La foto

L’acabo de trobar!!! Qui m’ho havia de dir que entremig de tants papers i tanta porqueria encara es conservi tant sencera. Un pèl rebregada, si. Ara que en aquest tros erm de terra, en aquest descampat que va ser la nostra “residència” ja no hi queda res més, ara, surt la foto. Avui dic adéu a les ones que ens van acompanyar durant tants anys. Han quedat enderrocades totes les “xaboles”, qualsevol vestigi de vida ha desaparegut; només papers, plàstics i cigarretes són el mut testimoni d’un temps passat.

Ells ja no hi són, tot i que deien que no es mourien mai d’aquí, que els haurien de treure per la força; envalentonats, innocents com a homes que eren...

Mira-te’ls! Com uns gallets sempre. Els recordo tant, els meus homes! S’havien de menjar el món i han estat engolits abans de la vellesa.

Al meu costat, l’Antonio, el més petit dels meus germans; jo sempre aferrada a la seva mà. Em donava confiança, em protegia: “ No te va a pasar na, yo estoy aquí, pa too, mi loquilla, no temas Antonia, a quien se aserque, lo voy a rajá. No nos van a echar nunca, por mis muertos!” Mireu-se’l, tant valent, sempre amb aquest posat d’orgull. Moltes tardes anàvem fins a trencar de les ones i collíem petits cargolets i petxines. Ell hi feia un foradet amb un punxó, les enfilava en un cordill i m’ho posava de collaret: “ Pa ti, mi Rosi”. D’altres tardes ens arribàvem fins la via i anàvem saltant per les pedres; quan sentíem que s’acostava el tren, l’Antonio se li posava al davant amb les cames separades i els braços a la cintura, fins a l’últim moment que feia un gran salt i donava una tombarella. Quan havia passat, s’aixecava rient i em mirava de fit a fit, i jo em recuperava de l’esglai. Fins que un dia, no es va aixecar...Tenia deu anys, acabats de fer.

Mireu! El tio Paco, sempre tant seriós, trist, molt trist des de que se li va morir la seva Carmen. Em feia una mica de basarda amb la seva barba punxant...Havia vingut del poble quan era petit i aquí de seguida es va espavilar: recollia papers, fustes, andròmines, mobles vells, tota classe d’objectes; els emmagatzemava i els venia als Encants. El recordo a les nits d’estiu, quan treia la seva cadira mig coixa fora de la barraca i es posava a mirar el mar, impassible, com si veiés la seva Andalucia natal. Sempre amb el desig de tornar; no ho va poder fer: aquella tos crònica el va acabar matant.

Darrera meu, el José, el meu germà gran. Fornit, corpulent. Jo admirava la seva força. No tenia ni un mal treball. Passava dies i nits que no el veiem. De cop apareixia sempre amb alguna cosa per a mi, la seva “chiquilla”. No el vaig conèixer gaire. Vàrem saber que l’havien agafat. També vàrem saber que un matí havia aparegut penjat a la cel·la.

I el “primo Rafa”, amb el barret que no es treia mai i aquesta mirada tant sorneguera. El “ primo Rafa” era un niu de problemes. També marxava i desapareixia. Però tornava sempre a buscar refugi amb el tio Paco. Em sembla que tota la bòfia li anava al darrera. Ell deia que tenia negocis. De tant en tant portava alguns bitllets rebregats, o una ràdio, o una guitarra. Llavors es posava a cantar i a tocar i a mi em feia ballar: “ Baila, baila, pardilla! Venga ese meneo. Lo hombre te van a acorralá”. Jo no l’entenia, però ballava i reia, amb els peus nus a la sorra. Un dia va aparèixer el seu cadàver apunyalat sota el pont del tren. Ningú no em va dir mai què havia passat; el ball es va acabar.

Al seu costat està el primo Indalecio, també amb el seu barret ample. L’Indalecio tenia una moto. Quan arribava feia un soroll esparverant. Li agradava fer cabrioles amb la moto per la platja: aixecava la roda del davant, donava tot el gas que podia i feia un esvoranc a la sorra. A mi em feia por el soroll, però m’estirava al clot que deixava la roda i des d’allí mirava el cel. L’Indalecio va tenir un accident i no va tornar. Jo vaig estar molts dies estirant-me al clot i mirant el cel: em semblava que ell em saludava amb el barret.

I aquest que està darrera l’Antonio és el meu germà Francisco. Què us puc dir del Francisco? Que l’enyoro encara. Sensible, sempre amb una paraula amable. M’agafava de les mans i m’aixecava enlaire fent-me giravoltar, o se'm posava als genolls i m’acariciava: “ Que guapa, mi alocada, que guapa, vas a tene el mundo a tus pies”

No, no he tingut el món als meus peus, tant sols la sorra de la platja. I ara que haig de marxar m’enduré amb mi els riures, els crits i les desgràcies dels meus homes allà on vagi i miraré el món encara amb aquests ulls de quan era una nena, m'estiraré als clots i miraré el cel.... Jo, la loquilla, la pardilla, la chiquilla, la “ alocada”. Rosi de tots.