Caminant amb Jesús Moncada i Desideri Lombarte

Com us deia, un bon punt i a part es mereixen dos autors de país enllà, de la Franja. Un conegut, l'altra potser no tant. Tots dos ens han deixat, ja. Un de Mequinensa, l'altre de Pena-Roja de Tastavins.  

Jesús Moncada (1941 Mequinensa - 2005 Barcelona), escriptor, novel·lista, dibuixant i pintor.

Desideri Lombarte (1937 Pena-Roja de Tastavins - 1989 Barcelona), escriptor i poeta.

Tots dos fidels activistes en pro de la llengua catalana des de les terres d'Aragó.

Aquest dies que permeten estrenar l'aire de primavera i el sol cada cop més calent, que permeten embolcallar-se amb la natura que reneix, ens hem arribat a Mequinensa per conèixer de primera mà les terres i el poble de Jesús Moncada. Les lectures: Una selecció de contes "Històries de la mà esquerra (premi Joan Santamaria 1971), El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999)".I la seva novel·la "Camí de sirga".

La majoria de les narracions giren al voltant de la vida de la gent de Mequinensa abans que l'engolís el pantà de Riba-roja. Moncada aconsegueix rescatar el passat perdut gràcies a una imaginació poderosa, una llengua atenta a les inflexions del parlar de la seva terra i una sàvia dosificació de tendresa, humor i tremendisme. Es pot dir que n'hem gaudit molt i molt dels seus contes! Sempre amb personatges del seu entorn aconsegueix retratar la vida del poble amb un humor i un sarcasme que ens recorden el d'en Pere Calders.

«Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir d'El Cafè de la granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d'explicar.»

Amb ell, hem fet la sortida al poble vell de Faió, engolit pel pantà de Riba-Roja.  Hem passejat pels carrers de Mequinensa i hem seguit un tros de l'antic camí de sirga, ara engolit pel pantà. Conjuntament, entre tots, nosaltres i ell, hem desitjat més descendència a cada casa per fer que l'empresa engolidora ens donés més subvenció. Són històries divertides amb un argument que fuig de la lògica esperable amb sentit de l’humor i tendresa, capgirant el sentit lògic de l’existència a partir de l’extrema innocència dels seus protagonistes, com l’agutzil que vol enviar el seu afillat a la presó perquè aprengui a robar com déu mana. Són contes on s'exploren conflictes familiars i veïnals; conflictes banals, insignificants a voltes, que queden magnificats pels mateixos personatges o per la resolució del mateix conflicte.

Això devia ser Mequinensa, altrament com les històries de tants pobles, una xarxa de relacions, que apropaven o allunyaven la gent, però que els va fer solidaris quan van necessitar mantenir els drets davant l'empresa engolidora i enderrocadora de tot allò que havien conegut i viscut. Mig poble sota les aigües, l'altra mig enderrocat a sobre per restar mut, però exponent de tot un passat. Sempre presents tots dos.

Jesús Moncada Estruga va nàixer a Mequinensa l’u de desembre de 1941 quan la vila tenia un dinamisme vital entre llaüts, minaires i vida social a la plaça, al mercat i als cafès i més de tres mil habitants l’any 1966. Gràcies als rius, Mequinensa va establir un comerç fluvial que va donar prestigi, no només als navegants mequinensans sinó també als fusters "calafaters", als corders i al mil·lenari Camí de Sirga de l'Ebre. En l'època d'esplendor es va arribar a tenir una flota de més de 16 llaüts, embarcacions típiques del tram baix de l'Ebre que transportaven entre 18 i 30 tones, normalment de lignits extrets de la conca minera mequinensana.

Amb l'arribada de l'empresa ENHER i la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, la vida va canviar per a la majoria dels mequinensans, passant de tenir censats 4.033 habitants a tenir 5.800 censats i prop de 1.500 més sense censar. Molts d'ells arribats d'altres localitats per treballar en la construcció de la presa de Mequinensa.

Va ser un cop dur per a tothom.

Davant la casa derruïda del mateix Jesús Moncada hi podem llegir:

"La casa del Nelson, l'apotecaria de l'Honorat del Rom i el Cafè del Moll pertanyien a la darrera zona de la vila que havia de traslladar-se a la nova. En conseqüència, al patró, li tocava d'engolir-se el que no hauria volgut veure per res del món. Cada dia l'anguniejava més la perspectiva d'haver de buidar la casa per abandonar-la a les màquines. La sentia amarada de la seva pròpia vida".

 

"Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-Roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta".

 

"El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de l'Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta". 

Des de la zona de Mequinensa ens hem traslladat cap a la Terra Alta per seguir un altre autor important d'aquestes terres unides pel mateix idioma català. La denominació Franja d’Aragó —Franja d’Aragó, Franja Oriental o Francha Oriental en aragonès— s’aplica habitualment a l’Aragó de parla catalana. El català és la llengua pròpia d’aquest territori. Més de 81.000 aragonesos saben parlar català o aragonès —segons el primer cens d’aquestes llengües, realitzat pel
Seminari Aragonès de Sociolingüística, vinculat a la Universitat de Saragossa—. Segons aquest informe, elaborat a partir de les dades de l’últim Cens de Població i Habitatges de l’INE (de 2011), a Aragó 55.513 persones saben parlar català i 25.556, aragonès.

 

 

Amb Desideri Lombarte hem caminat per Algars i Pinyeres, ja en terres catalanes, però hem volgut exemplificar la unió entre els dos territoris.

 

Aparellador d’ofici, personalitat i persona essencial en la història de la literatura i la cultura catalanes a l’Aragó, escriptor de caràcter i acceptació populars, és autor, en narrativa, de Memòries d’una desmemoriada mula vella (1997); en teatre, de Pena-roja i Vallibona, pobles germans (1987) i Teatre inèdit (1992); dels treballs d’investigació 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja (1990) i Pena-roja. Una vila a la frontera (1999), i dels reculls de poesia Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort (1987), A l’ombra de les roques del Masmut (1991), Sentències comentades / Voldria ser (1993), Romanços mai contats / Borres i borrims (1994), Cartes a la molinera (la bona vida i la mala bava) (1995), Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses (1999), i de l’antologia lírica Ataüllar el món des del Molinar (2000). L’any 2002 bona part de la seva correspondència s’aplegà a Epistolari (1981-1989). El grup musical Túrnez Sesé enregistrà Quedarà la paraula, i diversos músics, Una roella al cor, tots dos treballs discogràfics dedicats a difondre l’obra d’aquest poeta matarranyenc. 

 

Desideri és un  poeta del poble que parla del camps, del treball de pagès, de l'esforç de llaurar la terra, de les pedres i de l'aigua. De la natura eixuta d'aquesta terra que ha de sobreviure amb poc i treballar-hi molt. Un poeta acostat a la gent i a ell mateix. Molts de nosaltres l'hem conegut de fa poc, però el tindrem sempre en compte. Hem seguit una part del seu itinerari poètic amb "Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort" que ja no es troba editat. Valdria la pena fer-ne una reedició? 

 

 Un dels que més m'ha agradat a mi és "Espero'm que pujo (a ma iaia). Massa llarg per posar en aquest bloc, però emociona de tan senzill. Us recomano que el llegiu. Només us en poso els versos finals:

 

 

 

 

 

 

 

Han estat, com veieu, uns dies ben literaris, amb dos dels grans, que se sol dir, compartint pobles i caminant amb lletres. Tots plegats!

 

 

 

 

 

 

 

Pobles abandonats de la Franja d'Aragó

El pont de maig acostuma a anar força bé quan vols fer sortides a llocs més aviat calorosos. Són unes dates de plena primavera, quan tot està ben gemat i florit, els prats verds, d'un verd lluent amb les pluges d'aquest any que han fet reviscolar aquest bé de Déu de colors escampats per marges i camins.

Va molt bé, també, per les nostres sortides de Pobles perduts i de Caminant amb Lletres, perquè et permet arribar una mica més enllà d'una sortida pels voltants de casa i sobretot, pots conèixer pobles als que no pots anar i tornar en un sol dia i caminar amb autors d'enllà dels Països Catalans,

Aquest pont de maig, hem anat fins a Mequinensa, ciutat natal de Jesús Moncada, per visitar els pobles de Faió. i Mequinensa i hem estat a cavall del Matarranya i la Terra Alta, ben bé a la Franja d'Aragó per poder conèixer també el poeta Desideri Lombarte i els pobles d'Algars i Pinyeres.

