Inclusió

La mare de l'Edgar em comentava fa poc els seus dubtes i em feia arribar les seva visió sobre la inclusió de nens amb ritmes i estils d'aprenentatge diferents. Comenta, sobre tot, la pertinença d'una adequació curricular individualitzada o el que avui és un Programa Individualitzat pensat per a facilitar l'avaluació curricular respectant els nivells, ritmes, estils i evolució pròpia de cadascú. Per a ella l'adequació curricular significaria  el contemplar que  el nen no és capaç de treballar en grup sense suport, d'entendre el sentit de la col·laboració,  d'intervenir més en les converses col·lectives, de no adequar el seu timbre de veu, ....

Però, que és un PI? Què cal tenir en compte? Un PI, és una Programació Individualitzada que serveix per a que els alumnes que necessiten una adaptació curricular dels objectius, els suports, les metodologies, o els materials, se'ls pugui avaluar segons aquestes necessitats i no segons el curriculum general . Per tant, l'adaptació es fa quan és necessari. Si l'alumne segueix el curriculum ordinari no necessita pas una adaptació. Un PI es va revisant i modificant segons l'avaluació i l'evolució de l'alumne: té un caire flexible i cal que sigui eficient i concret per posar-lo a la pràctica.

Per altra banda, totes les mestres fan (o haurien de fer) adaptacions "ordinaries" amb tots els alumnes: en la presentació de continguts, en l'agrupament, en la temporització, ... sense necessitat de modificar els objectius ni els criteris d'avaluació.

El PI sempre ha de servir per facilitar l'aprenentatge, mai per aturar ni obstruir; és una eina pedagògica que ajuda a entendre a l'alumne i a valorar-lo pel que és capaç de fer encara que no sigui proper al curriculum establert. S'ha de partir del mínims del curriculum de l'etapa, no dels màxims, per que si es parteix dels màxims, la mestra haurà de fer un PI a molts alumnes.

Em comentava també aquesta mare que veu força estressat al seu fill i sempre desitjant que sigui divendres al vespre. Tal com comenta, el nen comença a prendre consciència que li costa molt fer moltes coses que els altres fan de manera natural: conversar, treballar en grup, concentrar-se... I moltes vegades  pregunta si tal o qual cosa que no ha fet com esperaven que fes és culpa seva i vol que se li digui en què s’ha equivocat. " Això se’m fa dur. Però alhora em dóna forces per cridar als quatre vents que no està malalt ni és una persona mal dissenyada que calgui corregir: que és perfecte tal i com és, i que només necessita acompanyament, respostes i estratègies per aprendre a saltar els milions de tanques que hi ha al seu camí, mentre els altres caminem per una pista llisa amb la possibilitat fins i tot de tancar els ulls i creuar els primers la línia d’arribada."

Tal com diu ella:  "hi ha una inèrcia al sistema educatiu molt difícil de trencar. I que tots, jo la primera, tenim unes mancances terribles a l’hora de posar-nos a les sabates dels altres. Tots compartim que cal un canvi de cultura social, però ens costa integrar aquest canvi a la nostra manera de mirar i de fer. I ens costa veure el valor d’allò que sempre ens han dit que era un handicap, una cosa terrible que s’havia d’intentar arreglar.

Hi ha unes inèrcies a l’escola ordinària (no conec l’escola específica, i en aquest sentit no puc opinar-hi) que són inqüestionables. I no ho són perquè hi hagi cap motiu lògic, ni perquè s’enfonsi el món si no se segueixen, sinó perquè si trenquem aquestes inèrcies, trenquem els nostres esquemes mentals. Ningú no es para a pensar que, quan parlem de la diversitat, si trenques els esquemes, en realitat no passa res dolent però sí que passen moltes coses bones.

L’avaluació per competències de referència s’elabora pensant en el desenvolupament “estàndard”, entenent com a “estàndard” la mitjana del grup majoritari de la població que s’escolaritza en centres ordinaris, i obtenint com a resultat una línia plana la qual, com tu deies, acaba sent un ens abstracte que o el flexibilitzes o ningú no s’hi ajusta. Per als nostres cervellets entrenats durant tota una vida per valorar aquesta línia plana com a una fita, plantejar fer un PI ignorant absolutament l’avaluació per competències de referència, i centrant-te només en les capacitats, necessitats i desitjos de la persona, reconeixent de veritat el valor de la diversitat, és com un terratrèmol intel·lectual i emocional. Perquè... aleshores com avaluarem el “rendiment” i el “desenvolupament” d’aquella persona? No és que el model falli per a les persones “atípiques” (que no ho són tant, perquè no és que n’hi hagi una ni dues a tot el món, precisament); és que el model falla per a tothom.

Potser realment l’escola no està preparada per assolir el que nosaltres demanem a l'Edgar. Potser realment no està preparada per amollar-se a la diversitat. Potser no està preparada per entendre que, com quan no arribes a fer tots els temes del llibre, que hi hagi un alumne a l’aula que no participa activament a les converses col·lectives o no fa un discurs oral coherent, no té cap importància, perquè, en el fons, no passa res, ni cal valorar-ho com un “no progressa prou”. I que simplement, si l’ambient creat al seu voltant és afavoridor i comprensiu, si és respectuós, potser un dia et sorprendrà desenvolupant altres capacitats, al seu ritme, amb o sense ajuda, perquè haurà arribat el moment evolutiu en què podrà fer-ho i en què desitjarà fer-ho. I que si li dones l’oportunitat, si respectes el seu ritme, si simplement l’acompanyes en comptes de triar tu el camí pel qual ha d’anar, podràs respondre les seves necessitats i li podràs donar estratègies per a tot allò que realment sigui important per a ell. Però costa entendre que celebrar l’existència d’altres camins són el veritable èxit educatiu."
 

Crec que hi ha molta esperança en aquestes paraules.

Tots parlem de diversitat, d'inclusió, de respecte a les diferències,... i per això busquem estratègies, alternatives, "adaptacions" que al final ens porten, sense que ens n'adonem, a fer una continuïtat de la uniformitat per a tothom. Què adaptem i per a què? Adaptació la majoria de vegades vol dir portar a l'altre al meu terreny, que s'acosti a la normativitat, s'adapta des del punt de vista de l'adaptador, i per arribar a unes fites que són les de la majoria. Potser hauriem de pensar en termes diferents, realment acceptar que hi ha nens, persones que aprenen d'una altra manera, que poden tenir altres valors, altres ritmes i altres interessos i que cal respectar-los tal com són.
A part d'això, crec que es demana molt més als alumnes amb diferències (del tipus que siguin) que no als que no es qüestionen res: més esforç més adaptació a l'adaptació, ens els mirem per davant i per darrera,... No és que s'hagin d'espavilar sols: necessiten ajuts, suports, però sobre tot necessiten comprensió, acceptació i tal com diu ella molt bé, acompanyament. Però ens creiem que amb això no fem prou, quan és el tot, i anem planificant, organitzant, adequant programes i curriculums, analitzant les coses molt al detall... i en això els assessors ens sentim "realitzats".Jo penso que hi ha unes paraules i conceptes que hauriem de practicar entre tots: comprensió, acompanyament, espera, escolta, confiança i col·laboració.
Col·laboració entre tots els professionals i col·laboració entre aquests i les famílies. Potser si aprenguéssim a escoltar podriem ajudar més.

Li torno a donar gràcies a aquesta mare per les opinions que comparteix amb mi, perquè em fan reflexionar i amb les que aprenc a entendre millor el fet educatiu i les persones; és un bagatge preciós.