26 de setembre 2020

Santa Perpètua de Gaià

En la confluència de tres comarques — Anoia, Alt Camp, Conca de Barberà— hi troben un paisatge agrest i boscós que pertany a la conca de l'alt Gaià. Amb un interès paisatgístic i cultural que val la pena en un matí de setembre.

I si la sortida la podeu fer com nosaltres, aprofitant un dia de festa a Barcelona i si podeu combinar dos cotxes, millor que millor. Travessar la capital un dijous al matí de punta a punta sense parar és un goig que es pot gaudir poques vegades i té l'avantatge que pots sortir més tard del costum.

Hem anat directe a Santa Perpètua de Gaià en un matí assolellat i ens hem dedicat primer de tot a fer-ne la visita. L'antic castell de Gaià del que en queda la torre i poca cosa més, senyoreja tota la vall amb l'església al costat. Els dos edificis construïts sobre una roca, un cingle de 55 metres sobre el riu Gaià i el poble de Santa Perpètua que està al seu dessota, formen un conjunt històric del que no podríem prescindir de l'un sense l'altra. Val la pena estacionar-se una mica més avall de la carretera i remuntar-la a peu i estar-se una bona estona badant i voltant pel lloc. El primer propietari del castell va ser Arnulf de la família dels Cervelló, a finals del segle X i ha passat per diferents propietaris i etapes al llarg del temps. La torre triangular és imponent. Una escala ben dreta porta fins la porta que està a uns metres del terra, però no hi pugem; els senyors del castell avui no hi són i no cal trucar-hi. 

Al seu costat l'Església de mides grandioses, d'estil neoclàssic, enrunada, deixa entreveure la grandiositat que devia tenir en els seus de màxima esplendor. Cal alçar la vista cap al sostre per admirar encara la bòveda amb les figures mig desfetes dels seus quatre costats que, possiblement, figuraven els quatre apòstols. D'una nau en forma de creu, les arcades i finestres que han quedat deixen passar la llum del sol, tot configurant un joc de llums i contrallums admirable. No pots parar de badar, encara que cal anar amb compte pel terra ple de runa. Fora, un cartell sembla que anuncia un apuntalament i restauració del conjunt. Esperem que no ho malmetin quan la facin, tot i que pot anar per llarg.

Un conjunt monumental que ens recorda que estem a la frontera del que havien sigut les terres de l'Islam i els comtats cristians.

Baixem fins el poble, un petit nucli de cases amuntegades sota el cingle, amb la torre al damunt. No es veu ningú, les cases tancades. La verdor prop del riu Gaià, en aquest tram un rierol i una tranquil·litat per a gaudir-ne. Deixem un cotxe aparcat aquí i amb l'altre reculem fins a Pontils. Poble situat a l'encreuament de les carreteres que van a Santa Coloma de Queralt i a La Llacuna. Aquí s'hi nota una mica més de gent treballant la terra.

Iniciem l'excursió d'avui per arribar-nos a peu fins a Santa Perpètua. El paisatge sec però boscós amb alguns camps llaurats. La pista de suau pujada. De tant en tant, alguna construcció de pou de pedra seca enmig del camp. Arribem a la masia enrunada de Ricreu amb una alzina que ens dóna una bona ombra i aprofitem per descansar una mica. A partir d'aquí, uns metres més endavant de l'alzina, agafem el camí que baixa per l'esquerra en un pendent de baixada que ens va molt bé tot i la terra sorrenca en alguns trams. Anem seguint la Rasa de Ricreu i entrem en una zona de molt de bosc i un xic humida amb la sorpresa de trobar-hi uns quants boixos grèvols ben curulls de bola vermella que sembla que ens anunciïn que, sense adonar-nos-en, serem a Nadal. Veiem galzeran barrejat amb pi blanc, matolls de romaní, alzines i garrics. Sembla una mescla de terreny de vegetació mediterrània amb d'altra de paratges més humits. Anem tenim el cingle de la Rasa a la nostra esquerra, en una combinació equilibrada de roca i vegetació.

