Una sortida que feia molt de temps que tenia ganes de fer. No anar a visitar El Miracle, que ja he anat diverses vegades, en un dia d'anar i tornar per visitar el retaule barroc, sinó el fet de fer-hi estada i conèixer una mica els contorns.
El Miracle té reminiscències familiars per una banda (una tieta àvia hi va morir ben jove quan el Miracle, en temps de guerra, va passar a ser Hospital per a tísics); per l'altra, està situat al Solsonès, comarca que m'estimo des de fa molts anys. El Solsonès és una comarca extensa, amb la muntanya de Port del Comte que li fa de capçalera, la plana, els camps llaurats i les masies escampades per tot el seu terreny. No té tanta fama com les seves veïnes, el Berguedà i l'Alt Urgell, tot i ser una zona molt interessant en l'àmbit paisatgístic, cultural i humà. De masies escampades, sense nuclis urbans importants fora de Solsona, els mata rucs, i Sant Llorenç de Morunys, de turons suaus fins a arribar a Port del Comte, de gent de pagès, terra de boletaires i trufaires, de ritme de vida a mida de les persones.
Mentre a la costa sembla que ha plogut aquests dies, allà hem gaudit de cels blaus, de postes de sol vermelloses i d'una temperatura de tardor que s'ha agraït en tot moment.
La primera visita que hem fet ha estat la pujada fins a Santa Eulàlia de Timoneda. Si en tinc l'ocasió, m'agrada ensenyar Timoneda als que m'acompanyen. Una rectoria de molts records, una església preromànica que s'alça a mig camí del Port, un racó de tranquil·litat on vam viure moments inoblidables amb la família i amb amics i on, sempre que puc hi torno, a buscar bolets, farigola (o timó), boix per Nadal o una mica de pau. Abans, anada obligada a la Ribera Salada, avui dissabte amb molta gent que aprofita els darrers dies de calor i bon temps. A més a més ens hem arribat a la parròquia de Montpol, a mig camí de Cambrils del Solsonès, amb unes vistes magnífiques sobre la Serra d'Odèn i la plana de Solsona. per celebrar la sortida, hem dinat a Cap del Pla, on us recomano fer-hi una parada i hem retornat cap a la cel·la.
Ens hem estat a les cel·les de Sant Benet, amb totes les comoditats i un preu ajustat. Des d'aquí, albirem el Port, un tros de la Serra del Cadí i una part del Pedraforca, vist de gairell.
Una primera sortida l'hem fet fins a l'embassament de l'Alzina agafant un camí que surt de darrere de les cel·les de Nostra Senyora, just davant de les nostres, les de Sant Benet. Comença un corriol que va baixant entre alzines i matolls de garric fins a trobar una riera seca. Llavors, el camí remunta i cal travessar pel mig dels solcs d'un camp llaurat que fa una mica pesada la caminada. S'ha d'anar amb compte on poses els peus, per si t'ensorres en la terra flonja o ensopegues amb alguna pedra. Un cop feta la travessa anem a sortir a la masia de l'Estany, on uns gossos, tot fent la seva feina, ens saluden remenant la cua. Passada una carretera local, continuem el camí en lleugera davallada fins l'embassament. La tornada la fem seguint la carretera local per visitar Sant Jaume de Riner, entre arbres. La carretera que seguim fa més volta però la fem més ràpidament que si haguéssim de tornar a creuar pel camp. El sol va cap a la posta i deixa una llum ataronjada sobre els camps. Quan arribem al Miracle encara som a temps d'admirar el cel rogenc, amb quatre núvols rosats que fan companyia al sol i donen un encant especial al paisatge.
