Vilas del Turbón

Las Vilas del Turbón és un "poble" situat a la Vall de Lierp que depèn del municipi de Torre la Ribera, al pre-Pirineu d'Osca, sota el mugró rocòs del Turbón de 2.492m sobre el nivell del mar. Compost per quatre cases, una planta embotelladora d'Aigua Vilas del Turbón i un balneari a redós del Turbón on es poden fer cures de reumatisme i tractaments d'àcid úric, càlculs renals i vesiculars i insuficiència hepàtica, amb programes adients a insuficiències respiratòries, circulatòries, de relaxament i de bellesa.

El funcionament del balneari destaca per l'amabilitat i acollida del personal, tant del balneari en si com de l'hotel, per la bona cuina i per l'entorn que convida al relax, a la pau i la tranquil·litat que no es troba a les àrees superpoblades que tenim als voltants de Barcelona.

Si feu el tractament a primera hora del matí teniu temps, la resta del dia, per a fer d'altres activitats: contractar tractaments personalitzats, anar a gimnàstica, fer caminades o passejades a peu pels voltants i anar a llocs interessants turístics i històrics amb cotxe.

Això és el que hem fet les tres noies que hem passat uns dies de relax amb el programa de l'IMSERSO.

El paisatge és escarpat, sec, però amb llocs molts interessants tot i l'esforç que s'ha de fer els últims dies d'agost sota una temperatura encara una mica asfixiant. Tot i que ha descarregat alguna tempesta de trons i llamps, l'escalfor a l'hora del sol s'ha deixat sentir i això ha fet que siguem força prudents a l'hora d'encetar i trescar per  camins en aquestes contrades. Per això, no ens hem atrevit a fer els mil metres de desnivell fins al cim del Turbón ni a resseguir camins més enllà de les dues hores de caminada.

Tot i així, hem pogut sortir cada dia. Des de Las Vilas fins l'ermita de San Antonio amb una vista que arriba a albirar fins al Montsec d'Ares, el Montsec de Rubiés i el Montsec d'Aragó, entre boixos i argelagues. Seguir el camí poc fressat del Barranco de Las Vilas, amb el tema que l'últim tram queda confús i s'ha de tirar pel dret fins la cases de pagès entremig de la cridòria dels gossos, ben mansos per altra banda. Fer un tros de carretera i després agafar un caminoi que, entre pins i alzines, ens porta a Pueyo i Serrate, dos llogarrets ens els que destaca l'església romànica de Santa Maria de Serrate, una joia d'aquests paratges que ens sap molt de greu no poder visitar per dins.

Fer un tram del camí que porta cap a Abella o a fer la volta sencera del Turbón, i superar uns marges de pedra seca, amb uns prats verds i uns pins que ens diuen que s'hi fan bolets. Construccions i cabanes de pedra seca ens parlen de la vida ramadera dels vorals d'aquest mont pedregós que s'aixeca com un sentinella sobre la zona.

Anar fins a Torre de Ribera i seguir una pista fins al poble abandonat de les Casas de Sant Aventín, amb l'església de Sant Aventín colgada entre heures i l'església de San Edmón i Senén, amb el campanar derruït i l'interior ple de fustes i bigues caigudes, en un tros de vall oberta als quatre vents. 

Baixar des de Las Vilas a l'agregat de Brallans, amb la majoria de cases conservades però buides, on encara podem veure l'arquitectura típica de la zona, portalades i pallers, en un paratge tranquil, on l'últim habitant ens ofereix una conversa mentre els gossos, aclaparats per la calor, ens ensumen i unes poques cabres reposen a l'era.

Si es vol anar més lluny, el cotxe ens permet arribar fins a Benasque que ha esdevingut, ja, un poble turístic. Temps era temps, era un lloc muntanyenc, on els excursionistes de la Vall de la Maladeta, la Vall d'Estós i de Los Llanos de l'Hospital, hi arribaven per fer les últimes compres i l'últim repòs abans d'endinsar-se per les muntanyes del Pirineu Aragonès. Ara és gran, amb famílies que passegen o prenen algun refresc a les taules dels bars, on es poden comprar records com formatge, mel i llonganissa, i marxar-ne sense haver fet cap cim. Des d'aquí ens podem apropar a Cerler, les pistes d'esquí curulles d'apartaments. Qui ho ha vist i ho veu no se'n sap avenir, però els temps són els temps i els anys passen.

La història està molt ben representada a Roda de Isávena. Poble que sobta per la riquesa arquitectònica de la seva catedral romànica, antiga seu del bisbat Roda-Barbastre entre el 887 i 1149, altres temps lloc de peregrinatge. Val la pena fer-hi una visita i admirar la cripta i el claustre i fer-hi una passejada tranquil·la admirant les columnes, la portalada, l'orgue, el retaule, les pintures i el sarcòfag del bisbe San Ramon de Roda i la urna de San Valeri, bisbe de Saragossa.

Cal arribar-se fins al Monestir d'Obarra, restaurat i obert al públic, sota la serralada de Sis, dins el municipi de Beranuy. Construït al segle XI a la riba del riu Isávena, s'hi accedeix per un pont romànic. La protecció de les baroníes  dels Espés i els Mur de Pallars van aconseguir el seu esplendor entre els segles XIII i XVI, però el restabliment del bisbat de Barbastre al 1571 significà la desaparició del priorat i el començament d'una decadència que s'allargà fins el 1872 quan les voltes de l'església es van enfonsar.

Es pot passejar per les poblacions de Campo, Graus, Ainsa o Bonansa, properes al balneari. A Campo descobrirem l'arquitectura d'un poble de carrers blancs i plantes gemades a les portes i finestres de les cases; Graus ens ofereix una visita al Santuari de la Virgen de La Peña que domina la ciutat. A Graus ens hem trobat amb la Jornada Folklòrica i Trobada de "Gaiteros de los Pirineos" que ens han fet passar una bona tarda amb el so dels Sacs de Gemecs, les Gralles, Guitarres, acordions diatònics i d'altres instruments populars, representats per grups d'Aragó i d'altres vinguts de Galicia, Catalunya, País Valencià o Occitània i amb l'acompanyament d'un grup de danses aragoneses que han recorregut els carrers fins la plaça de l'Ajuntament.  
El poble d'Ainsa ens parla de carrers empedrats i d'un campanar altiu al que podem pujar per una estreta escala que ens duu al peu de les campanes, per sobre els teulats. Bonansa respira aires catalans, de Ribagorça aragonesa veïna amb la catalana de Pont de Suert, camí d'anada cap a la Vall d'Aran, amb cases pairals tancades però amb gent pels carrers.

Això pel que fa als pobles habitats i "grans". N'hi ha d'altres tant visitables com aquests, que ens sorprenen amb uns carrers buits i cases tancades en paratges que ens retornen a temps antics: Ballabriga, Biescas de Lierp, Aguascaldas —on predominen les granges vacunes—, Llert, enfilat en un turó.

Veieu com, a part de fer salut i restablir la respiració, la circulació i el funcionament hepàtic, una estada al balneari de Vilas del Turbón és del tot aprofitable i els deu dies que hi hem passat no han estat pas desaprofitats i més si també tenim en compte les activitats de lleure que s'hi poden fer per les nits ja sigui organitzades per l'animadora —ball, karaoke, la plena— com les que permeten les converses amb les noves amistats o el joc de taula que ens faci rumiar. A banda d'observar com la lluna plena treu el cap per un cantó i es pon per l'altre.

Al marxar de l'estada, encara es pot aprofitar per visitar el Monestir d'Alaó, a la població de Sopeira, a peu de la carretera que porta de Pont de Suert a Pont de Montanyana. Un lloc tan sorprenent com inesperat, agombolat entre muntanyes rocoses, al costat del riu, amb un campanar altiu, talment una torre de defensa. Tingué vida monàstica fins al 1836 quan amb la desamortització de Mendizábal, fou desocupat i abandonat tot i que ha aconseguit sobreviure com a església parroquial.

