Vilalleons i Rocaguinarda

Vilalleons és una població del municipi de Sant Joan de Vilatorta a la comarca d'Osona. L'església, Santa Maria de Vilalleons, una joia del romànic amb cases adossades a les seves parets. Construïda pels volts de 1080, al llarg del temps s'hi han anat afegint elements. Destaca en aquest petit nucli envoltat de camps verds en un dia núvol de boira ploranera. L'entrada al poble és per una carretera local, recte, flanquejada per dues fileres, una a cada costa, de plataners altius que eleven les seves branques despullades cap al cel, tot recordant les antigues carreteres vigilades pels plataners a banda i banda i que, a algú, se li va ocórrer algun dia, de talar arreu del país.

Un caminoi ens porta fins al Pujol, davant per davant del poble. El nucli de Vilalleons és el sector de la demarcació de Sant Joan de Vilatorta on hi ha més masies escampades: Cal Pujol, la Sala, la Costa, Casadevall, La Boixeda, el Lleopard, el Gili, la Vall, la Carrera i la Mata. Masies essència d'un país i una terra de pagesos i agricultors que han dreçat l'economia del país al llarg de la història, a voltes amb dificultats, amb aïllament i amb condicions mínimes. Quin goig, però quan encara les veus senceres, altives, mostrant el seu llegat d'esforç per la lluita d'una terra.

Des d'aquest punt es pot seguir la pista cap a l'esquerra o cap a la dreta depenent de si voleu pujar de cop o bé suaument per fer-ho a la inversa a la tornada. Decidim pujar primer i baixar d'una manera més planera i suau i continuem quedant-nos el poble a l'esquerra. Aviat passem la Bassa del Mas, una aigua transparent on s'emmirallen els núvols i les branques seques d'alguns joncs. La pista remunta amb alguns trams costeruts, però de bon fer, entremig d'un paisatge d'alzines i llentiscle.

A mitja carena cal fer atenció al corriol que trobem a la dreta i que no té cap senyalització. El caminoi va pujant suaument entre una estora de fulles seques que fa que hàgeu d'estar al cas que no amaguin arrels i pedres traïdores. La pujada és agradable i desemboca en una pista dalt d'un pla. Una mica de res més endavant, unes fites de pedra molt ben posades us indiquen el lloc a seguir. Arribeu a la superfície d'una gran llosa que travesseu fins el final i que acaba en espadat. Sembla que no, però sí que s'hi pot baixar per un estret amb una mica de grimpada, fàcil i curta. Val la pena que ho feu. Aneu a parar a les "Cuines d'en Rocaguinarda", una balma que servei d'aixopluc en aquesta boira ploranera que ens va xopant sense adonar-nos-en. Dues cavitats que s'endinsen a l'interior de la roca i que formen part de la cornisa de grossos penyals ja dins el terme de Taradell. Aquí s'hi refugiava el bandoler Perot Rocaguinarda, nascut a Oristà el 1582. El 1602 començà a fer de bandoler i reuní una gran quadrilla contra la qual, el 1605, es creà la "Santa Unió" a Vic per perseguir-lo.

El lloc és feréstec i us sorprèn per la seva majestuositat de bon amagatall.  Segur que els bandolers eren gent avesada a saltar per aquests penyals!

Tornem una mica enrere i agafem una drecera per no desfer bona part de camí. Si haguéssim continuat la pista a peu de fita, ens haurien fet passar pels penyals tot fent grimpada i no ens n'hem refiat. O sigui, que el millor és tallar i anar fins el Collet de Tres Termes. La drecera, però, té la seva emoció, Baixa força dreta i més que un aixaragall és un solc torrentós que us fa posar els peus un davant de l'altra en alguns trams. Sort, que dintre de tot és curt, encara que sembli que no s'acaba i aneu de dret al cingle.

Arribeu a un pla dominat al centre per un pi solitari i on trobeu la pista que baixa del Coll de la Mansa. Som dalt d'una cinglera que fa de mirador si no fos pel dia tapat que no acompanya i no ens deixa veure el Montseny i les Guilleries.

Ara sí que anem baixant la pista d'una manera suau i agradable. Passem el trencant a la dreta per pujar al Puig l'Agulla, però avui no és un bon dia per pujar enlloc més; de tant en tant el cel plora una mica. Arribem al Santuari de Puig l'Agulla, solitari, en un paratge voltat de pins. Obert els dies de cada dia excepte els dimecres. Podrem pensar a fer-hi una sortida amb el CEC. 

L'església d'estil renaixentista fou consagrada el 1775. Segons la llegenda, la imatge de la Mare de Déu fou descoberta per Ramon Ferrer i uns lleons en un petit pedronet al cim del Puig Montagut o Puig-l'Agulla. L'ermita originària fou devastada per les tropes franceses l'any 1654 i a poc a poc va ser reconstruïda i ampliada. Baixant les escales hi ha la font i lloc per descansar. Tot el conjunt és encantador i ens estranyem no haver-lo conegut fins ara!

Baixem fins a Vilalleons per la drecera d'un quilòmetre entre pedres relliscoses per la humitat. Com que és d'hora, decidim ampliar la sortida arribant-nos fins el Pla dels Gegants i el Bolet dels Gegants o Bolet de Pedra o Bolet d'en Gili. Una pedra enmig d'una clariana amb forma de bolet. Busquem la Cova del Gegant i la Cova d'en Miquel, però no ens entretenim gaire que s'hi torna a posar. Passem per la gran masia de Can Gili i baixem el tram fins la carretera. La seguim fins el poble caminant ara entre la filera de plataners. A la nostra dreta queda la masia Casadevall retallada en el cel gris i el verd del camp. I continuen admirant-nos aquestes masies! Enrere hem deixat la Sala, el Gili i la Boixeda.

De retorn a Vilalleons decidim dinar al restaurant de davant l'aparcament: Restaurant els Lleons. Bon menú amb força oferta, ben servits i, sobretot, a recer d'un altre plor del cel.