Estava
cansat d'estar sempre al mateix lloc, en la mateixa posició any rere
any. No és que no sigui distret, però això d'estar sempre amb les
potes del cavall alçades, enarborant l'estendard i clavant cop de
llança al drac durant tant de temps li havia deixat les cames i els
ossos entumits. Ell ja li va comentar a l'escultor Frederic Galcerà,
cap allà l'any 1926, que tingués una mica més de flexibilitat,
però no li van fer cas. Sort encara que el van col·locar al pati
dels tarongers d'aquell immens palau i això li havia fet passar
estones bones. Havia conegut el caminar de tants homes!, si, la
majoria homes! que travessaven el pati amb presses uns, calmats
d'altres, nerviosos, badocs, mirant a terra o al cel depenent de les
èpoques. Havia vist presidents! Havia escoltat converses
inconfessables, sentit plors, vist bales que espetegaven contra les
gàrgoles, havia seguit els acords i melodies del carilló i s'havia
sentit acompanyat per aquella gentada que aplaudia algun diumenge al
matí; oh! I quina flaire feia la xocolata amb xurros un dia l'any.
Però
ara, creia que havia arribat l'hora. Havia decidit deixar el pedestal
i baixar d'aquell brollador d'aigua que li havia humitejat nervis i
articulacions i aniria a donar una volta pels carrers del voltant.
També estava encuriosit per si trobava una princesa de veritat!
Deixà
ben enganxat al drac amb la punta de la llança, agafà l'escut, per
un cas, s'omplí butxaques amb unes taronges i baixà l'escalinata en
quatre salts. Ningú el gosà pertorbar!
Seguint
el carrer Ferran arribà a les Rambles i ja veié que no seria fàcil
caminar per la ciutat. Ara li sabia greu haver fermat el cavall.
Decidí fer com altra gent i pujar en una d'aquelles andròmines amb
rodes, signes de modernitat.
El
conductor del 55 el va deixar passar de tant estorat com estava: la
ferralla del seu vestit grinyolava per tot arreu.
—On
vas? No tens calor, així? Avui no és Carnaval! —li digué una veu
que li semblà angelical
—Tinc
ganes de conèixer la ciutat en aquest dia tant assolellat i he
sentit dir que pujar a l'autobús és el millor que puc fer.
—Ah!
Si vols venir amb mi, vaig fins al MNAC i allà podràs gaudir d'una
vista fantàstica dels edificis, de la muntanya i del mar!
—Si
no t'importa, tu seràs la meva princesa per un dia!
L'autobús
començà el seu recorregut i s'anà omplint de gent i més gent que
volien veure aquell personatge tant estrany. Uns li demanaven la
signatura al llibre que portaven sota el braç, d'altres li
preguntaven com era la vida tot el dia al pati, fes sol o plogués,
d'altres li donaven consells i, els més agosarats, li pregaven per a
que no deixés de defensar aquesta terra. Tots el volien tocar.
Aquell
dia, l'autobús 55 fou el seu cavall tot recorrent carrers i places i
matant dracs imaginaris i fent realitat les esperances de la gent.
A
posta de sol, el conductor el deixà altra cop a Les Rambles.
Encaixaren i un petit somriure aparegué a les seves cares.
—Torna
quan vulguis!
Aquell
dia el recordarà anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada