28 de juliol 2019

La Casa dels Entremesos

Una visita a la casa dels Entremesos de Barcelona us farà reviure la infantesa, us portarà aires de festa, descobrireu quelcom més de les tradicions de la ciutat i quedareu encisats amb les exposicions temporals.
Un edifici històric que té cura dels gegants antics i nous que surten per les festes anomenades, el bestiari que tant treu foc pels queixals com fa por als més menuts. Descobrireu també tota la xarxa associacionista que conforma la ciutat a nivell de tradicions i cultura popular: geganters, correfoc, falcons, sardanistes, balls de bastons, castellers, esbarts dansaires, titellaires, comissió de festes majors de barris com l'associació de festes de la Plaça Nova, Grallers i Bestiari de la Barceloneta.., i tants d'altres. I recordareu els jocs d'infants que es feien al carrer. És la seu de la Federació d'Entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona
La Casa dels entremesos no és només un museu o una exposició, és una casa viva, amb els gegants que entren i surten en les cerimònies i esdeveniments importants de la ciutat, jocs que es feien i es tornen a plantar per les Festes Majors dels barris, i gent, gent de visita, sí, però gent, també, que se n'encarrega de mantenir viva la cultura popular amb els assajos setmanals a les seves dependències.
Amagada en un carreró del barri gòtic a la Plaça de les Beates s'hi fan exposicions diverses, tallers de dansa, gralles, sardanes, balls de gegants i formació pirotècnica així com xerrades i conferències i espectacles de titelles.
En aquests moments hi ha una exposició molt interessant: 1938, el barri de la Catedral sota les bombes.
La veritat és que m'ha sorprès molt gratament i si algú dels que em llegiu no hi heu estat mai, no deixeu d'anar-hi. A mi, m'han quedat ganes d'anar a veure titelles algun dissabte al matí i tornar-hi per fer una visita teatralitzada.
Ja sabeu que hi els gegants del Pi històrics, i els gegants de la Barceloneta, en Barceló i la Néta, i el gegant que fa honor als cantaires i el gegant Ramonet i la Carassa. Ah!, i l'àliga de la ciutat? 
Ja sabeu que al casament de la Infanta espanyola Cristina de Borbó, que va venir a fer l'enllaç matrimonial a la Catedral de Barcelona, la casa reial no va deixar que hi ballés l'àliga de la ciutat com es mereixen les personalitats que visiten Barcelona? I no sabeu perquè? Doncs, senzillament, perquè l'àliga forma part del bestiari que representa els austriacistes i la casa reial, que és molta casa, ho sabia perfectament. Diuen que qui representa els borbònics és el lleó. A mi, m'ha agrada més el drac que treu foc i m'he quedat amb ganes de jugar a la cucanya.
Crec que aniré a les Festes de Sant Roc a la plaça Nova, el 15 d'Agost, a veure si m'hi deixen jugar.
I possiblement també em passejaré pel barri per les festes de nadal per retrobar-me-hi amb la Carassa. I per les Festes de la Mercè, esperaré el pas dels gegants de la Ciutat i del Gegant del Pi tot cantant amb la canalla:
El gegant del Pi ara balla, ara balla,
el gegant del Pi ara balla pel camí.
El gegant de la ciutat ara balla, ara balla,
el gegant de la ciutat ara balla pel terrat.

25 de juliol 2019

ELS DOLOMITES

Hem deixat la segona quinzena de juny i el Canadà i, tot just encetada la primera quinzena de juliol, hem de parlar d'una altra sortida. Aquesta vegada als Dolomites. Més concretament dels Dolomites italians i de la Val di Fassa. Més aprop que les Rocalloses però no per això menys interessants ni un viatge menys plaent.
Els Dolomites formen part de la carena muntanyosa dels Alps i s'estenen per part d'Austria i d'Itàlia. Unes elevacions rocoses i unes valls profundes que tenen la presència permanent de les neus i de la Marmolada, el seu punt culminant. Estan situades entre les províncies de Belluno, Bolzano i Trento i formen part de l'Alto Adige i el Trentino, província autònoma d'Itàlia. "L'etimologia de la paraula Dolomites és derivada del mineralogista francès Déodat Gratet de Dolomieu, que va ser el primer a descriure el tipus de roca, dolomita, un tipus de roca carbonatada responsable dels colors i formes d'aquestes muntanyes", tal com explica el Viquipèdia.
El Trentino-Alto Adige o Subtirol és una regió d'Itàlia amb un Estatut especial; algunes valls alpines són de llengua ladina. Als carrers dels pobles hi podem trobar els rètols en els dos idiomes i a l'estiu es fan actes en les diferents llengues per tal de conservar-ne la seva permanència. Això és el que m'he trobat a la Val di Fassa, una vall defensada pel Sussolongo i la Marmolada, dues parts del massís que m'han enamorat.
Si hi aneu, via Venècia, no deixeu de visitar Trento. No sé perquè feia anys i panys que en tenia ganes. Potser pel caràcter històric i conciliar de la vila, pel fet de ser la "capital" de la província autònoma o per ser la porta d'entrada als Alps Dolomites. La ciutat conserva un cert "glamour" d'història passada: els seus carrers amb façanes pintades i descolorides, la gran plaça del duomo on sentireu tocar les campanes o una música de Vivaldi si us hi passegeu a determinades hores, els cafès a la fresca amb copes de gelat o amb "birras", els antics palaus o l'imponent castell tètric i misteriós. Una pizza, unes tallarines o un espresso us retornen d'un passat esplendorós caigut en desús.
L'església catòlica és encara una fidel successora del Concili a través del dogma del pecat original, el sagrament de l'Eucaristia, la penitència, l'extremunció, la comunió, l'eucaristia, el matrimoni, l'excel·lència del celibat i l'existència del purgatori.
Remuntant la vall, passada la vall de Fiemme, s'arriba a la vall di Fassa amb un conjunt de pobles encantadors on hi fa una presència massiva el turisme. Estem a la primera quinzena de juliol i els cotxes, la gent amb motxilles i els ciclistes ocupen pobles i carreteres. Una corrua de gent per tot arreu: pujant muntanyes —tens la sensació que tothom camina—, pedalant els revolts ascendents i descendents de ports de muntanya —amb la sensació d'un permanent giro d'Itàlia—, i cotxes manuals i automàtics amunt i avall. Tots els enginys mecànics, com els funiculars o les cadiretes, els "funivia", pugen i baixen constantment i et faciliten arribar a peu de muntanya per a fer agradables caminades i descensos empinats.
La veritat és que han estat uns dies ben aprofitats.
El clima sensacional. Mentre arribaven notícies d'onades de calor a Catalunya, allà estàvem en primavera: pluges, alguna pedregada, núvols i sol i unes temperatures que s'enyoren a dia d'avui.
Hem voltat la Marmolada per tots cantons i, és clar, hem pujat dalt amb l'ajuda del funivia. Fins a Punta Roca a 3.309 metres d'alçada. El cercle de muntanyes sembla no acabar-se mai. Entre núvols i boires van traient el cap els pics més propers, no saps on mirar, si cap a les valls o cap a les altures, una extensió de carenes rocoses amb clapes de neu, unes llenques de sol ara aquí, ara allà; no et canses de mirar!
Hem pujat i caminat pel Sussolongo, un grup de quatre pics encantadors amb els seus refugis: la Sasso Piato, el Grohmann i el Sussolongo, majestuosos. Hem seguit el camí itinerari Friedrich August que surt del Refugi del Coll de Rodella i passa pel Refugi di Alpi, el Pertini i el Sasso Piato des d'on es baixa en forta pendent fins al Refugi de la Vall Duron i la cabana Fraines per arribar a Campitello di Fassa que s'ha convertit en casa nostra tots aquests dies. Un itinerari del tot recomanable passant entre boscos, camins i marges florits, gespa verda, i aigua. A mi el grup Sussolongo m'ha encantat!
Ens hem desplaçat fins a Ortisei, a la vall de Gardena, per fer els Alpi di Suissi, una caminada entre plans florits, per darrere del Sussolongo, fins a Saltria i tornar. Una meravella de flors per tot arreu: miosotis, campanetes, margarides. geranis, orquídies..., tenim la col·lecció de fotos augmentada!
Per retornar a Campitello travessem el Col di Sella: impressionant, sense paraules. Parets rectes, avets alts, prades verdes; un goig pels ulls.
Ens hem arribat fins a Cortina d'Ampezzo en un dia força tapat. Hem pujat fins al Refugi de Faloria i el Refugi de Tarin per poder veure el grup del Cristallo però no hem tingut sort, els núvols han jugat tot el dia amb les crestes i només de tant en tant n'hem vist alguna punxa. Hem aprofitat per fer gencianes blaves, pastorelles, vulneràries i anemones. Tot tornant hem fet el Pas de Valparola i el seu llac i hem visitat el museu en recordança de la Primera Guerra Mundial. Tots els passos i colls tenen algun museu o exposició referent als soldats que hi van fer trinxeres defensant el pas durant la guerra del 1914, van passar fred i privacions i van esquiar pels voltants en pitjors condicions que els esquiadors d'avui en dia en ple hivern.

