dijous, 25 de juliol de 2019

ELS DOLOMITES

Hem deixat la segona quinzena de juny i el Canadà i, tot just encetada la primera quinzena de juliol, hem de parlar d'una altra sortida. Aquesta vegada als Dolomites. Més concretament dels Dolomites italians i de la Val di Fassa. Més aprop que les Rocalloses però no per això menys interessants ni un viatge menys plaent.
Els Dolomites formen part de la carena muntanyosa dels Alps i s'estenen per part d'Austria i d'Itàlia. Unes elevacions rocoses i unes valls profundes que tenen la presència permanent de les neus i de la Marmolada, el seu punt culminant. Estan situades entre les províncies de Belluno, Bolzano i Trento i formen part de l'Alto Adige i el Trentino, província autònoma d'Itàlia. "L'etimologia de la paraula Dolomites és derivada del mineralogista francès Déodat Gratet de Dolomieu, que va ser el primer a descriure el tipus de roca, dolomita, un tipus de roca carbonatada responsable dels colors i formes d'aquestes muntanyes", tal com explica el Viquipèdia.
El Trentino-Alto Adige o Subtirol és una regió d'Itàlia amb un Estatut especial; algunes valls alpines són de llengua ladina. Als carrers dels pobles hi podem trobar els rètols en els dos idiomes i a l'estiu es fan actes en les diferents llengues per tal de conservar-ne la seva permanència. Això és el que m'he trobat a la Val di Fassa, una vall defensada pel Sussolongo i la Marmolada, dues parts del massís que m'han enamorat.
Si hi aneu, via Venècia, no deixeu de visitar Trento. No sé perquè feia anys i panys que en tenia ganes. Potser pel caràcter històric i conciliar de la vila, pel fet de ser la "capital" de la província autònoma o per ser la porta d'entrada als Alps Dolomites. La ciutat conserva un cert "glamour" d'història passada: els seus carrers amb façanes pintades i descolorides, la gran plaça del duomo on sentireu tocar les campanes o una música de Vivaldi si us hi passegeu a determinades hores, els cafès a la fresca amb copes de gelat o amb "birras", els antics palaus o l'imponent castell tètric i misteriós. Una pizza, unes tallarines o un espresso us retornen d'un passat esplendorós caigut en desús.
L'església catòlica és encara una fidel successora del Concili a través del dogma del pecat original, el sagrament de l'Eucaristia, la penitència, l'extremunció, la comunió, l'eucaristia, el matrimoni, l'excel·lència del celibat i l'existència del purgatori.
Remuntant la vall, passada la vall de Fiemme, s'arriba a la vall di Fassa amb un conjunt de pobles encantadors on hi fa una presència massiva el turisme. Estem a la primera quinzena de juliol i els cotxes, la gent amb motxilles i els ciclistes ocupen pobles i carreteres. Una corrua de gent per tot arreu: pujant muntanyes —tens la sensació que tothom camina—, pedalant els revolts ascendents i descendents de ports de muntanya —amb la sensació d'un permanent giro d'Itàlia—, i cotxes manuals i automàtics amunt i avall. Tots els enginys mecànics, com els funiculars o les cadiretes, els "funivia", pugen i baixen constantment i et faciliten arribar a peu de muntanya per a fer agradables caminades i descensos empinats.
La veritat és que han estat uns dies ben aprofitats.
El clima sensacional. Mentre arribaven notícies d'onades de calor a Catalunya, allà estàvem en primavera: pluges, alguna pedregada, núvols i sol i unes temperatures que s'enyoren a dia d'avui.
Hem voltat la Marmolada per tots cantons i, és clar, hem pujat dalt amb l'ajuda del funivia. Fins a Punta Roca a 3.309 metres d'alçada. El cercle de muntanyes sembla no acabar-se mai. Entre núvols i boires van traient el cap els pics més propers, no saps on mirar, si cap a les valls o cap a les altures, una extensió de carenes rocoses amb clapes de neu, unes llenques de sol ara aquí, ara allà; no et canses de mirar!
Hem pujat i caminat pel Sussolongo, un grup de quatre pics encantadors amb els seus refugis: la Sasso Piato, el Grohmann i el Sussolongo, majestuosos. Hem seguit el camí itinerari Friedrich August que surt del Refugi del Coll de Rodella i passa pel Refugi di Alpi, el Pertini i el Sasso Piato des d'on es baixa en forta pendent fins al Refugi de la Vall Duron i la cabana Fraines per arribar a Campitello di Fassa que s'ha convertit en casa nostra tots aquests dies. Un itinerari del tot recomanable passant entre boscos, camins i marges florits, gespa verda, i aigua. A mi el grup Sussolongo m'ha encantat!
Ens hem desplaçat fins a Ortisei, a la vall de Gardena, per fer els Alpi di Suissi, una caminada entre plans florits, per darrere del Sussolongo, fins a Saltria i tornar. Una meravella de flors per tot arreu: miosotis, campanetes, margarides. geranis, orquídies..., tenim la col·lecció de fotos augmentada!
Per retornar a Campitello travessem el Col di Sella: impressionant, sense paraules. Parets rectes, avets alts, prades verdes; un goig pels ulls.
Ens hem arribat fins a Cortina d'Ampezzo en un dia força tapat. Hem pujat fins al Refugi de Faloria i el Refugi de Tarin per poder veure el grup del Cristallo però no hem tingut sort, els núvols han jugat tot el dia amb les crestes i només de tant en tant n'hem vist alguna punxa. Hem aprofitat per fer gencianes blaves, pastorelles, vulneràries i anemones. Tot tornant hem fet el Pas de Valparola i el seu llac i hem visitat el museu en recordança de la Primera Guerra Mundial. Tots els passos i colls tenen algun museu o exposició referent als soldats que hi van fer trinxeres defensant el pas durant la guerra del 1914, van passar fred i privacions i van esquiar pels voltants en pitjors condicions que els esquiadors d'avui en dia en ple hivern.

