CANADÀ (II)

Després de la grandiositat de la glacera Angel i de camí cap al Banff National Park, fem un itinerari de tarda pel Camí dels Cinc Llacs. Un itinerari circular que ens farà entrar altra vegada als boscos i recórrer en poques hores cinc llacs d'aigües transparents, color verd i turquesa i que són un relax i una bona manera d'acabar el dia. No són grans llacs, però la seva ubicació, el conjunt aigua-bosc i les característiques del camí  ens donen l'oportunitat de conèixer una zona amb tot l'encant.

Hem comentat que el Canadà és, sobretot, bosc. Bosc i aigua: en els rius, en les geleres, en els llacs i en les cascades.

Les cascades d'Athabasca baixen furioses, un doll d'aigua perpetu que salta per sobre les roques, un devessall d'escuma que arriba a formar l'arc de sant Martí, un engorjat de parets estretes i estratificades per on el riu es va fent pas fins a obrir-se uns quilòmetres més avall. I si les cascades d'Athabasca vessen d'energia, les cascades de Sunwapta et deixen perplex tot seguint-les d'aprop a través d'un camí enfangat per la pluja d'aquests dies que va baixant fins a cinc cascades progressives resguardades pel avets i els pins de tots els colors de verd. Un goig de caminada!

Encara dins la zona d'Athabasca i un cop remuntat el Pas del mateix nom, ens trobem amb la gelera. Una gelera, la d'Athabasca, en franca retirada. Diferents cartells assenyalen el seu límit anys enrere, uns límits situats als anys 1992 i 1999 i que ara hem de caminar a peu fins a arribar al 2019; en poc més de deu anys el desglaç s'ha fet patent i ens deixa una sensació de tristesa i d'impotència. Qui sap on serà la gelera si tornem el 2029! L'antiga llengua de la glacera ara l'ocupa l'aparcament de cotxes.

El lloc ha esdevingut una atracció turística: hi pots penetrar amb una espècie d'autocar petit que t'hi dóna la volta o pots calçar-te grampons i caminar-hi per sobre com al Perito Moreno. 

S'hi veuen colles encordades fent els primers passos sobre el gel. És una manera d'explotar el que ens dóna la natura; també de fer-la malbé. Segurament al 2029 podrem anar-hi amb sabata plana o xancles (no m'atreveixo a dir amb talons!). Al Centre d'Interpretació, a part del restaurant i la botiga, hi ha un museu interessant sobre la formació de les geleres i la seva permanència; aquí, hi ha menys gent voltant!

Ens situem al Baff National Park, una altra de les zones protegides de les Rocalloses i al poble Canmore, a uns pocs quilòmetres de Banff. Un poble que ens rep amb l'arribada del tren de càrrega que travessa el Canadà i que pot tenir més quaranta vagons! Davant l'habitació Les Tres Germanes, tres pics que es donen la mà, retenen encara una punta de sol al seu cim.

Al vespre, i seguint la tradició nostrada fem el sopar de revetlla de Sant Joan amb carn d'isard i carn de búfal, amb amanida i "bier". A l'habitació de les noies brindem amb una beguda refrescant de magrana tot menjant-nos una coca canadenca. No podem fer foc ni rebre la flama del Canigó, no podem tirar petards ni baixar les muntanyes amb teies enceses; no podem anar a buscar herbes remeieres que aquesta nit tenen tantes propietats, però si que podem fer una revetlla familiar amb els companys de viatge i explicar-los que els catalans continuem fent coses.

Al Park de Banff no us podeu perdre l'anada al Valley of Ten Peaks. Senzillament espectacular! L'inici del camí és el Moraine Lake amb unes aigües blau turquesa que es veuen entre el verd dels arbres mentre es va pujant i destaquen amb el terra marronós i la neu acumulada a les muntanyes del voltant. Pel camí, esquirols i "Prairie Dogs" unes simpàtiques bestioles semblants als talps i a les marmotes, més petits i que corren jugant a fet i amagar entre ells, es fan amoretes o et miren aixecant les potes del davant tot fent una lleu salutació. 

A mida que es va pujant el Larch Valley, el verd lluminós dels arbres dóna pas al bru del terra i al blanc de la neu. El cercle de muntanyes fa de capçalera a la vall. Atureu-vos, respireu, aixequeu la vista, mireu al voltant, descobriu els deu pics —hi són—, i. quan hagueu acabat, feu la foto. Un mica més amunt, a l'esplanada abans de pujar el Sentinel Pass, el petit llac Mimmestimme, de nom tan llarg, us dóna la benvinguda amb la seva senzillesa i el reflex de les muntanyes. Torneu a respirar, somrieu, feu una giravolta alçant el cap, descanseu i abrigueu-vos una mica. Us acompanyen l'aire, la muntanya, els deu pics, la neu i el cel. Us acompanya la natura. Quan acabeu, podeu tornar avall.

A baix, a la plana, el llac Moraine continua lluint el seu blau que va canviant amb el pas dels núvols i amb les escletxes de sol.

Banff és una ciutat alegre, bulliciosa, amb parcs i jardins i amb tendes per on s'hi perden els turistes. Bàsicament tendes d'esports on també s'hi perd el nostre guia.

I continuant el nostre periple pels llacs ens acostem al llac Louise, un dels més emblemàtics i visitats de la zona. A les vuit del matí el pàrquing de cotxes és ple a vessar.

En un extrem del llac la gelera Victoria, a l'altra un hotel encoixinat. Tot guarda la presència de la reialesa anglesa que hi va fer estada quan es començava a posar de moda anar a les zones muntanyoses, descobrir camins i pujar pics amb monocles, faldilles llargues, barrets, botes i piulets.

Ens avisen de la presència de Grizzlys per la zona, la subespècie d'ós bru més gran del planeta. Tot i que ens hem tornat a deixar el cascavell groc que vam comprar a Jasper —rialla del guia— ens veiem valents per tirar amunt i fer un dels itineraris més agradables i forts que hem fet aquests dies.

Costa amunt, doncs, amb tota la gentada que puja — perquè s'ha de dir que de gent caminant n'hem vist molta per tot arreu— i arribem al petit llac Mirror on s'emmiralla el Gross Beehive, una paret rocosa bona per escalar. Més amunt, el llac Agnes d'aigües tranquil·les, que tanca la vall. i més amunt encara el Small Beehive, una cornisa sobre el llac Louise, el seu hotel i el fons de la vall. El paisatge majestuós, l'emoció als nostres rostres, l'esforç a les nostres cames. 

De baixada, el corriol es atractiu, ple de flors: miosotis, campanetes, neret, te de pastor i d'altres que haurem d'estudiar. La calor va prenent possessió dels nostres cossos, el sol es va imposant i cal fer un refrigeri malgrat la presència virtual de l'ós que no hem vist encara.

Al llac Louise s'hi ha acumulat la gent i nosaltres preferim fer un cafè americà, un cafè canadenc (barregen l'americà i l'expresso, aquests canadencs!) o un gelat.

Deixem el Banff Park i el Jasper Park i canviem de zona per arribar al Yoho Park per admirar la cascada més alta del Canadà continental, les Takakkaw Falls. L'aigua salta un espadat de molts metres per augmentar el cabdal del riu que baixarà cap al Pacífic. La gent ens hi sentim i veiem petits amb la grandària del salt tot i que n'hi ha que arriben ben bé a peu de cascada.

Radium Hot Spring ens dóna una altra visió de les Rocalloses. La vegetació abandona els avets, el paisatge canvia, i la temperatura també, no la climatologia i seguim tenint una mica de tot, neu, pluja, núvol i sol. Això ens fa desistir de visitar el Bugaboo Glacier, tapat entre boires persistents i tenir un dia de descans per fer una caminada senzilla als voltants de Radium i una menjada americana amb "bier" inclosa. Un descans merescut pels als nostres ossos, esquenes i genolls.

El darrer dia de les Rocalloses el passem al Kootenay Park. Un dia que iniciem amb sol i cel serè per fer una aproximació al Stanley Glacier. El camí, bordejat de flors, va pujant entre pins novells fins a arribar al peu de la glacera tot i que una forta descarrega d'aigua ens priva de continuar i arribar-hi. De baixada, després de la mullena, surt un sol radiant. Llàstima!

La última nit la passem a Calgary, una ciutat moderna amb gratacels de disseny que s'emmirallen els uns amb els altres. Sense nucli. Amb un carrer llarg i recta pel tramvia, amb edificis del segle XIX que fan pensar en la conquesta de l'Oest i que han esdevingut bars i tavernes per als joves.

El sopar de barbacoa americana més un d'amanida! en un local on ens sentim ja immersos al país. No anem a ballar "country" perquè possiblement, després d'aquests dies de pujades i baixades de glaceres, els ossos ens cruixirien una mica, però tornem caminant pel camí del tramvia cap a l'hotel. L'únic indi que hem trobat pels camins ha quedat engolit pels gratacels d'una ciutat que mira més cap al futur que cap al passat

El Canadà: un somni acomplert, un desig fet realitat, un destí per recordar.

Cadascú de nosaltres tornarà a casa per acomplir altres il·lusions, però recordarem les vivències d'aquests dies, els boscos, els llacs i les glaceres, l'esforç i la companyia entre els tres membres del grup i el guia. Val la pena dir que ha estat fàcil entendre'ns i que hem sabut gaudir del paisatge natural i humà

CANADÀ (I)

Hi ha països i viatges que tenen una atracció especial. Hem viscut i vivim una vida marcada per la història de llocs específics que ens han semblat sempre lluny, molt lluny, representatius d'una manera de viure diferent a la nostra, amb altres espais, amb altres magnituds, amb altres experiències. I les hem viscut des de casa a través dels llibres, de les pel·lícules que veiem d'infants, al cinema i després a la televisió. I ens hem fet grans somniant amb Estats Units, el dels indis i cow-boys i les sèries de policies i lladres; amb Buthan, regne prohibit de l'Himalaia i les gestes dels escaladors i alpinistes pujant les seves muntanyes; amb el Perú i Mèxic, els dels asteques i maies, les ratlles de Nasca i els Andes; amb la Patagònia, allà als confins de la terra, una Terra de Foc blanca, ventosa i gelada.

I amb el Canadà: la Guàrdia Muntada, els boscos d'avets de diferents espècies i de pins Douglas,  plens d'exploradors caçant óssos i abrigant-se amb les seves pells. Exponent d'una terra pacífica de la que ens arriba ben poca cosa, a no ser la voluntat d'independència del Quebec.

De vegades viatgem seguint aquests somnis, buscant els clixés prefabricats que tots portem a sobre per cultura, per experiències; amb ànsies de conèixer noves situacions o per confirmar aquelles que tenim.

Totes aquestes sensacions són les que m'han acompanyat al viatge pel Canadà. Bé, no ben bé pel Canadà, més dit per les Rocalloses, una carena de muntanyes que separa l'oceà Pacífic de la resta del país. I el viatge m'ha servit per tenir nous coneixements, noves vivències, confirmar les que ja tenia i canviar-ne d'altres, compartir amb un grup reduït de viatgers i exclamar de tant en tant: "això és com a les pel·lícules"!

He vist alguna ciutat, muntanyes grandioses, rius amples i plens d'aigua, carreteres, la seva majoria ben rectes i amples, columna vertebradora de l'espai, animals (de documental, sí!), i arbres, molts arbres, boscos que no tenen fi, amb avets i pins i cedres antiquíssims. He vist paisatge.

Ja quan sobrevoles Canadà t'adones que la terra és gran, extensions de muntanyes i aigua i neu i gel, extensions gairebé deshabitades, sense cap referència des de dalt d'un avió.

L'itinerari va començar a Vancouver, una ciutat moderna que es banya a les aigües del Pacífic. No busqueu pas en les ciutats un nucli antic o històric com estem acostumats; la ciutat és espai i avingudes i gratacels, i entremig d'ells, edificis del segle XIX com a molt! Els carrers amb tràfec són radials i al mig queden encara indrets per passejar, el rellotge de vapor a Gastown i l'antiga taverna on es va fundar la ciutat, bars i terrasses i una olor de salsitxes i oli fregit que ho amara tot. La gent?: pedalant en bicicleta per Stanley park, comprant al mercat de Granville i menjant a bars i terrasses al carrer. Els gratacels la defensen dels aires de les Rocalloses que té al darrere i el mar hi entra travessant diferents ponts. Traspua tranquil·litat i bon nivell de vida.

Abans d'iniciar el recorregut cap a les Rocalloses val la pena agafar el ferry i visitar l'illa de Vancouver fent una parada al Bosc de Cedres Vermells Gegants i el Pacific Rim Park National. Els arbres són gegants, la vegetació és exuberant i els camins, tots ben marcats, ens conviden a anar parant per aixecar el cap enlaire i entrellucar el sol travessant les branques d'on pengen líquens que volen abraçar-se amb les immenses falgueres.

El mar està quiet i calmat, l'extensió de sorra s'endinsa en l'aigua lentament i, si no hi ha temporal o boira, fa bo de fer-hi una caminada reflectint-se en el mirall platejat que deixa l'aigua a l'arena brillant.

Al Centre d'Interpretació podem seguir la història de les tribus índies que van habitar la zona, entendre el seu hàbitat, la seva cultura i la seva llengua.

Tornats al Continent passem pel Paul Lake Provincial Park. El llac és el lloc d'esbarjo de la gent de la zona per navegar-hi en barques o per fer alguna excursió al seu voltant, inclosa la pujada al cim Gibraltar (curiós, oi? Qui li devia posar aquest nom?). Una magnífica baixada entre marcòlics i falgueres, amb una forta pluja, ens torna al llac d'on ha desaparegut tothom espantat per l'aigua que arriba a caure del cel.

Agraïm l'arribada a Clearwater on podem assecar capelines i, al matí, fer un magnífic esmorzar amb productes fets artesanalment i acollits per la família que porta l'hotel. Darrere, el riu Thompson corre amb ànsia. 

Iniciem el dia fent feina: carreguem maletes i posem el tendal per tapar-les de la pluja tot estirant gomes de colors, groc les llargues, verd les curtes, i carabasses per sobre, posant anelles i subjectant amb força. A veure si ho recordem per demà!

Entrem a una de les fites del viatge: el Jasper National Park. La forta pluja  no ens deixa veure el Robson Mountain, ni tant sols ens atrevim a baixar d'aquest cotxe mig furgó que s'està convertint ja en la nostra llar durant el dia. Jasper és una ciutat escampada, una ciutat de carretera i lloc ideal per a excursionistes i amants de la natura. Furgonetes 4x4, "motxileros", carrers americans, cafès americans, els llocs i les begudes!, gent amb el got a la mà bevent pel carrer o carregant-lo al cotxe: per no ser menys, nosaltres també en tenim un que anem assaborint mentre fem carretera! Ara ja som americans!

El dia ens fa canviar de plans i ens traslladem fins al Maligne Lake i les Bald Hills. Abans, però, fem una parada al Maligne Canyon. Un engorjat que travessa l'aigua amb una força descomunal, unes parets estretes i profundes que van serpentejant i que s'obren en un punt donat per deixar pas al riu quan es torna més plàcid i s'amanseix bressolat pels arbres tot formant petites illes: com a les pel·lícules.

Continuem. El paisatge preciós. les muntanyes entre núvols i boires van jugant de tant en tant amb el sol. El primer llac és el Medecin Lake, reflectint els cims nevats a les seves aigües transparents en un indret mig màgic que fa contrastar el blanc del terra amb el negrós d'alguns arbres cremats, en un paisatge una mica paorós. 

La corrua de cotxes camina lenta i es va parant, la gent treu el cap per la finestra, els braços assenyalen cap a un indret, la gent surt amb càmeres i mòbils: un ós! No! Una família d'ossos: la mare i els petits s'han acostat a la carretera buscant l'herba verda sota la capa de neu. Mengen tranquils, potser acostumats ja als humans. "No sortiu dels cotxes que és perillós"! I tothom és fora intentant agafar el millor lloc per mirar-los a través del forat dels objectius.

Arribats al Maligne Lake ens calcem botes i agafem pals per intentar pujar a les Bald Hills. La pista, al principi feta aigua i fang, va quedant cada vegada més coberta de neu i ens impedeix avançar tal com anem preparats. Una parella jove d'Irlanda ens avisa que com més amunt pitjor i que... han vist petjades del Grizzlys, l'ós bru americà més imponent que l'ós negre, poc amic dels humans encara que tímid i independent. Doncs,... donem mitja volta ja que avui ens hem deixat els cascavells que vam comprar a Jasper i el guia no ens ha deixat portar.

Retornem al Maligne Lake on sospitem que a l'estiu deu estar ple de famílies navegant amb canoes per les seves aigües, infants corrent per la riba, turistes comprant records i excursionistes baixant de les muntanyes sense neu.

De fet, un canadenc casat amb una francesa canadenca ens explica, a més a més de bona part de la seva vida en deu minuts, que en vint anys que fa de guia per la zona no havia vist mai nevat la segona quinzena de juny. Som testimonis d'una meravella malgrat no hàgim pogut pujar al cim.

El primer contacte amb les geleres és al Angel Glacier, a les Cavell Meadows. L'Edith Cavell Mountain, nom que fa honor a la dona executada pels alemanys durant la primera Guerra Mundial, és una muntanya preciosa: un rocam cobert de neu que enlaira el cim per sobre la glacera i el petit llac format pel seu desglaç. 

Remuntem per un corriol que ens porta fins la morrena i divisem la llengua de la glacera ja molt retirada; ens sentim àngels caminant per sobre la morrena i baixem fins el llac trepitjant el que abans, fa anys, estava cobert de glaç tot observant les formes de les pedres fetes gel, dels ponts de glaç que forma l'aigua i la blancor barrejada amb terra marronosa i negrosa i uns tons de blau turquesa que confereixen al lloc una sensació especial.