Un dels llocs més impressionant ha estat el Sass Pordoi. Pujar fins dalt i veure i moure's per l'altiplà rocallós del seu cim, entre el pedruscall, en una immensitat de pedra i tarteres amb clapes de neu, en un silenci fantasmal a no ser pels crits d'alguns italians ha estat de les coses que m'han deixat el cor més encongit, però sense deixar d'exclamar la bellesa del lloc. Aquí també hi ha gent de totes edats amunt i avall. 
La majestuosa Marmolada al davant, el solitari Sussolongo al darrere. Uns espadats de vertigen. Hem caminat fins Forcella Pordoi i una mica més endavant, però no hem arribat fins al cim del Piz Boé. La gent hi anava amb espardenyes i tot, però la prudència és la millor companya a muntanya.
Altres valls són encantadores; la Vall de Sant Nicolau a la que no hi poden accedir els cotxes: un mar de flors, unes cabanes de fusta escampades pel terreny i que recorden els campaments dels soldats italians durant la guerra del 14, unes cascades petites les de Ciampei, però que serveixen de punt d'arribada a les famílies amb criatures. Nosaltres hem pujat més amunt fins a la cabana de fusta de Jonta, un lloc paradisíac i solitari, en els dominis de l'àliga i l'esquirol, de la genciana groga i dels lliris carabassats.
L'àeria Vall de Viel di Pan, altra vegada adornada de flors: vulnerària i botons d'or i tora groga, amb els crits de les marmotes, tot seguint un caminoi amb la marmolada al davant, al fons el llac de Fedaia i a l'altra vessant les prades verdes de sobre d'Alba di Fassa. Un "passeig de Gràcia" constant. Si hi ha tanta gent ara trescant per les muntanyes, no vull ni pensar com deu estar això al juliol i l'agost!
Més avall de Campitello, per sobre de Pozza di Fassa, el grup del Catinaccio amb una de les caminades més agrestes i més poblades. Es comença l'itinerari per un camí planer que travessa el bosc i et va informant per mitjà de planells explicatius de la vida vegetal i animal i de la necessitat de conservació de la flora i la fauna. Arribats a Gardeccia, restaurant i bar de muntanya, refugi i riu, el camí va pujant constant fins al Refugi de Vajolet encimbellat dalt de la punta d'una roca, la gent envalentida per l'espadat hi anem pujant tot i que les cames fan figa.
No podem deixar, però, de visitar altres llocs encantadors com el poble de Canazei amb les cases convertides en hotels, tendes d'esports i terrasses. I el mateix poble de Campitello que ha sabut conservar el nucli antic, amb cases on s'emmagatzema la fusta tallada per la llar de foc a l'hivern a la façana de les cases fent obertures en les finestres i aprofitant-ho per situar-hi jardineres amb flors.
Les caminades de tarda al llarg del riu, tant per la riba dreta com per la riba esquerra, enmig del bosc i les capelletes d'oració, fins a Canazei a peu o fins a Fontanaccio; el camí del Via Crucis seguint les capelletes costa amunt fins el nucli antic i solitari de Pian i fins a la vall Duron, amb el llibre sota el braç i contemplant el paisatge en un caminar tranquil de tarda.
L'apartament de la Marcella i el Vincenzo és petit però molt agradable, amb cuina i menjador, amb tot el necessari per a una estada de dies i una terrassa que domina la vall i el poble. Assegudes a la terrassa hem pres la birra veient com s'acostava la pluja, sentint les campanades de l'església que està al costat i que, per cert, està sempre a vessar, hem llegit i hem observat la lluna i els llums del poble en fer-se fosc.
La parella propietària de l'apartament ens ha rebut amb un acolliment calorós, hem pres cafè junts i hem encetat el vi del racó en un ambient de confiança i amistat, ens han explicat els seus projectes i al acabar l'estada ens hem acomiadat tot prometent la tornada.
La veritat és que et quedes amb ganes de tornar-hi!

