30 de setembre 2017
Cançons per a un país
La Santa Espina
L'Estaca
El Cant de la Senyera
Els Segadors
BONA JORNADA de l'1 d'OCTUBRE del 2017
29 de setembre 2017
Gallifa
Mentre la tardor comença a treure el nas i la natura es vesteix ja amb colors grocs, vermells i ataronjats, nosaltres hem resseguit, be, més aviat ens hem encimbellat, pels cingles de Gallifa.
Gallifa és un petit poble de la comarca del Vallès Occidental que té l'honor de ser l'únic poble, que jo sàpiga, amb un Santuari dedicat a la Mare de Déu de l'Ecologia, obra de Mossèn Dalmau, capellà del terme i persona incombustible i lluitadora per les llibertats del país. Tots el recordareu amb la vestimenta de la camisa catalana que no es treia de sobre.
També el recordareu com un dels capellans que, juntament amb en Xirinachs i amb en Ballarín, han format part d'aquesta nissaga d'homes d'església que han estat sempre un suport per a la gent més necessitada i per a un país que volem un poc més nostre. Mai més ben triat, doncs, l'objectiu de la nostra sortida en aquests dies de finals de setembre tot esperant l'inici del primer d'octubre.
El camí surt de la població i s'enfila cap als cingles que la protegeixen. El sotabosc està exuberant i la humitat se'ns cala a les samarretes i als ossos. Veiem, ja, galzeran amb la seva boleta roja i mates de boix grèvol, signe, doncs, d'un país humit; ja no és temps de gaires flors, però comencen a treure el cap els bolets, els dolents, com diem nosaltres, que sempre són més vistosos i n'hi ha més, tot i que, també, hem trepitjant algunes pebrasses. Hem seguit el rastre del porc senglar que ha passat per aquí abans que nosaltres; hem tastat les cireres d'arboç, vermelles i madures, penjades a l'arbre i fent una catifa al terra.
Amb tot aquest devessall d'elements, la pujada se'ns ha fet més planera i hem arribat a Sant Sadurní de Gallifa, situat dalt del cingle (951m d'altitud). Una ermita romànica al cim de la Mola i a l'extrem del Serrat Punxegut. L'espadat cau en picat; des del Mirador de la Guineu, i vigilant on posàvem els peus, hem admirat bona part de la nostra geografia: Sant Feliu de Codines a sota; la zona de Centelles endevinant el seu castell; el Moianès; la Mola de Sant Llorenç i el Montcau; i totes les masies que conformen el nucli essencial d'aquest país, voltades de bosc, amb alguna piscina, molt ben conservades, cosa que ens ha fet desitjar fer-hi una estada tardoral tranquil·la i serena ara que ve el temps dels bolets. 
Avui hem sabut que la tradició manava de tocar la campana de l'ermita quan s'hi arribava, tot enfilant-se a la teulada. Possiblement, aquesta tradició ha desaparegut en fer-se la restauració de l'edifici; si més no, no hem sabut pas per on pujar-hi!
Després de reposar en una esplanada sota les alzines, hem baixat seguint la dreta canal entremig de la cinglera. La nostra perícia de bons caminadors, tots en forma, ha fet que el descens fos un èxit: saltant escalons que ens han tingut preocupades a les persones amb les cames més baixes, sortejant pedres, matolls, arrels per terra i branques que anaven a petar al cap dels més alts, realment n'hi ha hagut per a tothom, però hem arribat sans i estalvis i amb la moral ben alta. 
S'hi aneu, no deixeu d'acostar-vos a l'església romànica de Sant Pere i Sant Feliu, la parròquia del poble que, juntament amb l'església de Santa Maria, la de la Mare de Déu de l'Ecologia i la de Sant Sadurní, conformen un conjunt digne de ser visitat.
Després d'aquesta jornada tan satisfactòria, estem tots preparats i a punt per a entomar els esdeveniments d'aquesta i les properes setmanes!
23 de setembre 2017
No volen que votis, saps perquè?
No, no volen que votem. No s'entén gaire, perquè el primer requisit de qualsevol democràcia és, precisament, que la gent es pugui manifestar amb el vot. És la lliure expressió, la manifestació dels pensaments i de les idees per diferents que siguin, és la norma de convivència primordial, és la primera llei per sobre de totes les altres. Qui nega això, qui intenta obstaculitzar que la gent es pugui expressar, que es pugui dir SI o NO davant una consulta, qui envia jutges i policies per a bloquejar aquest dret civil, diu molt poc de la seva creença en la democràcia.
Per què tanta por a que la gent digui el que vol?
Per què continuar utilitzant els mètodes de la por, manipulant les informacions o fent que no arribin a una part de la població? Per què la construcció d'un relat que saben que és fals? Per què presentar al que no pensa com tu com a dimoni, com a extraterrestre, insultant i negant-li la dignitat?