Un dels llocs més impressionant ha estat el Sass Pordoi. Pujar fins dalt i veure i moure's per l'altiplà rocallós del seu cim, entre el pedruscall, en una immensitat de pedra i tarteres amb clapes de neu, en un silenci fantasmal a no ser pels crits d'alguns italians ha estat de les coses que m'han deixat el cor més encongit, però sense deixar d'exclamar la bellesa del lloc. Aquí també hi ha gent de totes edats amunt i avall. 
La majestuosa Marmolada al davant, el solitari Sussolongo al darrere. Uns espadats de vertigen. Hem caminat fins Forcella Pordoi i una mica més endavant, però no hem arribat fins al cim del Piz Boé. La gent hi anava amb espardenyes i tot, però la prudència és la millor companya a muntanya.
Altres valls són encantadores; la Vall de Sant Nicolau a la que no hi poden accedir els cotxes: un mar de flors, unes cabanes de fusta escampades pel terreny i que recorden els campaments dels soldats italians durant la guerra del 14, unes cascades petites les de Ciampei, però que serveixen de punt d'arribada a les famílies amb criatures. Nosaltres hem pujat més amunt fins a la cabana de fusta de Jonta, un lloc paradisíac i solitari, en els dominis de l'àliga i l'esquirol, de la genciana groga i dels lliris carabassats.
L'àeria Vall de Viel di Pan, altra vegada adornada de flors: vulnerària i botons d'or i tora groga, amb els crits de les marmotes, tot seguint un caminoi amb la marmolada al davant, al fons el llac de Fedaia i a l'altra vessant les prades verdes de sobre d'Alba di Fassa. Un "passeig de Gràcia" constant. Si hi ha tanta gent ara trescant per les muntanyes, no vull ni pensar com deu estar això al juliol i l'agost!
Més avall de Campitello, per sobre de Pozza di Fassa, el grup del Catinaccio amb una de les caminades més agrestes i més poblades. Es comença l'itinerari per un camí planer que travessa el bosc i et va informant per mitjà de planells explicatius de la vida vegetal i animal i de la necessitat de conservació de la flora i la fauna. Arribats a Gardeccia, restaurant i bar de muntanya, refugi i riu, el camí va pujant constant fins al Refugi de Vajolet encimbellat dalt de la punta d'una roca, la gent envalentida per l'espadat hi anem pujant tot i que les cames fan figa.
No podem deixar, però, de visitar altres llocs encantadors com el poble de Canazei amb les cases convertides en hotels, tendes d'esports i terrasses. I el mateix poble de Campitello que ha sabut conservar el nucli antic, amb cases on s'emmagatzema la fusta tallada per la llar de foc a l'hivern a la façana de les cases fent obertures en les finestres i aprofitant-ho per situar-hi jardineres amb flors.
Les caminades de tarda al llarg del riu, tant per la riba dreta com per la riba esquerra, enmig del bosc i les capelletes d'oració, fins a Canazei a peu o fins a Fontanaccio; el camí del Via Crucis seguint les capelletes costa amunt fins el nucli antic i solitari de Pian i fins a la vall Duron, amb el llibre sota el braç i contemplant el paisatge en un caminar tranquil de tarda.
L'apartament de la Marcella i el Vincenzo és petit però molt agradable, amb cuina i menjador, amb tot el necessari per a una estada de dies i una terrassa que domina la vall i el poble. Assegudes a la terrassa hem pres la birra veient com s'acostava la pluja, sentint les campanades de l'església que està al costat i que, per cert, està sempre a vessar, hem llegit i hem observat la lluna i els llums del poble en fer-se fosc.
La parella propietària de l'apartament ens ha rebut amb un acolliment calorós, hem pres cafè junts i hem encetat el vi del racó en un ambient de confiança i amistat, ens han explicat els seus projectes i al acabar l'estada ens hem acomiadat tot prometent la tornada.
La veritat és que et quedes amb ganes de tornar-hi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada