Després de la grandiositat de la glacera Angel i de camí cap al Banff
National Park, fem un itinerari de tarda pel Camí dels Cinc Llacs. Un
itinerari circular que ens farà entrar altra vegada als boscos i
recórrer en poques hores cinc llacs d'aigües transparents, color verd i
turquesa i que són un relax i una bona manera d'acabar el dia. No són
grans llacs, però la seva ubicació, el conjunt aigua-bosc i les
característiques del camí ens donen l'oportunitat de conèixer una zona
amb tot l'encant.
Hem comentat que el Canadà és, sobretot, bosc. Bosc i aigua: en els rius, en les geleres, en els llacs i en les cascades.
Les cascades d'Athabasca baixen furioses, un doll d'aigua perpetu que salta per sobre les roques, un devessall d'escuma que arriba a formar l'arc de sant Martí, un engorjat de parets estretes i estratificades per on el riu es va fent pas fins a obrir-se uns quilòmetres més avall. I si les cascades d'Athabasca vessen d'energia, les cascades de Sunwapta et deixen perplex tot seguint-les d'aprop a través d'un camí enfangat per la pluja d'aquests dies que va baixant fins a cinc cascades progressives resguardades pel avets i els pins de tots els colors de verd. Un goig de caminada!
Encara dins la zona d'Athabasca i un cop remuntat el Pas del mateix nom, ens trobem amb la gelera. Una gelera, la d'Athabasca, en franca retirada. Diferents cartells assenyalen el seu límit anys enrere, uns límits situats als anys 1992 i 1999 i que ara hem de caminar a peu fins a arribar al 2019; en poc més de deu anys el desglaç s'ha fet patent i ens deixa una sensació de tristesa i d'impotència. Qui sap on serà la gelera si tornem el 2029! L'antiga llengua de la glacera ara l'ocupa l'aparcament de cotxes.
El lloc ha esdevingut una atracció turística: hi pots penetrar amb una espècie d'autocar petit que t'hi dóna la volta o pots calçar-te grampons i caminar-hi per sobre com al Perito Moreno.
S'hi veuen colles encordades fent els primers passos sobre el gel. És una manera d'explotar el que ens dóna la natura; també de fer-la malbé. Segurament al 2029 podrem anar-hi amb sabata plana o xancles (no m'atreveixo a dir amb talons!). Al Centre d'Interpretació, a part del restaurant i la botiga, hi ha un museu interessant sobre la formació de les geleres i la seva permanència; aquí, hi ha menys gent voltant!
Ens situem al Baff National Park, una altra de les zones protegides de les Rocalloses i al poble Canmore, a uns pocs quilòmetres de Banff. Un poble que ens rep amb l'arribada del tren de càrrega que travessa el Canadà i que pot tenir més quaranta vagons! Davant l'habitació Les Tres Germanes, tres pics que es donen la mà, retenen encara una punta de sol al seu cim.
Al vespre, i seguint la tradició nostrada fem el sopar de revetlla de Sant Joan amb carn d'isard i carn de búfal, amb amanida i "bier". A l'habitació de les noies brindem amb una beguda refrescant de magrana tot menjant-nos una coca canadenca. No podem fer foc ni rebre la flama del Canigó, no podem tirar petards ni baixar les muntanyes amb teies enceses; no podem anar a buscar herbes remeieres que aquesta nit tenen tantes propietats, però si que podem fer una revetlla familiar amb els companys de viatge i explicar-los que els catalans continuem fent coses.
Al Park de Banff no us podeu perdre l'anada al Valley of Ten Peaks. Senzillament espectacular! L'inici del camí és el Moraine Lake amb unes aigües blau turquesa que es veuen entre el verd dels arbres mentre es va pujant i destaquen amb el terra marronós i la neu acumulada a les muntanyes del voltant. Pel camí, esquirols i "Prairie Dogs" unes simpàtiques bestioles semblants als talps i a les marmotes, més petits i que corren jugant a fet i amagar entre ells, es fan amoretes o et miren aixecant les potes del davant tot fent una lleu salutació.
A mida que es va pujant el Larch Valley, el verd lluminós dels arbres dóna pas al bru del terra i al blanc de la neu. El cercle de muntanyes fa de capçalera a la vall. Atureu-vos, respireu, aixequeu la vista, mireu al voltant, descobriu els deu pics —hi són—, i. quan hagueu acabat, feu la foto. Un mica més amunt, a l'esplanada abans de pujar el Sentinel Pass, el petit llac Mimmestimme, de nom tan llarg, us dóna la benvinguda amb la seva senzillesa i el reflex de les muntanyes. Torneu a respirar, somrieu, feu una giravolta alçant el cap, descanseu i abrigueu-vos una mica. Us acompanyen l'aire, la muntanya, els deu pics, la neu i el cel. Us acompanya la natura. Quan acabeu, podeu tornar avall.
A baix, a la plana, el llac Moraine continua lluint el seu blau que va canviant amb el pas dels núvols i amb les escletxes de sol.
Banff és una ciutat alegre, bulliciosa, amb parcs i jardins i amb tendes per on s'hi perden els turistes. Bàsicament tendes d'esports on també s'hi perd el nostre guia.
I continuant el nostre periple pels llacs ens acostem al llac Louise, un dels més emblemàtics i visitats de la zona. A les vuit del matí el pàrquing de cotxes és ple a vessar.
En un extrem del llac la gelera Victoria, a l'altra un hotel encoixinat. Tot guarda la presència de la reialesa anglesa que hi va fer estada quan es començava a posar de moda anar a les zones muntanyoses, descobrir camins i pujar pics amb monocles, faldilles llargues, barrets, botes i piulets.
Ens avisen de la presència de Grizzlys per la zona, la subespècie d'ós bru més gran del planeta. Tot i que ens hem tornat a deixar el cascavell groc que vam comprar a Jasper —rialla del guia— ens veiem valents per tirar amunt i fer un dels itineraris més agradables i forts que hem fet aquests dies.
Costa amunt, doncs, amb tota la gentada que puja — perquè s'ha de dir que de gent caminant n'hem vist molta per tot arreu— i arribem al petit llac Mirror on s'emmiralla el Gross Beehive, una paret rocosa bona per escalar. Més amunt, el llac Agnes d'aigües tranquil·les, que tanca la vall. i més amunt encara el Small Beehive, una cornisa sobre el llac Louise, el seu hotel i el fons de la vall. El paisatge majestuós, l'emoció als nostres rostres, l'esforç a les nostres cames.
De baixada, el corriol es atractiu, ple de flors: miosotis, campanetes, neret, te de pastor i d'altres que haurem d'estudiar. La calor va prenent possessió dels nostres cossos, el sol es va imposant i cal fer un refrigeri malgrat la presència virtual de l'ós que no hem vist encara.
Al llac Louise s'hi ha acumulat la gent i nosaltres preferim fer un cafè americà, un cafè canadenc (barregen l'americà i l'expresso, aquests canadencs!) o un gelat.
Deixem el Banff Park i el Jasper Park i canviem de zona per arribar al Yoho Park per admirar la cascada més alta del Canadà continental, les Takakkaw Falls. L'aigua salta un espadat de molts metres per augmentar el cabdal del riu que baixarà cap al Pacífic. La gent ens hi sentim i veiem petits amb la grandària del salt tot i que n'hi ha que arriben ben bé a peu de cascada.
Radium Hot Spring ens dóna una altra visió de les Rocalloses. La vegetació abandona els avets, el paisatge canvia, i la temperatura també, no la climatologia i seguim tenint una mica de tot, neu, pluja, núvol i sol. Això ens fa desistir de visitar el Bugaboo Glacier, tapat entre boires persistents i tenir un dia de descans per fer una caminada senzilla als voltants de Radium i una menjada americana amb "bier" inclosa. Un descans merescut pels als nostres ossos, esquenes i genolls.
El darrer dia de les Rocalloses el passem al Kootenay Park. Un dia que iniciem amb sol i cel serè per fer una aproximació al Stanley Glacier. El camí, bordejat de flors, va pujant entre pins novells fins a arribar al peu de la glacera tot i que una forta descarrega d'aigua ens priva de continuar i arribar-hi. De baixada, després de la mullena, surt un sol radiant. Llàstima!
La última nit la passem a Calgary, una ciutat moderna amb gratacels de disseny que s'emmirallen els uns amb els altres. Sense nucli. Amb un carrer llarg i recta pel tramvia, amb edificis del segle XIX que fan pensar en la conquesta de l'Oest i que han esdevingut bars i tavernes per als joves.
El sopar de barbacoa americana més un d'amanida! en un local on ens sentim ja immersos al país. No anem a ballar "country" perquè possiblement, després d'aquests dies de pujades i baixades de glaceres, els ossos ens cruixirien una mica, però tornem caminant pel camí del tramvia cap a l'hotel. L'únic indi que hem trobat pels camins ha quedat engolit pels gratacels d'una ciutat que mira més cap al futur que cap al passat
El Canadà: un somni acomplert, un desig fet realitat, un destí per recordar.
Cadascú de nosaltres tornarà a casa per acomplir altres il·lusions, però recordarem les vivències d'aquests dies, els boscos, els llacs i les glaceres, l'esforç i la companyia entre els tres membres del grup i el guia. Val la pena dir que ha estat fàcil entendre'ns i que hem sabut gaudir del paisatge natural i humà
Una visita a la casa dels Entremesos de Barcelona us farà reviure la infantesa, us portarà aires de festa, descobrireu quelcom més de les tradicions de la ciutat i quedareu encisats amb les exposicions temporals.
La Casa dels entremesos no és només un museu o una exposició, és una casa viva, amb els gegants que entren i surten en les cerimònies i esdeveniments importants de la ciutat, jocs que es feien i es tornen a plantar per les Festes Majors dels barris, i gent, gent de visita, sí, però gent, també, que se n'encarrega de mantenir viva la cultura popular amb els assajos setmanals a les seves dependències.
En aquests moments hi ha una exposició molt interessant: 1938, el barri de la Catedral sota les bombes.
Ja sabeu que al casament de la Infanta espanyola Cristina de Borbó, que va venir a fer l'enllaç matrimonial a la Catedral de Barcelona, la casa reial no va deixar que hi ballés l'àliga de la ciutat com es mereixen les personalitats que visiten Barcelona? I no sabeu perquè? Doncs, senzillament, perquè l'àliga forma part del bestiari que representa els austriacistes i la casa reial, que és molta casa, ho sabia perfectament. Diuen que qui representa els borbònics és el lleó. A mi, m'ha agrada més el drac que treu foc i m'he quedat amb ganes de jugar a la cucanya.
Crec que aniré a les Festes de Sant Roc a la plaça Nova, el 15 d'Agost, a veure si m'hi deixen jugar.
