Hola, Joan.
Encara que hagis marxat, et continuaré dient hola. És bo recordar sempre les persones, aquelles amb les que has conviscut uns anys de la vida. Saps, la mama t'apreciava molt, jo diria, que fins i tot de joves, et tenia una mica d'adoració: eres el germà trempat, el que jugava a bàsquet, el que les noies li anaven al darrera, el que descobria sempre coses noves i les portava a casa, el que ella sentia més lliure. Crec que ara deveu estar junts altra cop.
Jo també et recordo; recordo el tiet que una vegada es va presentar amb una màquina nova que tenia dos rodes que donaven voltes mentre hi passava una cinta que parlava!: era un magnetòfon i podies gravar la veu i sentir-la!. I també un dia que vas aparèixer amb una guitarra, a casa els avis del carrer d'en Prim. No sé si la sabies tocar, però a mi em va encantar. Jo tenia un tiet que sempre portava novetats! També recordo un altre moment que no val la pena esmentar però que em va deixar trista a la porta de casa que es va voler tancar.
El que sempre recordàvem era la sortida que vem fer a Montserrat, tu i jo, i la moto! Des que s'havia mort el meu pare no havia tornat a anar amb moto i tu et vas presentar a casa, al carrer Mossèn Anton Romeu, em vas agafar i vas dir a la mama: anem a Montserrat! Això era el 1960. En fa uns quants d'anys, eh!
I en van passar molts més fins que ens vem tornar a veure, fins al 1987 que no vem saber massa coses els uns dels altres: les coses vénen com vénen i van com van i vem fer una vida sense tiets ni nebots, però quan ens vem tornar a retrobar, jo crec que sabíem que conservàvem l'estimació o així ho vaig voler entendre: la mama va tornar a trobar un germà i jo un tiet que feia riure.
Després ens hem anat veient, fent broma fins l'últim moment. M'agradava la teva manera d'encarar les coses, sempre amb un punt d'ironia i d'humor fi.
Cuida't força!; ara no crec que sentis ja cap més dolor, però vigila per si de cas, que no se sap mai com les gasten per allà on diuen: "per allà dalt".
Pensa alguna vegada en els teus fills i en els teus néts i, perquè no, també en els teus nebots. (Ei!, no cal ni dir que pensis en la teva dona i els teus germans que encara corren, és un dir, per aquí!).
A reveure Joan, i si alguna vegada gires el cap "aquí a baix", fes-nos un somriure i anima'ns a continuar.
Una abraçada molt forta!