A mitja baixada s'albira el cingle amb el Castell i l'església de Santa Perpètua, amos del paisatge. Damunt una roca que els fa de turó i voltats de boscos. Abans d'arribar el rierol que dóna fresca al lloc i on segur que a l'estiu s'hi està d'allò més fresc.

El poble continua buit tot i que se senten algunes veus provinents d'alguna casa. Donem una volta pels carrers costeruts i caminem arran d'un mur mis esventrat del que devia ser, potser, la muralla més externa del castell. Sobre els nostres caps s'alça la torre majestuosa que ha resistit els embats del temps i de la història. Agafem la carretera que porta de Pontils a La Llacuna i ens desviem cap a Igualada per agafar l'A2. Abans, però, fem incursió per visitar el Santuari de Sant Magí de Brufaganya, en aquests moments ben solitari. A la porta de l'església ens informen que podríem trobar-hi gent els tercers diumenges de mes. Llàstima que el 20 de setembre van celebrar l'aplec de Sant Magí: en cas d'haver-ho sabut, ens hi haguérem pogut trobar. Aquest any han celebrat els quatre-cents anys, i segueix viu! Un cartell ens fa adonar que estem en un dels llocs de la Ruta del Cister.

Sense fer més marrades, tornem cap a la capital en festes. És genial passar tot de cop i sense cap entrebanc per la ronda del Litoral; millor que un diumenge!

11 de setembre 2020

El Santuari del Miracle

Una sortida que feia molt de temps que tenia ganes de fer. No anar a visitar El Miracle, que ja he anat diverses vegades, en un dia d'anar i tornar per visitar el retaule barroc, sinó el fet de fer-hi estada i conèixer una mica els contorns.
El Miracle té reminiscències familiars per una banda (una tieta àvia hi va morir ben jove quan el Miracle, en temps de guerra, va passar a ser Hospital per a tísics); per l'altra, està situat al Solsonès, comarca que m'estimo des de fa molts anys. El Solsonès és una comarca extensa, amb la muntanya de Port del Comte que li fa de capçalera, la plana, els camps llaurats i les masies escampades per tot el seu terreny. No té tanta fama com les seves veïnes, el Berguedà i l'Alt Urgell, tot i ser una zona molt interessant en l'àmbit paisatgístic, cultural i humà. De masies escampades, sense nuclis urbans importants fora de Solsona, els mata rucs, i Sant Llorenç de Morunys, de turons suaus fins a arribar a Port del Comte, de gent de pagès, terra de boletaires i trufaires, de ritme de vida a mida de les persones.
Mentre a la costa sembla que ha plogut aquests dies, allà hem gaudit de cels blaus, de postes de sol vermelloses i d'una temperatura de tardor que s'ha agraït en tot moment.
La primera visita que hem fet ha estat la pujada fins a Santa Eulàlia de Timoneda. Si en tinc l'ocasió, m'agrada ensenyar Timoneda als que m'acompanyen. Una rectoria de molts records, una església preromànica que s'alça a mig camí del Port, un racó de tranquil·litat on vam viure moments inoblidables amb la família i amb amics i on, sempre que puc hi torno, a buscar bolets, farigola (o timó), boix per Nadal o una mica de pau. Abans, anada obligada a la Ribera Salada, avui dissabte amb molta gent que aprofita els darrers dies de calor i bon temps. A més a més ens hem arribat a la parròquia de Montpol, a mig camí de Cambrils del Solsonès, amb unes vistes magnífiques sobre la Serra d'Odèn i la plana de Solsona. per celebrar la sortida, hem dinat a Cap del Pla, on us recomano fer-hi una parada i hem retornat cap a la cel·la.
Ens hem estat a les cel·les de Sant Benet, amb totes les comoditats i un preu ajustat. Des d'aquí, albirem el Port, un tros de la Serra del Cadí i una part del Pedraforca, vist de gairell.
Una primera sortida l'hem fet fins a l'embassament de l'Alzina agafant un camí que surt de darrere de les cel·les de Nostra Senyora, just davant de les nostres, les de Sant Benet. Comença un corriol que va baixant entre alzines i matolls de garric fins a trobar una riera seca. Llavors, el camí remunta i cal travessar pel mig dels solcs d'un camp llaurat que fa una mica pesada la caminada. S'ha d'anar amb compte on poses els peus, per si t'ensorres en la terra flonja o ensopegues amb alguna pedra. Un cop feta la travessa anem a sortir a la masia de l'Estany, on uns gossos, tot fent la seva feina, ens saluden remenant la cua. Passada una carretera local, continuem el camí en lleugera davallada fins l'embassament. La tornada la fem seguint la carretera local per visitar Sant Jaume de Riner, entre arbres. La carretera que seguim fa més volta però la fem més ràpidament que si haguéssim de tornar a creuar pel camp. El sol va cap a la posta i deixa una llum ataronjada sobre els camps. Quan arribem al Miracle encara som a temps d'admirar el cel rogenc, amb quatre núvols rosats que fan companyia al sol i donen un encant especial al paisatge.
Però no tot és caminar! I la comarca del Solsonès ofereix unes visites culturals que val la pena aprofitar. Pensem que estem en una terra fronterera, allà on acabava la Catalunya vella i començava la Catalunya nova. Cal recórrer doncs, camins i pistes i arribar-se fins a Llobera, amb la seva parròquia, a dos quilòmetres de la carretera principal però a uns quants quilòmetres del tràfec i la circulació, un lloc solitari que convida a estar una estona callats. Cal anar també fins a Llanera, un lloc que la carretera ha transformat una mica o, si més no, jo recordava d'una altra manera. Des d'aquí, cap a la Torre de Peracamps, mig derruïda i colgada d'heura, on un cartell recorda les guerres carlines i la seva història. Tornats a Llanera, una carreterona ens acosta al Dolmen de Llanera o Dolmen de la Vila, o Dolmen de la Vila de Gola de Bous. Deixem el cotxe en un descampat habilitat com a pàrquing i caminem un parell de quilòmetres fins el Dolmen. Cal anar amb compte de no passar de llarg. Protegit amb una reixa, ja que en aquest país tot ho hem d'encerclar per a que no quedi destrossat, ja ens avisen que no agafem pedres, ens parla dels homes d'abans, de la seva vida i de les seus misteris.
Des del Miracle podem fer una excursió fins a la Torre de Riner, unes tres hores anar i tornar. Acompanyats per un gos que ens fa de guia, baixem fins a la riera i tornem a remuntar tot veient la imponent torre al davant nostre. De fet, també s'hi pot arribar amb cotxe agafant la carretera de Solsona cap a Cardona i desviant-se cap a Riner, una carretera local plena de giragonses que travessa els terrenys cremats en l'incendi del 1998 que va cremar molta part d'aquesta zona. L'incendi està present en els cartells que ens van explicant la formació del paisatge durant el camí, està present en la gent de la contrada que trobem i està present en la regeneració vegetal que observem. S'ha passat de pins a alzines, de sotabosc brut a esclarissat, de gruix d'arbres a dominar l'horitzó.
Realment la Torre de Riner val la pena: per ella mateixa i pel lloc on està ubicada. Mig derruïda, encara podem penetrar dins sota la nostra responsabilitat. S'alça imponent, tenint l'església parroquial i la rectoria a tocar i un mar de vegetació pel voltant.
Continuant amb les visites culturals, ens arribem fins l'ermita de Sant Miquel de Fontanet a uns dos quilòmetres al nord de Torà, ja en terres frontereres de La Segarra amb el Solsonès. Un campanar curiós, un porxo davant la porta d'entrada que no és gaire corrent i una senyora gaudeix de la companyia i ens explica tots els temes de la comarca, enamorada com està del lloc. Sort que, xerrant i xerrant, ens obre l'església i ens convida a anar-hi per la Festa Major de Sant Miquel, la del maig, però, si Déu vol, l'any vinent, que aquest any no l'han pogut fer. Sabem dels problemes de la zona, de l'actuació dels alcaldes i de la demanada, de fa anys, que Torà passi a dependre del Solsonès, ja que podrien tenir més subvencions en passar a una comarca catalogada de Muntanya i no com a La Segarra, que no ho és, vés, ja veus!
La xerrada ha valgut la pena, ja que assistits per ella —per cert, el seu home l'ha deixada només arribar nosaltres— tot tornant cap al Miracle, hem fet una parada a Claret, un poble dalt d'un turó, molt bonic, que ja m'hi hagués quedat, i on, des de fa poc, tenen una casa rural que organitza caminades per la zona i un itinerari pel Parc de les Olors amb berenar inclòs.
Per acabar de conèixer el Miracle, a part del recinte propi, fem una volta pel camí de la Bassa del Miracle, recuperada per a habitat d'aus aquàtiques, amb uns observatoris des d'on podem observar les facècies dels ànecs introduint el cap dins l'aigua per pescar els peixos que els serveixen d'aliment. per acabar, un corriol us porta en uns 15 minuts a l'ermita de Sant Gabriel. Mirador magnífic: teniu al nord el Port del Comte, al sud el Santuari de Pinós i Ardèvol amb la seva torre, a l'oest les terres de Lleida i cap a l'est, les puntes de Montserrat; avui tot amanit amb uns núvols negres que descarreguen al mar.
La tornada la fem per Su i Freixenet cap a Cardona; dos llogarrets que es mereixen una parada. Tot i que a Su aquesta vegada tampoc hi hem pogut dinar per estar ple el restaurant.
La veritat és que m'he enamorat una mica d'aquest paisatge, cels amples, turons suaus que fan de bo de caminar sense grans pendents, tranquil·litat, feinejar de tractors, vent suau i repòs calmat, per llegir, per passejar i per somiar.

