Mongòlia: Naadam, els jocs

Nadam (en mongol clàssic: ᠨᠠᠭᠠᠳᠤᠮ, en escriptura ciríl·lica: Наадам, Naɣadum, pronunciat [ˈnaːdəm]; o sigui literalment "jocs"), és un festival que es fa per tot el país de l'11 al 15 de juliol. El 2010 el Naadam es va inscriure a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Es viu ben bé com una festa que arrossega a tothom. Vaja, com les festes majors del pobles de juliol i agost. Les corrues de cotxes per trobar-se en família, les caravanes i embussos d'entrades i sortides de les grans ciutats (que no n'hi ha ha gaires) i sobretot de la capital Ulanbatar. Sí, ho heu llegit bé!; caravanes de cotxes que avancen a poc a poc per fer uns quants quilometres de carretera asfaltada o pistes polsoses, anar a casa dels familiars o acampar a prop d'un riu per estar a la natura, ells que en tenen tanta, unes vacances d'estiu per assistir a la festa. Fins i tot l'aeroport tanca! No pot entrar ni sortir ningú del país fins passat la setmana del Naadam. Sort (o no!) que nosaltres marxem del país el primer dia de l'obertura a l'estranger. 

Hem coincidit en dos pobles amb la festa del Naadam a Tsetserleg i a Kharkhorin,i els hem pogut veure de prop i recrear-nos-hi. I algunes coses en han quedat clares: la primera és que el Naadam és una festa dels mongols i per als mongols, la segona és que sempre és millor viure la festa en els pobles que a les capitals. En aquest sentit res difereix de nosaltres. Poc turisme de fira el país a no ser per una munió de coreans, però molts pocs occidentals; nosaltres i un grup de "viatgers" de viatge fotogràfic, que amb els seus objectius de 300, es ficaven pel mig sense gaires contemplacions. Nosaltres en un racó, prudents i respectuosos. Ells ensenyant càmeres i cabelleres rosses, prenent el seient millor a les criatures ben situades i fent cara de pomes agres quan els vam dir alguna cosa. Amos de tot i de tothom, els occidentals. Això que els coreans no es queden curts en cortesia i educació!

La festa del Naadam consta de proves de tres jocs "d'homes", tot i que les noies poden participar en el tir. Curses de cavalls, tir al blanc i lluita mongol. I encara s'hi ha afegit el joc de taules, consistent en destruir una construcció de "palets" amb una fitxa rectangular de fusta llançada des d'uns metres de distància. Els homes formen un rengle a cada costat, asseguts a terra i animant al propi equip o cridant a l'adversari a tal fi que no l'encerti. La fitxa retorna al llançador voleiant de mà en mà. Cal que abans de llançar-la, us afineu bé els dits, els bufeu, talment com si els inferíssiu de precisió; creieu-me!, ho vam provar, i sense bufar bé els dits o fer bé la pinça, no funciona.

El tir en arc també es fa des de una bona distància. Posicionats de costat, amb les cames eixarrancades, agafant la fletxa majestuosament del porta-fletxes penjat a l'esquena, tensant-la a l'arc mongol —arc compost de doble corba, que s'utilitza des de temps remots per ser més precís i potent tirat des dels cavalls en ple camp de guerra—; un jurat situat darrera la diana dona conformitat d'on ha anat a parar la fletxa. La fletxa s'escapa de l'arc amb un brunzit, desapareix  dels nostres ulls poc avesats a fer un seguiment ràpid del moviment i la direcció. L'elegància del joc no només es deu als vestits que porten els jugadors — jo diria quasi, quasi, com els de l'època mongol—, l'elegància està en el gest, també en l'espera del destí final de la fletxa, la marcialitat de tot plegat, inclòs el silenci dels que miren per no destorbar la concentració necessària, la preparació de la pròxima fletxa i, finalment, l'entrada dels nous participants.

Les carreres de cavalls són emocionants. Es classifiquen per l'edat dels animals —d'un any, de dos, de tres— i acostumen a muntar nens i nenes o joves. Fan alguna volta més llarga o menys en quilòmetres, semblant a les maratons. De lluny es comença a veure la pols que aixeca les potes dels cavalls —ja vénen!—, i passen rabent, en grup o en solitari. Intentes atrapar el gest, el salt, el trot de la marxa, el galop..., i et surt alguna foto amb les potes del cavall de manera estrambòtica, sense posar les peülles a terra, com si volés, el pobre animal. Hi ha genets més tranquils i n'hi ha de més nerviosos que fustiguen el cavall per a que avanci, avanci, que ben bé deu venir d'un cap que pugui guanyar. I quan sembla que ja han passat tots, doncs, no, no, no marxeu! Encara queda el penúltim i darrere sempre hi ha l'ultim, que s'enduen tots els aplaudiments de la gent acumulada a les tanques per veure'ls passar. Fa gràcia, perquè al començament us adoneu que tothom està assegut a les cadires plegables, que se'n van a terra i queden descuidades quan s'apropen els primers; tothom s'alça com un sol home, que diuen; o com una sola dona, que dic, que també ens alcem!

Ara, el que omple més les grades és la part de la lluita mongol. Homes fornits en volum i en alçada (també n'hi ha de prims i esprimatxats). Amb uns calçons tant tibats, que la panxa es desborda tota per enfora del cos, cames primes, braços forçuts, mirada escrutadora cap a l'adversari. Tot força. Entren a "l'arena" com els gladiadors romans. Fan uns saltirons que sembla que el cos no els pesi, donen una volta cap a la dreta i una cap a l'esquerra al membres del jurat que estan al camp de joc, amb una mà arrepenjada a l'espatlla; tornen a saltar com si ballessin la dansa de l'àliga, obrint els braços i mirant enlaire, donant voltes a si mateixos i, després d'aquest cerimonial, s'encaren al contrincant. Agafats per les espatlles, doblegats per la cintura cap endavant, fent un pont entre ells, van donant voltes intentant fer la traveta i fer caure al contrari, per posar una mica el peu a sobre en senyal de poder. Hi ha parelles que s'hi poden passar una bona estona, així, sense que cap dels dos caigui, tot fent un ball ben agafats fins que el jutge els separa. Uns ho deixen en aquest instant, altres hi tornen. Tothom està pendent de la lluita, tothom té el seu preferit i, quan menys t'esperes.... ja els veus a terra; ja no els he vist caure!

L'ambient general es digne de ser observat. Casetes de fira amb entrepans, joguines, inflables, i begudes, inclosa la coca-cola! La gent vestida de festa per a l'ocasió, com aquí antigament la gent dels pobles en diumenge. Tots i totes han tret el vestit de mudar, alguns i algunes el més tradicional. les nenes, moltes, el de princesa. Els i les joves es miren, els grans es retroben i comenten les notícies en una festa que és també, i sobretot, de retrobament social. Molts, moltes, dalt dels cavalls, van donar voltes al recinte, llegeixen el mòbil, mengen gelat i controlen el noi o noia que els ha de trobar. És fantàstic la facilitat que tenen de fer-ho tot dalt del cavall! Sembla que hagin nascut ja dalt de l'animal, ben bé un poble de nòmades, ben bé els senyors de l'estepa, de les grans extensions que ara es recorren amb cavalls mecànics, però que, no fa tant, es depenia només dels animals.

Vam poder assistir a la inauguració dels jocs, del Naadam, a Tsetserleg. No he vist la inauguració dels jocs de París, n'he vist d'altres. Enriu-te'n tu de les inauguracions olímpiques. Aquest espectacle les ha superat totes! Crec que tots vam convenir que no havíem vist mai un espectacle tant ben fet d'aquestes característiques. La veritat és que ens va impressionar. Desfilada de grups amb banderes de gremis, tots amb els seus vestits tradicionals, danses, música amb els seus instruments —el morin khuur o violí de dues cordes amb un so ben oriental—, representació teatralitzada de la història i llegendes del país... Tot un espectacle que s'ha de veure més que escriure. Inclosa la lluita entre dos poderosos i la victòria d'una nena en el llançament a l'arc dalt de cavall, és clar!

De tornada ja cap al final del nostre viatge hem pogut visitar el monument al pene, el monument a la tortuga als afores de Kharkhorin, les runes de la ciutat de Ordubalyk de l'antic imperi Uighur —visita extra que servirà i ha de servir pel seu interès, per a propers viatges. Hem gaudit també, d'un dels llocs on va la gent els caps de setmana i els estius, el llac de Ogii Nur amb la gent banyant-s'hi i refrescant-se d'un dia de calor, amb les tendes acampades a la riba del llac. Cal remarcar que a Mongòlia es pot acampar lliurament sense problemes. I dos parcs nacionals: el parc nacional de Hustai a la recerca dels cavalls de
Przewalski, el cavall salvatge originari de Mongòlia, vistos amb binocles, dalt la muntanya, uns puntets de quatre potes que ens han fet il·lusió de veure tant amunt. I el parc nacional de Ghorgki Terelj, turístic mongol, amb la roca en forma de tortuga i el seu temple budista Aryabal, un munt d'escales i frases filosòfiques de meditació. Un paisatge muntanyenc, preludi del que deu ser la zona nord muntanyosa del país i a la que haurem d'anar alguna vegada.

Hem pogut veure també un espectacle "folklòric" a Ulanbatar, al teatre municipal. I tampoc ens ha decebut gens. Danses i música, el que en molts llocs s'acostuma a fer pels turistes i que, generalment, són una posada en escena una mica fictícia, per complir. Aquesta vegada no en podem dir el mateix: unes danses ben ballades, una música excel·lentment tocada amb els instruments tradicionals, i uns cants ben cantats, sobretot el cant gutural mongol. Una bona vetllada. Llàstima que d'aquí uns dies ja serem fora i ens perdrem el concert del grup The Uh que fa furor dins i fora del país.

I per acabar el viatge, un bon dinar i un bon sopar de grup amb un menú de... carn

Però, on hem deixat la història? Doncs acosteu-vos a saludar el Genguis Khan o el que és la seva estàtua eqüestre gegant als afores de Ulanbatar. S'hi pot pujar amb ascensor, fins a les seves espatlles; dalt del cap no, que sembla que encara estigui pensant en alguna conquesta més. Té quaranta metres d'alçada i està feta d'acer inoxidable. En aquest lloc es va trobar el fuet d'or que tenia. Mira cap a l'est, cap al seu lloc de naixement, flanquejat per darrera, a certa distància, per uns quants dels seus subordinats S'entra al complexe, estàtua i museu, per un arc triomfal. Hi podreu seguir les anades i vingudes de la família i descendents.

I deixem Mongòlia. un poble una mica més conegut, allà on eren els confins de la terra. Allà on hem arribat nosaltres en temps de pau (no sabem segur si el Marco Polo). 

Hem descobert la terra de l'etern cel blau; la terra del cel negre sota la pluja i  la de les postes de sol rogenques i ataronjades. La dels mil colors sorrencs, la del sòl fet catifa verda. I en tornem una mica saberuts i, sobretot, enamorats.

Gràcies a tots i totes les que m'hi heu acompanyat. 

Mongòlia: l'estepa verda

El cel encara és etern, encara és blau. A poc a poc anem coneixent millor aquest país que no té un sol imperi, ans sabem que hi ha hagut imperis abans dels mongols, quasi quasi el darrer.

Primer els noms ens atabalen una mica —els xiongnu, els sienpei, els rouran, els Kanat turcs, els uigurs (que nosaltres, destralers com som, anomenem iogurts), la dinastia Liao... i el que, d'antuvi, coneixíem tots: l'imperi mongol; sense comptar els xinesos i els russos; els russos i els xinesos, fins a la independència de Mongòlia com a Estat el 1989. Un país nou, jove se'n diu. Un país més vell que el nostre. Quan ells conquerien mig món, nosaltres començàvem a anar per la Mediterrània.

 I els huns? Eren ja un imperi de Mongòlia o una part dels xiongnu que es va desplaçar fins a les estepes russes i més cap a l'oest per crear l'imperi dels huns? Gran disquisició aquests dies entre l'antropòleg i els guies museístics que ens han explicat la història. Nosaltres, els més aficionats, ho hem viscut com un repte científic i d'investigació.

L'estepa és un territori ample, immens. Amb quatre gers distribuïts per aquí i per allà; unes taques blanques que destaquen sobre tots els colors del verd. Deixem de veure camells i ens comencen a emocionar amb els iacs, aquests animals peluts i pesants, semblants a vaques negroses que fan llet i formatge. Els cavalls si que continuen estant presents i els ramats de cabres, els bens i alguna àliga que volteja per sobre els caps.

Els primers turons muntanyosos amb pins d'un verd fosc sobre el verd clar lluent. I flors! Moltes flors! L'artemisa que es despista de primer, amb una fragància qu e no acabem de localitzar fins que pensem en aquelles fregues que ens feien quan érem petits i estàvem malalts. Les campanetes liloses, l'àster o setembre amb aquells botó groc que destaca sobre els pètals liles, la farigola que treu el seu aroma quan la mous, el cardet blau lluent, l'escabiosa tant comú als nostres prats, els fadrins, la serràtula tintòria originària del país, la sàlvia de Jerusalem, que sembla ben bé un canelobre jueu, l es petites flors grogues i les que creixen entre espines. I per damunt de totes, aquella que ens ha deixat meravellats, de tant escadussera i protegida com la tenim als Pirineus: l'edelweiss, la flor de neu! Per tot arreu! Els pètals blancs i sedosos com nevats, una mica brillants, per sobre el verd dels prats. L'alegria de veure-la tan extensa i tan gemada ha estat un regal per a tothom!

Però, tornem a la nostra història, a la història després dels dinosaures. A la història de noms i personatges, naturalment amb el Genguis Khan anant al davant, amb la seva família al darrera, els fills, la dona, les amistançades, els nets... Noms com Txagatai, Ogodei Khan, Batu Khan, Tului... i d'altres que anem descobrint a poc a poc. Campanyes militars, revoltes, conquestes. Ho podeu anat estudiant als fantàstics museus que tenen: el museu Genguis Khan de la capital i als que hi ha dispersos per la regió, tots molt ben documentats i assequibles, en edificis moderns i amplis.

No cal que entrem en detalls històrics; no és la intenció d'aquest blog de fer classes magistrals. Avui en dia, tenim eines al nostre abast per a saber, comprendre i aprofundir. És clar que si hi sou, millor que millor!

La nostra entrada a l'estepa la fem per la Vall d'Orkhon, un paratge de catifa verda, travessada per les pistes polsoses. És difícil d'entendre com es poden orientar els conductors per anar d'un lloc a un altre. Els "cruisers" segueixen jugant a agafar pistes paral·leles i "el creativo" continua pel seu propi camí. També és difícil saber fins on resisteixen els cotxes "ordinaris" sense punxar rodes o quedar atrapats en algun clot del camí, però veus que tots funcionen i no n'hi ha gaires d'espatllats. 

Comencem a veure aigua de rius i riuets. Cada vegada es van veient més gers escampats pel pla i arrecerats a prop del turons, el que és el lloc triat per passar l'estiu mentre els ramats s'atipen. Passem per la vall de Uurtiin Tokhoi, o "vall dels morts", ja que després de la matança de monjos budistes per l'exercit soviètic, el riu Orkhon es va tenyir de vermell per la sang dels cadàvers. També és una regió amb riquesa de restes prehistòrics tal com ens demostra el cementiri de Temeen Chuluu Bonkhan, de l'edat del bronze.

Avui passarem la nit en una família nòmada, en un lloc paradisíac. Una petita excursió en cavall, lentament al pas, fins la cascada d'Ulaan Tsutgalau, un doll d'aigua. Les que arribem abans que els cavalls —amb cavalls mecànics— encara podem veure les fotos que es fa una núvia vestida de blanc com a les nostres latituds, que tots estem globalitzats. La llum de la tarda es reflexa sobre el caient de l'aigua i el riu que es forma en el seu dessota. La clama i el silenci ens fan combregar amb la natura. En tornar, la pastora cuida els iacs i el pastor en motocicleta moderna acondueix el ramat.

Travessem prats florits que ens fan pensar en el Pirineu i necessitem passejar entre les flors gemades i la sorprenent flor de neu.

Arribem a Tsetserleg, una ciutat gran de cases baixes i teulats de colors. Cada casa amb un tancat de fusta; a l'interior del tancat la caseta i el ger, segurament per allò de recordar que els mongols són nòmades tot i optar ja, molts d'ells, pel sedentarisme. És allò que aquí en diríem la caseta i l'hortet. Visitem el monestir de Golden Zun tot pujant un grapat d'escales. Darrera una muntanya pedregosa que el nostre corredor matinal diu que no pujarà tot i haver-hi dibuixos i mandales pintats a les roques. L'endemà, el monestir Zayiin Gegeemi Süm al que entrem per fer la volta cap a l'esquerra escoltant amb respecte els oficis i el cantar dels monjos budistes. Després ens desplacem fins a la roca Taikar, un pedrot enorme enmig d'una planura: com hi ha anat a parar? Un lloc turístic i de reclam per als mongols el dia de festa. D'on ha sortit aquesta roca? D'uns amants incompresos per l'enveja d'un malèvol capitost que perseguia la noia? D'una pedrada que un famós heroi va llançar contra la serp que es menjava persones i la va deixar petrificada? Podeu cercar la llegenda i veure quina us fa més el pes.

Avui ens torna a esperar una família nòmada que ens rep amb tota la seva hospitalitat. Fan mans i mànigues per a que estiguem còmodes (fins i tot han demanat més llits que no tenien per poder atendre'ns!). Cal entrar al ger amb el peu dret i anar cap a l'esquerra (sobretot, penseu en ajupir el cap a l'entrada d'aquestes portes baixes, si no us voleu donar un cop darrere l'altra, a la closca i acabar amb uns quants bonys, petits eh!, però fa mal). Ens asseiem al voltant de la taula parada amb tassons amb els que ens serviran el te amb llet i uns safata curulla fins dalt de iogurt sec i a sota la carn posada a assecar. Els mongols consumeixen forces productes làctics fets de la llet de vaques, ovelles, cabres i iacs: formatge que posen a assecar, iogurts deliciosos, nata i llet acabada de munyir tal com feien els nostres pagesos d'abans de la mecanització: eixarrancats en un tamboret, estirant les mamelles i omplin un cubell.

Els mongols mengen pràcticament productes carnis: bou, vedella, be, iac, camell, cabra i carn de caça que fan bullir en unes grans olles. El suc d'aquest bullit serveix per fer les sopes, amarades del greix de la carn o be cuinen l'animal sencer farcit de patates, pastanaga, ceba, pedres calentes que queden negres amb el foc i la carn de la bèstia feta trossos. Donant voltes sobre el foc o amb una torxa de gas de les que serveixen per soldar metalls, van cuinant la carn. Quan està cuit, s'obre la panxa i es va servint la carn amb les verdures i es beu el brou resultant, ben amarat de carn.

La cerimònia de la benvinguda ens atrapa a tots. T'ofereixen una ampolleta de rape que has d'agafar amb les dues mans, olorar una mica i passar-la amb la mà dreta. També va passant la safata de formatge i el iogurt, mentre vas fent petits glops de te de llet salada. 

La família està contenta de rebre visitants i els nens i nenes gaudeixen d'uns quants occidentals que juguen amb ells amb la pilota i a saltar a corda amb aquella cançoneta que sabíem de "si la barqueta es tomba, nena no tinguis por...". No saben pas què diem i nosaltres poc ni gens els entenem, però parlem un mateix llenguatge de gestos i de riures i de goig i de plaer; ja n'hi ha prou per entendre'ns.

I, ens toca fer una mica de nòmades. Ai, pels budes: estan desmuntant la tenda que haurem de tornar a muntar i... dormir-hi després! Tot són teles i mantes sobreposades; tot són pals per encaixar. I l'estructura ha d'aguantar, com a mínim una nit. Alguns s'hi posen de ple, d'altres ho fotografiem per a la posteritat, no sigui que ens quedem sense ger. Sort dels homes del país, que hi tenen la mà trencada. Tot torna al seu lloc. I els que hi hem dormit dins confirmem que no ens va caure ni una gota de la tempesta que va fer, sortosament en acabar de muntar-la!

El cel es va tenyir de dol, negre com la nit fosca, l'aiguat va ser descomunal. JA feia una estona que es veia venir la pluja, una cortina espessa d'aigua, impenetrable, que avançava pel turonet del davant. Un xàfec d'estiu que va durar una estona. Sort que teníem el Chinggis —vodka nacional en honor de Genguis Khan, com no podria ser un altre— que ens ha acompanyat algunes nits de xerrameca. En parar de ploure el paisatge era totalment diferent: un llac on hi havia terra, un riu on hi havia la vall, a tocar de gers. Un cel ataronjat, d'un vermell granat, d'un foc encès. La desaparició total del blau i del gris. Darrera nostre el negre dels núvols que van marxant amb l'arc de Sant Martí ben retallat. Un espectacle de natura viva.

Ens acomiadem de la família amb agraïment, deixant els nens petits jugant i els més grandets fent de pastors a cavall. Segur que allà on siguem cadascú de nosaltres, de tant en tant, en tindrem un bon record.

 I ens disposem a assistir a la festa del NAADAM. Però, ho deixarem per un monogràfic a part, que cal assaborir a poc a poc, l'escrit, les fotografies i la FESTA. I no us preocupeu, no, no hem deixat pas la història! Hi tornarem!

Mongòlia: el desert

Mongòlia és un país que està lluny, molt lluny, tot i que quan hi ets el sents molt a prop. País molt gran en extensió, per força té grans contrastos, des de les planes desèrtiques fins a la verda estepa i les muntanyes que s'endevinen cap al nord. No es pot copsar tot en un sol viatge, cal fer-ne i gaudir-ne un tast, cal assaborir-ho amb calma, mirant i observant el paisatge canviant, la gent, la forma de vida que va deixant de ser i la que perdura encara; somriure a l'hospitalitat, emocionar-se amb els primers camells i iacs que es troben pel camí... En fi, badar una mica sense pressa. I cal badar amb els cinc sentits: Mongòlia és un país que als occidentals ens arriba poca cosa, molt poca fora d'unes anècdotes d'imperi mongol desdibuixades.

Però Mongòlia és quelcom més. Pressionada geogràficament entre la immensa Xina i la gran Rússia al llarg de molts segles, ha hagut de subsistir i resistir, encara que ella mateixa ha estat el major imperi i més extens de la història. Facilitadora de grans invents per a la humanitat —el passaport, el bescanvi en diners, el segells i timbres oficials, els informes de pas...— ha conservat la seva vida nòmada ancestral. La societat mongola es resisteix a estancar-se en un lloc, busca espais oberts en els que l'horitzó es perd en la llunyania. "El país de l'etern cel blau", que vol dir alguna cosa més que cel blau i grans extensions. Vol dir també, grans conquestes fins als confins del món conegut, vol dir hores de sol encara que, fins i tot el desert, s'ompli de nuvolades negres i tamborinades amb trons i llamps. Un dels territoris més grans en extensió i menys densament poblats.

Entre la Xina i Rússia; entre l'alfabet ciríl·lic predominant, i la incursió de l'alfabet llatí de les grans marques dels supermercats; entre la capital més freda del món a les temperatures caloroses del desert;   entre el comunisme i el budisme tibetà; entre el nomadisme i la ciutat moderna; entre el desert roig i l'estepa verda. Això sí, tant el desert com l'estepa, amb infinitat de camins i "carreteres" polsoses, amb esvorancs salvables gràcies a la perícia d'uns conductors que han deixat els cavalls per agafar els "lands cruisers"!

—I el menjar?

—Menjar? Ah! pregunteu per la carn!

Amb tots aquests elements hem començat un petit viatge per la zona central i sud del país. Els conductors professionals del tot ens han suavitzat tant com han pogut els salts i la pols dels camins. La cuinera, la Tuya, i els seus ajudants ens han fet les delícies de la carn, la pasta i l'arròs blanc (i el cafè en una cafetera italiana!), el guia, en Bagui (no sé si escrit així), ens ha fet viure un gran amor pel seu país; l'antropòleg, el Francesc Bailón, un pou de sapiència i el grup de nou persones viatgeres que ens hem trobat, totes plenes de respecte cap als altres, un grup tranquil, curiós per saber i agraït. És molt fàcil viatjar així!

La capital, Ulaanbaatar, Ulanbatar, Ulan Batar, Ulanbator,—"l'heroi roig"— depèn de l'idioma, vol ser una capital moderna, amb edificis de "l'skyline", amb una espècie d'hotel "Vela" sense ser l'hotel de Barcelona, amb una gran presència: Genguis Khan. I una presència més dubtosa: Marco Polo. La gran plaça de Sükhbbaatar els agermana a tots dos. Al costat de Genguis Khan, no cal oblidar Ögedei Khan i Kublai Khan, els continuadors de l'imperi mongol. No molt lluny de la plaça, el monestir de Ganden (Gandan Khiid) és un dels pocs temples budistes que va sobreviure a les purgues religioses de 1937; amb el seu buda daurat de 25 metres d'alçària, és un dels més importants de Mongòlia. El Museu d'Història Natural conté les petjades dels dinosaures que van habitar la zona fa milions i milions d'anys, molts d'ells provinents del desert on s'han trobat petjades, ous i fòssils; una de les millors col·leccions per entendre que fa bilions d'anys que existeix el nostre planeta. Tant de bo no l'acabem de fer malbé.

I un cop situats en aquest vast país, iniciem la ruta cap al desert del Gobi. Cal tenir en compte que al desert, a tots els deserts, hi ha vida. Tenint present això podrem entendre més la seva geologia, la seva vegetació, la seva fauna i la seva població humana. Animals que es reuneixen en un mateix abeurador per a degustar l'aigua: les cabres les primeres; després arriben els cavalls en fila índia i s'hi fan lloc a cop de morro; mentrestant, els camells, pacients, esperen un al costat de l'altre, amb el cap aixecat, sempre com si miressin lluny amb orgull. A poc a poc, a pas de camell en podríem dir, es fan un forat abans que arribin les vaques. Brins d'herba i plantes que s'arrapen a terra, amb flors petites per on s'hi passegen escarabats verds i sargantanes fugisseres; cada bri d'herba el doble d'esforç que el que està a les zones humides. I les pedres, les roques, el sòl, que també ens parlen, de colors, de minerals i d'espurneig de vida.

Bagaa Gazriin Chuluu és una espectacular àrea de granit rodejada de planures i situada a 1.768 metres sobre el nivell del mar. Una parada per dinar sota el tendal que conformen dos dels cotxes que portem, en un invent (no sabem si original mongol) que ens permet restar una bona estona a l'ombra i encetar el cafè limitat i acabat de fer de la cafetera de sempre. Un monestir abandonat entre roques, unes quantes fites de pedra dalt del penya-segat, uns ovo de pregaries, un canyó que amaga coves com la de Jargalantyn de divuit metres de llarg i un petit forat en una roca, obertura del pou d'aigua anomenat Nüdnii rashaan, amb una aigua beneficiosa pels cecs i les persones amb malalties oculars. Més enllà, Ger kahd amb els petròglifs de l'edat del bronze. Petròglifs amb gravats de cérvols, cavalls, iacs, figures humanes... que estan esperant el reconeixement com a material històric, cultural i inventariable de la humanitat.

La primera nit en un campament nòmada. El ger. La cabana dels nòmades. Acollidora, sorprenent, amb els llits al voltant d'una estufa per les nits gelades de l'hivern, amb la instal·lació matussera de l'electricitat que, malgrat les poques eines a l'abast, funciona! Una experiència inoblidable. I més si tenim en compte la instal·lació precària, però agraïda, d'un "water closed" que et fa caminar uns quants metres lluny de la tenda, amb paper mongol i fossa sèptica! I un sistema de tancada genial!

Travessant camins polsosos, fent juguesques de carreres pel terreny per part dels nostres experimentats jeeps, deixant que el negre, el "creativo", vagi una mica a la seva bola, arribem a Tsagaan Suvarga, zona d'espadats de roques multicolors, que es troba a Ulziit Soum, a la província de Dundgovi. Durant milions d'anys, el vent ha anat erosionant les roques i ha format aquestes estructures, algunes fantasmagòriques. Un recorregut a peu i una baixada sinuosa pel congost per anar copsant de prop la majestuositat de les pedres i d'aquest terreny àrid on hi broten algunes plantes escadusseres. Del Uul és una zona per poder admirar els dibuixos rupestres espectaculars quan el sol va a la posta.

