29 de novembre 2010

Educat 1x1

Crec que s'hauria hagut de preveure més. Els ordinadors per si sols no canvien les metodologies, ni les actituds; és veritat que faciliten l'intercanvi, són motivadors pels alumnes i donen al professorat un altre rol diferent al de transmisor de coneixements, li donen un paper més dinàmic i més de conductor; en definitiva, més d'educant. Però cal tenir algunes bases assegurades: l'aprenentatge cooperatiu, el tractament a la diversitat de tots els alumnes, la prioritat en la participació i la comunicació individualitzada, l'ensenyament multinivell,...
Cal encara molt camí per recórrer. Però llàstima que en aquest camí ens trobem moltes vegades amb problemes tècnics que no faciliten les coses, amb improvitzacions i amb passes endavant i endarrera que fan que els docents estiguin un pèl cansats.
Llegiu l'entrevista feta a Jaume Graells, director general d'Educació Bàsica i Batxillerat, al diari ARA

20 de novembre 2010

Escola Montigalà

Noticía al Punt referent a la nova escola en funcionament Montigalà:

" El centre entrarà en funcionament d'aquí a dos anys i per al curs que ve s'instal·larà un altre mòdul prefabricat
La Generalitat diu que d'aquí a pocs mesos començaran les obres d'una escola a Bufalà per estrenar-la el curs vinent
Una de freda i una de calenta. Una cara i una creu, pel que fa a la construcció de noves escoles a Badalona. El Departament d'Educació ha confirmat a l'Ajuntament que el curs que ve la ciutat només podrà estrenar una de les dues escoles d'educació infantil i primària que s'havien de construir al llarg d'aquest any i del que ve per tal que entressin en funcionament llavors. Així, el centre que haurà d'esperar un any més per estrenar les instal·lacions serà l'escola Montigalà, que des del curs passat funciona en mòduls prefabricats a la plaça Manuel Moreno Mauricio. En canvi, l'escola Bufalà II, situada al costat de l'escola Bufalà i que va entrar en funcionament de la mateixa manera i al mateix temps, sí que podrà començar el curs vinent en un edifici definitiu, que es construirà al carrer de la Ciència.

El motiu de la Generalitat per ajornar la construcció d'un dels centres és econòmic, ja que el Departament d'Educació ha preferit esglaonar la inversió necessària per executar tots dos edificis, el cost dels quals és d'uns vuit milions d'euros en total. Així, i tot i que el pressupost per a tots dos projectes està aprovat des del març passat, ara només es farà una despesa, de manera que les obres del centre de Bufalà, que ja estan adjudicades, començaran en breu i s'acabaran abans del setembre de l'any que ve.

D'altra banda, el motiu que ha servit per determinar quina escola tindrà edifici nou l'any que ve i quina no ha estat l'espai. Així, al solar de Bufalà no hi té cabuda cap mòdul prefabricat més, a diferència del que passa a la plaça Moreno Mauricio. Allà, i mentre no es construeixi el nou institut Ventura Gassol i la mateixa escola Montigalà, hi ha espai de sobra. Per això, i per tal que el centre pugui continuar ampliant l'oferta docent tot i que en aquests espais provisionals, per al curs que ve s'hi instal·larà un altre barracó.
L'alegria va per barris
Com era d'esperar, la decisió de la Generalitat ha satisfet i decebut les AMPA de les dues escoles implicades. Així, la secretària de la de Montigalà, Ana Belén Sendarrubias, va manifestar ahir el “descontentament” dels pares perquè s'ha endarrerit “un any més” el termini que esperaven per estrenar l'escola. “Acabarem estant tres anys en uns mòduls molt correctes però que no ofereixen espais addicionals com ara biblioteca, gimnàs o sala d'audiovisuals, que ara ja comencen a ser demanats pels alumnes de primària”, deia Sendarrubias, que també apuntava que, tot i saber que ho tenen magre per fer que la Generalitat reconsideri la decisió, miraran de fer alguna cosa.

En canvi, la seva homòloga a l'escola Bufalà II, Maite Cáceres, va explicar ahir que els pares “ja estan tranquils”, tot i recordar les protestes que han fet perquè se'ls garantís la construcció de l'escola, amb referència a la cassolada que van protagonitzar fa unes setmanes."

Espero que no hagin d'estar 7 anys esperant escola nova tal com va passar al Progrés. Tot i així, veig que s'han de fer cassolades, plantades, tancades, encadenades, treure les pissarres al carrer, i més invents per a que les coses que es prometen, els compromisos adquirits, avancin i s'aconsegueixin. Sòn uns barracons, perdó mòduls, que estan bé, lluminosos i agradables, però amb les desaventatges de comptar des del primer dia del material i la infraestructura adequada tenint en compte que estem treballant amb infants de 3 a 6 anys. I no parlem del descampat que tenen al voltant, carregat de cotxes aparcats, bonys i bassals quan plou. No hi hauria manera de tenir les coses apunt quan es parla d'educació? En canvi, la llar d'infants del costat, Uni Dori, fa goig des del primer dia, com toca.
A l'equip de mestres del Montigalà molta sort i no defalliu!

