CANADÀ (I)

Hi ha països i viatges que tenen una atracció especial. Hem viscut i vivim una vida marcada per la història de llocs específics que ens han semblat sempre lluny, molt lluny, representatius d'una manera de viure diferent a la nostra, amb altres espais, amb altres magnituds, amb altres experiències. I les hem viscut des de casa a través dels llibres, de les pel·lícules que veiem d'infants, al cinema i després a la televisió. I ens hem fet grans somniant amb Estats Units, el dels indis i cow-boys i les sèries de policies i lladres; amb Buthan, regne prohibit de l'Himalaia i les gestes dels escaladors i alpinistes pujant les seves muntanyes; amb el Perú i Mèxic, els dels asteques i maies, les ratlles de Nasca i els Andes; amb la Patagònia, allà als confins de la terra, una Terra de Foc blanca, ventosa i gelada.

I amb el Canadà: la Guàrdia Muntada, els boscos d'avets de diferents espècies i de pins Douglas,  plens d'exploradors caçant óssos i abrigant-se amb les seves pells. Exponent d'una terra pacífica de la que ens arriba ben poca cosa, a no ser la voluntat d'independència del Quebec.

De vegades viatgem seguint aquests somnis, buscant els clixés prefabricats que tots portem a sobre per cultura, per experiències; amb ànsies de conèixer noves situacions o per confirmar aquelles que tenim.

Totes aquestes sensacions són les que m'han acompanyat al viatge pel Canadà. Bé, no ben bé pel Canadà, més dit per les Rocalloses, una carena de muntanyes que separa l'oceà Pacífic de la resta del país. I el viatge m'ha servit per tenir nous coneixements, noves vivències, confirmar les que ja tenia i canviar-ne d'altres, compartir amb un grup reduït de viatgers i exclamar de tant en tant: "això és com a les pel·lícules"!

He vist alguna ciutat, muntanyes grandioses, rius amples i plens d'aigua, carreteres, la seva majoria ben rectes i amples, columna vertebradora de l'espai, animals (de documental, sí!), i arbres, molts arbres, boscos que no tenen fi, amb avets i pins i cedres antiquíssims. He vist paisatge.

Ja quan sobrevoles Canadà t'adones que la terra és gran, extensions de muntanyes i aigua i neu i gel, extensions gairebé deshabitades, sense cap referència des de dalt d'un avió.

L'itinerari va començar a Vancouver, una ciutat moderna que es banya a les aigües del Pacífic. No busqueu pas en les ciutats un nucli antic o històric com estem acostumats; la ciutat és espai i avingudes i gratacels, i entremig d'ells, edificis del segle XIX com a molt! Els carrers amb tràfec són radials i al mig queden encara indrets per passejar, el rellotge de vapor a Gastown i l'antiga taverna on es va fundar la ciutat, bars i terrasses i una olor de salsitxes i oli fregit que ho amara tot. La gent?: pedalant en bicicleta per Stanley park, comprant al mercat de Granville i menjant a bars i terrasses al carrer. Els gratacels la defensen dels aires de les Rocalloses que té al darrere i el mar hi entra travessant diferents ponts. Traspua tranquil·litat i bon nivell de vida.

Abans d'iniciar el recorregut cap a les Rocalloses val la pena agafar el ferry i visitar l'illa de Vancouver fent una parada al Bosc de Cedres Vermells Gegants i el Pacific Rim Park National. Els arbres són gegants, la vegetació és exuberant i els camins, tots ben marcats, ens conviden a anar parant per aixecar el cap enlaire i entrellucar el sol travessant les branques d'on pengen líquens que volen abraçar-se amb les immenses falgueres.

El mar està quiet i calmat, l'extensió de sorra s'endinsa en l'aigua lentament i, si no hi ha temporal o boira, fa bo de fer-hi una caminada reflectint-se en el mirall platejat que deixa l'aigua a l'arena brillant.

Al Centre d'Interpretació podem seguir la història de les tribus índies que van habitar la zona, entendre el seu hàbitat, la seva cultura i la seva llengua.

Tornats al Continent passem pel Paul Lake Provincial Park. El llac és el lloc d'esbarjo de la gent de la zona per navegar-hi en barques o per fer alguna excursió al seu voltant, inclosa la pujada al cim Gibraltar (curiós, oi? Qui li devia posar aquest nom?). Una magnífica baixada entre marcòlics i falgueres, amb una forta pluja, ens torna al llac d'on ha desaparegut tothom espantat per l'aigua que arriba a caure del cel.

