perfumades per regalar per Sant Jordi i per la Mare de Déu de Montserrat. Una casa que no, no, no va estrenar.

I, com tants de nosaltres, volia perdurar en Llorenç, quasi segur. I perdura estampat en fotografies en blanc i negre. I en un cel estrellat.

En Llorenç volia viure i fer els desitjos realitat.
Volia estimar, en Llorenç i ser estimat.
I això sí que ho va aconseguir: en vida i en mort.

Cap comentari:

Publica un comentari