13 de novembre 2010

Trobada amb Haendel







Benvolguda Anna:

Com ja saps, aquests dies estem assajant el Messies de Haendel que cantarem al Palau per Nadal.
Treballem força; tot va molt bé i som molta gent: uns tres-cents diuen. Els assajos els fem a l’Auditori de Sant Cugat els caps de setmana quinzenals.
Però no és ben be això pel que t’escric. Et voldria explicar el que em va passar l’altra dia ,tot i que sé que estàs molt atrafegada.
Doncs, mira, noia, deixa’m descarregar-me, i creu-me que tot el que et diré és veritat.
Fa quinze dies, un diumenge al matí, ens tocava l’assaig. Vaig entrar a la sala corrent. Com sempre feia tard i em va tocar seure a les darreres files, que no és que m’agradi gaire tot i que té els seus avantatges: surts de seguida cap al lavabo i el bar quan és l’hora de la pausa, pots fer una capcinadeta mentre repeteixen els baixos, perquè els baixos, pobres, sempre els toca doble ració, ja m’entens. Tot i així no te n’enteres gaire, i no et dic segons quina “santa pau” s’et fica al davant . Però el diumenge al matí s’està tant de gust al llit! Be, el que t’anava dient.
El director encara no havia arribat, si ho arribo a saber no corro tant!. La gent xerrava pels descosits i em vaig aposentar còmodament a la butaca amb les cames estirades endavant. Aviat em vaig adonar que al meu costat hi havia una perruca blanca, llarga i estarrufada com aquelles que es portaven al segle XVIII.
Guaita aquest, vaig pensar. Ja són ganes de venir disfressat! N’hi ha cada un pel món!
  • On vas així?- li vaig preguntar
Llavors es va girar i se’m va quedar mirant atònit, silenciós. El vaig observar. Te’l podria descriure: gros, corpulent, cara rodona, inflat de galtes, selles prominents i nas destacable, entre dos ulls petits i curiosos. Portava casaca de vellut ribetejada d’or; als canells, aquelles puntes aristocràtiques d’abans; pantalons de mitja cama amb mitges blanques i sabates negres de xarol adornades amb una grossa sivella. Les mans rabassudes i els dits coberts d’anells. Aferrava un bastó amb el mànec en forma de cap de cérvol.
  • Com et dius?
  • George Friederich Haendel.
Vaig quedar glaçada; em sembla que si en aquell moment em punxen no em treuen sang. Qui m’ho havia de dir! Vaig fregar-me els ulls, però ell seguia allà.
Em va somriure.
-Quin concert fan avui? - em demanà
A partir d’aquest moment vam establir una conversa força interessant. Vaig aprofitar l’avinentesa d’aquesta trobada per a conèixer millor aquest prolífic músic.
  • Sou famós, heu escrit força i tot tipus de música.
  • Si, be, ... El pare volia que fos advocat. Però a mi això de les lleis no m’anava; prefereixo les lleis mètriques; contrapunt, un, dos, tres, papam-pa-pa-papapam. Força, grandiositat.
Si, i tant, de fet tot ell traspuava grandiositat.
  • De petit, ja tocava l’orgue, jo. I més tard vaig ser violí segon de l’orquestra.
  • Si, se’l considera un virtuós organista.
  • L’orgue, l’orgue, ah! L’orgue. A Itàlia vaig entusiasmar! Hi havia una bona colleta allà: en Corelli, l’Scarlatti. Ara, jo no em podia estar quiet. Vaig tornar a Alemanya i després Londres. Quin viatge el de Londres!. Vaig arribar ben marejat, nena. No era com ara això de viatjar. T’ho havies de pensar. Mira!, m’agradava allò. Però en Jordi I d’Hannover em va cridar per dirigir la Reial Acadèmia de Música i ...
  • Oh!, que interessant!
  • Què dius ara, nena. Allò era massa. No sé quins problemes deu tenir el director d’aquí. Però jo ho havia de fer tot: compondre, dirigir, escollir els cantaires, contractar-los,... i no estaven mai contents. O els semblava massa o massa poc. Em van acabar els nervis.
  • Però Déu n’hi do com a compositor: òperes, oratoris, cantates, duos, música religiosa, música instrumental....
Vaig veure que estava satisfet del meu interès.
De cop i volta, assenyalant el llibre que jo tenia a la mà, li espurnejaren els ulls, s’arrepenjà a la butaca tirant el cap enrera i recolzant-lo en el respatller, tancà els ulls; cantussejà: and the glory, the glory of the Lord; do, la, mi...re, do, fa, fa, sol, la; altos comencen, s’ajunten sopranos, baixos, tenors, continuen tenors, shall be revealed,... pom, pom,pom, així,... amb precisió: shall be, shall be....
A poc a poc es va anar aixecant tot movent els braços a dreta i esquerra.
Parà, obrí el llibre sense mirar:
  • for unto us a child is born
Vaig seguir el text i la música que cantussejava:
  • Realment, t’has passat una mica amb tantes semi-corxees; es fa difícil aquest passatge
  • Precisió, nena, precisió! Tatatatata, tatatatata. For unto us, For unto us. La Bíblia fou la meva inspiració. Vaig començar el Messies l’agost de 1741. L’estrena va ser apoteòsica; es parlà que era la peça de música més completa que existia. Es van fer 68 audicions. “Vaig creure veure el cel obrir-se i aparèixer Déu davant meu”
  • Sobte del Messies la simplicitat dels recitatius i la gran brillantor dels cors – vaig dir fent-me l’entesa.
No em sentí, una llàgrima li lliscà per les galtes.
S’aixecà transportat. Tornava a cantussejar, tota la seva expressió era música: ta, tatat, ta, tat, tatatatat.tatatatata.

Li vaig agafar la mà i el vaig acompanyar passadís avall. Es féu un silenci absolut, només trencat per uns petits esglais.
Va pujar dalt l’escenari. Tothom s’aixecà, immòbil, expectant.
Alçà els braços, el bastó com a batuta, el pols segur, el ritme precís:
HALLELUJAH, HALLELUJAH!!!!