Caminant amb Joan Lluís Lluís i el Navegant pel Conflent.

Joan Lluís Lluís neix a Perpinyà el juny de 1963. La mare del Vallespir i el pare de Cassà de la Selva, ell creix al Voló i resumeix en la seva persona la catalanitat d'ambdós costats del Rosselló i del Gironès. 

De ben jove comença a treballar a la redacció del setmanari El Punt de Catalunya Nord i, quan aquest desapareix, continua col·laborant amb el diari El Punt com a corresponsal a la Catalunya Nord i a França. També col·labora amb la revista Enderrock i escriu lletres de cançons per a diversos grups musicals. Juntament amb Pascal Comelade signa, el 1998, el "Manifest revulsista nord-català". Des de l'any 2005 treballa a la Casa de la Generalitat a Perpinyà com a responsable del servei de Llengua i Cultura.
La seva obra "El dia de l'ós" obté el premi Joan C de novel·la el 2009rexells el 2004, i amb "Aiguafang" el premi Crítica Serra d'Or de novel·la el 2009. El 2026 publica la novel·la el "Navegant", que ens ha portat aquests dies de Sant al Conflent.

Ha fet traduccions del francès i de l'occità. L'any 2010 se li atorga el Premi Nacional President Lluís Companys "pel seu compromís social  i literari en defensa de la personalitat, la llengua i els drets del nostre país".

Per fer una xerrada amb ell hem triat l'obra "El Navegant". Ja em va dir quan vaig connectar amb ell que aquesta obra no té per escenari el Conflent, ni Prada, ni tan sols la Catalunya nord. I li vaig respondre: "No. Però servirà per parlar de les llengües, dels drets de totes les llengües per a ser parlades i compreses i ocupar un lloc al món com a reflex de cultura i pensament".

Ha estat una de les activitats més esperades per tothom aquests dies i, m'atreviria a dir, més gratificants i més agraïdes. Asseguts a la sala del billar del Domini de la Tennerie de Prada on ens hem allotjat. Una bona sala això del billar, fent caure boles en un forat empenyent-les, si de grat si per força, cap a un forat.

El  jove Assiscle Xatot té un do insòlit, gairebé sobrenatural per aprendre llengües. Només de sentir-les parlar pels oriünds, ja pot fer frases i pot entendre's amb tothom. Una novel·la de vegades picaresca, que ens fa somriure, però també plena de consideracions sobre el geni dels humans quan parlen llengües per intentar entendre's o desentendre's. Un do fabulós, un do que podríem tenir tots, si volguéssim, és clar!

 El "Nuvolet", conegut al carrer de la Fusteria com en "Lluciet" o "Xatot de l'Aigat", que això de tenir molts noms ja fa el pes, es dedica de grat i per força a navegar amb un globus aerostàtic que el porta arreu del món. Ho entén tot, quan els demès parlen, però moltes vegades li costa entendre el que passa al seu voltant. Talment un problema més social i de personalitat que no d'aprenentatge d'idiomes. Es pot parlar de coses sense entendre res? Sense entendre els mecanismes socials i emocionals que són la sal de la vida? Es pot pensar o fer que els altres pensin. Es pot parlar i es pot callar; es pot parlar i no dir res.

L'Assiscle abandona Perpinyà una tarda de començaments de juliol mentre s'encamina a casa la seva alumna i no sap que les llengües estan a punt d'engolir-lo... 

No hem pogut llegir cap fragment del Navegant aquests dies:  la calor, el temps de fer activitats personals cadascú de nosaltres, el cansament, el fet que tots l'hauríem ja llegit abans de venir...? Un poc de cada cosa, segurament. Ni tan sols ningú ho ha demanat i per no fer ni ser massa dogmàtica, el Navegant ha quedat com a excusa perfecte per a parlar amb l'escriptor.

No hem enfocat el do de les llengües. Com a bons catalans a la Catalunya Nord, ens hem interessat per la situació del català a l'escola i a la societat. La Bressola?, la gent que el parla pel carrer? (n'hem sentit poca), les motivacions i prohibicions d'un Estat francès que no permet més que una llengua única? Moltes similituds amb la Catalunya del Sud; moltes similituds i moltes diferències. Des l'òptica d'uns catalans del sud acostumats a mirar-se una mica el melic, ens esverem quan veiem que les coses reals no són tal com ens les imaginem ni les vivim en els nostres cercles "privats".

En Joan Lluís no demana ajuda als catalans de tota la vida; demana que lluitem, demana que tirem endavant al preu que sigui perquè si no, ells no poden seguir. I esperen, esperen que hi comptem, esperen que siguem tots en el mateix merder, si m'ho feu dir, esperen que agafem avantatge, perquè nosaltres, els del Principat, sí que podem, malgrat els polítics i la política, però n'hem de ser conscients com a societat civil. Defensar uns drets mai pot ser per una sola part, hi hem de ser tots. I el que val per la Catalunya Nord, val per les Illes i pel País Valencià.

 "Làpich knewël. Nënustiyèkwe èlèkhasij, wëntaxa." "Fins aviat. Si enteneu això, veniu-me a veure" "No sé res d'aquesta llengua ni puc emparentar-la amb cap que conegui, però ja la sé parlar. (pg. 73)

"No és gaire complicat inventar paraules noves, només cal ajuntar-ne d'antigues, i així dic "trena de coll" per corbatí i "casa gegant" per immoble. D'aquesta manera veig que podria aconseguir parlar en jawe d'allò que els més cultes acadèmics enraonen en francès de París, i que si puc fer-ho en jawe, que no és parlat per gaire més d'un miler de persones, deu ser possible aconseguir-ho en totes les llengües del món"... "Que la civilització es pot conjugar en totes les llengües sense excepció, com ho poden ser l'orgull, la mandra, la malfiança, la mentida o l'estupefacció a davant de la bellesa" (pg. 297)

El Navegant t'atrapa. Escrit amb desimboltura, àgil, cínic a voltes, acabes viatjant pel món amb el Nuvolet. Acabes reflexionant sobre la teva identitat, que d'això es tracta, de la identitat de cadascú, d'allò que et fa genuí davant els altres i d'allò que pots compartir amb el teu col·lectiu més proper. No per ser genial, ni original, ni únic, si no per ser part d'un món que hauria d'estar condemnat a entendre's.

Cada vegada que desapareix un idioma, desapareix la humanitat.

I com a catalans, com a partícips dels Països Catalans, no ens podem permetre desaparèixer, ni sota terra ni en globus aerostàtic. Ens ho devem tots i no serem si no som tots.

Donem les gràcies al Joan Lluís, escriptor, persona i lluitador, per aquesta oportunitat de compartir amb ell una jornada ben interessant i traspassar-nos la feina i el deure de parlar, pensar, escriure i viure en català.