Trobada amb Haendel

Benvolguda Anna:

Com ja saps, aquests dies estem assajant el Messies de Haendel que cantarem al Palau per Nadal.

Treballem força; tot va molt bé i som molta gent: uns tres-cents diuen. Els assajos els fem a l’Auditori de Sant Cugat els caps de setmana quinzenals.

Però no és ben be això pel que t’escric. Et voldria explicar el que em va passar l’altra dia ,tot i que sé que estàs molt atrafegada.

Doncs, mira, noia, deixa’m descarregar-me, i creu-me que tot el que et diré és veritat.

Fa quinze dies, un diumenge al matí, ens tocava l’assaig. Vaig entrar a la sala corrent. Com sempre feia tard i em va tocar seure a les darreres files, que no és que m’agradi gaire tot i que té els seus avantatges: surts de seguida cap al lavabo i el bar quan és l’hora de la pausa, pots fer una capcinadeta mentre repeteixen els baixos, perquè els baixos, pobres, sempre els toca doble ració, ja m’entens. Tot i així no te n’enteres gaire, i no et dic segons quina “santa pau” s’et fica al davant . Però el diumenge al matí s’està tant de gust al llit! Be, el que t’anava dient.

El director encara no havia arribat, si ho arribo a saber no corro tant!. La gent xerrava pels descosits i em vaig aposentar còmodament a la butaca amb les cames estirades endavant. Aviat em vaig adonar que al meu costat hi havia una perruca blanca, llarga i estarrufada com aquelles que es portaven al segle XVIII.

Guaita aquest, vaig pensar. Ja són ganes de venir disfressat! N’hi ha cada un pel món!

• On vas així?- li vaig preguntar

Llavors es va girar i se’m va quedar mirant atònit, silenciós. El vaig observar. Te’l podria descriure: gros, corpulent, cara rodona, inflat de galtes, selles prominents i nas destacable, entre dos ulls petits i curiosos. Portava casaca de vellut ribetejada d’or; als canells, aquelles puntes aristocràtiques d’abans; pantalons de mitja cama amb mitges blanques i sabates negres de xarol adornades amb una grossa sivella. Les mans rabassudes i els dits coberts d’anells. Aferrava un bastó amb el mànec en forma de cap de cérvol.

• Com et dius?
• George Friederich Haendel.

Vaig quedar glaçada; em sembla que si en aquell moment em punxen no em treuen sang. Qui m’ho havia de dir! Vaig fregar-me els ulls, però ell seguia allà.

Em va somriure.

-Quin concert fan avui? - em demanà

A partir d’aquest moment vam establir una conversa força interessant. Vaig aprofitar l’avinentesa d’aquesta trobada per a conèixer millor aquest prolífic músic.

• Sou famós, heu escrit força i tot tipus de música.
• Si, be, ... El pare volia que fos advocat. Però a mi això de les lleis no m’anava; prefereixo les lleis mètriques; contrapunt, un, dos, tres, papam-pa-pa-papapam. Força, grandiositat.

Si, i tant, de fet tot ell traspuava grandiositat.

• De petit, ja tocava l’orgue, jo. I més tard vaig ser violí segon de l’orquestra.
• Si, se’l considera un virtuós organista.
• L’orgue, l’orgue, ah! L’orgue. A Itàlia vaig entusiasmar! Hi havia una bona colleta allà: en Corelli, l’Scarlatti. Ara, jo no em podia estar quiet. Vaig tornar a Alemanya i després Londres. Quin viatge el de Londres!. Vaig arribar ben marejat, nena. No era com ara això de viatjar. T’ho havies de pensar. Mira!, m’agradava allò. Però en Jordi I d’Hannover em va cridar per dirigir la Reial Acadèmia de Música i ...
• Oh!, que interessant!
• Què dius ara, nena. Allò era massa. No sé quins problemes deu tenir el director d’aquí. Però jo ho havia de fer tot: compondre, dirigir, escollir els cantaires, contractar-los,... i no estaven mai contents. O els semblava massa o massa poc. Em van acabar els nervis.
• Però Déu n’hi do com a compositor: òperes, oratoris, cantates, duos, música religiosa, música instrumental....

Vaig veure que estava satisfet del meu interès.

De cop i volta, assenyalant el llibre que jo tenia a la mà, li espurnejaren els ulls, s’arrepenjà a la butaca tirant el cap enrera i recolzant-lo en el respatller, tancà els ulls; cantussejà: and the glory, the glory of the Lord; do, la, mi...re, do, fa, fa, sol, la; altos comencen, s’ajunten sopranos, baixos, tenors, continuen tenors, shall be revealed,... pom, pom,pom, així,... amb precisió: shall be, shall be....

A poc a poc es va anar aixecant tot movent els braços a dreta i esquerra.

Parà, obrí el llibre sense mirar:

• for unto us a child is born

Vaig seguir el text i la música que cantussejava:

• Realment, t’has passat una mica amb tantes semi-corxees; es fa difícil aquest passatge
• Precisió, nena, precisió! Tatatatata, tatatatata. For unto us, For unto us. La Bíblia fou la meva inspiració. Vaig començar el Messies l’agost de 1741. L’estrena va ser apoteòsica; es parlà que era la peça de música més completa que existia. Es van fer 68 audicions. “Vaig creure veure el cel obrir-se i aparèixer Déu davant meu”
• Sobte del Messies la simplicitat dels recitatius i la gran brillantor dels cors – vaig dir fent-me l’entesa.

No em sentí, una llàgrima li lliscà per les galtes.

S’aixecà transportat. Tornava a cantussejar, tota la seva expressió era música: ta, tatat, ta, tat, tatatatat.tatatatata.

Li vaig agafar la mà i el vaig acompanyar passadís avall. Es féu un silenci absolut, només trencat per uns petits esglais.

Va pujar dalt l’escenari. Tothom s’aixecà, immòbil, expectant.

Alçà els braços, el bastó com a batuta, el pols segur, el ritme precís:

HALLELUJAH, HALLELUJAH!!!!