09 de setembre 2020

La tornada a l'escola.

Aquest dies, i des de primers de setembre, és el tema monogràfic en diaris, tertúlies, televisions i mitjans de comunicació. Realment, encara no he entès perquè havent tingut des del mes d'abril fins ara, el problema o la situació es comença a enfocar l'1 de setembre (els darrers dies d'agost si voleu). A mi m'ha sabut molt de greu veure com la societat, pares, mares, periodistes, gent de l'administració i persones en general, han parlat sobre l'educació (bé, sobre l'educació, no) i l'escola o l'institut.
El problema es redueix a assegurar la mascareta, el rentat de mans i les distàncies. Ni un comentari sobre els objectius educatius. 
Si llegiu les notícies al facebook i us entreteniu mirant els centenars de comentaris que hi corren, us quedareu bocabadats. Insults i mala educació general a part, savis en pedagogia acabats d'arribar a part, el tema és si deixo o no "que em tinguin els nens". No vull menystenir la por de moltes famílies, ni rebaixar importància al tema sanitari, però ningú, dels que jo he llegit, sembla fer esment als estudis, a la socialització, als valors educatius ni a la confiança en mestres i professors.
Per part de la conselleria també he trobat a faltar més debat en el model d'escola que volem, en aquells objectius que es volia arribar o, aprofitant l'avinentesa, canviar allò que es pugui canviar. Es parla de ratios a primària i secundària al mes de setembre, quan el procés de matrícula ja està fet; ja que és un procés que es va fer més tard que d'altres anys, i ja se sabia presumiblament com estariem, penso que s'ha perdut una ocasió d'or per revisar rations abans d'iniciar el procés. Les ratios son el nombre d'alumnes que es poden matricular en un grup, que, un cop iniciat el curs, es poden reagrupar o distribuir de manera diferent a les aules. A primer de primària, si no m'erro, la ratio és de 25 (encara que algunes escoles iniciin el curs o l'acabin amb 26, 27 o 28 segons la mobilitat de la migració). Els 25 es poden subdividir en grups de 10, 12 o 6 segons necessitats. Si ara baixem la ratio a 20 un cop s'ha fet efectiu el dret de matricula en un grup i centre, què en fem dels 5 que sobren i qui seran aquests cinc? 
S'insisteix ara molt, per exemple en els grups estables. Però, a les escoles, i des de fa molts anys, hi ha hagut avenços pedagògics que han permès personalitzar l'ensenyament i adaptar els objectius i metodologies per a que tots els alumnes tinguessin oportunitats d'aprenentatge partint del nivell i ritme de cadascú. No he sentit parlar gens del què en farem dels grups flexibles de llengua i matemàtica, no he sentit parlar a ningú de com continuem el treball en equip, ni treball en projectes, tallers o altres flexibilitzacions. L'escola no és només les entrades i sortides i l'hora de pati; l'escola son els passadissos, l'aula de plàstica o de música i altres espais compartits. 
L'escola implica compartir aprenentatges, ajudar-se uns i altres, tutories de grans envers els més petits, activitats de lectura col·lectiva, de teatre, de concerts o de joc conjunt.
I per altra banda, no he sentit ni llegit absolutament res sobre l'escola especial. Ni per descomptat sobre l'escolaritat compartida d'uns alumnes que poden participar en activitats i aprenentatges a l'escola ordinària: patis, menjadors, tallers, o ensenyaments de llengua, matemàtica i d'altres matèries. Res, res de res!
Tot es pot esborrar ara així de fàcil! Tanta gent, tantes hores, tans esforços, tantes il·lusions de professionals de l'educació i de les families, perquè ara no se'n resi res?
No vull pensar que, com que fa uns anys que estic jubilada, no n'estic al corrent. Ho vull pensar perquè he sigut una de les persones que he treballat, amb moltíssimes més, per la inclusió i el dret de tots els infants a pertànyer a la societat que els ha tocat viure. He vist famílies desesperades en un principi de l'escolaritat dels seus fills, fer el cor fort, dedicar temps i plors per a que fossin infants feliços i independents al màxim, col·laborant amb els professionals d'escoles i instituts o de serveis educatius colze a colze, treballant per un demà millor.
He treballat amb professionals que s'hi han deixat la pell malgrat les dificultats, els pocs recursos i, moltes vegades,  el poc suport de l'administració. Esmerçant moltes hores, imaginació i il·lusions.
I ara?
He llegit avui que es demana que mestres entre ells i pares amb mestres facin les reunions i entrevistes en línia. Ja hi han pensat que molts pares costava Déu i ajut per a que s'acostessin a l'escola? I en molts casos es va aconseguir.
Si, ja sé, és una situació de pandèmia, una situació anòmala, s'ha de donar prioritat a la seguretat sanitària (i que no s'omplin els hospitals), però, perdoneu-me, segur que en cinc mesos no s'ha pogut pensar en res d'això o d'altres coses que em deixo?
Semblava que la inclusió era el cavall de batalla, ho havíem d'aconseguir entre tots: departament, inspecció, EAP, serveis educatius, equips directius de centre, mestres i professors, mestres de suport a les necessitats educatives, mestres, professorat a l'ordinaria i a l'especial (que encara no formen un sol cos unificat), famílies i entitats i associacions municipals, sanitàries o privades.
De veritat que no es pot consultar aquesta gent? És molta gent! Podríem arribar lluny! Amb una mica d'esforç i de ganes. Creient-nos-ho, per descomptat. La gent la tenim, confiem-hi. Fins i tot, crec que val la pena!
Ho deixo aquí. 
Que tingueu un bon curs! I moltes gràcies a tothom, professorat, equips directius, famílies i serveis educatius i tots els que feu esforços de coordinació, de suport i de treball en equip malgrat les circumstàncies! 
Les fotografies són agafades en línia, d'Internet, perquè si les hagués fetes als infants ara, no els hagués pogut veure el riure i la cara de felicitat. Conservem aquestes imatges a les nostres retines i lluitem per a que puguin ser realitat, ells es mereixen que hi creguem i no veure'ns tan crispats.