Als 125 anys de Lola Anglada
La Rosa comprova que ho
porta tot en aquest darrer dia de classe del primer trimestre: els
deures corregits, els informes per als pares, les llistes
d'assistència de tots els alumnes i el resum de les activitats i
sortides que s'han fet al llarg d'aquests tres mesos; quasi quatre!
Avui els nens estaran
nerviosos. Aquestes festes de tota l'escola apilonada al hall
no li acaben de fer el pes; mentre uns actuen o canten els petits
s'han d'estar al davant asseguts i sense fer soroll i això esdevé
gairebé impossible en molts moments. Hi ha el Johnatan que no para
mai, tot i que li han dit que no és hiperactiu; hi ha l'Azira que
sempre està sobre dels altres i ho vol tot per a ella; i també la
Riam, callada, amorfa; allà on la deixes es queda i no mou ni un
múscul fins que no l'agafes; oh!, i el millor del cas és que només
la pot agafar ella perquè si són les altres mestres la nena munta
un espectacle amb devessall de llàgrimes inclòs que no hi ha qui el
pari! I encara hi ha, també, el Dani, que amb la seva discapacitat
la posa cada dia a prova!
Pensa en quan va començar
a fer de mestra allà en un poble perdut dels Pirineus. Ara, s'ha fet
gran i ha encetat el seu últim curs; espera amb una mica d'ànsia i
espant la seva jubilació, però pensa que ja és hora, que ja no es
pot ajupir amb aquests marrecs que no aixequen dos pams de terra, que
li costa horrors seure en aquestes cadires petites amb els genolls
que li toquen al terra, que ha de posar-hi molta paciència amb les
mares angoixades per si el nen ja ha menjat o ha anat bé al lavabo,
tot i que quan parla amb elles té la impressió que no li fan gaire
cas. Està tipa de dir que els treguin el xumet, que no els
acompanyin en cotxet, que els posin un tros de pa per esmorzar i no
aquelles pastes industrials de xocolata que fan tan merder per les
taules.
Creu que la mestra jove
que arribarà —està convençuda que serà una noia jove— tindrà
més humor que no pas ella i podrà fer els informes i paperots amb
més agilitat en l'ordinador i sabrà entendre's amb l'aplicació de
les avaluacions.
Tomba cap al passeig
marítim. El mar està molt esvalotat avui! Sembla que hi haurà
temporal; sort que ha agafat el paraigua! Aquí, no neva com li
passava als Pirineus, però ha vist cada tamborinada!
S'atura prop de la sorra
per veure l'espectacle de les ones que s'enfilen cada cop més. Ja
vénen fent grossos remolins des d'endins del mar i espeteguen a l'escullera amb fúria. Torna a pensar que els nens estaran més
nerviosos, encara: amb aquest temps!
La Rosa queda mig atònita
veient l'aigua. Les onades porten i s'emporten la sorra de la platja,
el vent comença a bufar amb una força inusual i les poques palmeres
escarransides que queden al passeig van d'un cantó a l'altre; les
barques de la platja estan a punt de quedar anegades. Els núvols
baixos, negrosos, no deixen ja veure més enllà, li tapen l'horitzó.
L'aigua li arriba als peus i el paraigua no li serveix de res. Cap
persona, cap moviment, cap soroll. Tan sols uns llampecs i uns trons
que trenquen el silenci.
S'haurà d'afanyar si vol
arribar a temps d'obrir les portes.
Camina tot el trajecte
que li queda amb presses. I arriba a l'escola. Però? Caram, sembla
que l'han pintada. Ja necessitava una capa de pintura a la façana,
ja. Val a dir que han anat de pressa, en una nit! La clau no li entra
a la porta i es gira per si algú li dóna un cop de mà. Debades. La
seva vista observa una planura verda, amb tot de flors grogues i
carbasses apuntant per entre la gespa, talment com si fos primavera.
Les palmeres són a tocar de l'escola, altes, amb un tronc ben recte,
curulles de fruit. Al lluny, cases d'una sola planta, blanques, amb
els porticons pintats de colors vius i el que sembla un jardinet al
voltant. S'acosta un carro. Es frega els ulls.
Unes dones arriben fent
grans exclamacions. De pell fosca, amb uns vestits tipus túnica,
també de colors vius, vermell, verd, groc, taronja, lila, uns ulls
grossos, guapes, amb unes criatures penjades al braç, nues i
rialleres.
Què ha passat? On és la
seva escola? On són els seus galifardeus? Recorda la tempesta. No té
gaire temps de recrear-s'hi, però. Una nena de pell morena, tota
ulls, li somriu, no només amb la boca, sinó amb tot el cos sencer.
Mou el cap d'una banda a l'altra, com si estigués negant alguna
cosa, amb un ritme suau i compassat; sembla que segueixi una melodia
interna que la Rosa no pot endevinar. Un sari taronja l'embolica de
dalt a baix, uns peus nus reposen al terra, un punt al front delata
la seva religió, unes mans fan el gest de convidar-la a passar a una
estança humil, amb unes poques cadires de fusta gastada, una
pissarra blanquinosa de tant esborrar, uns pupitres encarats a la
paret i un mapa grogós i arrugat penjant del sostre. Al fons de la
sala, una finestra de vidres entelats ofereix una vista borrosa d'uns
quants arbres i d'un cel vermellós que s'estén fins a l'horitzó.
L'Indira —sent com l'anomenen els altres nens que
li fan costat— no deixa l'expressió de sorpresa de la seva cara
oberta cap a ella, com si esperés un fet admirable. La nena, petita,
cabells llisos i oliosos, seu amb calma, col·loca les mans sota la
barbeta i se la veu desitjosa d'escoltar.
La nena és nova —pensa ella—. Però els altres?
Fa una mirada a l'aula sencera per intentar
reconèixer algun element, algun objecte, alguna realitat tangible
que la retorni al present, al moment del seu mestratge amb aquells
infants rossos i de cabells esbullats que han donat raó de ser al
seu ofici. Però no troba res que li pugui explicar ni el passat, ni
el present, ni la seva ànsia de fer, d'aquell últim dia de
trimestre, un dia tranquil i sense sorpreses, un dia per fer cagar el
tió i donar els treballs i dossiers als pares que esperen, n'està
segura, a la porta amb el paraigua a la mà. N'està segura?
L'Indira la continua mirant. Amb un dit davant dels
llavis fa callar els seus companys, i la Rosa, totes les mirades
atentes i il·lusionades sobre ella, sent un nou renaixement, una
espècie d'electricitat que li recorre el cos de dalt a baix, com un
fibló, com una descàrrega d'aire nou.
En un instant, deixa de preocupar-se per qui és i
on està; què importa això?
Mira el llibre que s'ha trobat entre les mans amb
uns dibuixos fets de traces senzilles i atractives, de formes simples
i harmonioses i d'un text entenedor per a aquelles cares que estan
esperant. Li espurnegen els ulls.
Fent un repàs de tota la seva vida al servei dels
infants, de la seva lluita per una educació que arribés als quatre
punts cardinals, dels valors que ha volgut transmetre en cada paraula
i en cada gest, observa de bell nou els seus espectadors, fixa la
mirada sobre la Indira, la més petita i recomença:
“Hi havia una vegada una nena que veia volar un
estel... “
I els ulls de tots els nens i nenes del món van
seguir, expectants, la seva lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada