15 d’abril 2012

Línia Lila

Pujà al metro a la parada de Gorg com cada dia i des del vagó darrer caminà sortejant les cames dels altres viatgers fins a arribar al primer vagó, així se li feia més fàcil la sortida. Es fixà en un home assegut davant seu. Vestit de gris, pantalons arrugats i un bastó penjat a l'avantbraç; sabates negres un xic empolsinades i un barret d'ales de feltre, com els que es duien a les primeries del segle XX. Esprimatxat, bigoti blanquinós i pell cendrosa, amb una pipa apagada a la comissura dels llavis. La seva postura i la seva cara traspuaven bonhomia. Tenia un llibre gruixut de fulls esgrogueïts sobre la falda, en una postura forçada de cames juntes. Una petita llibreta a les mans on, amb un llapis de mina, anava anotant alguna cosa. La mirada era el que es movia del seu cos, tant sols la mirada, amunt i avall, a dreta i esquerra, es fixava en un punt i gargotejava, tornava a mirar i a anotar a la llibreteta.
Baixà a la seva parada: cada vegada li semblava més ràpid el viatge.
L'endemà i l'altre i l'altre, fins a una setmana, anà trobant el mateix personatge, la mateixa postura, el mateix barret i silueta que continuava anotant a la llibreta. D'on venia?, què feia? Va estar temptat de preguntar-li moltes vegades, però no s'atreví.
A la següent setmana provà d'esbrinar a quina parada pujava aquell home, creient que així endevinaria una mica més de la seva història. O sigui, que en lloc de pujar a Gorg, pujà a Sant Roc i més tard a Verneda, el dimarts provà a La Pau i el dimecres a Bac de Roda, dijous a Clot i encara el divendres a Encants. Sempre trobava ja al mateix vagó i al mateix seient, el mateix home.
Encara una altra setmana provà des de Monumental, Sagrada Família i Passeig de Gràcia; pensà que aquell misteri es resoldria a Universitat, ben mirat, feia cara de professor universitari, però tampoc l'encertà. Continuà pujant cada dia des d'una estació més llunyana a la seva fins a arribar a l'inici de trajecte a Paral·lel. Però quan ell arribava, l'home ja hi era, assegut, mirant i escrivint.
El curiós del cas és que els dos anaven fins al final de trajecte, Pompeu Fabra, Badalona, però així com ell marxava ràpid per no fer tard a la feina, s'adonava que l'home quasi ni es movia i quedava al seient, palplantat.
Finalment, no pogué més i un bon dia se li adreçà:
- Perdoneu, cada dia us trobo al metro i fem el viatge junts fins el final. No pareu d'anar anotant quelcom a la llibreta. Em teniu una mica desconcertat!. Es pot saber què feu?
- Jo, busco la paraula.
- Ah!- I no s'atreví a dir res més. Sorprès de la resposta, es quedà amb la boca oberta i els ulls esbatanats.
Al cap d'uns dies de tornar-lo a trobar, s'atreví a comentar-li de nou:
- Què, mestre! Ja heu trobat la paraula?
- Si, he trobat la paraula i en busco una altra.
- I que en feu de les paraules?
- Les anoto.
- Ah! - respongué altra vegada sorprès i sense gosar anar més enllà.
Al cap d'un mes, i amb la familiaritat que havia adquirit veient-lo cada dia, ja mig en broma, li digué:
- Però, home de Déu, em podeu dir d'una vegada, què en feu de les paraules i per què en busqueu cada dia tantes?
- Vull fer-ne un parlar. Fa anys que cerco paraules i les ordeno. Després, les dono significat i intento normativitzar la parla per enriquir el llenguatge. Un poble i la seva gent és allò que expressa del seu pensament i allò que fa que es pugui comunicar amb els altres enriquint el lèxic i oferint-lo com un preciós regal a la humanitat.
- I qui sou vós per a fer això?
- Pompeu Fabra 

(Conte presentat al Sant Jordi dels TMB 2012. Podeu llegir-lo també a la seva pàgina web)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada