Búnquers del Pirineu: la follia d'un dictador

El dijous 5 de juny vam fer una visita guiada als búnquers de Montellà i Martinet. Una visita ben interessant que serví per conèixer aquest episodi de la història de casa nostra que alguns han volgut fer seva.

Teniu diverses possibilitats de visita: la visita bàsica amb audiovisual i visita als búnquers al voltant del centre museístic i una visita més llarga que us porta fins a la Roca de la Mel i el Pas Estret.  Nosaltres, excursionistes del CEC tal com ens recorda un soci abrandat, hem fet la llarga que implica una anada a peu fins la Roca de la Mel. 

Segons el guia es tractava de fer uns 10km i uns 100 metres de desnivell acumulat. Segons el meu trac de Wikiloc que ha anat gravant tot el camí —el meu, eh! perquè tots els Wikilocs mesuren diferent quilometres i desnivells, per allò que en diuen el satèl·lit, que igual hi ha un satèl·lit per cadascú, no ho sabem— la distància ha estat de poc més de 4km i el desnivell, ai, las! d'uns 178m en pujada.

El dia feia patir mentre anàvem cap a Martinet. El cel ben cobert i guspirejant tot el camí. Potser a l'altre cantó del mal anomenat túnel del Cadí el cel s'aclareix, ens hem dit. Però, no! El primer cotxe hem arribat plovent. ÉS clar que estàvem tranquil·les perquè el meteoròleg dels mòbils, que en sap molt, ens avisava que a partir de les 10h del matí s'aclaria i sortia el sol: mira!, l'hora que comencem la visita, que bé!

I sí, a aquella hora —bé, una miqueta abans, que no cal ser tant puntual— el cel s'ha anat obrint i ha deixat passar el sol entre els núvols.

Primer de tot, cal donar les gràcies al Marc, el guia que ens ha acompanyat tot l'itinerari i ens ha explicat la història de la construcció dels búnquers. Les bones i didàctiques explicacions i la paciència de portar divuit persones jubilades—excursionistes, però jubilades—, amb un somriure i bona cara en tot moment. No sé si hem estat més fàcils o més complicats de portar que la mainada.

L'audiovisual està molt ben fet. Estructurat en tres parts diferents —la construcció dels búnquers, la guerra civil, i les entrevistes a pagesos de la zona que visqueren aquells moments—, ens han donat molta idea de com van anar les coses.

Amb un dictador preocupat, sobretot, per la seva seguretat, aliat de primer amb l'Alemanya de Hitler, tot i que al veure que venien mal dades, es va mantenir neutre, i per allò d'assegurar-se el futur, per si de cas, li va venir la idea al magí que tenia de gastar-se uns quants diners construint uns búnquers de defensa per una possible invasió dels poders fàctics "estrangers". Búnquers que van significar una despesa important de diners i de mà d'obra, d'espoliacions de camps i propietats de la gent de la zona —i al llarg del Pirineu, comptant el País Basc—, búnquers, en definitiva que no van ser mai dels mai equipats amb armament, ni utilitzats com a refugi de cap mena. Allí han quedat. Embrossats per les herbes i els matolls i conservats, els que s'ha pogut, com a peça clau per explicar la història.

Hem aprés que hi havia diferents tipus de búnquers: els de metralladora, els d'observació de l'enemic hipotètic que havia d'arribar, trinxeres i búnquers antiaeris. Es pot entrar en algunes de les edificacions i fer un tomb per les diferents galeries i te n'adones de la claustrofòbia que haurien patit els soldats que hi estiguessin destinats i, segurament, del que van patir els que els van fer per ordres d'un eixelebrat. Per nosaltres, ha estat una sortida divertida, mig d'aventura mig de repte de jugar al soldat —fins i tot podem trobar una metralladora ben posada per disparar cap a la N260—, però, crec, que cap dels que hi hem anat ens hagués fet gràcia trobar-nos-hi: ni per jugar ni en comunió amb el concepte en el que foren creats.

El camí que es segueix per arribar a la Roca de la Mel et dóna unes vistes magnífiques de la serra del Cadí, avui mig tapat per les boires que s'aixequen de terra després d'una pluja fina i constant. Predomina el verd llampant dels arbres i de la gespa florida en un paisatge que sempre t'agrada veure i sentir. La Roca es passa per dins i se surt per un forat que obliga a fer el soldat, o a fer practiques de la mili que es feia abans (que tot està per tornar!). Més tard ens enfilem muntanya amunt per dins el bosc que encara conserva el fullam sec de la tardor però on despunten ja l'herba fetgera i la prímula i una estesa d'esquellada ben groga.

Més amunt arribem al refugi antiaeri i observatori. Potser aquí sí que m'hagués agradat estar. Asseguda a les pedres, voltada de boixos, a prop d'un prat ple de farigola tot mirant com els núvols juguen amb el sol els dies de pluja, com el paisatge va canviant de la neu de l'hibern a l'esplendor de la primavera o la calor de l'estiu i els colors de la tardor. Sí, potser sí; sense enemics, però! Ni vestida de soldat, ni amb cap arma a la mà. Potser amb algunes ovelles i un gos falder al costat.

Baixem més ràpid del que hem pujat, per un camí una mica més ample que fa giragonses fins a arribar altra vegada al Parc dels Búnquers. Ens traiem els cascos vermells que ens hem posat per entrar per aquells passadissos i ens acomiadem d'en Marc fins a una propera vegada, quan acabin de descobrir més forats.

I per ser una de les darreres sortides de dijous de la temporada —la darrera amb aquesta vocal—, ens permetem el luxe d'anar a fer un bon dinar d'acomiadament de temporada al restaurant La Coma, que sempre s'hi menja bé i són ben acollidors. Fins i tot hi ha pogut dinar de gust l'única persona que s'havia apuntat per fer dinar de motxilla i que, en vistes que el menú oferia moltes possibilitats per a un bon paladar, s'ha assegut a taula amb tot el grup. 

Bon profit! 

Peguera: nobles, expòsits, miners i maquis

Ens hem situat al Berguedà per assegurar-nos que la calor minvarà una mica. Un dia radiant, un cel clar i un aire, per moments, que hem agraït tota la jornada.

La nostra fita el poble deshabitat de Peguera. Un lloc idíl·lic, de gespa verda, de prats florits i de calma, de vistes a la plana i d'espais oberts. Sempre que he vingut o passat per Peguera i la seva vall m'ha semblat que els habitants d'aquest indret havien d'haver-hi viscut bé. 

Es clar que jo sempre m'ho he mirat des de l'òptica de l'excursionista de diumenge o de qui fa vacances a l'estiu i, en cavi, les condicions dels habitants de la zona, quan tot això estava poblat, eren diferents. Però aquest petit poble arrecerat al Roc m'ha semblat que ni fet expressament per viure-hi sense preocupacions i en pla contemplatiu en qualsevol estació de l'any.

Què lluny de la realitat dels que hi visqueren al llarg dels segles! Les trifulgues ja hi eren en temps dels comtes i reis catalans. Ja l’any 1390 es realitzà el canvi de senyoria del castell de Peguera i de les parròquies de l’Alt Berguedà que estaven sota el seu domini i les preocupacions que aquest fet ocasionà entre les tres parts implicades: el rei Joan I, que vengué el domini d’aquell territori, Ramon de Peguera, que el comprà, i la que llavors encara era “vila” de Berga, que es veié perjudicada per aquesta venda. Els reis, des de temps immemorials, sempre han estat mancats de diners i sempre els han aconseguit del mateix lloc. A Joan I també li passà i vengué tot el domini directe i alodial del terme del castell de Peguera amb les parròquies de Vallcebre, Fígols, la Vadella i Cercs, terrenys que formarien la baronia de Peguera i que, en el segle XVI, s’incorporarien a la baronia i després marquesat de Gironella. Però, poc després de la venda, la universitat de Berga espolià Ramon de Peguera d’aquestes possessions al·legant que pertanyien a la vila de Berga, segons els privilegis que tenien concedits. Naturalment, Ramon de Peguera no estigué conforme i va demanar ajuda al rei (entre ells ja ho fan que s'ajuden) i el rei envià cartes al sots-veguer de Berga perquè retornessin les possessions a Peguera. Bé, ja us podeu imaginar... El conflicte s'acabà després d'unes quantes anades i vingudes. Ho voleu saber, com va acabar? Llegiu aquest article ben interessant de Josep Busquets i Castellà: "Discrepàncies entre Berga i el rei pel domini de Peguera".

Al segle XIX trobem a tot l'Alt Berguedà un dels temes més desconeguts de la nostra història. "Un dia del mes de juliol de l’any 1871. Al cementiri contigu a l’església del Roser el rector i unes poques persones es troben al voltant d’un petit taüt que tot seguit introduiran al forat obert a la terra. Conté el cos d’un albat, un menor de set anys, però en aquest cas concret es tracta d’un expòsit, un infant de poc més d’un mes abandonat en terres llunyanes i que descansarà per sempre entre les muntanyes que envolten Gisclareny". No és un fet exclusiu de Peguera, ans de tot el Berguedà on eren portats els infants des de la Casa de la Maternitat de Barcelona. Per aquells camins, en condicions míseres, molts d'ells malalts o poc nodrits, es podria dir ben bé, que anaven a morir a l'Alt Berguedà. Podeu llegir-ne més a l'article de Eduard Martín "Expòsits a l'Alt Berguedà en la segona meitat del segle XIX".

I arribem al segle XX quan la vall de Peguera es dedica quasi exclusivament a la mineria. L’obertura de les mines de lignit i l’àmplia explotació forestal per part de l’Empresa Moreta deixa una empremta important al poble; es creu però que és a partir de 1905 que la nova empresa emergent Germans Arumí, S.L. crea un autèntic complex miner —a més a més de forestal— amb totes les innovacions tecnològiques de l’època així com: transbordadors aeris, línia de telèfon fins a l’estació dels ferrocarrils catalans de Cercs, llum... Arribat l’any 1931 i amb una activitat molt pobre al poble aquest serà adquirit per compra per la família dels Olanos —més coneguts com a Comtes de Fígols— qui continuaran regentant les finques a més a més de llogar tots els pasturatges i explotar els boscos. Les mines que hi havia a Peguera en explotació eren 3: es deien Pepita situada a sota de la cantina; Moreta o Antònia i la Eureka que estava situada a prop dels pisos dels miners. La línia de ferrocarril de 9 km de llargada va funcionar des de 1910 fins a l’any 1928, l’any que van tancar les mines. Quan les mines tanquen, la gent de Peguera comença a marxar. Als anys 50 el poble va caure en l’abandonament definitiu, que va finalitzar al 1968 quan l’última casa habitada de Peguera, Can Penjarella va ser abandonada.

I el segle XX és prolífic, també, en històries de maquis anomenats bandolers per l'ordre imperant. Ramon Vila Capdevila nasqué a Peguera l'abril de 1908 i morí a Castellnou de Bages el 1963 (la masia que vam veure quan vam fer el poble abandonat del Putxot el gener de 2022). Conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista. De petit va patir cremades a la cara i la mà i va perdre la germana en un incendi a casa seva. Als dotze anys va perdre la mare a causa d'un llamp. Algunes fonts indiquen que aquest mateix llamp fou la causa de la seva cara cremada. Treballà a les fàbriques de la conca del Llobregat i a les mines de Fígols. Fou empresonat diverses vegades.

El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. No va tenir ni temps de disparar. Fou enterrat a l'exterior del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre les fulles. L'Alt Berguedà el recorda amb la creació d'una ruta turistico-excursionista per la zona. La Ruta del Caracremada que podeu fer en un itinerari de varis dies. 

Fins aquí una mica d'història. Història que molts de nosaltres hem d'aprendre de zero, per no haver-nos donat la possibilitat de conèixer-la al seu temps.

El poble de Peguera és ara un poble en runes: no hi ha ni reis, ni comtes, ni miners ni maquis que resisteixin. Les cases estan esbotzades, les teulades inexistents. Tot ell és un poble fantasma amb l'excepció de l'Aixopluc que el centre excursionista de la zona conserva d'allò més bé. El castell no existeix, però la Roca de Peguera observa les pedres tirades per terra i manté viva una senyera al capdamunt. A sota, el cementiri sense morts. Als voltants uns excursionistes com nosaltres enamorats de les seves muntanyes i del paisatge, de la flora i de la caminada.

Peguera deu el seu nom a la pega.  La pega, que dóna nom a la vall, la serra, el torrent, el poble i la família dels senyors feudals que durant centenars d'anys en fou la propietària, és avui un producte gairebé desconegut, tot i que anys enrere havia tingut molts usos. La pega, anomenada també pega grega o colofònia, és una substància de color fosc, molt viscosa que s'obté a partir de la destil·lació de la trementina de pi, un líquid que segreguen els troncs dels pins. Quan la trementina es destil·la s'obté aiguarràs i un residu que és la pega negra. Aquest era també un dels recursos de supervivència de la zona, però aquesta operació és molt lenta i per això va caldre trobar altres sistemes més productius. Recordeu que, no gaire lluny d'aquí, existien les trementinaires, aquelles dones que anaven pel món guarint amb cataplasmes i herbes remeieres. 

I amb tots aquests coneixements i molts més que podeu trobar a Internet sobre la vall, el cicle "Pobles perduts de Catalunya" del CEC, hem arribat al darrer poble de la quarta temporada. Ens hem trobat a l'aparcament del Museu paleontològic de Fumanya —com veieu la vida va començar molts mil·lennis enrere, en aquesta vall—, museu que, per cert, cada vegada que he vingut he trobat tancat. Cal seguir un bon tros de carretera en pendent suau fins a arribar al Coll de Peguera amb unes vistes cap a Port del Comte i la Serra del Verd i una esplanada oberta als quatre vents. Si seguíssiu recte aniríeu a parar a les pistes d'esquí dels Rasos de Peguera, però nosaltres reculem per una pista per arribar-nos al poble de Peguera. Ja de lluny, el Roc ens observa i ens crida. La zona està magnífica i curulla de flors en un dia rialler de juny. Voltem el cementiri i pugem fins el poble on descansem a l'entrada de l'Aixopluc. Cal felicitar al centre excursionista que el cuida perquè està impecable!

La calor aquí dalt no és gaire forta i ens permet caminar descansats. Al cap de poc, podem refrescar-nos a la font de Cal Coix amb un bon doll d'aigua que aprofitem nosaltres i un parell de gossos assedegats. Baixem fins la Cantina, algun temps casa de colònies, i una de les edificacions dels miners en temps de feina. Ens equivoquem una mica de camí i arribem a prop de la mina Eureka que no veiem. Reculem i encetem el corriol entre el bosc en una forta pendent que les dones vocals emprenem a poc a poc, parant i respirant, pas a pas. Quina diferència d'uns anys enrere! Valga'm Déu! Les forces ja ens flaquegen, les gotes de suor ens amaren, però arribem al Collet Mercadal on els altres ens esperen tot prenent el sol.

Ara el camí fet pista va de baixada i ens permet anar al davant. Travessem un prat magnífic d'estora verda que conforma el Coll de la Creu de Fumanya. Més endavant, el bosc continua al voltant nostre i la calor puja de graus. Ja som al migdia i s'imposa una parada per dinar en un lloc ombrívol. Les presses i la gana ens fan menjar en un marge, però ben asseguts; sempre passa que uns metres més enllà hi ha un lloc més espaiós. 

I tornem a arribar a la carretera, prop de Sant Mateu de Fumanya que deixem per visitar un altre dia, perquè els que havien d'anar al davant van al darrere i els que havien de seguir els vocals van al davant. Els trobem tots parats sota l'ombra d'un únic arbre! Potser per això han corregut?

Avui, ha estat un dia complert. No hem anat dos vocals; n'hem sigut tres! Les dues noietes i un noi ben agradable que feia practiques de vocal... amb nosaltres! Jo crec que li han de donar el carnet de seguit! Segur que es posarà la gent a la butxaca com ha fet avui i, és clar, no en parlem de les gambades que pot fer. Bastant experimentat, ja: res de ser de la primera volada!

I així, entre comentaris i riures de bons companys i satisfacció pel dia compartit entre tothom, arribem als cotxes i ens acomiadem fins la temporada vinent tot desitjant que n'hi hagi una altra i que tothom passi un bon i descansat estiu. Esperem poder-nos retrobar tots plegats!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/peguera-217115519