Pobles abandonats del Conflent

Una volta pel Conflent cercant pobles abandonats et fa conèixer més aquesta terra tan propera a nosaltres. No es poden fer tots, en part per l'orografia del paisatge, en part i molt per la calor d'aquests dies. Una onada de calor, en diuen, a les que ja ens estem acostumant encara que per a molts sigui ben bé una sacrifici fora mida bellugar-se en aquestes condicions, Però el tema dels pobles ens crida i si són enlairats com aquests que hem vist i amb esglésies romàniques ben conservades, passem de la calor i tirem amunt; a poc a poc.

Una tarda grisa, amb uns núvols negres de tempesta que s'acostaven per la banda de la Cerdanya, ens ha fet témer que igual ens remullaríem una mica, però el cel només ha fet una amenaça que no ha resol. Segur que plou amb força cap a Puigcerdà; aquí, per sobre de Catllar, ni una gota. 

Del poble de Coma no en queda pràcticament res. L'església s'alça altiva a la punta de l'esplanada. Està situat al nord del terme municipal d'Eus, sota el Puig de Roca Gelera a 794 metres i tocant gairebé al límit de la Fenolleda. La "Villa Comba" apareix esmentat l'any 846 en una venda feta per Rotruda, filla del comte Berà I. Jaume II de Mallorca la va infeudar al cavaller Ponç de Caramany l'any 1305. Poc després el lloc es va fortificar, tot i que no en queda res de la fortificació. El castell de Coma segurament devia ser prop de l'indret on hi ha l'església de Sant Esteve datada l'any 1035.

No es disposa de notícies documentals de la fortalesa de Coma fins al segle XIII. A finals del segle XIV els drets senyorials i la fortalesa els posseïa el donzell Francesc de Tregurà.

El 1378, el nucli tenia 5 focs, el 1740 en tenia 9; el 1787 tenia 61 habitants i 72 el 1798. El 1828 va perdre la municipalitat i va ser annexat a Eus. El poble va quedar despoblat entre el 1924 i el 1927 a causa d'unes sequeres greus que van deixar el poble sense aigua. En l'actualitat hi ha un pastor que viu pels voltants, en una caravana mentre no s'arregla la seva casa que es va cremar. Cada dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec organitzat per l'Associació Saint Etienne de Comes. Això va permetre restaurar l'església, però el poble resta abandonat sense perspectiva de repoblament.

S'hi pot accedir des de Eus en una forta pujada, però la nostra capacitat d'estalviar energia en hores de calor, fa que hi anem per una tranquil·la pista que davalla de l carretera D-619 que surt de Catllar i puja en revolts fins el coll. El camí una mica relliscós, però sense problemes, sens ha fet agradable sota els núvols negres. No sé que haguéssim pensat a l'hora del sol.

L'endemà ens dirigim cap a Serdinyà. Cal aparcar a la carretera en un pàrquing senyalitzat i gratuït que de seguida s'omple. Al costa mateix surt un camí en forta pendent que passa al començament per camps ben rossos i que fa preveure que la costa serà dura, per la pujada i per la calor que ja fa a quarts de deu del matí. Es va agafant alçada ràpidament i de seguit veu Serdinyà als peus i un vast territori muntanyós dominat pel Canigó. En un replà d'aquesta pujada, la vista s'eixample i s'arriba a Marinyans, una antiga població del municipi de Serdinyà. Juntament amb Serdinyà, Flaçà, Joncet i la Guàrdia formaven una circumscripció territorial anomenada Sajonia de Conflent. Fou fundada com a seu d'una pabordia de canonges agustins i va estar supeditada al priorat de Santa Maria de Serrabona. 

El 1260 ja s'esmenta el monestir de Sancte Marie de Marinanis. La prosperitat de la comunitat religiosa es fa palesa en la qualitat de la seva construcció i en la riquesa del mobiliari que incloïa peces de gran valor artístic. Lamentablement, l'església ja es trobava en estat ruïnós a finals del segle XIX i va ser enderrocada el 1895, tot i que es conserva encara l'absis.Les peces més valuoses van ser traslladares a Serdinyà. El retaule gòtic considerat el més antic del Departament dels Pirineus Orientals és una mostra de l'alt nivell artístic assolit pels artesans de la regió. Entre els objectes de valor destaca la talla del Crist de Marinyans o Majestat de Serdinyà. obra d'art romànic d'alt interès. Per suposat tot això no es troba al terreny. 

Acabem de travessar l'esplanada per una pista d'herbes altes i anem a aixoplugar-nos del sol sota un mateix arbre que ens procura un xic d'ombra a tots. En aquestes èpoques cal anar ben proveït d'aigua i barrets al cap ja que en aquest primer tram de l'excursió les ombres són escasses.

El paisatge val molt la pena, però el sol ens escalfa i esclafa de valent, i no ens ho deixa gaudir del tot. Decidim no fer la pujada per un corriol pel que veuríem vistes de més amunt: cal ser prudents i que el cap no se'ns escalfi més del suportable. Per tant, anem seguint la pista amunt amb una temperatura aclaparadora, en un paisatge grandiós, observats sempre pel Canigó que no ens deixa de petja.

Aviat la pista esdevé un corriol que baixa entre l'herbei fins a trobar un petit rec que ens serveix per mullar-nos cara, polses, cap i cabells. Passats a l'altre vessant ens fan ombre els matolls i alzines i ens acompanyen les cigales amb el seu cantar de refregament d'ales. La pujada no és que sigui complicada, però la calor que puja del terra la fa pesada i ens obliga a anar parant i xarrupant aigua.

El corriol desemboca en una pista que va cap al poble de Flaçà o Flassa (en francès). El poble a la dreta i l'església de Sant Marcel a l'esquerra, solitària entre alzines. Es tracta d'un vilatge que té els seus orígens en la colonització romana del territori. L'església de Sant Marcel d'estil romànic del segle XI és un edifici protegit. cada any, el diumenge de Pasqua s'hi celebra un aplec.

L'ombra dels arbres que l'envolten ens serveix per descansar i desfer-nos una mica de la calorada, una mica, però; només una mica. Un cop recuperats fem el descens per la pista que baixa en revolts continuats. Ni una mica d'aire, ni una mica d'ombra. El sol ho acapara tot. Les ampolles d'aigua van quedant buides amb la única avantatge que pesen menys. El cap sota les gorres, les cames pesen, el cor vol dir prou. Llàstima de dies i, tot i que no ens agrada caminar sota la pluja, ara la desitgem a cor que vols. Quan s'arriba a baix, encara queda travessar el poble sobre l'asfalt per anar fins als cotxes.

S'imposa una entrada en un d'aquests supernarchés carregats de cerveses fresques que ens bevem amb delit només sortir per la porta.

El darrer poble que fem, l'endemà al matí, amb un sol una mica més permissiu és el poble d'En. Tots anem cap a Nyer. Els més agosarats encara tenen forces per pujar fins a En. Els altres faran una sortida cultural motoritzats i amb l'aire condicionat dels cotxes. 

La major part del terme forma part del Parc Natural Regional del Pirineu Català. Un terme regat per les aigües de la Tet, el Torrent de Carançà i la Ribera de Mentet. El poble és en un lleuger coster amb l'església romànica de Sant Jaume i el castell de Nyer en el punt més alt. La major part del territori de Nyer fou governat pels Comtes de Cerdanya i, posteriorment, pels reis catalanoaragonesos i mallorquins, fins que passà al senyor de Banyuls dels Aspres i de Montferrer.

És interessant llegir a la Viquipèdia tota l'explicació sobre l'orografia del terreny i la seva història.

Nosaltres agafem una pista que va pujant suaument amb l'esperança que avui tinguem una rebaixa de la calor, una mica més d'ombra i cap incident en les cames. Poc probable tot plegat, però l'esperança és l'últim que es perd.

Avui tenim el Canigó darrere i la serralada de Marinyans i Flaçà al davant, ja invadida per un bol sol, amb el sòl ben cremat. 

Sense gaires dificultats i alguna paradeta per fer aigua arribem a En, una esglesiona al marge del cingle,dominant la vall dels nyerros. Aquí dalt s'hi està bé, passa una mica d'aire i el panorama s'obre cap a la vall del davant. Quina història aquestes muntanyes! Quines històries els Pirineus! Quines lluites pel territori! com totes les lluites que encara perduren avui en dia. Que en som de complicats els humans! Quan ets aquí i en d'altres llocs, damunt les muntanyes que perduren i et sents tan petita no t'acabes d'explicar el perquè d'aquesta necessitat de conquerir-ho tot.

Després de descansar una estona, iniciem la baixada per un corriol una mica embardissat que travessa l'antic pobles de En en runes. Ara sí que tenim ombre i l'escalfor de terra que puja, però res a veure amb ahir. Cal anar baixant parant esment en les relliscades i les pedres soltes, però és agradable veure que això sí que ho podem fer de bon grat. Arribats altra vegada a Nyer ens rep una font d'aigua fresca que polses i boques seques agraïm. Omplim cantimplores i deixem que cadascú dini on vulgui, que n'hi ha que volen tornar a provar sort als Banys de Vernet, n'hi ha que prefereixen un arbre amb ombre i n'hi ha que anem a fer unes ostres de Leucate amb un vinet blanc que ho cura tot.

A la tarda tenim la trobada amb el Joan Lluís Lluís autor del Navegant i cal estar en forma.