Gallifa

Mentre la tardor comença a treure el nas i la natura es vesteix ja amb colors grocs, vermells i ataronjats, nosaltres hem resseguit, be, més aviat ens hem encimbellat, pels cingles de Gallifa.

Gallifa és un petit poble de la comarca del Vallès Occidental que té l'honor de ser l'únic poble, que jo sàpiga, amb un Santuari dedicat a la Mare de Déu de l'Ecologia, obra de Mossèn Dalmau, capellà del terme i persona incombustible i lluitadora per les llibertats del país. Tots el recordareu amb la vestimenta de la camisa catalana que no es treia de sobre.

També el recordareu com un dels capellans que, juntament amb en Xirinachs i amb en Ballarín, han format part d'aquesta nissaga d'homes d'església que han estat sempre un suport per a la gent més necessitada i per a un país que volem un poc més nostre. Mai més ben triat, doncs, l'objectiu de la nostra sortida en aquests dies de finals de setembre tot esperant l'inici del primer d'octubre.

El camí surt de la població i s'enfila cap als cingles que la protegeixen. El sotabosc està exuberant i la humitat se'ns cala a les samarretes i als ossos. Veiem, ja, galzeran amb la seva boleta roja i mates de boix grèvol, signe, doncs, d'un país humit; ja no és temps de gaires flors, però comencen a treure el cap els bolets, els dolents, com diem nosaltres, que sempre són més vistosos i n'hi ha més, tot i que, també, hem trepitjant algunes pebrasses. Hem seguit el rastre del porc senglar que ha passat per aquí abans que nosaltres; hem tastat les cireres d'arboç, vermelles i madures, penjades a l'arbre i fent una catifa al terra.

Amb tot aquest devessall d'elements, la pujada se'ns ha fet més planera i hem arribat a Sant Sadurní de Gallifa, situat dalt del cingle (951m d'altitud). Una ermita romànica al cim de la Mola i a l'extrem del Serrat Punxegut. L'espadat cau en picat; des del Mirador de la Guineu, i vigilant on posàvem els peus, hem admirat bona part de la nostra geografia: Sant Feliu de Codines a sota; la zona de Centelles endevinant el seu castell; el Moianès; la Mola de Sant Llorenç i el Montcau; i totes les masies que conformen el nucli essencial d'aquest país, voltades de bosc, amb alguna  piscina, molt ben conservades, cosa que ens ha fet desitjar fer-hi una estada tardoral tranquil·la i serena ara que ve el temps dels bolets. 

Avui hem sabut que la tradició manava de tocar la campana de l'ermita quan s'hi arribava, tot enfilant-se a la teulada. Possiblement, aquesta tradició ha desaparegut en fer-se la restauració de l'edifici; si més no, no hem sabut pas per on pujar-hi!

Després de reposar en una esplanada sota les alzines, hem baixat seguint la dreta canal entremig de la cinglera. La nostra perícia de bons caminadors, tots en forma, ha fet que el descens fos un èxit: saltant escalons que ens han tingut preocupades a les persones amb les cames més baixes, sortejant pedres, matolls, arrels per terra i branques que anaven a petar al cap dels més alts, realment n'hi ha hagut per a tothom, però hem arribat sans i estalvis i amb la moral ben alta. 

S'hi aneu, no deixeu d'acostar-vos a l'església romànica de Sant Pere i Sant Feliu, la parròquia del poble que, juntament amb l'església de Santa Maria, la de la Mare de Déu de l'Ecologia i la de Sant Sadurní, conformen un conjunt digne de ser visitat.

Després d'aquesta jornada tan satisfactòria, estem tots preparats i a punt per a entomar els esdeveniments d'aquesta i les properes setmanes!