24 de juliol 2015

Un passeig per Andorra


He estat uns dies a Andorra, de càmping, encara que ja queda poca gent que hi vagi. Una mica més de fresqueta l'he tinguda, si! sobretot al vespre. De matí algunes caminades per les valls i muntanyes: els llacs de Tristaina, el Parc Natural de Sorteny, el Coll de la Botella i la collada de Montaner.
Per la tarda alguna visita cultural: l'església romànica de Sant Martí de La Cortinada amb les seves pintures, Ordino i La Massana. I amb cotxe a Arinsal. Quina pena m'ha fet Arinsal! Del tot invadit per hotels, aparthotels, restaurants i immobiliàries; fins i tot les telecadires de l'esquí dins el poble!
Entenc que jo puc portar una idea encara romàntica del poble, de quan hi vam passar les vacances als anys setanta, a l'hotel familiar Pobladó (ara he vist que era un Pub i un Aparthotel), però això que l'hagin transformat al cent per cent...
Els andorrans continuen gratant la muntanya que està farcida de xalets i apartaments, tots tancats, amb les persianes baixades i els porticons posats. Tot això només per la neu de l'hivern? I el dia que no nevi? Si, com diuen, el canvi climàtic el tenim a la cantonada i suposarà un augment de les temperatures, dubto que es pugui fer ni tant sols neu artificial.
M'he preguntat si realment és un país nou de trinca. No he sabut veure cases antigues o inclús velles; m'ha donat la sensació que les han tirat totes a terra i les han construït de nou!: al Serrat, a Anyós, a Arinsal, per dir-ne alguns. Pal encara conserva el nucli de poble, Arinsal no; no l'he sabut veure.
Ja sé que no sóc andorrana, que els habitants d'Andorra es mereixen viure bé i que no tinc dret a jutjar el que volen que sigui el seu país, però potser una mica de respecte al medi ambient no estaria del tot mal vist.
De moment, encara els queden les valls i els cims de les muntanyes, moltes d'elles amb telecadires, però. Encara es pot caminar i anar als llacs i veure-hi flors i papallones. Us recomano que ho feu abans no se'ls ensorri la muntanya!

14 de juliol 2015

Vacances

Un altre estiu o el que és sinònim, unes altres vacances! Sembla que tot es paralitzi en aquesta època de l'any. I això que diuen que a l'estiu cada cuca viu, no m'ho acabo de creure del tot: les cuques, formigues i demés bestioles potser si que viuen però jo... no!
Cada estiu el mateix ritual: baixar les cortines del pati de les golfes per poder deixar les portes obertes i baixar els ventiladors. Aquest any, però, no els he baixat, els ventiladors. Intento resistir la suada perquè si et poses davant un ventilador, o no et mous en tot el dia i part de la nit o quan surts al carrer t'agafa una bafarada calenta d'espant! Per tant, estoicament, vaig adaptant-me a la temperatura màxima i mitja de l'ambient.
Aquest any, tampoc puc dir que faci vacances de les de veritat; he deixat de treballar fa uns mesos i això et dóna una altra òptica de les coses. Recordo que a hores d'ara ja somiava per marxar i així que plegava, carregar cotxe i fugir a muntanya.

També tinc més records de les vacances, situacions que em venen a la memòria i en les que penso en una barreja de tristor, melancolia,  i serenor de les coses gratament viscudes: quan érem petits i la mama treballava i tenia tant sols quinze dies de vacances. Ja uns mesos abans anava a les oficines de la telefònica a mirar els "llistins" (no hi havia mòbils, llavors!). Mirava per "provincias", sobretot Lleida i Girona i agafava les adreces d'alguns llocs que li agradaven be perquè n'havia sentit parlar be perquè el nom sonava bé. Escrivia a les fondes demanant pressupost i condicions. Al cap d'unes setmanes rebíem els correus amb les respostes i recordo que en fèiem una selecció: segons l'economia del moment, segons si tenien plaça o era fàcil anar-hi..., en quedaven sempre tres o quatre pels que no ens acabàvem de decidir i llavors fèiem números i entre el meu germà i jo, posàvem la mà innocent i en trèiem el lloc. Així vem anar a Montgrony, a Falgars, a Esterri d'Àneu, a Torla, a Cadaqués, a Mallorca, a Tuixent, a Arinsal, a Espot, a Boí. Ja no recordo l'ordre, però al cap dels anys ens sabíem de memòria cada estiu on havíem anat!
Una altra cosa va ser l'anada a Núria, el primer lloc després de la mort del papa. A la residència de "paz y descanso" que algú de l'empresa on treballava la mama li va facilitar. El dia d'aquella forta turmenta que ens va atrapar mentre tornàvem del camí dels enginyers; la mama va agafar en Jaume a coll i va tirar pendent amunt per fer els darrers metres i jo, a quatre grapes, vaig anar pujant al darrera i em vaig tallar el genoll. Teníem 2 anys i mig i 5 anys i ja érem tots uns excursionistes!
I el lloc que vem repetir uns quants estius, del que n'estàvem enamorats i que encara està dins nostre: Sant Jaume de Frontanyà.
D'aquest potser en faré un monogràfic! Els jocs amb la Maria Rosa i en Sacha, les anades al Gorg de Terradelles i les caminades a Santa Eugènia i a Faig i Branca a buscar la flor de neu, les xerrades amb la Florentina a les escales de l'església, els pastissos de la Carmeta i el mulo d'en Miquel. Tot un món nou de vida de pagès que se'ns obria al davant i que ens va fer somiar en quedar-nos-hi.
Fèiem les maletes, aquelles maletes de quadres, miràvem els autobusos i cotxes de línia a "El Viajero", jo em marejava només de començar i la mama sempre tenia la bossa de plàstic a punt.
Ho passàvem bé: caminàvem, ens banyàvem al riu, fèiem passejades i excursions de primer nivell i en Jaume sempre agafava el mal del canvi d'aigües! Amb poca cosa, què feliços érem: pujant a un tronc que simulava un cavall, buscant petxines i pescant amb un pal i un fil i anant a buscar bolets al Cingle a l'agost! Un dia, a Arinsal, en Jaume va voler pujar sol al Pic de la Capa: i ho va fer!
De més grans van venir els viatges, jo i la mama, a Suïssa, a Àustria, a Chamonix, a Noruega, a Escòcia, a Irlanda. Amb el cotxe i la tenda. I els primers anys amb la Xispa.
I ja de grans, les estades a Timoneda, els banys a la Ribera Salada i la descoberta del Solsonès, els bolets de tots colors i formes, el sol a la terrassa i el vermut a les escales de l'església on cada quinze dies venien a missa. I a Cal Julià on encara vaig ara i on em sento cada cop més estranya, jo i els gats que em venen a veure. Ja no hi ha la mama, ja no trobo en Jaume i les nenes esperant-nos per fer-nos sessions de teatre a la pedra del meu tros; tant sols tres gats als que poso menjar cada dia.
I ara, m'assec al banc de pedra i miro les muntanyes i si no fa massa calor encara pujo al Cadí i a la Serra del Verd i faig la volta per les cases i pobles abandonats de Colldarnat i Banyeres i em remullo al riu Bona i per les nits surto a mirar els estels i la lluna i em cau una llàgrima.