11 de setembre

Un altre 11 de setembre. Un altre dia per passejar per Barcelona, amb bon temps i no tanta calor com d'altres anys, cosa que s'agraeix.

Recordo els 11 de setembre de fa uns quants anys quan anàvem al matí al Fossar de les Moreres, allà on no s'hi enterra cap traïdor. Agafàvem el cotxe i passàvem per l'autopista fent voleiar la senyera fora les finestres per baixar pel Passeig de Sant Joan on aparcàvem. Érem joves, teníem vint anys i ens bullia la sang. Anàvem carregats amb la raó de la història i amb unes ganes vives de canviar els temps. Sentíem i aplaudíem els que parlaven al Fossar: els bascos que venien cada any, els corsos, en Carbonell, en Xirinachs..., i cantàvem els Segadors enmig de prohibicions i mitges paraules.

Per la tarda, anàvem a la Manifestació: al davant els partits i els sindicats amb les banderes pròpies, les roges, les d'Euskadi que s'enduien forts aplaudiments; al darrere els quatre independentistes que érem, quatre mal comptats, amb el PSAN i el FN i l'Estat Català, amb algunes estelades. Passàvem per davant del Rafel de Casanova i la gent aplaudia des dels balcons. Quan van poder haver-hi paradetes, compràvem adhesius subversius i opuscles anarquistes. La festa s'acabava amb les sirenes dels grisos i els xiulets i crits dels que tancàvem files: "Fora les forces d'ocupació", "Ni França ni Espanya: Països Catalans. Tot esdevenia una heroïcitat i descarregàvem l'adrenalina; ens sentíem defensors del país que volíem un poc nostre.

Ara, des de fa uns anys, les entitats s'encarreguen d'organitzar grans concentracions amb un objectiu clar: la defensa de les institucions i l'arribada a Ítaca. No hi ha tanta gent al Fossar i tot queda una mica descafeïnat. Hi passa la Coronela, amb les seves disfresses i tambors, amb la música de la Muixeranga, però s'hi sent poc la vibració politíca-reivindicativa. Una visita al Memorial 1714 ens recorda l'essència de la lluita.

Per la tarda, però, hi ha moltíssima més gent! No hi són els partits com a tals i, per suposat, no apareixen per res els sindicats, que sembla que se'ls hagi empassat el terra. Hi ha la gent, cada any una corrua important de gent (malgrat el mareig de números, arribem a ser-ne un milió), alçant estelades que voleien com una onada gegant; famílies amb nens, gent gran i gent jove, molta gent jove, castellers i gegants. Tots en un ambient festiu però cridant com un sol cor: in- inde- independència! Cada any amb una nova posada en escena: des de la VIA per tot Catalunya (un èxit sense precedents), a la V pels carrers de Barcelona, al SOM a PUNT o al SI d'aquest any.

Els independentistes ens hem multiplicat per cent i per mil! Els parlaments continuen sent abrandats i la gent marxa satisfeta amb el deure acomplert. 

Aquests últims anys, la Coral Poble que Canta amenitza l'espera amb els cants participatius que acompanyen la Diada: Vull ser lliure, la Cançó de la Barca, Cantarem la Vida, l'Estaca, Senyor Sant Jordi, No Serem Moguts, el Cant de la Senyera..., i fins i tot hem estrenat la cançó que es va cantar a Portugal, a la revolució dels clavells de l'any 1974. Cançons de sempre,  adaptades al català, i cançons de cantautors que han esdevingut ja pròpies de la gent del carrer. Cançons que ens fan vibrar, sentiments i lluites que encara no hem deixat tants i tants anys passats.

No sé si n'haurem de fer gaires més d'11 de setembre d'aquest estil. Sortirem tantes vegades com calgui al carrer, però m'agradaria festejar ja un Estat propi.

Tant si ho aconseguim com si no, el 2018 segur que ens hi tornem a trobar!