Però no tot és caminar! I la comarca del Solsonès ofereix unes visites culturals que val la pena aprofitar. Pensem que estem en una terra fronterera, allà on acabava la Catalunya vella i començava la Catalunya nova. Cal recórrer doncs, camins i pistes i arribar-se fins a Llobera, amb la seva parròquia, a dos quilòmetres de la carretera principal però a uns quants quilòmetres del tràfec i la circulació, un lloc solitari que convida a estar una estona callats. Cal anar també fins a Llanera, un lloc que la carretera ha transformat una mica o, si més no, jo recordava d'una altra manera. Des d'aquí, cap a la Torre de Peracamps, mig derruïda i colgada d'heura, on un cartell recorda les guerres carlines i la seva història. Tornats a Llanera, una carreterona ens acosta al Dolmen de Llanera o Dolmen de la Vila, o Dolmen de la Vila de Gola de Bous. Deixem el cotxe en un descampat habilitat com a pàrquing i caminem un parell de quilòmetres fins el Dolmen. Cal anar amb compte de no passar de llarg. Protegit amb una reixa, ja que en aquest país tot ho hem d'encerclar per a que no quedi destrossat, ja ens avisen que no agafem pedres, ens parla dels homes d'abans, de la seva vida i de les seus misteris.
Des del Miracle podem fer una excursió fins a la Torre de Riner, unes tres hores anar i tornar. Acompanyats per un gos que ens fa de guia, baixem fins a la riera i tornem a remuntar tot veient la imponent torre al davant nostre. De fet, també s'hi pot arribar amb cotxe agafant la carretera de Solsona cap a Cardona i desviant-se cap a Riner, una carretera local plena de giragonses que travessa els terrenys cremats en l'incendi del 1998 que va cremar molta part d'aquesta zona. L'incendi està present en els cartells que ens van explicant la formació del paisatge durant el camí, està present en la gent de la contrada que trobem i està present en la regeneració vegetal que observem. S'ha passat de pins a alzines, de sotabosc brut a esclarissat, de gruix d'arbres a dominar l'horitzó.
Realment la Torre de Riner val la pena: per ella mateixa i pel lloc on està ubicada. Mig derruïda, encara podem penetrar dins sota la nostra responsabilitat. S'alça imponent, tenint l'església parroquial i la rectoria a tocar i un mar de vegetació pel voltant.
Continuant amb les visites culturals, ens arribem fins l'ermita de Sant Miquel de Fontanet a uns dos quilòmetres al nord de Torà, ja en terres frontereres de La Segarra amb el Solsonès. Un campanar curiós, un porxo davant la porta d'entrada que no és gaire corrent i una senyora gaudeix de la companyia i ens explica tots els temes de la comarca, enamorada com està del lloc. Sort que, xerrant i xerrant, ens obre l'església i ens convida a anar-hi per la Festa Major de Sant Miquel, la del maig, però, si Déu vol, l'any vinent, que aquest any no l'han pogut fer. Sabem dels problemes de la zona, de l'actuació dels alcaldes i de la demanada, de fa anys, que Torà passi a dependre del Solsonès, ja que podrien tenir més subvencions en passar a una comarca catalogada de Muntanya i no com a La Segarra, que no ho és, vés, ja veus!
La xerrada ha valgut la pena, ja que assistits per ella —per cert, el seu home l'ha deixada només arribar nosaltres— tot tornant cap al Miracle, hem fet una parada a Claret, un poble dalt d'un turó, molt bonic, que ja m'hi hagués quedat, i on, des de fa poc, tenen una casa rural que organitza caminades per la zona i un itinerari pel Parc de les Olors amb berenar inclòs.
Per acabar de conèixer el Miracle, a part del recinte propi, fem una volta pel camí de la Bassa del Miracle, recuperada per a habitat d'aus aquàtiques, amb uns observatoris des d'on podem observar les facècies dels ànecs introduint el cap dins l'aigua per pescar els peixos que els serveixen d'aliment. per acabar, un corriol us porta en uns 15 minuts a l'ermita de Sant Gabriel. Mirador magnífic: teniu al nord el Port del Comte, al sud el Santuari de Pinós i Ardèvol amb la seva torre, a l'oest les terres de Lleida i cap a l'est, les puntes de Montserrat; avui tot amanit amb uns núvols negres que descarreguen al mar.
La tornada la fem per Su i Freixenet cap a Cardona; dos llogarrets que es mereixen una parada. Tot i que a Su aquesta vegada tampoc hi hem pogut dinar per estar ple el restaurant.
La veritat és que m'he enamorat una mica d'aquest paisatge, cels amples, turons suaus que fan de bo de caminar sense grans pendents, tranquil·litat, feinejar de tractors, vent suau i repòs calmat, per llegir, per passejar i per somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada