Caminant amb Montserrat Roig i "El temps de les cireres"

Dimarts 28 de gener va ser el torn de "la Roig"; així mateix, la Roig, com la Rodoreda, dues escriptores separades pel temps, pel seu temps de vida, per la seva mateixa vida i per les caminades literàries que fem cada dimarts de finals de mes. Vam començar amb la Rodoreda i hem arribat a la Roig.

La Montserrat Roig ens va deixar massa aviat i, tot i així, amb una obra ja ben consolidada. Sembla que hi hagi persones que hagin fet molt aviat el seu itinerari vital, qui sap si preveient inconscientment que han de viure de pressa el seu temps.

I parlant del temps, del temps de vida que transcorre tot fent anys o tot passant anys i mirant enrere, aquest fresc dimarts d'un mes de gener, encetat ja el 2025, ens hem traslladat al 1974 i hem seguit la Natàlia que arriba després d'uns anys d'estar fora del país, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! I arriba en una Barcelona grisa, bruta, callada, un xic esperançada i lluitadora que cerca la llibertat i la felicitat talment el temps de les cireres. I arriba i veu la ceràmica d'en Miró a l'aeroport, un aeroport gran i lluminós, i uns carrers de l'Eixample que no han canviat gaire, i una vida dels seus habitants que passa entre secrets de famílies..., i un país que s'obre al turisme tot construint barris denigrants i xalets a la Costa Brava.

I arriba quan fa tres dies de l'assassinat de Puig Antich.

Nosaltres, passejant per Barcelona, hem recordat l'època amb els "grisos" per la Diagonal, i els silencis i les mitges paraules i els oblits d'un temps de més llibertat i els que han lluitat... i els que encara lluiten.

El nostre recorregut d'avui l'hem començat a l'estació de Sants, que si bé no és com l'aeroport que es va trobar la Natàlia, també és un lloc d'arribades i sortides, de gent amb maletes i taxis a la porta. Hem fet una volta per la zona de Les Corts i la Zona Franca fins a la muntanya de Montjuïc. Avui, hem trepitjat asfalt amb la família Miralpeix: el pare, els fills i el servei. Amb la lluita clandestina de l'Emilio i les manifestacions per la vaga dels miners d'Astúries; amb l'avortament de la Natàlia aquell any i la seva fugida nord enllà. Una família ben representativa de la classe mitjana del moment amb la seva quotidianitat reflex de la nostra.

Hem vist Barcelona des de l'alçada que ens ha permès la pujada a Montjuïc i hem passat per carrers, parcs, jardins i places que no havíem conegut abans. Des de l'estació de Sants cap al Parc de les Corts, els jardins dels Doctors Dolça, la Rambla del Brasil i la Rambla de Badal on ens han confós amb turistes; la plaça Ildefons Cerdà, gran i voltada d'edificis moderns i el Parc de Can Sabater on hem descansat una mica prenent el sol d'hivern. Després cap al Sot del Migdia des d'on ens hem enfilat amunt per arribar al Mirador del Fossar de la Pedrera al que no hem pogut arribar per estar tancat. I hem anat baixant la muntanya caminant per entre el complex atlètic que ni la Natàlia ni la Montserrat Roig ja no van veure. Hem dinat al Parc de la Font Florida, còmodament asseguts en uns bancs tot buscant el sol que s'entreveia entre els arbres ara despullats i ens hem ben merescut un cafè en un bar de la Gran Via, a prop de l'antiga estació Magòria. I ja de tornada pels Jardins de Celestina Vigneaux, la plaça de la Vidriera i el Parc de l'Espanya Industrial on hem deixat el Joan Miralpeix, el pare, en el sanatori, acompanyat del fantasma de la seva dona, la Judit, la mare ferida i morta, un record dels millors que ha viscut i potser dels més honestos.

Ha estat una caminada llarga, però més curta del que ens esperàvem. Ha estat un retorn a l'any 1974 curt, però ben llarg en el temps. Al 1974 també va tornar al Palau de la Música Catalana, després de quatre anys a l'exili, en Lluís Llach; en Josep Carreras debutava a l'Òpera de Viena i a Figueres inauguraven el Museu Dalí. Es fundava el Sindicat de la Unió de Pagesos a Pontons, Alt Penedès i al Monestir de Montserrat, activistes encapçalats per Jordi Pujol fundaven Convergència Democràtica de Catalunya. A Canet, al Maresme, es celebraven les "Sis hores de cançó catalana"

Tot d'un temps i d'un país.

...Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai point sans souffrir un jour

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d'amour...

 ...Jo que no temo els càstigs cruels  No viurem sense patir un dia  Quan arribeu a la temporada de cireres També tindreu dolors de cor... De la cançó "Le temps de cerises", que evoca la idea de la bandera roja, de la comuna, de la lluita per la llibertat i la resistència a la opressió. Remet també al despertar d'aquesta llibertat, a la primavera o l'estiu en un context alegre i festiu, a l'amor.

El 2025 hi ha gent que ja han viscut el seu temps de les cireres; d'altres el continuem esperant.

Selmella i Saburella

Dos castells ben diferents. Un itinerari comú pels pobles abandonats de la geografia catalana.

Un, encimbellat en un petit turó, talment una mica un niu d'àligues. L'altre en un turó boscós, molt més assequible. 

Un, amb una història de possessions, d'amors i desamors, dels catalans i els sarraïns en unes terres de frontera. L'altra, un castell de guaita, de construcció posterior a la Reconquesta.

Tots dos, però, a la comarca de l'Alt Camp, en el que s'ha anomenat els castells de la Marca, antiga frontera a la vall del riu Gaià. Tots dos units en una mateixa excursió; un amb el poble abandonat a sota, l'altre, dreçant solitària cap als núvols la torre que prou bé que aguanta.

El castell de Selmella s'alça en un espadat de 828 metres, des d'on es veuen les runes del que va ser l'antic poble de Selmella. S'hi pot arribar des de Vallespinosa, un poble que e troba al terme de Pontils, a la Conca de Barberà; també podem arribar-hi des d' El Pont d'Armentera, a L'Alt Camp. Nosaltres avui hem anat fins al Pont des d'on s'agafa una carretera local que no porta enlloc. Es pot deixar el cotxe a Cal Figueres i començar la pujada de la pista que, entre revolts suaus, ens ofereix unes magnífiques vistes dels dos vessants de la Serra Morena, que, aquí, pren el nom del Peny de Selmella. Ens trobem amb un dia rúfols, uns núvols ben grisosos que no ens han anunciat pas pluja i un vent fort. La temperatura fresqueta va bé per pujar. Ens anem abrigant tot i que al cap de poc, amb la pujada, i malgrat el vent, ens hem d'anar traient algun abric.

Arribem primer al castell al que s'hi entra per una porta excavada a la roca i s'hi pot pujar alçant bé les cames per les roques, però sense cap perill; això sí, no us refieu de totes les pedres, perquè n'hi ha de ben descalçades! Dalt, l'espai és reduït, però ens hi encabim tots al voltant del Lluís i el Josep, amb les caputxes posades i els mocadors al coll, que l'aire no se'ns emporti tots els cabells que ens queden.

La primera notícia de Selmella ens transporta a l'any 1020 amb motiu d'un plet per la propietat del terme entre Hug de Montagut Cervelló i Borrell, bisbe de Vic i que e resol a favor del noble Hug, fill d'Ansulf que va fer valer el dret d'ocupació de la terra erma on després es va aixecar el castell,

També en trobem referències al fragment del llibre del geògraf andalusí al -Bakri que narra la unió de Ramon Berenguer I el Vell i Almodis de la Marca, l'any 1052. Aquesta és una història per llegir-la tranquil·lament. Estem segurs que si algun guionista la trobés en faria una sèrie de gran èxit: hi itervenen el senyor de Barcelona, fill de Berenguer fill de Borrell, la ciutat de Narbona, erl papat de Roma, els jueus, el senyor de Tortosa, els cristians...

Així i tot, Hug de Cervelló va cedir les possessions als seus fills, Alemany Bonfill, Norbert i Humbert. A Alemany li cedeix la propietat de Selmella que continuarà lligada a la família Cervelló fins el segle XIII, quan un descendent, Guillem Guerau de Cervelló es va veure obligat a cedir-lo al monestir de Santes Creus, que es va convertir en un dels senyors més importants del territori. Al segle XVI Selmella va ser adquirit per la família Armengol, barons de Rocafort.

I mentre, què feia el poble? El poble, situat sota el castell, és ara en estat ruïnós.

Es coneixen les primeres dades del poble de l'any 1358 quan hi havia registrats 20 fogatges; el 1379, els focs van baixar a 5 i va continuar aquesta baixada demogràfica fins que va quedar deshabitat. Al segle XVII es produeix una recuperació econòmica i es tornem a comptar 83 habitants censats. El 1842, la Diputació de Tarragona annexiona Selmella al municipi del Pont d'Armentera; el 1910 hi ha 95 habitants, però la davallada definitiva comença als anys vint i trenta del segle passat quan el poble es va deshabitant progressivament. L'any 1940 es declara poble abandonat. Avui queden dotze cases enrunades o en mal estat i el campanar de l'església de Sant Llorenç que encara aguanta defensant els rocs del poble i les heures que es fan mestresses dels seus murs. L’església de Sant Llorenç, que formava part de l’antiga parròquia de Querol, és d’origen romànic i bastida a les acaballes del segle XII o a principis del XIII, coincidint amb el moment de l’establiment del Cister al Camp de Tarragona.Per saber-ne més podeu consultar: https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/169 

Mentre anem sabent-ne més de la nostra història, la forta ventada ha fet fugir els núvols i el cel ha quedat d'un blau elèctric pur i el dia assolellat del tot amb una atmosfera ben neta. Carenegem per la serralada encara amb vent fins el coll de les Agulles on comencem una forta pendent de baixada, amb la pedreta relliscosa que fa que hagis de mirar on poses els peus i els pals.

Aviat es dominen les torres de Saburella, dreçant-se solitàries dalt del turó arbrat. Una drecera ens puja fins l'entrada del castell. El castell és de forma més o menys cònica i la seva construcció data d'entre finals del segle XII i començaments del XIII, una època que ens indica que no va tenir relació, com altres castells defensius de la conca del Gaià, amb la reconquesta contra els sarraïns. Està en relatiu bon estat; se'n conserva bona part de la muralla i les torres d'una alçada destacable. La torre nord té una altura de quasi 10 metres. Des de l'any 1985 és considerat bé d'interès cultural.

Al costat del castell hi havia una església dedicada a Sant Miquel avui enderrocada, feta construir l'any 1229 segons el testament del noble Ramon Alemany de Cervelló. Hi ha poques notícies que relacionin aquest castell amb conflictes de la zona a diferencia del castell de Selmella amb el monestir de Santes Creus.

Deixem el castell visible des de tot arreu com a sentinella del terme. I anem retornant cap al Pont d'Armentera amb força alegria, ja que ens espera una bona calçotada al restaurant La Sort, del tot recomanable. Avui hem anat més lleugers pel camí, sense entrepans ni carmanyoles, que és bo que de tant en tant ens serveixin: calçots, carn, seques amb botifarra, vi, crema i fins i tot un llimoncello. Això sí, per a unes quantes persones amb sensació de menjar massa després de festes, hem compartit carxofes i verdures a la brasa, en previsió del règim que s'acosta.

I tots ben alegres, brindant amb cava, cap a casa! Que ara no ens discutirem pas amb els senyors de La Marca!

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/selmella-i-saburella-197641811

Àngel Guimerà, un recordatori

Ha passat l'any i han passat les commemoracions sobre diferents escriptors, escriptores i poetes, entre ells Àngel Guimerà.

I aquest bloc se'n vol fer ressò, que ens ha passat l'any i no li hem dedicat cap paraula a aquest prolífic escriptor. Sobretot home de teatre, però també poeta i prosista. I el teníem pendent ja que el juliol del 2024 s'han complert el cent anys de la seva mort. Dramaturg, poeta, polític, amb una extensa obra, un dels màxims exponents de la Renaixença catalana de finals del segle XIX. Sense aquests homes que van sentir la fiblada patriòtica, a Catalunya, possiblement, li hauria costat més el ressorgiment. Ells van saber encarar els nous temps i expressar en les lletres els anhels de justícia i de llibertat.

Nascut a Canàries de pare català i mare canària, de petit arribà al Vendrell. Es consagrà com a poeta amb el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1877. Però l'obra més extensa és la dramatúrgia en obres com: Maria Rosa, La festa del blat, la Filla del mar, Mar i cel, En Pólvora, Terra Baixa... Tothom recorda en Manelic! I tots els que hem fet teatre, professional o amateur, recordem algunes frases:

"Lluny de la terra baixa! (Per què li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop! (Manelic a Terra Baixa); "Marçal!... Diuen que tot pot ser en aquest món si allà dalt ho volen. Tot no, tot no, que jo donaria... fins la glòria del cel, Déu m’ho perdoni, perquè tu fossis l’Andreu! (Maria Rosa, a Maria Rosa); " Tot va á acabar. Adeu, pàtria volguda. / Jo fino al punt, tu finaràs altr’hora. / De ponent ha vingut la nuvolada; / no has tocat á mal temps: Deu t'abandona. / Oh, mos fills estimats! Oh, Catalunya, / … (Mort d'en Jaume d'Urgell).

Recordem que fou el primer que per primera vegada va llegir un discurs d'inauguració de curs a l'Ateneu Barcelonès en català sent-ne president. Els seus discursos polítics foren publicats en un recull titulat "Cants a la Pàtria" el 1906. Això ja ho diu tot. Potser necessitem homes o dones amb aquest tremp i aquesta força i aquests ideals, avui en dia!

Autor de lletres tan cantades i tan prohibides:
Som i serem gent catalana

Som i serem gent catalana 
tant si es vol com si no es vol, 
que no hi ha terra més ufana 
     sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en Primavera 
i tot cantava al seu pas. 
Canta la terra encara entera 
     i canta que cantaràs.

Canta l'aucell, el riu, la planta, 
canten la lluna i el sol. 

Tot treballant la mare canta 
     i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra 
lo passat jamai passat, 
i joren i nits de serra en serra 
     com tot canta al Montserrat.

 

Fulls d'àlbum

Volem conquistar l'Espanya 
i això és desvari d'infants: 
ans conquistem-nos nosaltres 
que prou feina que hi haurà.

. . . 

Al rampeu de Montjuïc 
m'he bastit la sepultura: 
aixís un dia els canons  
                          estremiran mes despulles 
                                   aclamant la llibertat 
                                  de la Mare Catalunya!

Va!

Jo tinc una galera 
que fa de bon mirar. 
De tants arreus guarnida 
no en saben les edats. 
Li diuen Catalunya 
i és reina de la mar.

De roques pirenaiques 
són fets los quatre pals; 
de solis i banderes 
les cordes i el velam; 
                             i amb ceptres i corones 
                                    les àncores i claus.

........

Nocturn

     Que hermosa que ets, oh nit,
     amb tot el món dormit!

La mar és un bressol poc a poquet brandant;
les ones dintre d’ell cada una és un infant
     ont tots s’han arrupit;
i els astres per damunt són mares vigilant...

     Que hermosa que ets, oh nit,
     amb tot el cel florit;
                                   amb l’aire sospirant;
                                    amb les ones que es mouen somniant!...

 Potser necessitem homes i dones amb aquest tremp i aquesta força i aquests ideals, avui en dia!

Cantaires de la UEC

Avui els Cantaires de la UEC han perdut una veu. Una entre tantes, diria la Carme. Però ella encarnava l'esperit dels cantaires. Una soprano que excel·lia amb "El germà ramat", tantes i tantes vegades cantat per tots.

Els Cantaires de la UEC ja tampoc hi són. Fa ja uns anys que van plegar, però les seves cançons, les cançons del músic Elisard Sala, les cançons de muntanya, eren precioses, de música i de lletra. Que boniques que eren, ara mig oblidades, amb quin gust les cantàvem! Als concerts, caminant per la muntanya, a les Trobades de la Cançó de Muntanya que aplegava diferents corals excursionistes un dia l'any. Eren cançons senzilles que cridaven a la natura i a la germanor.

La Carme ens ha deixat. L'ànima de la "colleta" com li agradava dir. Nerviosa, sempre mirant el rellotge i volent estar per tot alhora! T'hi feia posar a tu i tot de nerviosa. Li agradava molt la música, a la Carme, i l'amistat. Havíem rigut i ens havíem sentit bé amb ella. Sempre amb una cançó als llavis. Si entrava en una ermita o arribava a un paratge bonic, es posava a cantar. 

Havia estat, també de l'Orfeó de Sants, la gran família de l'Orfeó. Havíem anat a sentir-la als concerts que feien i ella n'estava orgullosa i contenta. L'Orfeó i la UEC eren part indestriable de la seva vida.

Li agradava sortir i viatjar i amb ella vam anar fins el Cap Nord, amb presses, sempre amb presses. Al Cap Nord i als Alps, fins a la Jungfrau i al Pirineu Aragonès, al Canigó i pel Pirineu Català.

M'ha sabut greu, perquè ara feia uns anys que no la veia. Recordo que encara deu fer uns quatre anys que vaig anar a Bagà on s'estava darrerament a visitar-la a casa la seva neboda. Encara cantava de grat.

Ens ha deixat així, una mica de cop. Avui he posat un dels CD que van gravar els Cantaires i he reconegut la seva veu en la majoria de cançons. I ha cantat "El germà ramat", una mica per mi.

No ens vèiem, Carme, però sabíem que hi érem.

Espero que ara puguis continuar cantant "L'escalador", "Font amiga", "Ave Varum", "Nocturn en el bosc", "Rebost", "Cançó de maig", "Invocació a Sant Bernat", "Rosa de Bardissa", "La Cordada", "Sobre neu tenim ales"..., i tantes i tantes cançons que ens feien viure. 

Allí dalt el prat el germà herbei

i l'immens ramat, el ramat rei

del ras acimat.

L'hem trobat florit desplegat,

obert, amb un blanc ardit,

blanc sobre verd del gran ras dormit.

                             Li hem dit germà, car més que company

ens ha dut a amar el crit estrany

del ferest del pla.

Quan davallarem del ras acimat,

com t'enyorarem germà ramat, com t'enyorarem!

2025 Mil·lenari de Montserrat

Saludem el 2025!

Any del Mil·lenari de Montserrat. Commemorem la fundació del monestir de Montserrat per part d’Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic. Un any curull d'activitats organitzades per la Fundació Mil·lenari 2025 i per diferents entitats i associacions d'arreu de Catalunya, un país on l'associacionisme és encara ben viu. Activitats que es desenvolupen tant al monestir com en diferents localitats de la geografia catalana.

Cal destacar les exposicions que es fan sobre la història de Montserrat i la fundació del monestir, la bibliografia sobre temes montserratins, l'espectacle de so i llum a l'altar major de la basílica i com no. al mes de febrer, la 56ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, aquesta vegada organitzada pels monjos i la FEEC. (Federació d'Entitats Excursionistes).

Montserrat és d'aquelles coses que els catalans considerem ben nostres. És una muntanya que es veu des de tot arreu, pràcticament. Vagis a caminar on vagis, només que t'alcis una mica, la veus, més lluny o més a prop, com un sentinella, unes puntes retallades al cel.

Montserrat és història, cultura, natura, música i espiritualitat. 

Aquest és un bon any per pujar-hi, encara que cada vegada hi ha més gentada. Però si us quedeu un parell de nits (o més), notareu que quan es pon el sol i la gent marxa, queda una tranquil·litat, un silenci i una pau que s'agraeixen en aquest món de presses que vivim. 

Felicitem-nos tots per aquest mil·lenari i esperem que els nostres descendents en puguin celebrar un segon.