Pont de Montanyana té nom de Congost —el Congost de Mont-Rebei—, pont penjat i poble de pas per acabar la trajectòria d'uns deu dies viscuts amb companyonia i tranquil·litat.

Ara cal anar cuidant-se, no oblidar caminades ni exercicis físics, però amb mesura, refer rutines i endreçar records.

Bauma de Can Solà

Comencem el setembre i comencem el curs i les excursions amb els amics de muntanya.

Tot i la calor que encara fa, ens atrevim a fer una sortida a un lloc força desconegut per a tots nosaltres tot i ser un lloc proper. La nit passada ens ha donat un ensurt amb els llamps i trons que han descarregat a la zona de Barcelona, però avui s'ha aixecat un dia clar i net per donar-nos la possibilitat del retrobament esperat. La sortida és una matinal planera però no per això minvada d'encant i de llocs interessants. Qui ens ho havia de dir que des de la benzinera El Bruc podíem trobar una església, un poble, un pont i una bauma grandiosa.

La retrobada ha estat la dels amics que han deixat passar un estiu pel mig i que s'han d'explicar les vacances, els viatges, les sortides o les activitats fetes encara que no s'hagi marxat de casa, amb il·lusió, talment els i les alumnes ho faran la setmana vinent a totes les escoles i instituts de Catalunya.

Hem iniciat, doncs, la caminada a partir de la benzinera que hi ha a la sortida del túnel del Bruc en direcció Barcelona. Una pista primer i un caminoi després ens han permès accedir a l'església romànica de Sant Miquel de Vilaclara. Derruïda en la seva major part, conserva encara l'absis entre matolls, argelagues i esbarzers. Sant Miquel és una obra protegida com a bé cultural d'interès local. L'absis amb arcuacions llombardes separades per pilastres i una petita finestra; a l'interior i sota l'absis hi ha un cup. Era la capella d'un grup de masies situades damunt d'un turó, envoltades de bosc de pins, conegudes per Can Cuixa, actualment enderrocades i conquerides per la vegetació, en un entorn que res fa pensar en la carretera de via ràpida que enllaça El Bruc amb Igualada o Barcelona. Ja existia el 1077, quan el bescompte Udalard, senyor del Castell de la Guàrdia la cedí al monestir de Sant Cugat. El 1727 deixà d'utilitzar-se com a capella i al 1757 fou abandonada definitivament (recollit de Viquipèdia) Un balcó des d'on es domina Montserrat, amb les punxes de la zona de Can Massana; un Montserrat que encara protegeix els voltants i les passes dels vianants.

De tornada a la pista, seguim fins a trobar un pont de pedra. No un pont fet per l'home, ans un pont fet per la natura. Un gran roc erosionat per sota i pels costats, fa de pont entre una vegetació espessa de garric, bruc, heura, arítjol, galzeran i alzines. Una obra fantàstica de l'erosió que permet traspassar fins l'altra banda del camí.

Tot continuant per un corriol farcit de bolets, no pas de rovellons, arribem a la Bauma de Can Solà, una altra construcció de la natura. Una pedra enorme ens ofereix un refugi ombrívol, amb un possible rierol quan és moment de tempesta, però avui sec. El lloc ens transporta a tots, al temps de la prehistòria i ens fa venir ganes de cantar. Sota la batuta del director improvisat, recordem aquell personatge d'allà l'Etiòpia que tenia una gran barba i li deien Barbabum, Baaaaaaar-baaaaaa-bum, barbabum barbabum, barbabum...

Ens fem la foto oficial de conjunt com a homes i dones de Cromanyó i, satisfets dels cants, retornem pel mateix camí cap a El Bruc.

Uns marxen a dinar a casa, d'altres ens hi quedem de grat per acabar de completar la matinal amb un dinar molt correcte.

Nenúfars

"Les aigües del riu estan tenyides d'un matís color de safrà malaltís, i no flueixen cap al mar, sinó que palpiten per sempre sota l'ull purpuri del sol, amb un moviment tumultuós i convulsiu. Al llarg de moltes milles, a banda i banda del llacorós jaç del riu, s'estén un pàl·lid desert de gegantins nenúfars. Sospiren entre si en aquesta solitud i aixequen cap al cel els seus llargs i pàl·lids colls, mentre inclinen a un costat i un altre els seus caps sempre vius. I un rumor indistint s'aixeca d'ells, com el córrer de l'aigua subterrània. I sospiren entre si.

Llavors em vaig enfellonir i vaig maleir, amb la maledicció del silenci, el riu i els nenúfars i el vent i el boscatge i el cel i el tro i els sospirs dels nenúfars. I van quedar maleïts i van callar. I la lluna va cessar de grimpar cap al cel, i el tro va morir, i el raig no va tenir ja llum, i els núvols es van suspendre immòbils, i les aigües van baixar al seu nivell i es van estacionar, i els arbres van deixar de balancejar-se, i els nenúfars ja no van sospirar i no es va sentir més el murmuri que naixia d'ells, ni la menor ombra de so en tot el vast desert il·limitat. I vaig mirar els caràcters de la roca, i havien canviat; i els caràcters deien: SILENCI."

 Del Conte: Silenci, d'Edgar Allan Poe

Marcòlic

MARCÒLIC (Lilium pyrenaicum)

Montardo, Vall d’Aran 2017

En plena promoció del ‘Sayonara Sushi’ em vaig creuar a Catalunya Ràdio amb un bon amic, n’Adrià Bas. Duia una caixa. En broma li vaig demanar si ell també estava promocionant un llibre, i em va respondre que, de fet, sí, tot i que no era seu, sinó d’una amiga, la Marina Martori. Va obrir la caixa i dins hi va aparèixer una dona nua, mig enterrada sota la sorra. Semblava morta, i no se li veien les mans. El blanc del títol, ‘Dones salvatges’, destacava sobre la sorra negra, i dues taques de color violeta servien de llençol per acollir respectivament el nom l’autora i l’editorial (Marcòlic), completant així aquell complex quadrat femení format per: una foto, una autora, un títol i un color. Tot plegat inquietant, i a la vegada seductor.

Dones salvatges, Marina Martori       Editorial Marcòlic

Espot i Sant Maurici

He tornat a Espot. En tenia ganes. Volia tornar a veure el poble i pujar a Sant Maurici ja que no hi havia anat des de fa molts anys. Hi havíem passat un parell d'estius a Espot. Un a l'hotel Roya i l'altra al càmping de l'entrada, on m'he tornat a allotjar aquest any. No he notat que hagi canviat gaire el poble. Unes cases més i d'altres de menys; he vist l'Hotel Sant Maurici derruït, però encara es conserva igual per fora el Roya i el Saurat on estiuejava la Montserrat Simó, enamorada d'Espot. Fa anys es va morir i la seva mort em va colpir durant molt de temps i encara ara la recordo: era amiga de la mama i vivia sola al carrer Pietat  on la van trobar morta estesa a terra, anant a obrir o a cercar ajuda cap a la porta del carrer. Era una dona emprenedora, alegra i amant de la muntanya tot i que no era pas excursionista.

Al càmping s'hi estava bé tot i que semblava que l'estrangera era jo: he estat formant part d'una colònia de tendes i cotxes holandesos, amb nens i nenes rossos que jugaven al riu i anaven a la piscina (no recordo pas que hi fos abans). A Espot hi vam ser l'any 81, al càmping, on es va morir la Xispa, una gossa fidel i nerviosa, que li agradava córrer i ensumar-ho tot i va ensopegar amb un gripau que la va queixalar: el verí de la pell li va penetrar al cos. Ens la vam endur cap a casa, a la falda de la mama, jo conduint, les dues plorant tot el camí. La vam enterrar sota un roser del carrer Anton Romeu. No recordo si havia tornat a Espot des de llavors. En fa una pila d'anys!

He pujat amb el jeep oficial fins a l'Estany de Ratera, on fa més de 35 anys que hi havíem pujat a peu i m'he donat el gust de baixat caminant fins a Espot, encara que la senyora que ven bitllets de jeep no ho entenia que em deixés perdre la baixada amb el "taxi", si d'altra gent ho feia!; em deu haver vist massa xacrosa, ja!

He gaudit del camí de baixada tot i la xafogor que cada vegada es fa més forta a mesura que vas descendint. Aigua, cascades i flors i moltes papallones i literalment quatre poca pena caminant.

He pujat (també amb jeep!) fins els llacs d'Amitges i he visitat el Refugi del CEC. Baixada a peu fins a Sant Maurici i, avui sí, el jeep de tornada.

He remuntat amb jeep fins l'Estany Negre i el Refugi Josep M. Blanch i he baixat amb jeep tot el trajecte. He fet, doncs, totes les combinacions possibles de jeep!

El paisatge és grandiós, els dies assolellats i l'atmosfera neta. A mida que puges, menys gent, a Sant Maurici un formiguer. Dinar de motxilla al Refugi Ernest Mallafré, amb els peus al riu i l'esquena repenjada al pollancre.

He tornat a admirar aquests paratges, ben conservats gràcies al Parc Natural i al respecte de la gent. De fet, tenim llocs ben bonics per veure i viure i penses que, de vegades, no cal anar gaire lluny per passar uns dies de pau i tranquil·litat.

També m'he mogut per Super Espot, les pistes d'esquí tancades a l'estiu i on es poden recórrer camins planers, que no tot s'acaba pujant als cims; agraeixes el poder llegir i estirar-te a l'herba i badar i mirar el cel i anar caminant sense cap objectiu, només per plaer i per gust i amb comunió amb la natura.

I he fet, anada i tornada, el camí "del tubo". En dèiem l camí "del tubo" i de fet, per sota el camí hi passa el tub de conducció de l'aigua, fins a un punt final que el veus baixar cap a la carretera que va de Sort a Esterri. Recordo que agafàvem el berenar i hi passejàvem, varies tardes d'estiu quan el sol ja va cap a la posta. No creieu que és poca cosa: té una mica més de quatre quilòmetres d'anada i tants d'altres de tornada. Està ben conservat, fins i tot hi han fet una petita explicació del que han significat, al Pirineu català, la construcció de les hidroelèctriques a finals del XIX i començaments del XX i de la xarxa de tubs que foraden les nostres muntanyes, fins i tot per sota Els Encantats! És agradable passejar-hi encara que hagis de compartir les passes amb les pedalades.

Encara he tingut temps d'arribar-me a la fira de formatges d'Escaló, un petit poble de carretera al que no havia entrar mai i l'he trobat preciós i cuidat. Escaló guarda un tresor als seus voltants. Si travesseu la carretera i el riu podeu seguir uns tres quilòmetres fins al monestir derruït de Sant Pere de Burgal. Silenciós ens parla d'altres temps on va viure-hi una comunitat important de monjos; el pas del temps l'ha conservat prou i encara s'alça majestuós en aquesta muntanya pedregosa. A través del vidre, brut per les inclemències del temps, es pot admirar la còpia de les pintures que conformen el seu absis; les originals estan exposades al MNAC. No sé si heu llegit Jo confesso de Jaume Cabré; allà en copsareu l'encant. A mi em va encuriosir, ja que no ho coneixia i al Jaume Cabré l'enamora el lloc. És la segona vegada que hi he anat i puc dir que s'hi pot reflexionar i escriure en pau.

Amb la màquina al coll, m'he afartat de flors, de papallones, de cims i d'estanys en uns paisatges idíl·lics. I m'he emportat la frescor cap a casa.

Vaig començar l'estiu a la Vall occitana d'Ustou, pràcticament per darrere d'aquestes muntanyes i l'acabo a la Vall de Sant Maurici, en terres catalanes. I amb la retrobada de les dues vessants del Pirineu al Port de Salau, començo a pensar ja en l'estiu vinent.

Festa Major de Gràcia

BONA FESTA MAJOR Gràcia. Ha estat un plaer passejar pels teus carrers i places!!!!!!