Petjades

 És el tercer dia de funció i es podria dir que les coses van força bé. El públic riu amb ell, sua, panteixa, plora i s'emociona. En sap, de portar la gent al seu terreny! L'aplaudeixen! La crítica li ha dedicat lloances! Els monòlegs són un art difícil; has d'aconseguir que els espectadors posin tota l'atenció al text, als gestos, a allò que dius o que no dius, a les pauses, als silencis.

Seu al camerino després del primer monòleg, el que sempre és el més exposat: t'has de guanyar la gent d'entrada, si no tota l'obra decau. Per això ha triat la carota de la comèdia, un text jovial i desenfadat, amb un humor fi, i ha buscat la complicitat començant amb un esbós de somriure fins a arribar al màxim clima del riure i deixant expectació per encetar la segona part.

Abans de tornar a sortir a escena amb la carota dramàtica es mira les pólvores exposades sobre la tauleta. Què ha passat?

Al pot dels blancs han quedat marcades unes ratlletes fines i regulars que el travessen. Com ha sigut, això? Mira els altres pots i no hi ha res. S'unta la cara i les mans i surt a l'escenari.

Quan torna, les ratlles ja han envaït el pot de les pólvores blaves i el de les vermelles. Cada vegada n'hi ha més, totes iguals. Qui entra? Qui li fa una broma pesada? Qui li espatlla el material que li ha costat tant de tenir en condicions?

Es queda capficat mirant-les i no s'atreveix a empastifar-se. I si fos algú que l'estigués avisant d'alguna cosa fent aquestes marques amb un ganivet de fulla fina? Potser algun espectador a qui no agrada el seu maquillatge? S'ha de fixar si algú s'aixeca del seu seient a mig monòleg. I si fos un venedor que vol fer propaganda d'uns altres productes espatllant-li els seus i aprofita per entrar quan ell no hi és? No li sembla gens comprensible i a ell li agrada tenir les coses al seu lloc, sense sorpreses inesperades. Qualsevol canvi de la rutina el deixa sense capacitat de resposta. Qui és l'atrevit, el malintencionat, el graciós que li vol espatllar la funció aquesta nit? Hi ha d'haver alguna explicació, algun culpable. Les coses no passen perquè si. Va donant-hi voltes i voltes, cercant un motiu. Preocupat, un xic atabalat, es torna a canviar. Pren la màscara blanca amb expressió de tristesa per recitar el tercer monòleg. N'hi quedarà encara un altre i després es dedicarà a esbrinar aquest misteri que s'ha convertit en una obsessió. No deixa d'observar al públic per si nota un moviment estrany; va fent llambregades als tramoies per si es mouen de lloc, pendent de qualsevol estossec. El pensament se li'n va constantment a les pólvores.

Torna amb el cap cot al camerino. Al tercer monòleg s'ha embolicat amb el text; ha dit, sense solta i sense venir a tomb, moltes vegades: “ratlletes”. Ja ha notat que el públic no ho encaixava.

S'ha repetit amb les paraules, ha perdut la dinàmica, fins i tot s'ha embarbussat i no ha sabut com acabar. I tot, per aquelles maleïdes ratlletes que li espatllaven no només el material sinó tota l'obra. Qui ha fet que s'equivoqués, qui té tant de poder sobre seu? Qui ha aconseguit destrossar-li l'obra que tant de temps li ha costat de muntar, memoritzar i representar amb dignitat d'artista?

S'asseu a la cadira i torna a mirar els pots, plens de marques. Ha de riure?, ha de plorar?

 Es posa i treu intermitentment les màscares per si tot plegat és una visió que pot desaparèixer. El dolor i l'alegria amb un sol gest de la mà, com si així pogués controlar les emocions; com si així pogués desaparèixer allò que veu. En lloc d'això, s'adona que hi ha tot de marques sobre la tauleta, moltes més que abans, barrejades, de tots els colors, però sempre amb el mateix dibuix: dues ratlles petites, perpendiculars, fent una doble filera regular, com unes petjades.

Des del seient, sense gosar moure's, mira tot al seu voltant. Les petjades continuen per la pota de la taula, cap a terra; han quedat gravades a les rajoles polsoses i s'arrengleren cap a la pared.

Encara té temps de veure uns escarabats negres ficant-se pel forat de la cantonada.