La primera nit en un campament turístic. Semblant a un càmping amb ger o iurta o cabanes mongols. Unes instal·lacions amb uns mínims-màxims de comoditat.

Canviant totalment de paisatge, entrem al Parc Nacional Saikhan Gurvan. Sembla que Mongòlia també va ser l'inventor dels parcs nacionals i un dels primers estats a posar-los en marxa per salvaguardar la natura. Aquí hi trobem la vall de Yolyn Am i on fem una caminada a traves de les gorgues de la muntanya Züun Saikahn, entre parets rocoses de més de 200 metres d'alçada. El camí ens porta fins a llocs on no hi penetra el sol, formant congestes de neu glaçada, les "neveres" que en diuen. Sembla ser que les tropes militars russes van fer servir aquests llocs per congelar i conservar la carn des de la tardor a l'estiu.

A poc a poc ens anem endinsant en el desert de Gobi, una gran extensió desèrtica situada entre el nord de Xina i el sud de Mongòlia, amb extenses planures on gaudeixen conduint els nostres cotxes i una zona de dunes que li fa de muralla. Aquí, tenim l'oportunitat de fer una passejada en camell i de pujar a les dunes de sorra fina que t'entra per tots els porus. Alguns més alts, d'altres més modestos, però tots amb la il·lusió de veure què hi ha a l'altra costat: doncs, una extensió de sorra, amb els seus clarobscurs, gaudi dels dos fotògrafs del grup i dels que manegen mòbils; gaudi també del turisme coreà ("p...coreanos") que es llancen des de dalt del cim de sorra amb un trineu, talment baixessin per una muntanya nevada com si fos la Jungfrau. El sol va minvant, els clars i foscos van canviant d'orientació, les ombres s'allargassen, els peus nus entren en contacte amb l'arena i descansen després de l'àrdua pujada. Tot ens recorda que som al desert.

I altra cop al campament nòmada, on sembla que hi ha el no-res. Enllà, la caseta amb xemenèia —amb trona o amb un simple forat al terra—presencia d'humana espècie.

L'endemà visitem l'únic bosc del desert format per arbusts de "saxaúl", uns arbrets que no s'aixequen més de cinc pams de terra. I arribem als "Flamming Clifts", uns espadats vermellosos que canvien de color segons els toca el sol, des de fa més de 70 milions d'anys. Una bona passejada fins al final per anar observant els canvis de color sota la mirada atenta d'una caravana de camells per la ruta de la seda, amb el seu capitost al davant, assenyalant un horitzó negre de núvols i pluja, allà, cap als confins on sembla que s'acabi el cel. Les roques, amb l'erosió, prenen diferents formes: no sé si han estat batejades, però jo hi veig els peus i potes d'un camell, uns bolets, la cara d'un camell, els merlets d'un castell i fins i tot alguna bruixa. Al matí, amb el sol de l'alba, cal tornar-hi. La lluminositat és diferent i el paratge magnífic. Les ombres conviden a fer fotografies artístiques i de grup.

Fem ja la darrera jornada pel desert; comencen a insinuar-se les prades verdes de l'estepa encara amb una herba ben afermada al terra i amb una olor d'artemisa ben potent. La ultima visita la fem al monestir de Ongii situat als peus de la muntanya Saiskhan Ovoo. Va ser en el seus dies un dels monestirs més importants de Mongòlia amb més de mil monjos. Fundat el 1660 amb disset temples al nord del riu i onze temples més al sud. Tot plegat fou destruït per les purgues comunistes per Khorloogiin Choibalsan el lider del partit comunista de Mongòlia, entre el 1937 i el 1939. Més de dos-cents lames foren assassinats, d'altres foren empresonats o reclutats per a l'exercit comunista. Avui, un sol monjo resa les oracions, mentre els turistes com nosaltres i alemanys, fan la roda d'esquerra a dreta tot ullant pel forat de càmeres i mòbils.

Descansem al campament turístic en una tarda calorosa. Demà entrarem a la verda estepa. A tots ens ha agradat el desert, ens ha ofert sentiments que no podem desenvolupar al nostre entorn immediat, però, secretament, sense dir-nos-ho, hem enyorat una mica els espais verds i la muntanya. Continuarem veient, però, el cel blau i les postes vermelloses.