Agraïm l'arribada a Clearwater on podem assecar capelines i, al matí, fer un magnífic esmorzar amb productes fets artesanalment i acollits per la família que porta l'hotel. Darrere, el riu Thompson corre amb ànsia. 

Iniciem el dia fent feina: carreguem maletes i posem el tendal per tapar-les de la pluja tot estirant gomes de colors, groc les llargues, verd les curtes, i carabasses per sobre, posant anelles i subjectant amb força. A veure si ho recordem per demà!

Entrem a una de les fites del viatge: el Jasper National Park. La forta pluja  no ens deixa veure el Robson Mountain, ni tant sols ens atrevim a baixar d'aquest cotxe mig furgó que s'està convertint ja en la nostra llar durant el dia. Jasper és una ciutat escampada, una ciutat de carretera i lloc ideal per a excursionistes i amants de la natura. Furgonetes 4x4, "motxileros", carrers americans, cafès americans, els llocs i les begudes!, gent amb el got a la mà bevent pel carrer o carregant-lo al cotxe: per no ser menys, nosaltres també en tenim un que anem assaborint mentre fem carretera! Ara ja som americans!

El dia ens fa canviar de plans i ens traslladem fins al Maligne Lake i les Bald Hills. Abans, però, fem una parada al Maligne Canyon. Un engorjat que travessa l'aigua amb una força descomunal, unes parets estretes i profundes que van serpentejant i que s'obren en un punt donat per deixar pas al riu quan es torna més plàcid i s'amanseix bressolat pels arbres tot formant petites illes: com a les pel·lícules.

Continuem. El paisatge preciós. les muntanyes entre núvols i boires van jugant de tant en tant amb el sol. El primer llac és el Medecin Lake, reflectint els cims nevats a les seves aigües transparents en un indret mig màgic que fa contrastar el blanc del terra amb el negrós d'alguns arbres cremats, en un paisatge una mica paorós. 

La corrua de cotxes camina lenta i es va parant, la gent treu el cap per la finestra, els braços assenyalen cap a un indret, la gent surt amb càmeres i mòbils: un ós! No! Una família d'ossos: la mare i els petits s'han acostat a la carretera buscant l'herba verda sota la capa de neu. Mengen tranquils, potser acostumats ja als humans. "No sortiu dels cotxes que és perillós"! I tothom és fora intentant agafar el millor lloc per mirar-los a través del forat dels objectius.

Arribats al Maligne Lake ens calcem botes i agafem pals per intentar pujar a les Bald Hills. La pista, al principi feta aigua i fang, va quedant cada vegada més coberta de neu i ens impedeix avançar tal com anem preparats. Una parella jove d'Irlanda ens avisa que com més amunt pitjor i que... han vist petjades del Grizzlys, l'ós bru americà més imponent que l'ós negre, poc amic dels humans encara que tímid i independent. Doncs,... donem mitja volta ja que avui ens hem deixat els cascavells que vam comprar a Jasper i el guia no ens ha deixat portar.

Retornem al Maligne Lake on sospitem que a l'estiu deu estar ple de famílies navegant amb canoes per les seves aigües, infants corrent per la riba, turistes comprant records i excursionistes baixant de les muntanyes sense neu.

De fet, un canadenc casat amb una francesa canadenca ens explica, a més a més de bona part de la seva vida en deu minuts, que en vint anys que fa de guia per la zona no havia vist mai nevat la segona quinzena de juny. Som testimonis d'una meravella malgrat no hàgim pogut pujar al cim.

El primer contacte amb les geleres és al Angel Glacier, a les Cavell Meadows. L'Edith Cavell Mountain, nom que fa honor a la dona executada pels alemanys durant la primera Guerra Mundial, és una muntanya preciosa: un rocam cobert de neu que enlaira el cim per sobre la glacera i el petit llac format pel seu desglaç. 

Remuntem per un corriol que ens porta fins la morrena i divisem la llengua de la glacera ja molt retirada; ens sentim àngels caminant per sobre la morrena i baixem fins el llac trepitjant el que abans, fa anys, estava cobert de glaç tot observant les formes de les pedres fetes gel, dels ponts de glaç que forma l'aigua i la blancor barrejada amb terra marronosa i negrosa i uns tons de blau turquesa que confereixen al lloc una sensació especial.