Vacances

Un altre estiu o el que és sinònim, unes altres vacances! Sembla que tot es paralitzi en aquesta època de l'any. I això que diuen que a l'estiu cada cuca viu, no m'ho acabo de creure del tot: les cuques, formigues i demés bestioles potser si que viuen però jo... no!

Cada estiu el mateix ritual: baixar les cortines del pati de les golfes per poder deixar les portes obertes i baixar els ventiladors. Aquest any, però, no els he baixat, els ventiladors. Intento resistir la suada perquè si et poses davant un ventilador, o no et mous en tot el dia i part de la nit o quan surts al carrer t'agafa una bafarada calenta d'espant! Per tant, estoicament, vaig adaptant-me a la temperatura màxima i mitja de l'ambient.

Aquest any, tampoc puc dir que faci vacances de les de veritat; he deixat de treballar fa uns mesos i això et dóna una altra òptica de les coses. Recordo que a hores d'ara ja somiava per marxar i així que plegava, carregar cotxe i fugir a muntanya.

També tinc més records de les vacances, situacions que em venen a la memòria i en les que penso en una barreja de tristor, melancolia,  i serenor de les coses gratament viscudes: quan érem petits i la mama treballava i tenia tant sols quinze dies de vacances. Ja uns mesos abans anava a les oficines de la telefònica a mirar els "llistins" (no hi havia mòbils, llavors!). Mirava per "provincias", sobretot Lleida i Girona i agafava les adreces d'alguns llocs que li agradaven be perquè n'havia sentit parlar be perquè el nom sonava bé. Escrivia a les fondes demanant pressupost i condicions. Al cap d'unes setmanes rebíem els correus amb les respostes i recordo que en fèiem una selecció: segons l'economia del moment, segons si tenien plaça o era fàcil anar-hi..., en quedaven sempre tres o quatre pels que no ens acabàvem de decidir i llavors fèiem números i entre el meu germà i jo, posàvem la mà innocent i en trèiem el lloc. Així vem anar a Montgrony, a Falgars, a Esterri d'Àneu, a Torla, a Cadaqués, a Mallorca, a Tuixent, a Arinsal, a Espot, a Boí. Ja no recordo l'ordre, però al cap dels anys ens sabíem de memòria cada estiu on havíem anat!

Una altra cosa va ser l'anada a Núria, el primer lloc després de la mort del papa. A la residència de "paz y descanso" que algú de l'empresa on treballava la mama li va facilitar. El dia d'aquella forta turmenta que ens va atrapar mentre tornàvem del camí dels enginyers; la mama va agafar en Jaume a coll i va tirar pendent amunt per fer els darrers metres i jo, a quatre grapes, vaig anar pujant al darrera i em vaig tallar el genoll. Teníem 2 anys i mig i 5 anys i ja érem tots uns excursionistes!

I el lloc que vem repetir uns quants estius, del que n'estàvem enamorats i que encara està dins nostre: Sant Jaume de Frontanyà.

D'aquest potser en faré un monogràfic! Els jocs amb la Maria Rosa i en Sacha, les anades al Gorg de Terradelles i les caminades a Santa Eugènia i a Faig i Branca a buscar la flor de neu, les xerrades amb la Florentina a les escales de l'església, els pastissos de la Carmeta i el mulo d'en Miquel. Tot un món nou de vida de pagès que se'ns obria al davant i que ens va fer somiar en quedar-nos-hi.

Fèiem les maletes, aquelles maletes de quadres, miràvem els autobusos i cotxes de línia a "El Viajero", jo em marejava només de començar i la mama sempre tenia la bossa de plàstic a punt.

Ho passàvem bé: caminàvem, ens banyàvem al riu, fèiem passejades i excursions de primer nivell i en Jaume sempre agafava el mal del canvi d'aigües! Amb poca cosa, què feliços érem: pujant a un tronc que simulava un cavall, buscant petxines i pescant amb un pal i un fil i anant a buscar bolets al Cingle a l'agost! Un dia, a Arinsal, en Jaume va voler pujar sol al Pic de la Capa: i ho va fer!

De més grans van venir els viatges, jo i la mama, a Suïssa, a Àustria, a Chamonix, a Noruega, a Escòcia, a Irlanda. Amb el cotxe i la tenda. I els primers anys amb la Xispa.
I ja de grans, les estades a Timoneda, els banys a la Ribera Salada i la descoberta del Solsonès, els bolets de tots colors i formes, el sol a la terrassa i el vermut a les escales de l'església on cada quinze dies venien a missa. I a Cal Julià on encara vaig ara i on em sento cada cop més estranya, jo i els gats que em venen a veure. Ja no hi ha la mama, ja no trobo en Jaume i les nenes esperant-nos per fer-nos sessions de teatre a la pedra del meu tros; tant sols tres gats als que poso menjar cada dia.

I ara, m'assec al banc de pedra i miro les muntanyes i si no fa massa calor encara pujo al Cadí i a la Serra del Verd i faig la volta per les cases i pobles abandonats de Colldarnat i Banyeres i em remullo al riu Bona i per les nits surto a mirar els estels i la lluna i em cau una llàgrima.