29 de maig 2010

LA CARMEN


  • Hola!, Bon dia. Passo? Fa estona que m’espero aquí fora. Li he dit a aquella nena...M’ha dit que m’esperés, però com que veig que no em diuen res....
  • Esperis, un moment, no veu que em truquen. Be haig d’atendre a tothom!
  • Si, si, ja m’espero. Puc seure aquí? S’hem carreguen tant les cames!
  • Si, dona, segui, segui; d’aquí un momentet estaré per vostè. Digui!, digui!. No, no! Ara no pot ser. Ja l’avisaré quan hagi de venir a signar; és clar, dona, que ha de signar. Com vol que li donin, si no...Apa!, apa! que tinc feina. Torni a trucar demà. A veure, i vostè que vol?.
  • Doncs, miri, m’han dit que si venia potser em podrien ajudar. Acabem d’arribar. Tinc quatre fills, jo, i el meu home sense feina; estem a casa la meva cunyada, estaria bé un piset que....
  • Però a veure, que es pensa que sóc la beneficència, jo.
  • No, no. Els de l’Ajuntament m’han dit que vingués. Oh!, no es cregui, m’han fet anar per varios llocs ja. Que si haig de portar els nens a escola, que si haig de fer papers, que si ens hem d’emprad, d’empa...
  • D’empadronar, se'n diu em-pa-dro-nar. Estem llestos!, ara resulta que aquells m’envien la clientela a mi.
  • Doncs, com li deia. Com ho puc arreglar jo, tot això
  • A veure, anem per pams. On s’estan vostès?
  • Ja li he dit, a casa la meva cunyada. Els quatre fills, jo i l’home; és clar que també hi ha el cosí, la cunyada i el seu home i els seus cinc nois. El pis no dóna per gaire més. De moment, amb els sacs a terra...
  • A ca la cunyada, a ca la cunyada. Com ho sé jo on és ca la cunyada?
  • A veure, em sembla que m’ho ha apuntat en un paper. On l’he ficat
  • De totes maneres, no es preocupi. Això no és ni una agència de col·locació ni una immobiliària
  • No, no, ja ho sé – diu la Carmen, buscant el paper. Vostè és l’assistenta
  • Treballadora, se'n diu treballadora social
  • Si. Això. Ara, miri, aquí està. Carrer Córdoba, 173, bloque 6, 6è, 2na.
  • Vaja. Doncs no, no és aquí
  • Què? Ja ho sé que no és aquí. Això és casa la meva cunyada, la Paqui.
  • No, el que li dic és que aquest carrer no ens correspon. Això és el barri del Gorg, i el carrer Córdoba pertany al barri del Sot
  • I què vol dir?
  • Doncs que ha d’anar a l’UBASP del barri del Sot. Ai, perdó, que ara se'n diu el SSAP
  • A on? A l’U...què, .... SSAC, què?!
  • A l’UBASP, a “la assistenta” de l’altre barri. I miri, perquè em fa pena...També ha d’anar a la Inspecció a demanar la matricula pels nens, i al LIC per si no entenen massa bé la nostra llengua, i si n’hi ha algun de molt petit, potser que consulti al CDIAP. I a l’escola ja la informaran dels seus serveis, perquè potser necessitaran EE o EAP,...al Sot ja li explicaran tot.


    RRRRRRRRIIIIINNNNGGGGGG
  • Digui!, digui!, Si, si, digui, digui. Ah! Ets tu Marga!. Quin matí, noia, Digues, digues! Sí, si, i tant, i tant!
La Carmen, amb el paper a la mà, no sap massa què passa. Pensa que al poble estaven millor. Aquesta gent d’aquí no saben ni parlar. Gira cua i marxa. Portarà la canalla a fira, segur que aprenen a ser gent de bé!.

Mal d'escola (III)

A rel del treball sobre els alumnes amb problemàtica de conducta, suggereixo algunes consideracions amb els alumnes de secundària que tenen a veure amb uns canvis necessaris dins dels centres:
Organització horària. De manera que es permeti un espai de “temps” entre una activitat i una altra, entre una matèria i una altra. Un anar-s'hi posant. Un passar d'activitat amb comprensivitat del que s'haurà de fer i poder preparar l'atenció i l'escolta
Currículum flexible i adaptat als requeriments d'avui en dia
Espais per a tallers, recuperació de crèdits variables i UAC. Recuperació de l'aprenentatge d'oficis que existia en alguns centres de Secundària ja fa uns quants anys (a Badalona hi havia 2 centres). Pel que va semblar llavors, era excloent i per això es van perdre. Jo crec que, en general, les UEC ho són més d'excloents. Tot allò que el noi o noia puguin fer al centre compartint amb els seus iguals i en grups heterogenis és més inclusiu. S'han perdut també les UAC que venia a ser una experiència semblant i ni tant sols s'ha continuat de manera sistemàtica l'organització e crèdits variables a l'ESO que permetessin altres aprenentatges, no només reforços.
Recuperació d'aportacions i experiències que han suposat en el seu moment un avanç i que cauen en l'oblit pel fet que sempre hem “d'inventar” sortides noves sense avaluar ni considerar les que han donat fruits: Autogestió educativa. Aprenentatge cooperatiu i tutoria individualitzada donant espais i temps sense presses, tutoria compartida.
Canvi d'actituds: treballar l'autoestima i l'autoconfiança de l'alumnat, però també la del professorat que per por, inseguretats o creences delega en altres professionals qualsevol actuació o intervenció amb els nois i noies i “s'enroca” en la seva matèria. Cal un bon assessorament que li crei aquesta confiança en ell mateix més que culpabilitzar sempre a l'alumne o buscar les sol·lucions màgiques fora del centre. Retornar els valors de la curiositat, el pensament obert a cultures i maneres de fer diferents i el respecte per la pròpia realitat, tenir una mirada a l'entorn, al teu voltant i intentar escoltar i comprendre. Reconèixer l'altra no vol dir renunciar a un mateix.
Transformar els centres “centrats en el saber” o “centrats en el professorat” en centres “centrats en els alumnes” . Ajudar a aprendre a conèixer facilitant mitjans, ajudar a aprendre a fer per a que l'aprenentatge sigui significatiu a cada situació en la que es pugui trobar la persona, ajudar a aprendre a ser i valorar les pròpies possibilitats aportacions i característiques dins la diversitat, ajudar a aprendre a conviure i relacionar-se amb els altres i amb l'entorn.

24 de maig 2010

56 !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Bé, ja n'he fet un mes. Sense comentaris!!
En aquestes fotos en tenia 3, només n'han passat 53! De fet no són res. Són la meva mare, el meu pare i el meu germà. Ara ja hem crescut una miqueta. I això era el badiu de casa els avis al carrer de'n Prim, pràcticament davant d'on visc ara. O sigui, que no han canviat tantes coses: jo encara hi sóc!
Gràcies a tots i totes els que heu pensat en mi avui!

23 de maig 2010

Poble que canta: Sabadell


Avui ha tocat fer "escamot" a Sabadell per preparar la consulta del dia 30. Com que hi tinc molts records bons, a Sabadell hi he anat. S'ha fet una volta pel Mercat del Centre i el Mercat de Merinals amb el Mercadillo al voltant. Hem tingut aplaudiments i molta voluntat. Et trobes gent de tot: des dels que t'escolten, als que et pregunten i comenten fins als que no volen sentir-ne ni parlar com un senyor que anava totalment vestit de Barça i vota el PP i el conductor de l'autobús de la línea 7, ja de tornada, que ens ha dit que com que era un servei públic tothom estava molest (hi havia 3 persones) i ens ha "prohibit" cantar. Res, ha servit per recordar altres temps! S'ha cantat la Cançó de la Barca, Els Segadors, El Cant del poble i L'estaca que ni en Llach l'ha cantat tantes vegades!!
Esperem que la consulta es faci amb civisme i tothom hi pugui participar segons les seves creences, valors i desitjos de futur. Molts ànims als de Sabadell.
Mentre espero l'oportunitat de votar a Badalona, puc col·laborar d'aquesta manera. Si necessiteu una coral per animar les consultes ja ho sabeu!

21 de maig 2010

Estat Sobirà ja

A l'Avui d'Avui hi ha tres articles que m'han semblat molt interessants i que us convido a llegir: Manifest El dilema espanyol, signat per diferents periodistes i intel·lectuals; Lliçons d'un Manifest de Patricia Gabancho referit al Manifest sobre la Sobirania presentat, entre d'altres, per Heribert Barrera i l'entrevista feta a Jaume Sobrequés sobre el tema: Catalunya-Espanya: final de Trajecte?, 
Em semblen un reflex de les opinions que pot tenir molta gent en aquests moments i un desig que sigui un desig que es pugui fer realitat en un temps proper. La utopia s'ha de cercar i s'ha de lluitar per ella i potser ja és el moment de deixar les mitges paraules, les frases i fets encoberts, de donar voltes i voltes al mateix tema i, reprenent el matreix discurs dels socialistes en la darrera campanya, més fets i menys paraules.
Jo veig possible la independència i m'adhereixo a la Conferència nacional del Sobiranisme
Gràcies a tots per la lucidesa!

A rel d'un problema de conducta a Badalona

Els Trastorns de Conducta són un tema d'actualitat als centres, al carrer. Les demandes més sovintejades cap a l'assessorament de l'EAP giren al voltant del tema: no preocupen tant les dificultats d'aprenentatges, ni tant sols les discapacitats a no ser que vagin acompanyades d'una problemàtica conductual, però tot i així, en aquests casos, l'explicació és el síndrome i un cop diagnosticat el síndrome i feta la corresponent “demanda” de medicació, sembla que els professionals quedem més descansats, tot té una explicació fora del context escolar, és el nen que té una “malaltia” que “comporta” i per tal, no cal aprofundir en buscar estratègies diferents d'organització, d'adaptació de currículum, de metodologies d'aula, d'auto formació,... cal que la família faci i el nen/noi es posin en tractament: són ells els que han de solucionar el problema.

Cal fer un esforç de comprensió, d'entendre les conductes com a producte i conseqüència que “alguna cosa passa”, com una expressió d'un malestar; cada conducta té la seva funció. Cal entendre el per què de la conducta, quins beneficis persegueix per a qui la fa i quins mecanismes es posen en marxa en el pensament. Aquests alumnes tenen necessitat de ser escoltats, de posseir un marge de confiança dels adults, de que se'ls consideri com a protagonistes positius del seu propi desenvolupament a través del diàleg, de la conversa i de l'acompanyament guiat pels professionals i les seves famílies.

És evident que la formació del professorat i la incorporació de psicopedagogs en el centre facilita la identificació dels trastorns de conducta i dels alumnes pertorbadors. Per altra banda, la inclusió escolar és la clau per poder atendre en igualtat de condicions tots els alumnes, però cal una aposta decidida per a portar-ho a terme i dotar als centres de recursos humans i de formació. En la base de tot està la nostra reflexió i la implicació de tots els docents, atrevint-nos a buscar estratègies que donin resposta al nen/a i, possiblement, generant canvis a l'aula que repercutiran en benefici de tots.

Cal també continuar incidint i prioritzant la coordinació entre tots els serveis educatius que atenen els centres (ELIC, EAP, CRP), els serveis externs ja siguin municipals o d'altra índole i els serveis i professionals de la xarxa educativa, de salut i de lleure. Cal crear i potenciar una veritable xarxa que permeti el treball coordinat entre tots: des del CSMIJ a l'Hospital de Dia, des dels serveis Socials a l'EAIA, des dels centres de suport als esplais o organismes que tiren endavant activitats extraescolars, centres de tractament i monitoratge.

En un altre escalafó, també caldria pensar en la necessària, i imprescindible, coordinació entre els diferents Departaments de la Generalitat: Educació, Salut, Benestar Social, Treball, Justícia.

Però centrant-nos en el nostre propi entorn i en la nostra funció i, parlant com a assessora psicopedagògica, emmarcaria les actuacions dins el centre partint del treball en l'acció tutorial amb els alumnes a poder realitzar per tot l'equip docent. I no tant sols dirigir les actuacions a alumnes que presenten les alteracions de conducta si no a tots els alumnes del centre donant prioritat a una tasca més preventiva. Crec que el diàleg i el compartir són la base de la convivència. Les orientacions han d'anar encaminades al desenvolupament de les habilitats socials, al coneixement d'un mateix i de l'altre i a reforçar els aspectes necessaris dels aprenentatges, base de l'èxit i de l'autoestima.
En aquest sentit, caldria incloure en aquest procés al professorat, a l'alumnat, al personal del centre i a les famílies.
Mireu-s'he la Notícia de "El Punt": Lamentable, pel que fa als adults.

08 de maig 2010

04 de maig 2010

La foto


L’acabo de trobar!!! Qui m’ho havia de dir que entremig de tants papers i tanta porqueria encara es conservi tant sencera. Un pèl rebregada, si. Ara que en aquest tros erm de terra, en aquest descampat que va ser la nostra “residència” ja no hi queda res més, ara, surt la foto. Avui dic adéu a les ones que ens van acompanyar durant tants anys. Han quedat enderrocades totes les “xaboles”, qualsevol vestigi de vida ha desaparegut; només papers, plàstics i cigarretes són el mut testimoni d’un temps passat.
Ells ja no hi són, tot i que deien que no es mourien mai d’aquí, que els haurien de treure per la força; envalentonats, innocents com a homes que eren...
Mira-te’ls! Com uns gallets sempre. Els recordo tant, els meus homes! S’havien de menjar el món i han estat engolits abans de la vellesa.
Al meu costat, l’Antonio, el més petit dels meus germans; jo sempre aferrada a la seva mà. Em donava confiança, em protegia: “ No te va a pasar na, yo estoy aquí, pa too, mi loquilla, no temas Antonia, a quien se aserque, lo voy a rajá. No nos van a echar nunca, por mis muertos!” Mireu-se’l, tant valent, sempre amb aquest posat d’orgull. Moltes tardes anàvem fins a trencar de les ones i collíem petits cargolets i petxines. Ell hi feia un foradet amb un punxó, les enfilava en un cordill i m’ho posava de collaret: “ Pa ti, mi Rosi”. D’altres tardes ens arribàvem fins la via i anàvem saltant per les pedres; quan sentíem que s’acostava el tren, l’Antonio se li posava al davant amb les cames separades i els braços a la cintura, fins a l’últim moment que feia un gran salt i donava una tombarella. Quan havia passat, s’aixecava rient i em mirava de fit a fit, i jo em recuperava de l’esglai. Fins que un dia, no es va aixecar...Tenia deu anys, acabats de fer.
Mireu! El tio Paco, sempre tant seriós, trist, molt trist des de que se li va morir la seva Carmen. Em feia una mica de basarda amb la seva barba punxant...Havia vingut del poble quan era petit i aquí de seguida es va espavilar: recollia papers, fustes, andròmines, mobles vells, tota classe d’objectes; els emmagatzemava i els venia als Encants. El recordo a les nits d’estiu, quan treia la seva cadira mig coixa fora de la barraca i es posava a mirar el mar, impassible, com si veiés la seva Andalucia natal. Sempre amb el desig de tornar; no ho va poder fer: aquella tos crònica el va acabar matant.
Darrera meu, el José, el meu germà gran. Fornit, corpulent. Jo admirava la seva força. No tenia ni un mal treball. Passava dies i nits que no el veiem. De cop apareixia sempre amb alguna cosa per a mi, la seva “chiquilla”. No el vaig conèixer gaire. Vàrem saber que l’havien agafat. També vàrem saber que un matí havia aparegut penjat a la cel·la.
I el “primo Rafa”, amb el barret que no es treia mai i aquesta mirada tant sorneguera. El “ primo Rafa” era un niu de problemes. També marxava i desapareixia. Però tornava sempre a buscar refugi amb el tio Paco. Em sembla que tota la bòfia li anava al darrera. Ell deia que tenia negocis. De tant en tant portava alguns bitllets rebregats, o una ràdio, o una guitarra. Llavors es posava a cantar i a tocar i a mi em feia ballar: “ Baila, baila, pardilla! Venga ese meneo. Lo hombre te van a acorralá”. Jo no l’entenia, però ballava i reia, amb els peus nus a la sorra. Un dia va aparèixer el seu cadàver apunyalat sota el pont del tren. Ningú no em va dir mai què havia passat; el ball es va acabar.
Al seu costat està el primo Indalecio, també amb el seu barret ample. L’Indalecio tenia una moto. Quan arribava feia un soroll esparverant. Li agradava fer cabrioles amb la moto per la platja: aixecava la roda del davant, donava tot el gas que podia i feia un esvoranc a la sorra. A mi em feia por el soroll, però m’estirava al clot que deixava la roda i des d’allí mirava el cel. L’Indalecio va tenir un accident i no va tornar. Jo vaig estar molts dies estirant-me al clot i mirant el cel: em semblava que ell em saludava amb el barret.
I aquest que està darrera l’Antonio és el meu germà Francisco. Què us puc dir del Francisco? Que l’enyoro encara. Sensible, sempre amb una paraula amable. M’agafava de les mans i m’aixecava enlaire fent-me giravoltar, o se'm posava als genolls i m’acariciava: “ Que guapa, mi alocada, que guapa, vas a tene el mundo a tus pies”
No, no he tingut el món als meus peus, tant sols la sorra de la platja. I ara que haig de marxar m’enduré amb mi els riures, els crits i les desgràcies dels meus homes allà on vagi i miraré el món encara amb aquests ulls de quan era una nena, m'estiraré als clots i miraré el cel.... Jo, la loquilla, la pardilla, la chiquilla, la “ alocada”. Rosi de tots.

Avís a la població

Avui és dels dies que he rigut de gust llegint l'article de'n Sebastià Alzamora. No té "desperdici". És bo començar el dia llegint la contraportada de l'AVUI: els seus articles, els de'n Desclot i el Villatoro i el David González reconforten i ajuden a mirar-se el món amb ulls més crítics, i si a sobre són divertits i irònics, dóna gust. Moltes gràcies a tots quatre!! Moltes vegades no puc llegir tot el diari, però em prenc l'esmorzar llegint aquesta contraportada, i si puc avançar segueixo per l'Iu Forn i en Salvador Cardús els dies que li toca. Espero que no vagin desapareixent com ha passat amb d'altres articulistes.
Poso les referències, si podeu, creieu-me, valen la pena!
Sebastià Alzamora, Avís a la població; Vicent Sanchis, Aqui, qui mana?; David González, Deixem-ho com està?; Vicenç Villatoro, Plebiscits