 |
| 1954 La Conreria |
Bé, em vaig fent gran!
66 és un número una mica rodó i caragolat que es fa simpàtic quan el veus. És aquell número que ja està de ple a la seixantena. Ara ja necessito l'altra mà per comptar, premonició del que vindrà quan s'acabin els dits.
Un
diumenge, a les quatre de la matinada, treia el cap en aquesta
mateixa ciutat de la que no m'he mogut. Hi he anat a col·legi, hi he
treballat i hi estic fent el confinament. Possiblement, acabaré els
meus passos una mica més amunt d'on sóc ara, però al mateix carrer
d'en Prim. |
| 1955 |
És
estranya una vida.
Aprofitant
l'ocasió, m'he dedicat a revisar algunes fotos i podria dir que no
em reconec a mi mateixa. No tant pel físic,
que sí que les faccions són semblants, però pel mateix moment de
la foto: què
pensava, què havia fet abans del clic de la màquina de fotos, què
devia fer després? Recordo els llocs, recordo les vivències, en
general, però, si em miro la meva cara, si em fixo en els ulls
esperant que parlin, veig una nena que ara ja no és de carn i ossos;
és algú plasmat al paper o a l'ordinador. Me la miro: hola, Núria,
què se n'ha fet de tu?
 |
| 1956 La Moral |
 |
| 1957 |
Sí, ja sé, ara som el
que hem acumulat tota la vida; aquella nena que anava creixent es va
transformar en dona i acumula en ella mateixa, en la persona que sóc
ara, totes les nenes, tots els pensaments, totes les circumstàncies
que s'han anat vivint. Però, on és el límit entre l'ara i el
passat? Si la imatge cobrés vida en aquest moment, jo de gran com a
espectadora, què faria aquella nena? Estaria astorada o em
reconeixeria, es reconeixeria en mi?
Altres persones que
m'han acompanyat en algun moment ja no hi són, què els fa diferents
en la no-existència amb aquella criatura que tampoc puc trobar?
 |
| 1958 |
De tota aquella gent
conservo encara el meu germà i quan el veig petit m'agafa una
espècie de tendresa. Voltant tots dos agafats de la mà, jugant a
indis, o indius com dèiem abans, una confraternitat que ha perdurat
amb el temps.
 |
| 1959 Núria |
I quan reviso els meus
ascendents, perquè de descendents no en tinc, intento furgar en les
seves vides perquè a mi m'han quedat lluny; algunes conegudes,
algunes ignorades, algunes amb alguna facècia plasmada als llibres
d'història; algunes anodines, d'altres que m'hauria agradat molt
conèixer. Algunes que vaig conèixer poc, algunes enyorades durant
molts anys. Ni tan sols la vida del meu pare he arribat a saber. I em
sap greu. Greu que tot quedi en un no-res, una passada ràpida per la
terra, una molècula a l'univers. I no, no estic deprimida, ni
trista; a voltes melancòlica, a voltes alegre, com tothom.
 |
| 1960 Montgrony |
Però em sap greu.
Ara que la pantalla ens
retorna els records, els busco al meu cervell i n'hi ha que no els
trobo. I en canvi, hi ha fotografies que en recordo el moment, amb
tot el que comporta, com si l'hagués guardat per sempre més, com si
me la fessin ara.
És estrany viure.
Doncs, avui, me n'adono
que ja he viscut seixanta-sis anys amb els seus dies, amb els seus
plors i els seus riures, amb els seus desitjos i les seves
il·lusions, amb les seves decepcions i les seves esperances, amb els
seus errors i els seus encerts.
 |
| 1961 Montserrat |
I sóc jo.
I hi ha quasi de tot en
una vida: anècdotes, coneixements, treball, amistats, activitats i
descans, aficions i obligacions, amors i estimacions; també com
tothom.
 |
| 1962 La Conreria |
Suposo que, les
persones que van viure abans de les fotografies, no devien passar
aquests tràngols ni aquests descobriments que fem mirant el passat,
perquè la fotografia és un moment únic del passat, mai del present
i menys encara del futur. Sí que hi havia gent que ha quedat "per
a la posteritat", aquells que es podien permetre una pintura
feta per un artista conegut o no. Però la resta de la gent, vivia el
present amb les seves necessitats, no crec ni que pensessin gaire en
un futur en els termes en què el pensem avui.
 |
| 1963 Esterri d'Àneu |
I crec que la gent del
demà, estarà tan farta de veure imatges i fotos que ja no els
donarà cap valor. Ara, no guardem un moment pel que significa, pel
valor de recordança, o d'emotivitat o de satisfacció; ara fem fotografies per "ensenyar" què fem, sobretot que
fem moltes coses i les fem públiques i les enviem a tot arreu i com
més persones les rebin millor, perquè cadascú s'ha cregut que és
el centre de l'univers. Què diran els descendents de molta gent
d'aquesta quan es trobin amb cabassos de fotografies. Sí, és
veritat, tal com les fem, les esborrem. Un cop els hem donat
publicitat les traiem de circulació i no les guardem. És com allò
de la informació: com més informats ens creiem, menys informats
estem.
 |
| 1964 Sant Miquel del Fai |
 |
| 1965 Colònies als Oms |
He pensat tot això
mirant les fotos i he arribat a fer el que fa la majoria de persones,
crec, i que jo no havia fet gaire: n'he escanejat algunes de les que
surto "jo". Com si jo no portés aquestes imatges en els
meus gens i les necessités per creure'm i reviure'm jo mateixa. Com
si mirar el paper fos la certesa de l'existència. Sí que em val per
familiars que he conegut poc, que ara serien molt grans i jo associo els anys que tindrien amb la imatge de jove que en conservo. Una mica trastocat això, però perfectament lògic; ara, mirar-me a mi als meus seixanta-sis, o als seixanta o cinquanta anys enrere potser encara és de
més boig.
 |
| 1966 Sant Jaume |
 |
| 1967 Tuixén |
està malament. I sé que continuaré mirant fotos i mirant-me a les fotos fins que els anys em privin de reconèixer-me. Em miraré amb tendresa, amb la sensació d'alguna cosa perduda i d'alguna cosa guanyada, d'un temps acabat i d'una continuïtat present coneguda per arribar a un futur desconegut.
Però, avui, celebraré
aquests dos sisos que fan tant de goig, que són tan rodons, amb una
cua per amunt (encara no cap avall!). Sortiré a passejar per la
Rambla tot i que encara no podré fer un vermut, ni ballar sardanes.
Em miraré el mar i la muntanya. Obriré l'ampolla de
xampany per tot el passat i tot el present i tot el futur que hi hagi
al davant i les bombolles em faran pessigolles com quan ets petita i
rius. Intentaré bufar el 66,
però no us penseu, eh!, són dues espelmes amb la rodoneta i la cua cap
amunt; crec que podré!
 |
| 1968 Festa del Badiu, Can Solei |
 |
| 1969 Aigües Tortes |
Potser fins i tot em
faig una fotografia de mòbil, però no crec que la passi a ningú; quan es faci fosc pujaré al terrat a veure si hi
ha estels i li donaré la bona nit a la lluna, amb un somriure
esperançat per demà. I cantaré, fluixet, fluixet, una cançó de bona nit, com aquella que fa tants anys que canto sota els estels: "l'estel és el meu company, quan la nit és ben serena..."