23 de juliol 2019

CANADÀ (II)

Després de la grandiositat de la glacera Angel i de camí cap al Banff National Park, fem un itinerari de tarda pel Camí dels Cinc Llacs. Un itinerari circular que ens farà entrar altra vegada als boscos i recórrer en poques hores cinc llacs d'aigües transparents, color verd i turquesa i que són un relax i una bona manera d'acabar el dia. No són grans llacs, però la seva ubicació, el conjunt aigua-bosc i les característiques del camí  ens donen l'oportunitat de conèixer una zona amb tot l'encant.
Hem comentat que el Canadà és, sobretot, bosc. Bosc i aigua: en els rius, en les geleres, en els llacs i en les cascades.
Les cascades d'Athabasca baixen furioses, un doll d'aigua perpetu que salta per sobre les roques, un devessall d'escuma que arriba a formar l'arc de sant Martí, un engorjat de parets estretes i estratificades per on el riu es va fent pas fins a obrir-se uns quilòmetres més avall. I si les cascades d'Athabasca vessen d'energia, les cascades de Sunwapta et deixen perplex tot seguint-les d'aprop a través d'un camí enfangat per la pluja d'aquests dies que va baixant fins a cinc cascades progressives resguardades pel avets i els pins de tots els colors de verd. Un goig de caminada!
Encara dins la zona d'Athabasca i un cop remuntat el Pas del mateix nom, ens trobem amb la gelera. Una gelera, la d'Athabasca, en franca retirada. Diferents cartells assenyalen el seu límit anys enrere, uns límits situats als anys 1992 i 1999 i que ara hem de caminar a peu fins a arribar al 2019; en poc més de deu anys el desglaç s'ha fet patent i ens deixa una sensació de tristesa i d'impotència. Qui sap on serà la gelera si tornem el 2029! L'antiga llengua de la glacera ara l'ocupa l'aparcament de cotxes.
El lloc ha esdevingut una atracció turística: hi pots penetrar amb una espècie d'autocar petit que t'hi dóna la volta o pots calçar-te grampons i caminar-hi per sobre com al Perito Moreno. 
S'hi veuen colles encordades fent els primers passos sobre el gel. És una manera d'explotar el que ens dóna la natura; també de fer-la malbé. Segurament al 2029 podrem anar-hi amb sabata plana o xancles (no m'atreveixo a dir amb talons!). Al Centre d'Interpretació, a part del restaurant i la botiga, hi ha un museu interessant sobre la formació de les geleres i la seva permanència; aquí, hi ha menys gent voltant!
Ens situem al Baff National Park, una altra de les zones protegides de les Rocalloses i al poble Canmore, a uns pocs quilòmetres de Banff. Un poble que ens rep amb l'arribada del tren de càrrega que travessa el Canadà i que pot tenir més quaranta vagons! Davant l'habitació Les Tres Germanes, tres pics que es donen la mà, retenen encara una punta de sol al seu cim.
Al vespre, i seguint la tradició nostrada fem el sopar de revetlla de Sant Joan amb carn d'isard i carn de búfal, amb amanida i "bier". A l'habitació de les noies brindem amb una beguda refrescant de magrana tot menjant-nos una coca canadenca. No podem fer foc ni rebre la flama del Canigó, no podem tirar petards ni baixar les muntanyes amb teies enceses; no podem anar a buscar herbes remeieres que aquesta nit tenen tantes propietats, però si que podem fer una revetlla familiar amb els companys de viatge i explicar-los que els catalans continuem fent coses.
Al Park de Banff no us podeu perdre l'anada al Valley of Ten Peaks. Senzillament espectacular! L'inici del camí és el Moraine Lake amb unes aigües blau turquesa que es veuen entre el verd dels arbres mentre es va pujant i destaquen amb el terra marronós i la neu acumulada a les muntanyes del voltant. Pel camí, esquirols i "Prairie Dogs" unes simpàtiques bestioles semblants als talps i a les marmotes, més petits i que corren jugant a fet i amagar entre ells, es fan amoretes o et miren aixecant les potes del davant tot fent una lleu salutació. 
A mida que es va pujant el Larch Valley, el verd lluminós dels arbres dóna pas al bru del terra i al blanc de la neu. El cercle de muntanyes fa de capçalera a la vall. Atureu-vos, respireu, aixequeu la vista, mireu al voltant, descobriu els deu pics —hi són—, i. quan hagueu acabat, feu la foto. Un mica més amunt, a l'esplanada abans de pujar el Sentinel Pass, el petit llac Mimmestimme, de nom tan llarg, us dóna la benvinguda amb la seva senzillesa i el reflex de les muntanyes. Torneu a respirar, somrieu, feu una giravolta alçant el cap, descanseu i abrigueu-vos una mica. Us acompanyen l'aire, la muntanya, els deu pics, la neu i el cel. Us acompanya la natura. Quan acabeu, podeu tornar avall.
A baix, a la plana, el llac Moraine continua lluint el seu blau que va canviant amb el pas dels núvols i amb les escletxes de sol.
Banff és una ciutat alegre, bulliciosa, amb parcs i jardins i amb tendes per on s'hi perden els turistes. Bàsicament tendes d'esports on també s'hi perd el nostre guia.
I continuant el nostre periple pels llacs ens acostem al llac Louise, un dels més emblemàtics i visitats de la zona. A les vuit del matí el pàrquing de cotxes és ple a vessar.
En un extrem del llac la gelera Victoria, a l'altra un hotel encoixinat. Tot guarda la presència de la reialesa anglesa que hi va fer estada quan es començava a posar de moda anar a les zones muntanyoses, descobrir camins i pujar pics amb monocles, faldilles llargues, barrets, botes i piulets.
Ens avisen de la presència de Grizzlys per la zona, la subespècie d'ós bru més gran del planeta. Tot i que ens hem tornat a deixar el cascavell groc que vam comprar a Jasper —rialla del guia— ens veiem valents per tirar amunt i fer un dels itineraris més agradables i forts que hem fet aquests dies.
Costa amunt, doncs, amb tota la gentada que puja — perquè s'ha de dir que de gent caminant n'hem vist molta per tot arreu— i arribem al petit llac Mirror on s'emmiralla el Gross Beehive, una paret rocosa bona per escalar. Més amunt, el llac Agnes d'aigües tranquil·les, que tanca la vall. i més amunt encara el Small Beehive, una cornisa sobre el llac Louise, el seu hotel i el fons de la vall. El paisatge majestuós, l'emoció als nostres rostres, l'esforç a les nostres cames. 
De baixada, el corriol es atractiu, ple de flors: miosotis, campanetes, neret, te de pastor i d'altres que haurem d'estudiar. La calor va prenent possessió dels nostres cossos, el sol es va imposant i cal fer un refrigeri malgrat la presència virtual de l'ós que no hem vist encara.
Al llac Louise s'hi ha acumulat la gent i nosaltres preferim fer un cafè americà, un cafè canadenc (barregen l'americà i l'expresso, aquests canadencs!) o un gelat.
Deixem el Banff Park i el Jasper Park i canviem de zona per arribar al Yoho Park per admirar la cascada més alta del Canadà continental, les Takakkaw Falls. L'aigua salta un espadat de molts metres per augmentar el cabdal del riu que baixarà cap al Pacífic. La gent ens hi sentim i veiem petits amb la grandària del salt tot i que n'hi ha que arriben ben bé a peu de cascada.
Radium Hot Spring ens dóna una altra visió de les Rocalloses. La vegetació abandona els avets, el paisatge canvia, i la temperatura també, no la climatologia i seguim tenint una mica de tot, neu, pluja, núvol i sol. Això ens fa desistir de visitar el Bugaboo Glacier, tapat entre boires persistents i tenir un dia de descans per fer una caminada senzilla als voltants de Radium i una menjada americana amb "bier" inclosa. Un descans merescut pels als nostres ossos, esquenes i genolls.
El darrer dia de les Rocalloses el passem al Kootenay Park. Un dia que iniciem amb sol i cel serè per fer una aproximació al Stanley Glacier. El camí, bordejat de flors, va pujant entre pins novells fins a arribar al peu de la glacera tot i que una forta descarrega d'aigua ens priva de continuar i arribar-hi. De baixada, després de la mullena, surt un sol radiant. Llàstima!
La última nit la passem a Calgary, una ciutat moderna amb gratacels de disseny que s'emmirallen els uns amb els altres. Sense nucli. Amb un carrer llarg i recta pel tramvia, amb edificis del segle XIX que fan pensar en la conquesta de l'Oest i que han esdevingut bars i tavernes per als joves.
El sopar de barbacoa americana més un d'amanida! en un local on ens sentim ja immersos al país. No anem a ballar "country" perquè possiblement, després d'aquests dies de pujades i baixades de glaceres, els ossos ens cruixirien una mica, però tornem caminant pel camí del tramvia cap a l'hotel. L'únic indi que hem trobat pels camins ha quedat engolit pels gratacels d'una ciutat que mira més cap al futur que cap al passat
El Canadà: un somni acomplert, un desig fet realitat, un destí per recordar.
Cadascú de nosaltres tornarà a casa per acomplir altres il·lusions, però recordarem les vivències d'aquests dies, els boscos, els llacs i les glaceres, l'esforç i la companyia entre els tres membres del grup i el guia. Val la pena dir que ha estat fàcil entendre'ns i que hem sabut gaudir del paisatge natural i humà