Hem caminat amb Aurora Bertrana, però no hem anat pas pels països als que va viatjar i dels que en va escriure les seves impressions; països reflectits a les seves obres: "Paradisos oceànics", de la seva estada a Oceania o "El Marroc sensual i fanàtic" entre d'altres. Tampoc hem estat a Étobon, entre maquis i alemanys, a la Segona Guerra Mundial tal com va ser viscuda a les cases pageses dels pobles sense homes. ("Entre dos silencis"). Nosaltres, hem gaudit d'uns temps de pau, d'una natura viva amb els
colors de la tardor; hem visitat un petit racó del Berguedà on va passar llargues temporades des que va tornar de l'exili fins a la seva mort. Aurora Bertrana està enterrada al
cementiri de Berga. El Berguedà té una importància cabdal en la seva
biografia. A Les Eres de Guardiolans hi va trobar la tranquil·litat
necessària per a escriure. Nosaltres hi hem trobat una bona acollida i unes veïnes que la van conèixer i que ens n'han explicat coses des de la seva casa del Pradell.
"El primer que s'ha de fer amb la vida és "viure-la" i després, si de cas, "escriure-la" amb coneixença de causa" (Aurora Bertrana)
Hem seguit les petjades de les seves aventures a Suïssa on hi va anar com a violoncel·lista per oferir concerts a la gent estiuejant dels hotels a començaments del segle XX. D'aquí en va treure la inspiració per a confegir la seva primera novel·la que, tanmateix, tardà en publicar. Les muntanyes alpines li causaren una profunda impressió. "Edelweis" descriu una tràgica història d'amor, una història que contraposa l'amor a la dona i l'amor a la muntanya i, en aquesta lluita, guanya la muntanya.
"Els Alps s'aixecaven més negres, més alterosos, més impressionants. Hom destriava només el contorn dels pics. Tota la massa muntanyosa es veia d'un negre intens, unida, confosa. I darrere, damunt, lluïa la nitidesa del firmament estelat, d'un blau-negre sever". ("Edelweis")
Les muntanyes de prop de Borredà, avui, jugaven amb la boira; o millor, la boira que s'aixecava entre pins rojos i algun avet, jugava amb elles. El sol s'intuïa entre el fullam verd i grogós de les fulles de tardor. El dia ja començava amb un deix fantasmagòric i amb una màgia de colors i d'inquietuds. El bosc preciós, amb una humitat que s'ha anat apoderant de nosaltres i dels camins que han esdevingut fangosos als nostres peus. Les botes, alguna vegada pesades amb un toll de fang. Així i tot, l'aspecte era d'un verd viu, d'una calma embriagadora. El bosc ens ha traslladat pas a pas a Mürren, a l'Oberland suís; el Serrat de Llumeners i la Serra de Picancel ens han semblat un part dels Alps, i ens hem imaginat el Serrat del Migdia, el Pic de Perris, el Serrat dels Teixons o la Salga Aguda, talment com fi fossin l'Eiger, el Monch o la Jungfrau.
"Els fou permès de gaudir d'un espectacle ben curiós: la invasió de la
boira. Jugava flonja, grisa i silenciosa com empesa per un buf
omnipotent. Feia uns minuts que hom veia la profunditat de la vall de Lauterbrunnen; la línia recta de la trinxera del funicular que unia Mürren amb aquella població, la taca clara, serpentejant de la carretera. I ara, no res" ("Edelweis")
Borredà és un poble situat dalt d'un turó; no s'hi arriba amb el funicular com a Mürren, ans la carretera de Berga que hi porta és plena de revolts —que no ha canviat gaire des dels nostres temps d'infantesa—. Des d'aquí comencem a caminar.
En algun moment perdem una mica el sentit de l'orientació, quan les "fletxes" del trac volen anar a la seva, però seguim bé entre el fullam i el bolets que cobreixen el terra.
"Els cabells de les dames es desarrissaren, queien flonjos i humits. Ferrer digué a la seva amiga que tenia milers i milers de gotetes subtils enganxades a la cabellera. Ambdós rigueren contents i encisats per l'espectacle". ("Edelweis")
De tant en tant, deixem la pista per agafar corriols que ens estalviïn una mica de fang. I sortim a la masia del Pati, sentint uns gossos que borden poc. Continuem fins la masia del Pradell. Com el seu nom indica, un prat verd i gemat, uns arbres despullats que l'envolten i una dona que, des de lluny ens saluda. Aviat coneixem les cosines de la nostra companya originària de la zona. Tot és simpatia en una acollida calorosa. La masia, en aquest paratge, llueix sota el sol; les flors ben gemades. Ens obren la casa i parlen amb nosaltres de moltes coses interessants sobre la vida que fan aquí i sobre la coneixença de l'Aurora Bertrana amb la que van compartir moltes tardes d'estiu.
Val la pena esmerçar temps, amb aquestes dones, amb el seu parlar ple de saviesa de les persones senzilles carregades de vivències. I ens acompanyen fins l'ermita de Santa Magdalena de Guardiolans (o Gardilans segons quins mapes). Ens n'obren la porta i podem entrar dins aquest edifici romànic ben net i cuidat.
Guardiolans pertany al municipi de Vilada; la construcció actual és del segle XII amb modificacions dels segles XII, XVIII i XX. L'església original era preromànica, documentada ja l'any 903 quan fou consagrada pel bisbe Nantígis d'Urgell qui autoritzà poder-hi celebrar tota mena de culte, però la deixà subjecte a
la parroquial de Sant Joan de Vilada. Tot i que l'advocació inicial de
l'església 
fou Santa Maria, el 1001 ja la trobem sota el patronatge de
Santa Maria Magdalena. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Sant Pere de la Portella, dalt de la serra de Picancel. La crisi d'època baixmedieval sembla que va deixar la població de la
parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. Durant els segles XVII
i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de
la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan
segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat. Avui en dia, s'obre un cop l'any, per Santa Magdalena.
Les nostres amfitriones ens continuen acompanyant fins a Les Eres de Guardiolans, lloc on va passar moltes temporades l'Aurora Bertrana.
Els actuals propietaris l'han convertit en Casa de Turisme Rural i ens fan una acollida magnífica. A tots ens venen ganes d'anar-hi a passar alguna temporada. Tenim enveja de l'escriptora que aquí va trobar un lloc ideal de repòs, de calma i d'espectacle de natura per escriure. Una placa a l'entrada ens recorda el seu pas per aquest indret; el seu i el del seu pare, l'escriptor i pintor Prudenci Bertrana.
La parella que porten la finca, ens ofereixen un esmorzar per llepar-se els dits; alguns de nosaltres ja hi somiàvem, que, a apart de natura i lectura, també tenim gana! Després de l'esmorzar-dinar —suc de fruita, botifarra, pernil, formatges, pa amb tomàquet, ous, melmelades, pastissos, fruita, cafè amb llet, iogurt,... tot de menges saboroses—, ens expliquen la història de la casa i la seva relació amb els Bertrana. I ens obren les portes per visitar la casa, l'esglesiola adossada, la cambra amb recambró i els voltants enjardinats. Sí, sí, ja ens imaginem l'estiu aquí: a la fresca dels arbres, fen alguna caminada perquè no sigui dit, visitant les veïnes del Pradell, remullant-nos a la piscina o a la riera i gorgs de Mergançol.
I arriba l'hora de marxar, de desfer el camí i d'avisar que aquest acolliment, amb tot el que ha comportat, no és propi de cada sortida; a veure si ara em demanaran sempre un esmorzar d'aquest tipus i una jornada amb gent tant abocada a nosaltres!
El dia comença a decaure i decidim retallar una mica el camí. En lloc de tornar per la riera de Margançol i la font de la Pega —situades a la vessant més ombrívola i humida del recorregut— decidim el retorn pel mateix camí, acompanyant ara nosaltres a les cosines cap a casa. Al Pradell ens acomiadem amb una foto de conjunt per servar sempre més aquest record d'una jorn tant plaent.
I tornem a sortejar el fang de la pista i continuem la lectura de fragments de la novel·la "Edelweis". Ara ja amb més frisança de saber-ne el final; final que, com és natural, no llegirem.
De cop, ens adonem que el noi, en Ferrer, s'ha absentat del Palace i no ha tornat encara; el pintor i pretendent japonès Yoka continua "perseguint" amorosament a la Margarida, dèbil, sensual, culpabilitzada..., Madame Ray preocupada pel que li hagi pogut passat al nostre Ferrer...
"La posta s'inicià per una llum esclatant, enlluernadora. Sota la vivesa d'aquell esclat, els pics coberts de neus eternes s'amararen de rojors extraordinàries, talment com si s'hi calés foc. Durà poca estona, però. De seguit la lluminositat es desmaià, s'esdevingué un rosa deliciós i ràpidament pàl·lid. Després aquell to es fongué fins a tornar-se vinós, morat, lila, blau, cendra... Quan tot esclat hagué desaparegut, les serralades foren cobertes de melangia" ("Edelweis").