Aquests dies he mirat diaris i he seguit tertúlies televisives i et sorprèn com es pot donar una imatge tan fora de la realitat. Als carrers de Barcelona i de les altres poblacions de Catalunya no s'ha vist, pràcticament, cap aldarull; un milió de persones van sortir al carrer l'11 de setembre i continuen fent concentracions diàries per defensar el dret legítim i ningú, ningú, fa cap acte de violència. Per què es presenta als mitjans de l'Estat com si haguéssim tornat al començaments del segle XX amb els pistolers campant lliurament pels carrers?
No, no ho poden entendre. Jo crec que no ho poden entendre. La societat catalana és una societat madura, amb un esperit crític i amb un model de convivència exemplar. La societat catalana s'ha organitzat en associacions i partits de diferents tendències i tothom hi troba el seu lloc. La societat catalana és inclusiva. Està acostumada al pas de gent de tota mena que conflueix en el seu territori; no es fa fora ningú i s'ha acollit a tothom. No serà que el que no se sent integrat, que n'hi ha, és que no s'ha volgut integrar?
El que estem fent entre tots, la defensa dels drets de tothom, ha sorgit de la gent del carrer, de gent de totes edats i condicions, sense líders, sense cap partit que abanderi, sense que ningú t'imposi el seu criteri unipersonal i això és el que tampoc entenen.
Dificultats, doncs, de comprensió? Sí, dificultats de comprensió per una part de la població que ho veu des de lluny amb els mitjans que no contrasten res; per suposat, també per interessos molt marcats d'una altra part de població, la dominant, que té por, sí, ells tenen por, de perdre els seus privilegis.
Nosaltres volem, en primer lloc, poder dir com encarar el nostre futur. I, segons el resultat, autogestionar-nos de comú acord i per igual amb tots els pobles d'aquesta terra: des d'Espanya fins als confins. Si hi té dret Espanya, per què no hi té dret Catalunya?
21 de setembre 2017
Constructors de Pau
Avui, coincidint amb
Moltes felicitats, Arcadi!
Fa temps que no ens veiem però segueixo els teus passos a partir d'aquestes bones notícies i de la teva germana.
Recordo encara quan em vas venir a veure a la comissaria de Badalona a rel de la detenció de la Marxa de la Llibertat; crec que llavors vas parlar amb la meva mare. Sempre et va fer gràcia això de Comas Fornaguera!
També recordo els anys de Pax Christi, fent ruta per diferents països i organitzant la ruta a Andalusia. Primer hi vam anar "in situ" a conèixer la gent d'allà interessada en el projecte, conduint (jo!) una DKW que no volia fer entrar la marxa enrere; igual era una premonició! Tu, el Carmel i jo ens vam quedar a Ronda per tirar endavant les qüestions més administratives. Trobades internacionals a Anvers, sortides, molta feina, amistat i moltes ganes de canviar les coses. Vam continuar treballant allà al carrer Bruc, al Casal de la Pau i després ens vam anar allunyant però sempre pels mateixos camins. Quan et vaig demanar col·laboració en una xerrada pels EAP vas venir de seguida! I sempre ens ha fet il·lusió retrobar-nos!
Ets incansable!
Ara t'han donat un premi. Segur que això t'anima però no has viscut pas per als premis. Has viscut i treballat per la justícia social, per la pau i per la llibertat i te'n dono les gràcies!
Que el premi ens serveixi a tots nosaltres per a ser també incansables. I tu, fes una mica de cas i descansa de tant en tant; només una mica,eh!
16 de setembre 2017
Suport alcaldes i alcaldesses
Plaça Sant Jaume. 16 de setembre del 2017.
Per part de totes i tots els que ocupàvem pacíficament la plaça: gràcies! Era la salutació que se sentia en boca de tothom quan passava la nostra alcaldessa o el nostre alcalde amb la vara que li va otorgar el poble i els ciutadans en les darreres eleccions. Elegits per a gestionar, per a administrar i, també, per a representar als ciutadans i vilatans en els seus desitjos i demandes i més, quan aquestes s'ajusten a la democràcia i als drets dels pobles: individuals i col·lectius.
Hi havia molta emoció a la plaça. Hi havia molta il·lusió, molta esperança i molta alegria. Hi havia una comunió entre els de fora i els de dins de l'Ajuntament de Barcelona. Hi havia el desig comú de defensar les llibertats de tots, hi havia el compartir l'objectiu final de saber-nos poble. Hi havia unió.
No s'hi cabia, a la plaça. Fèiem un passadís per on caminaven els regidors de molts pobles de Catalunya i els membres del govern. Seguíem els parlaments des d'una pantalla gran.
Cantàvem. Sí, cantàvem. Perquè és cantant i somrient que es guanyen les batalles. Cantàvem com ho vam fer als anys seixanta i als anys setanta i com pensàvem que no hauríem haver de tornar a cantar; però hem desempolvorat cançons emblemàtiques com el "Vull ser lliure" i el "Tots junts vencerem"; hem repetit fins a l'esgotament "l'Estaca" d'en Llach i el "Cantarem la Vida" de Raimon i hem repetit el "Guanyarem la Llibertat" i el "Va pensiero" adaptada al català.
I ens hem sentit més forts, més valents i més esperançats.
Ha valgut la pena viure-ho.
Hem demanat poder votar com qualsevol país normal perquè creiem en la llibertat d'expressió, d'opinió, en defensa dels nostres drets i dels drets que tenen tots els ciutadans arreu de l'Estat.
I hem escoltat els parlaments abrandats de molts alcaldes i alcaldesses que, amb la vara a la mà, saludaven a tothom. I hem sentit el President i el Vise-President d'una Catalunya que volem Estat. I hem somrigut i hem confiat.
I hem sabut que tornarem a la plaça tantes vegades com faci falta, en aquesta o en cada plaça de cada poble, sigui gran o sigui petit, perquè ens sentim poble i SOM!
15 de setembre 2017
11 de setembre
Un altre 11 de setembre. Un altre dia per passejar per Barcelona, amb bon temps i no tanta calor com d'altres anys, cosa que s'agraeix.
Recordo els 11 de setembre de fa uns quants anys quan anàvem al matí al Fossar de les Moreres, allà on no s'hi enterra cap traïdor. Agafàvem el cotxe i passàvem per l'autopista fent voleiar la senyera fora les finestres per baixar pel Passeig de Sant Joan on aparcàvem. Érem joves, teníem vint anys i ens bullia la sang. Anàvem carregats amb la raó de la història i amb unes ganes vives de canviar els temps. Sentíem i aplaudíem els que parlaven al Fossar: els bascos que venien cada any, els corsos, en Carbonell, en Xirinachs..., i cantàvem els Segadors enmig de prohibicions i mitges paraules.
Per la tarda, anàvem a la Manifestació: al davant els partits i els sindicats amb les banderes pròpies, les roges, les d'Euskadi que s'enduien forts aplaudiments; al darrere els quatre independentistes que érem, quatre mal comptats, amb el PSAN i el FN i l'Estat Català, amb algunes estelades. Passàvem per davant del Rafel de Casanova i la gent aplaudia des dels balcons. Quan van poder haver-hi paradetes, compràvem adhesius subversius i opuscles anarquistes. La festa s'acabava amb les sirenes dels grisos i els xiulets i crits dels que tancàvem files: "Fora les forces d'ocupació", "Ni França ni Espanya: Països Catalans. Tot esdevenia una heroïcitat i descarregàvem l'adrenalina; ens sentíem defensors del país que volíem un poc nostre.
Ara, des de fa uns anys, les entitats s'encarreguen d'organitzar grans concentracions amb un objectiu clar: la defensa de les institucions i l'arribada a Ítaca. No hi ha tanta gent al Fossar i tot queda una mica descafeïnat. Hi passa la Coronela, amb les seves disfresses i tambors, amb la música de la Muixeranga, però s'hi sent poc la vibració politíca-reivindicativa. Una visita al Memorial 1714 ens recorda l'essència de la lluita.
Per la tarda, però, hi ha moltíssima més gent! No hi són els partits com a tals i, per suposat, no apareixen per res els sindicats, que sembla que se'ls hagi empassat el terra. Hi ha la gent, cada any una corrua important de gent (malgrat el mareig de números, arribem a ser-ne un milió), alçant estelades que voleien com una onada gegant; famílies amb nens, gent gran i gent jove, molta gent jove, castellers i gegants. Tots en un ambient festiu però cridant com un sol cor: in- inde- independència! Cada any amb una nova posada en escena: des de la VIA per tot Catalunya (un èxit sense precedents), a la V pels carrers de Barcelona, al SOM a PUNT o al SI d'aquest any.
Els independentistes ens hem multiplicat per cent i per mil! Els parlaments continuen sent abrandats i la gent marxa satisfeta amb el deure acomplert.
Aquests últims anys, la Coral Poble que Canta amenitza l'espera amb els cants participatius que acompanyen la Diada: Vull ser lliure, la Cançó de la Barca, Cantarem la Vida, l'Estaca, Senyor Sant Jordi, No Serem Moguts, el Cant de la Senyera..., i fins i tot hem estrenat la cançó que es va cantar a Portugal, a la revolució dels clavells de l'any 1974. Cançons de sempre, adaptades al català, i cançons de cantautors que han esdevingut ja pròpies de la gent del carrer. Cançons que ens fan vibrar, sentiments i lluites que encara no hem deixat tants i tants anys passats.
No sé si n'haurem de fer gaires més d'11 de setembre d'aquest estil. Sortirem tantes vegades com calgui al carrer, però m'agradaria festejar ja un Estat propi.
Tant si ho aconseguim com si no, el 2018 segur que ens hi tornem a trobar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)