23 de març 2017

Primavera

Farigola
Camamilla de Maó
Espígol
Fa temps que sóc afeccionada a les flors. I, sobre tot a les fotos de flors, plantes, arbres, bolets. Recordo que quan estudiava no és que m'agradés gaire la botànica; la trobava pesada, amb tants noms! Va ser a les sortides amb els escoltes que m'hi fixava una mica més. I recordo  que en vaig aprendre moltes a les sortides amb la UEC, amb en Batet, que a cada excursió que organitzava feia una classe pràctica. Gràcies a ell, reconec moltes flors i plantes, tot i que la memòria em falla cada cop més.
Continuo fotografiant-ne i en tinc una pila per descobrir quines són. Fa poc, al facebook, he trobat una pàgina molt interessant: Plantes i arbres del Països Catalans on tothom en penja una al dia i si no la saps t'ajuden a descobrir-la. A través del bloc també he accedit a una pàgina  que es diu "Menuda natura" on, la persona que el porta, demostra uns coneixements de les petites flors que la fan molt recomanable.
Jusquiam negre
Herba fetgera
Olivera
I això m'ha fet pensar que, moltes vegades, aprenem les coses que ens interessen en el moment i no quan ens les fan "estudiar". A mi m'agradaven els animals, però la botànica i la geologia eren una part feixuga i en canvi ara porto la màquina penjada al coll i sempre estic a punt per a fotografiar i buscar una flor interessant. És curiós però, que tot i havent estudiat "en castellà", com s'adeia a l'època, sé noms de plantes i d'arbres i de bolets en català. Quina descoberta quan, ja de gran, vaig saber que les bledes eren "las acelgas" i la farigola es deia "tomillo"!
Frares
Violetes
Quantes coses que estudiem sense que després en fem servei! El mateix m'ha passat amb les matemàtiques, eterna suspesa, i amb el dibuix, un zero a l'esquerra! Totes dues matèries les vaig espavilar quan vaig tenir nens i nenes a qui feia reeducació i que ho entenien també amb moltes dificultats. Espero que tots aquells infants hagin tirat endavant!
Tora blava
Però, parlàvem de la primavera a rel de les flors que apareixen per boscos i sembrats, per jardins i terrasses. En aquest sentit, recordo les anades a muntanya, a Sant Jaume de Frontanyà, descoberta d'un món verd, a Timoneda amb tota la varietat de bolets, a Cal Julià plantant arbres i flors. 
Ara, hem entrat a la primavera i les petites flors ens acompanyen en les nostres caminades i espero que en pugui fer unes quantes més, gaudint-les sobre el terreny i admirant-les a casa!

22 de març 2017

Les baumes de Llaers

Paratge espectacular i força desconegut. Des de Sant Quirze de Besora heu d'anar fins a Santa Maria de Besora i des del centre del poble surt una pista forestal, asfaltada, que ens porta fins el llogarret de Llaers amb el seu castell senyorívol. Declarat com a Bé cultural d'interès nacional està construït sobre el cim de la muntanya de Sant Bartomeu, a 909m d'alçada. Fou del domini de Sant Joan de les Abadeses i l'Abat Oliva el consagrà el 1025; només en restes els murs de l'església i la rectoria.

A poques passes, endinsant-nos al bosc, trobem el Monument Panteó  que commemora l'afusellament de 72 carrabiners el 17 de juliol de 1874 per les tropes carlistes comandades pel meu avant-passat, el general Francesc Savalls, qui ordenà els afusellaments. Fou inaugurat el febrer de 1879 i ha estat objecte de reparacions.
Retornem als peus del castell i passem per la Masia l'Hostal per seguir l'itinerari que, entre boscos de fulla caduca i vistes del Pirineu nevat, ens portarà a les balmes de Llaers. passem una magnifica i imponent masia porxada, cal Teixidor i arribem a la primera de les tres baumes que visitem: la Bauma del Teixidor. Lloc feréstec, humit, rajant aigua per sobre la roca que li fa de protecció. Immensa, molt apropiada per a tenir-hi aixopluc. Encara queden les restes de les construccions que serviren d'habitatge fins fa ben poc, ben entrat el segle XX, cap al 1960. Terra de molsa, ortigues i verdet, ens ofereix una agraïda frescor d'aigua.
Continuem pujant per un camí no gaire difícil, que ens porta  primer fins a un saltant d'aigua fantàstic i arribem a la segona bauma: la Baumassa. Habitada encara, l'olor ho delata, pels ramats que deuen passar per la zona. Hi trobem, també, les cases ara desertes arrecerades a la roca.
Ens continuem enfilant per sobre de la bauma fins anar a trobar la Bauma dels Fleus, molt més recollida però també molt interessant, amb el rajolí interior que sembla una font per poder beure dempeus.  f A l'exterior, una mica més enllà, una bassa ens regala amb la presència de dues boniques, groc i negre, salamandres.
Acabem la pujada a l'ermita del Cau, en un paisatge verd, dalt de la cinglera, lloc de celebració d'aplecs.
A partir d'aquí, davallem per un corriol força dret fins a retornar a Llaers on hem deixat els cotxes. Durant tot el camí hem gaudit de les violetes, els matrimonis, l'aigua i el despuntar de la primavera en una sortida molt recomanable.

19 de març 2017

La Fou de Tous

Camps verds, gespa i flors, arbres florits: la primavera treu el cap per acompanyar-nos en les nostres caminades. 
Sant Martí de Tous amb el seu imponent castell, visible des de lluny, ens dóna la benvinguda. Comencem el camí i aviat arribem a l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores on va bé de fer un petit descans amb la companyia de dos gossos acalorats i estirats per prendre el sol. L'ermita, datada l'any 1329, ens explica la tossudesa d'una verge trobada per un pastor que volgué romandre al lloc on fou trobada, en aquest espai de la comarca de l'Anoia.
Restaurada l'any 1993, és típic anar-hi per Pasqua a fer un aplec en família i ballar-hi sardanes. 
Tot caminant aprenem el nom de flors que omplen camps sencers com l'eruga silvestre o "ravenissa blanca" que omple el paisatge de petites flors blanques i és la delícia dels ramats; sabem més del treball de les abelles amb un company que ens explica d'una manera fàcil i entenedora les vicissituds d'aquests insectes tan ben organitzats; admirem els camps que ja despunten amb el seu cultiu i revivim paisatges relaxants en una primavera que ja despunta. 
Així, arribem a l'engorjat de la fou de Tous. Paisatge admirable, amb un raig d'aigua que ens refresca de les primeres calors de la primavera que ja s'anuncia. Ens fem la foto de grup i la foto de les noies per celebrar el 8 de març. El doll d'aigua omple un gorg que, a l'estiu, deu fer les excel·lències de la gent de la zona i és el punt de partida d'una sèrie de tolls d'aigua en un paratge humit enmig d'una comarca de secà.
Continuem fent camí i travessem rierols; traiem jerseis i trenquem el color; dinem al costat del murmuri de l'aigua d'un rierol i encetem la tornada cap al llogarret de Sant Martí de Tous. Abans d'arribar-hi ens encantem amb els cirerers florits i les petites flors boscanes, que tot i ser senzilles, omplen els marges dels camins i alegren la tornada dels caminadors.
Un cop a la població visitem, per fora, el castell dels senyors de Tous tot recordant la llegenda que queda descrita en un bell poema de Jacint Verdaguer:

LA SENYORA DE TOUS
La jove de Tous era molt llaminera,
abans diu que obria la boca que els ulls;
de totes les mels sempre vol la primera,
que de cabell d’àngel barreja amb els rulls.
La perdiu li agrada si es ben estantissa,
i el faisà real com més tendre millor;
fins els rossinyols callen dins sa bardissa
d’ençà que a son coc per son niu tenen por.
Més la mà del coc li esgotima la hisenda,
fent-la voleiar a glopades de fum,
i la que és estada senyora de renda,
ara per les portes captant se consum.
Ara, si li donen nous per companatge,
per negre que sia, li sembla el pa blanc,
i diu, recordant-se d’aquell pubillatge
que li costa tantes llàgrimes de sang:
– Si jo hagués sabut que era menja tant bona
lo pa de mestall barrejat amb les nous,
ai! no envejaria del rei la corona
i seria encara Senyora de Tous.
Mossèn Jacint Verdaguer
31 de gener de 1897

14 de març 2017

14 de març

Mama, avui t'he enyorat

04 de març 2017

Santuari Mare de Déu de Núria

He tornat a pujar a Núria. M'agrada pujar-hi de tant en tant. I, ja veus, crec que no hi havia pujat mai a l'hivern amb neu! Ha fet un dia típic d'aquesta zona: núvols, sol i boira i un fred agraït i suportable. I he voltat, meravellada, pel santuari. Tot calma. Nois i noies d'escola amb esquís i trineus en un dia laborable i algunes famílies lliscant per la neu.
Sempre m'ha fet emoció quan el cremallera surt de l'últim túnel, xiulant, i apareix la silueta de la basílica i el llac, ara gelat, i la senyera onejant al campanar.
Recordo les vacances passades a Núria quan encara no existia, ni de lluny!, el Cau de la Marmota! Les primeres van ser quan jo tenia uns cinc anys i vam estar al que llavors era "la Residencia de Paz y Descanso" que algú de la Bòrax havia facilitat a la mama. Vam conèixer la família de Toledo amb la que ens vam escriure durant molts anys i vam recórrer camins i vam pujar al Pic de l'Àliga. Sempre vam recordar aquella tarda de turmenta que, tornant del camí dels Enginyers, va començar a caure un xàfec i la mama va agafar al Jaume a coll i pel dret va arribar a cobert; jo, al darrere, a quatre grapes, vaig anar enfilant-me tot passant per la zona d'escombraries de la Residencia i em vaig tallar el genoll amb algun vidre. Hi ha coses que es queden gravades al llarg dels temps. 
Encara hi vam passar algun altre any, i a l'Hotel i a l'Alberg que és ara aquella residència. Vam ser-hi, també, alguna vegada, amb la Lliga de Núria, amb les Bassols amb les que vaig pujar al Puigmal de joveneta. I un estiu amb la Xispa, que corria per la gespa verda darrere les vaques.
I jo hi he tornat també a fer càmping amb la canadenca, la darrere vegada aquest Sant Joan passat. I és que, resulta que com que em dic Núria puc pujar gratuïtament al cremallera només que recordi que hi haig d'anar un cop l'any. Alguna vegada m'he estat a Ribes o Queralbs i he anat i vingut del Santuari a peu o amb el "Torreneules".
M'hi trobo bé a Núria: al camí de Coma de Vaca, al camí de Noufonts i d'Eina, de Noucreus i de Fontcalda, al Puigmal i les Pedrisses. Per Sant Joan amb la foguera, per Sant Pere amb les farinetes, l'u de setembre per Sant Gil i el 8 per la Mare de Déu de Núria i a l'agost amb la fresca i la verdor de la muntanya, veient els cabirols que s'acosten al santuari i llegint al costat del rierol que baixa de Finestrelles.
Sabeu?, sempre m'ha agradat el meu nom!, amb aquest regust de Pirineu i de llum, de creu, d'olla i de campana. 
Quan hi vas i durant el dia surts a pujar muntanyes i per la tarda dones la volta al llac i llegeixes a la seva riba prenent el sol que marxa aviat i la pau i el relax que queden quan l'últim cremallera travessa el túnel per no tornar fins l'endemà carregat altra volta d'excursionistes, de romeus i de famílies. Llavors, tot queda en silenci i et sents més aprop de la natura i més en comunió amb tu mateixa.
He passat un dia fantàstic trepitjant neu i hi tornaré a l'estiu a veure les flors i fer caminades!