No em digueu que no és una descripció preciosa d'una posta de sol!
Aviat albirem Borredà altra vegada i una casa de finestres porxades amb un dels camps que últimament deu haver fotografiat més gent. Uns marges i unes terrasses d'un verd esclatant, fetes files lineals d'herba ajaguda, que recorden talment les terrasses d'arròs del Nepal.
"Les petjades s'atansaven. Hom podia veure com la misteriosa llumeneta brillava més, es balancejava, vacil·lava, com aquell que està a punt de morir, tornava a brillar amb variacions de roig i de groc, espurnejava, projectava raigs curts". ("Edelweis").
Les nostres, de petjades, han arribat a Borredà i ens acomiadem en aquesta tarda tranquil·la i calmosa, amb les muntanyes retallades en el crepuscle del cel.
I, quin paper hi juga l'edelweis amb tot això? Flor de neu blanca i perenne, difícil d'atènyer, eternament buscada...
Una oportunitat única de sobrevolar amb avioneta per sobre de Montserrat en un dia de sol de novembre tot i que amb una mica de calitja. L'oportunitat gràcies al centre Arqueonet on faig un curs formatiu sobre "Montserrat, mil anys d'història", en ocasió de la celebració del mil·lenari aquest 2025 que començarem aviat
pilotant avions i avionetes. M'ha recordat en Francesc, company de feina durant molts anys i que tenia una dèria pels avions. No en va poder gaudir a temps: volia volar , va esperar massa, la lluna se'l va emportar massa d'hora. Ens haguéssim pogut retrobar
tranquil·lament mirant el cel, amunt, molt 
amunt, tot veient passar els avions
i explicar-nos els records, les vivències, les anècdotes, els pesars i les
bromes d'una vida de treball compartit, reviure les il·lusions que han
marcat la nostra tasca en la creença que un món millor passava per
l'educació dels nostres infants i joves. Tenia les ànsies de
viure, de provar sempre coses noves: de la música, de volar, de la fotografia,
dels avenços en la tècnica, de la informàtica: just com un nen amb sabates
noves. 
Després d'esperar una bona estona el permís per avançar, tot fent cua darrere tres avionetes, i de rebre el permís per enlairar-nos, hem posat la marxa cap a Montserrat.
baixa, s'anava acostant lentament. Als nostre peus, un entramat de carreteres, un bé de Déu de polígons; un mapa de pisos i construccions d'uns pobles que es toquen entre ells i deixen poc espai al verd, als camps i als boscos. Uns boscos com exemple del que foren, uns camps rectilinis i cuidats, uns carrers rectes de cases iguals. I al mig d'aquesta petita plana s'alça Montserrat, aquesta muntanya d'orografia curiosa que es veu des de pràcticament arreu. Sant Llorenç del Munt i la Mola al davant, el Montseny 
una mica més enrere. Fins i tot he pogut distingir la serra del Cul de la Portadora, de camí cap a la muntanya serrada.
Miranda dels Ossos. La regió de Sant Jeroni amb les seves antenes on destaca el Moro. La regió dels Frares Encantats, tots en filera com si sortissin a les 12h en punt cap a la Conventual, un darrere l'altre, amb la Mamelluda al davant. La regió de les Magdalenes o de Tebes amb el Trencabarrals i la Gorra Frígia i la regió de Tebaida amb el Cavall Bernat alçant-se solitari, paradís d'escaladors.
No creieu, no me les sé pas totes; he fet una mica de trampa en escriure, que la Viquipèdia sap moltes coses!
De tornada cap a l'aeroport de Sabadell, el mar llueix el seu to de plata i el que ara en anglès se'n diu "skylight", o sigui, en el parlar de casa nostre "La línia de costa", destaca entre la bruma i els hotels de Barcelona o les xemeneies de Sant Adrià alcen la seva silueta a contrallum.
Avui hem volat com els ocells amb ales mecàniques de llautó, però ha estat una sensació diferent de quan agafes els grans avions per anar a l'altra punta de món. L'avioneta és més propera, les vistes més concretes. I en Joan ens ha fet sentir molt segures dins d'aquest trastet. Una manera diferent de veure i viure la muntanya. Ho podem repetir!