La sortida, un èxit de participació. Són unes terres poc conegudes, en general, que tenen molts al·licients. Turisme poc, excursionistes menys. L'allotjament a l'Alberg de Mequinensa, al costat del poble vell, davant per davant de l'Ebre. La convivència força col·lectiva.

Mequinensa va quedar anegat sota les aigües als anys setanta; no tot el poble, però. N'hi ha una part en runes que es pot visitar. Carrers enrajolats, murs que indiquen la situació de les cases, alguna porta esventrada i alguna finestra deixada allà. Cada carrer amb el seu nom i amb la fotografia del que havia sigut: carrer del Casino, carrer Magdalena, carrer La Morera, plaça d'Armes... I enmig de tot aquest pedregam, el que queda de l'església. Una part de poble que s'haguera pogut salvar de l'enderroc, però que la solidaritat dels habitants va propiciar que l'empresa elèctrica Enher ho derruís tot. Una veritable llàstima per a la memòria històrica. Dominant tot el poble, el nou i el vell, el castell propietat d'Enher..

 La situació de Mequinensa, en la confluència de tres rius, l'Ebre, el Segre i el Cinca (anomenada Aiguabarreig), han creat un paisatge relaxant i un viure tranquil. La tranquil·litat que els turistes estrangers o de la resta de l'Estat necessiten per pescar a les seves aigües.

El poble nou és diferent. La història més moderna, les construccions arrenglerades en carrers rectilinis però amb l'encert de no haver començat a construir grans edificis de pisos.  Els noms dels carrers sobten una mica; et sembla que estàs en una part de Nova York, però amb lletres: carrer P, carrer M, carrer I... La plaça i el carrer major, que de fet és la carretera, plens de bars amb gent prenent la fresca. Darrera l'església moderna. No hi ha edificis històrics, però tampoc hi ha res fora de lloc.

Així ens hem trobat Mequinensa en arribar. Recomanem que visiteu els museus de Mequinensa, el de Història conjuntament amb l'espai Moncada i el museu de la Mina. Ajuden a entendre i a conèixer aquesta terra. Però el més important és que us passegeu pel poble vell i pel passeig de l'Aubeda, que passa per sobre del que fou el camí de Sirga. 

L'antiga població avui desapareguda sota les aigües tenia una població d'uns 3.500 habitants a principi del segle XX i els seus veïns treballaven principalment en l'extracció de lignit de les mines i en el transport de carbó en barcasses per l'Ebre conegudes com a «llaüts». El 1936 n'hi havia setze de llaüts matriculats a Mequinensa que transportaven entre 18 i 30 tones de càrrega. Oficis durs. La construcció de la presa de Riba-roja va suposar la desaparició de la major part del nucli urbà i en conseqüència el tràgic final d'una vila mil·lenària. Les aigües de l'embassament van negar la major part d'hortes de ribera, més fèrtils i productives que la resta, i una important part de la població. Després de moltes protestes dins del franquisme, els veïns de Mequinensa van aconseguir una indemnització i es va derrocar el poble per complet a excepció de l'edifici del Grup Escolar Maria Quintana que avui dia acull els museus.

Però el nostre recorregut pels pobles va començar a Faió.  El nucli antic de Faió es troba submergit en el lloc on convergeixen el riu Matarranya i l’Ebre. El 1958 es va anunciar i començar la construcció de la presa de Riba-roja però fins al 1967 el poble no va quedar del tot inundat. El paisatge actual de l'antic nucli de Faió és impactant. Té com a protagonista el campanar de l'església, que emergeix de l'aigua donant testimoni de la presència de tot el poble submergit en l'encreuament d'aigües del riu Matarranya i l’Ebre. El riu baixa plàcid, amb algunes barques de pescadors; les teles protectores dels cultius es confonen amb el color platejat de l'aigua.

Hi porta un camí que surt del poble Faió nou i va descendint entre marges florits i parets rocoses en un torrent que va a parar al pantà després de passar la cova de l'Oriola i el castell que es confon amb la roca viva. La veritat és que el paisatge es ben impactant, amb una terra ben seca banyada per les aigües d'un riu ben cabalós. Des d'aquí mateix prenem un caminoi en dreta pujada que va buscant els revolts entre mates de farigola i romaní, garric i vegetació mediterrània. Un camí fàcil de seguir que es va elevant sense deixar mai de vista el pantà i a la seva riba el campanar altiu de l'antiga església que descansa sota l'aigua. Dalt, es pot descansar a l'ermita del Pilar, observant el paisatge que se'ns obre entre Aragó i Catalunya: a banda i banda de riu les dues terres que la història ha agermanat.

Ara toca baixar pel pedruscall quasi una mica més directe del que hem pujat. Un camí fressat per tot arreu i per això una mica confús. Però salvem el desnivell i tornem a arribar a l'aigua ja amb més xafogor. Tot resseguint la llera, busquem alguna ombra espessa per dinar i descansar i fer una mica de lectura i tornem a iniciar la marxa amb l'esperança que la calor no duri gaire. Però estem en hores de migdia i només podem remuntar cap al Faió nou tot caminant per carretera, que ja veiem que aquí tot està més pensat pels esports nàutics que per uns excursionistes de pega en aquesta hora.

Acalorats, però, aconseguim a arribar a Faió per compartir un refresc amb les persones del grup que no han pogut fer la caminada. Us recomanem la visita al museu de Faió dedicat a la Guerra Civil i específicament a la batalla de l'Ebre. Un museu molt ben muntat, didàctic i fàcil de seguir, on et trobes aprenent encara part de la història que mai t'han arribat a explicar.

I acabem el recorregut dels pobles que podem fer de la zona el darrer dia que ens acomiadem de Mequinensa per anar cap a la Terra Alta.

Algars era un espai habitat situat al costat del riu que porta el mateix nom. Històricament, aquest riu que desemboca al Matarranya ha fet de frontera natural entre l’Aragó i Catalunya, i a l’època medieval separava els cristians dels sarraïns. És per això que al llarg de la història l’indret ha estat escenari de molts esdeveniments històrics cruents. La petita comunitat que habitava en aquest territori ho feia en masos disseminats, alguns dels quals es troben en ús en l’actualitat. No va tenir mai un nucli urbà pròpiament dit als peus del castell tal com ha succeït en altres viles de Catalunya. De fet, Algars va costar molt de repoblar i se sap que els templers, que tenien molt interès a repoblar aquesta zona i a treure’n profit dels recursos, amenaçaven la gent del lloc de perdre les seves propietats immobles si l’abandonaven. L’església, actualment ermita de Sant Joan d’Algars, se situa en un replà que hi ha al mateix puig que corona el castell, tot i que a una alçada relativament inferior. El seu origen es remunta al segle XII. Durant uns quants segles va ser el lloc de culte dels habitants d’Algars i un element estretament unit al castell.

 Des d'aquesta esplanada, es domina el riu Algars i les masies del voltant; masies que eren, a la vegada, espais d’habitatge dels camperols i centres de producció agrícola. És possible que el mas del Xut, el mas del Negre, el mas d’Algars, el molí d’Algars i l’habitatge annex a l’església de Sant Joan fossin les cases més antigues que formaven part del poblament. Les epidèmies i la incorporació al terme de Batea  –any 1841— van produir un progressiu abandonament a favor del poble veí que podia oferir més serveis i avantatges als seus pobladors.

Seguim la ruta per travessar el riu Algars tot buscant-ne un pas. Les lloses del riu, deformades per l'erosió de l'aigua, amb forats còncaus on hi pots deixar els peus i el seu sòl irregular fan que posem en exercici el nostre equilibri saltant d'una a l'altra, ajudats pels companys més àgils o acostumats a fer més saltirons. Arribem a l'altra riba i continuem per pista tot buscant una ombra per descansar. El sol ja és aclaparador, la calor comença a ser persistent, el dia ben clar. Les vinyes verdes s'estenen davant nostre, com a bon reclam de la Terra Alta. I al capdavall de la pista albirem un campanar que treu el nas.

Pinyeres és un nucli despoblat pertanyent a Batea i just al límit amb el municipi de Maella, ja a
l’Aragó. Situat al costat del riu Algars, el nucli consta d’una desena de cases enderrocades o en mal estat i d’una església, dedicada a la Transfiguració del Senyor, que es troba en bon estat de conservació. Al mateix lloc ja hi havia un gran poblat protohistòric, de temps anteriors a l’edat de ferro, on s’han fet diverses prospeccions arqueològiques que en demostren la importància. Durant el segle XII, en els primers temps de la conquesta cristiana, va ser un territori difícil de repoblar, en refugiar-s’hi bandes d’àrabs dissidents per la proximitat als Ports. El 1280 els templers van atorgar una nova carta de repoblament a Pinyeres a favor de repobladors arribats amb les seves famílies, que van començar a construir-hi l’església i engrandir el poble.

Demogràficament, l’esplendor de Pinyeres es va assolir entre els segles XVIII i XIX, quan va arribar a tenir prop de dos-cents habitants, gràcies a les millores sanitàries i les bones produccions agrícoles. Va ser un nucli independent fins al 1841, moment en què, juntament amb Algars, es va agregar a Batea. Per altra banda, Pinyeres va rebre un gran cop amb la Guerra Civil, quan l’església de la Transfiguració del Senyor es va cremar i devastar. Alguns dels joves del nucli van morir al front de la batalla, mentre que altres dels habitants van emigrar a Barcelona, concretament a Molins de Rei, on ja hi residien diferents famílies de Batea. El despoblament es va consolidar durant les dècades posteriors a la Guerra Civil i cap al 1970 va quedar completament abandonat.

Sota un sol que estavella reprenem la tornada. Abans un petit grup decidit puja al Tossal del Moro per acabar d'arrodonir la jornada i observar si encara hi ha restes prehistòriques.

Agraïm, però, l'arribada a Batea, on, en un dinar de germanor, culminem tres dies de descobertes noves, de caminades per terres més eixutes i de convivència agradable entre tots els que hem pogut gaudir-ne.

Agraïm a la família de l'Anna el seu interès per nosaltres i, sobretot, a la seva mare, que en una conversa telefònica, al poble vell de Mequinensa ens va explicar les seves vivències i els seus records. Una gran abraçada a tota aquesta gent que va lluitar per la seva terra.

I no hem parlat gens del Moncada i el Lombarte: doncs, en farem un punt i a part.

Itinerari Faió vell:  https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-faio-211589082

Itinerari Algars i Pinyeres: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/algars-i-pinyeres-211953923

Badalona: el dimoni Pastafang

Bon dia tothom! Us estranya, oi? Doncs, sí, bon dia. Avui ja som a Sant Anastasi, 11 de maig. I us pregunteu com és que si em vau cremar ahir a la nit, ara vinc i us saludo.

Mare de les forces internes! Quin bé de Satanàs de fum i foc i aigua que feia més fum sobre el foc . No m'ho esperava pas, això, jo. No sabia què em passava. I bo que la cosa va comença força bé amb aquells colors voltant pel cel. Mira, que bé que has fet de tornar, em vaig dir. Això ho veuràs fantàstic, a primera fila i un espai solet per a mi i no a l'altra banda perdut entre aquella gentada que no sé com els pot agradar estar tan masegats i tant juntets. Però noi..., em vaig començar a sentir massa sol i això no m'agradava. Els petards sonaven fort i amb música ambiental i tot. Vaig recordar els dies que he passat a València. Sí, he estat a València, jo! Oh, no creieu, treballant, eh! Però allí també espeteguen fort i cremen tot el que troben.

Que expliqui això de València? Ah, doncs veure-ho que va anar aixina (ui, crec que ja se m'ha encomanat algun deix de la seva parla, que, sabeu!, lo català de València s'assembla a lo català de Badalona, però amb una altra entonació ben bonica). Bé, bé, ja segueixo!

Allí hi va haver una gran riuada fa uns quants mesos. Mare dels inferns! Quina riuada: cotxes amuntegats pels carrers, surant per les aigües, gent morta i desapareguda, cases enderrocades.... i tot, tot, ple de fang. Un fang llefiscós que s'escola per tot arreu, que cobreix soterranis i pàrquings i fins i tot ha arribat als teulats. Un desastre, un veritable desastre.

I jo, com a bon dimoni pasta-fang, que aquesta és la meva especialitat, em vaig dir, Pastafang, noi, deixa aquest poble mariner i vés-te'n uns dies a ajudar a treure tot aquest llot, que la gent pugui tornar a viure sense aquesta merda pels carrers i cases. És que feia feredat! I la gent que no en va poder eixir! I vaig anar cap allà. Ha estat complicat i encara ho és, però jo, paletada va, paletada ve, arrossegant aquest líquid viscós fora dels portals, amb unes bones botes, però així i tot he quedat ben empastifat. Marró de cap a peus, com tots els que hi vam ser al peu del canó, que en diuen. Sí, això de canó és una expressió, no, no hi havia cap canó... Ah! que em preguntes pel Massó, ah no?, ah! pel Mazón! Ah, doncs, no, no el vaig veure pas amb cap pala, és a dir, el vaig veure amb una camisa ben blanca, sense cap taca, tu, ni un gotim a l'espardenya!

Doncs m'he estat uns quants dies traient fang, que s'ha d'aprofitar quan encara està una mica fresc perquè com s'assequi gaire, queda encartonat i no hi ha qui ho llevi; si, jo tinc una pala que fa molt feina, però veràs, ja no tenim la força d'abans.

Allò de València està bé. Hem estat uns dies agermanats, com cosins, vaja! Que allà també els agrada fer soroll i jugar amb el foc. Ells ho fan per Sant Pep i natros per l'Anastasi aquest, nosaltres més modestos, és clar, però allà peta per tot arreu.

Doncs, com us deia, anar traient fang, anar traient fang que semblava que no s'acabava mai. Oi! i encara en queda, no us penseu! Qui em dius? El Mazón altra vegada. No, no, ja t'he dit que no l'he vist amb les mans tacades de fang, de fang no; potser d'algun altre líquid viscós sí, però anava net i polit passejant-se per allà. Em sembla, però, que últimament no li agrada sortir gaire...

Bé. Doncs, va arribar un moment que vaig pensar: Pastafang, has treballat molt, deixa'm pujar fins a Badalona a veure com segueixen per allà, que no sigui que els hagi de treure una mica de fang també. Oh, ja se sap, riuades també en tenen i com que les clavegueres no es netegen (ja veieu, tanta sequera, i no han tingut temps de fer-ho, que els badalonins ens ocupem més de tenir els arbres més grans de tot lo món, ja em direu, amb lo xicotet que és lo món.... He, he, aquesta és una expressió valenciana que sempre m'ha fet gràcia: que xicotet que és lo món!

I tenim més coses agermanades Badalona i València: el fang de les rierades, el mar mediterrani que banya les costes, els petards, el foc, els ninots per cremar, les cançons del Raimon i l'Ovidi i d'altres...

I vét-ho aquí que arribo a Baetulo i me'n vaig a la Rambla i em munten un espectacle jo a primera fila. Ai, xiquets! quan em vaig adonar que els peus els començava a tenir escaldufats i les botes se'm començaven a desfer, que són bones botes, caram!, em vaig dir: Pastafang, cal eixir d'aquí! I era tal el fum que van crear tirant foc i aigua a la vegada, que em vaig camuflar entre la ferum roig-negre que volava cap al sud. I aixina he anat resseguint la costa passant per Vilanova i la Geltrú, Calafell, Tarragona, embolcallat pel núvol tòxic. I torne a ser al País valencià! 

Si de cas, ja tornaré l'any vinent.

Ah!, i m'ha encarregat la noia aquesta que m'escriu cada any, que aquest conte del 2025 va dedicat a la ben trobada família valenciana!

I si trobo al Mazón aquest, ja l'enviaré a pastar-fang!

Bones festes de maig, badalonines i badalonins. No prengueu mal!