Jaume

En Jaume ha tornat a casa.

No sabem si per molt o no, crec que per uns quants mesos o anys. En tenia 18 quan en va marxar: amb un sac ple d'il·lusions, encetant una etapa nova, amb tota la vida per endavant. Ara, als seus 59 i a punt de fer-ne 60, retorna després de tot un camí fet.

S'ha casat, s'ha divorciat, ha tingut dues filles, té una néta i un nét, té força menys agilitat física que abans (com tothom!), ha treballat el bosc i el camp i els horts, i està una mica més tocat que jo a nivell mèdic. S'ha passejat per bona part de la Catalunya del Nord i per la del Sud: Perpinyà, Néfiach, Ille sur Tete, Burriana, Avinyó, Timoneda  i Solsona, Cal Secalló a La Vansa, La Bisbal de Falset al Priorat. Quantes vegades que l'hem seguit per aquests mons de Déu! Quantes vegades l'hem acompanyat, l'hem ajudat, hem rigut i hem plorat per ell. I finalment ha retornat a Badalona. 

Estaria contenta la mama de tenir-lo a casa! Ja tornem a estar junts, mama! Què en farem d'aquest noi?, el teu fill.

Ara ja no pot treballar, ni fer massa esforç físic, però continua fumant i tenint les seves opinions tan pròpies, tan crítiques sempre, d'aquelles que has d'entendre; continua sent aquell noi que s'ha d'entendre.

Haurem d'adaptar-nos tots dos a tornar a viure en comú, sense els jocs d'infants però amb el mateix respecte i estimació.

Ahir vem anar a celebrar el trasllat amb una bona pizza i un bon vi i avui hem fet una copa de xampany.

Benvingut a casa, Jaume! I llarga vida per tots dos sempre i quan conservem el pensament i l'estat físic en condicions!
Aquesta serà una altra etapa amb la serenor, o no, de la vellesa. Sé que no llegiràs aquest escrit perquè me'l faries esborrar, però a mi m'ha vingut de gust.