La Mare de Déu de Núria a Montserrat

Amb la meva mare parlàvem de la competència dels nostres noms. Ella, Montserrat; jo, Núria. Ella, la principal, la moreneta, la patrona, la que il·lumina la catalana terra, la que et guia cap al cel. 

Jo, la competència. Una mica més d'altitud, en ple Pirineu, la de la campana i la creu i l'olla. La de la neu i l'esquí, la que en una freda muntanya per nosaltres vol estar, la que fabricà Sant Gil.

Totes dues, però, Mare de Déus trobades, en general a la muntanya, en una cova on hi va a pasturar el ramat. I així com la de Montserrat, per no ser menys, té el seu dia especial, les altres Mare de Déus compartim dia; naturalment (i és broma!), la de Núria amb més alçada que les altres: la del Tura, la del Claustre, la de Meritxell, la de Queralt... i unes quantes més. Això sí, totes trobades per un pastor, que no he sabut mai si va ser el mateix.

Aquesta diada li he fet un favor a la del Bages i he pujat a Montserrat a celebrar el meu dia, per allò del mil·lenari. S'hi està bé a Montserrat (ei! també a Núria, eh!), en tota època de l'any. Les cel·les de l'Abat Marcet arreglades exprés pel mil·lenari, les places amb testos, encara que pel meu gust hi falten uns quants bancs, les pageses (també hi ha pagesos, però hem acabat dient-ne sempre les pageses), vénent el mató i la mel a la corrua de forasters que s'hi passegen, de totes les nacionalitats (a diferència del temps de Nadal que només hi veus "orientals", ara són més diversos). I tot obert! Botigues, bars i restaurants. Molta gent.

Però ha estat bé. Cada cap de setmana pots trobar-hi algun espectacle o altre per allò dels peregrins que fan l'oferiment al mil·lenari, i de les romeries, que aquesta diada han ocupat les cel·les (tot un terrabastall d'arrossegaments de cadires dins les cel·les, al meu costat) algunes poblacions del Baix Llobregat.

Gegants i cap-grossos, bastoners pujant la rampa fins la plaça de dalt i tres colles de castellers. M'he fet un fart de fer fotos als castellers mentre carregaven els castells i m'han quedat força bé, n'estic contenta. Pujant, baixant, fent pinya agafant-se les mans, acotxant-se l'acotxador i saludant l'enxaneta. Cap castell ha fet figa.  

El dilluns una trobada de danses populars de Colòmbia i de Turquia amb els balls i cants.

Bon temps i boira el deia de la Mare de Déu. Però què seria Montserrat sense boira? 

I dues nits ben especials. Un concert de l'orquestra del Liceu ocupant tot l'alta i part dels bancs: La segona de Mahler cantada per l'Orfeó Català i dirigida per Josep Pons, antic escolà de Montserrat. Un goig amb reserva gratuïta (que ara a Montserrat s'ha de reservar tot, això sí, gratuïtament!).

La segona nit amb l'esperança de veure des d'aquest mirador privilegiat cap a la plana, l'eclipsi solar de la lluna de sang. S'ha quedat en un desig, però. Els núvols i la calitja estiuenca de l'est han fet que la lluna romangués amagada fins a ser ben alta en el cel, i ja havia perdut el color rogenc. Caldrà esperar, doncs, uns tres anys per tornar-la a veure, si es deixa veure, des d'algun lloc enlairat.

Caminades poques. Un passeig cap als Degotalls i mitja pujada cap a la cova de Fra Garí, que el peu encara es queixa. 

Una ampolla de xampany montserratí que m'ha durat els tres sopars a la cel·la i un dinar al Cisneros amb torrades de Santa Teresa banyades amb ratafia de Montserrat i un gelat de vainilla.

Una celebració una mica diferent d'altres vegades que m'he quedat a casa o he anat a algun lloc. Una celebració però, com cal. No està malament això de canviar de formes, maneres, llocs i situacions diferents. Estades curtes però intenses. Assaborint els moments. Celebrant. Ho celebro tot, jo! Els meus sants i aniversaris i els dels que ja no ho poden celebrar; les festes d'ara i les més tradicionals. Que, total, són quatre dies i més val passar-los el millor possible si es pot.

Aquest setembre de celebracions vàries i de coneixences noves. Començament de curs que t'organitzes tu mateixa sense dependre de la qüestió més "laboral". En definitiva, un gaudi!

 Bon curs als que encara treballeu. Bon curs als que esteu de jubileu. I apa, aviat Nadal! 

Santuari de Montgrony

Montgrony és dalt la muntanya de la serra del seu nom; allà dalt, com penjat d'un fil des del cel. 

 

Montgrony vol dir una setmana de vacances quan érem petits, amb la meva mare; què valenta que va arribar a ser! 

 

Llavors, s'hi pujava des de Gombrèn amb un ase que menava el mossèn i que portava les maletes o motxilles dels que anàvem a passar uns dies allà. Un corriol costerut enfilant-se muntanya amunt fins a arribar a l'hostal del santuari. El cotxe negre de la foto no sé com hi deuria arribar; suposo que ja hi devia haver la pista pels que tenien cotxe en aquelles dates. En aquesta fotografia deu haver-hi la colla que estàvem a l'hostal. Recordo molt el Pare Carles, un caputxí d'Igualada amb qui ens vam apreciar molt i que vam visitar varies vegades al seu convent. Gràcies a ell vam conèixer els caramels de la pastisseria La Colmena de Barcelona on encara, de tant en tant, en compro.

 

Crec que vam fer una bona estada amb aquesta gent que vam conèixer. Als vespres jugàvem al joc de les mentides, o a aquell que fa: "m'han dit per aquí...", o a fer imitacions que havies d'endevinar o cantàvem, que ningú més ens sentia. Jocs d'una època sense televisió ni mòbils; sense xats ni whatsapps, sense preocupacions de cobertures. Un lloc on el temps passava lent, per poder gaudir millor de la natura, de mirar el cel i els estels. Un lloc, a fe de Déu, ben tranquil; encara ho és ara. 

Altres vegades he pujat a Montgrony a dinar o a fer-hi una volta per tornar a baixar, però aquesta vegada m'hi he quedat tres nits. Potser no hi havia dormit més des de l'any 1960. Uau!, jo en tenia 6, d'anys i en Jaume quatre! En fa només 65 d'anys! Montgrony està gairebé igual. Bé, ara hi pots arribar per carretera asfaltada des de Gombrèn o des de Castellar d'en Hug, les instal·lacions estan arreglades als nostres temps: a l'hivern hi ha calefacció, però encara hi vaig veure la llar de foc.

La temperatura d'aquests finals d'agost, magnífica! Les vistes des d'aquí dalt, superbes! Quin bé de Déu de muntanyes que s'estenen al davant dels ulls: des del Pedraforca que ensenya la seva enforcadura ben altiu, al Pedró dels Rasos de Tubau. Gombrèn a sota, un poble minúscul des d'aquí, amb una llenca de sol per les tardes.

He fet alguna sortida, poca cosa. He pujat fins l'ermita de Sant Pere de Montgrony i pel Camí del Malpàs, força pedregós, m'he arribat a l'avenc de Sant Ou, pel mig d'un bosc fantàstic. M'ha costat la pujada: encara me'n sento una mica de la fascitis i cada vegada em costa més l'esforç de respirar. La baixada l'he fet pel refugi de Planelles i la pista que porta al santuari, i que passa per sota l'espadat d'on es pengen cada dia uns quants escaladors. Te'ls quedes mirant com van fent saltirons a la roca i penses que això, això no que no ho he fet ni ho faré pas.

Les tardes amb una pluja  agraïda. I després de la pluja el cel ens ha fet un regal. Uns núvols negres i una posta de sol ben vermella. Unes formes de muntanya retallades a l'horitzó, unes boires que pujaven des de la vall. Un Pedraforca majestuós retallant-se com un senyor del paisatge. Una llum ataronjada i un arc de Sant Martí lluminós, com poques vegades he vist tan definit. M'he embadocat fent fotografies i m'he quedat en silenci, amb els ulls posats al paisatge i al caient de la tarda. Ha estat la millor manera de totes les possibles de celebrar el segle de "vida i pensament" del meu pare. Els núvols m'han privat de veure les estrelles, però aquests cels han estat el millor present. I la cançó l'hem cantant sota les fulles de l'arbre mogudes pel vent d'una tarda sense parió.

En fi, un encert haver pujat aquí dalt en honor dels cent anys! L'emotivitat a flor de pell.

El diumenge, dia de marxa, m'he arribat a Castellar d'en Hug a veure el 61é concurs de gossos d'atura. 

Gairebé tants anys com els que jo no dormia a Montgrony. Aquí hi havia tota la gent que no estava a Montgrony, i he agraït més la calma i tranquil·litat del santuari. De camí cap allà es passa pel castell de Mataplana. M'hagués agradat baixar del cotxe i fer-hi alguna foto, però el recinte està tancat i enreixat, no pots parar el cotxe enlloc i només veus la senyera que oneja per sobre la tanca. Sembla que s'hi poden fer visites guiades si prèviament les has concertat al museu del Comte Arnau de Gombrèn que, sembla, que funciona els diumenges només. O sigui, una llàstima.

La carretera de Castellar plena de cotxes als marges i gent baixant a peu cap al poble. Entrada 4 euros que no recordava jo que hagués pagat l'altre vegada que vaig venir, però tot serveixi per conservar la festa. De fet, amb els quatre euros tinc dos números del sorteig de l'ONCE d'avui mateix. Premi: un be. Que en faré jo d'un xai si em toca! He estat una estona amb les ovelles i els gossos, he dinat a Castellar i he tirat carretera amunt fins al cotxe, uns tres revolts.

I cap a casa. A mesura que es va baixant, va pujar la calda i la xafogor i la humitat.

Després de poder aparcar a Badalona, que això sempre és un tràngol, quan he entrat a casa li he comentat el tema de la temperatura a en Jaume i m'ha dit: "T'hauries d'haver quedat allà!"

 

 

I potser sí que un altre dia ho faré! 

Cent anys, papa!

Avui, 100 anys! Un segle! Un segle de vida que jo he vist en blanc i negre sobre paper fotogràfic. En blanc i negre perquè no hi havia color, en àlbums de fotografies petites, només uns pocs anys.

100 anys són molts, papa! Sí, un segle, que sembla que fa més impressió. Amb unes poques sensacions de tu, amb records una mica esmicolats, ja, a no ser per algunes imatges que em transporten a un passat enyorat, de vegades pensat, no viscut. Però sempre present, això sí.

I em fas encara gràcia a les fotos. Aquests dies me les he estat mirant i t'he trobat guapo, força guapo, i rialler i també seriós, fent broma davant la càmera i postures una mica rares, com de vegades faig jo i la gent em diu pallassa. T'he vist de petit amb la teva mare en algunes fotografies, poques. No t'he trobat en cap amb el teu pare; no sé quan va marxar i us va deixar, però crec que ja devies ser una mica jovenet. En moltes hi ets amb la família Fornaguera i, per suposat amb el teu gran amor: la meva mare, la Montserrat. Quina enveja que em feu!

 

Passen moltes coses en un segle, papa. Si sabessis! Algunes les saps perquè te les he anat explicant sempre en algunes xerrades que hem tingut mirant els estels a la nit. Jo mirant i parlant; tu silent i fent-me l'ullet. 

I he crescut! O sigui, m'he fet gran; ens hem fets grans les teves dues criatures. No sé si soc aquella nena que esperaves ben bonica i simpàtica. Sí que continuo sent una mica ploranera, però poca gent ho sap. I com més va, més en soc, que sembla que tingui les emocions més a flor de pell. I també tinc rabietes amb mi mateixa i cops de geni amb els altres. Però, no parlem de mi.

Parlem d'aquell noi que es va enamorar a la Clínica del Carme, fent de practicant i callista (ara sí que et necessitaria amb la maleïda "fascitis plantar"). La clínica fa temps que va desaparèixer. Ara penso que, pràcticament, ja no coneixeries Badalona! Un noi baixet que jugava a futbol i li agradava molt nedar; li agradava i en sabia, fins i tot et tiraves de cap! I jo plorava només de veure la immensitat d'aigua al meu davant. Un noi que va fer dos anys de servei militar a Melilla, escrivint cartes cap a Badalona (les tinc guardades, eh!). Un noi que anava a Montserrat amb la família Fornaguera Bausà. Un xicot que volia una moto millor, amb sidecar, per portar tota la família Comas Fornaguera.

En aquests cent anys la família Fornaguera ha anat desapareixent. Ha crescut una mica la banda Comas: ja tens dues besnetes i un besnet! La Dàlia, l'Ainur i l'Erika. I està a punt d'arribar en Joan a Heidelberg. No et coneixeran mai, els besnets, i em sap greu. Tampoc t'han conegut les netes. De fet, es podria dir que gairebé ni ho han pogut fer els teus fills. I ha estat una llàstima. Segur que tots haguéssim pogut aprendre molt de tu i tu haguessis gaudit amb nosaltres. Moltes vegades he pensat com hagués estat la vida de tots quatre a partir del 1958; segurament diferent. Me n'hagués anat de casa, jo, quan ho vaig pensar (ara se'n diu independitzar-se)? Hagués tingut tants disgustos la mama amb els germans, hagués plorat tant, s'hagués sentit tant sola? No, això darrer segur que no! Però no podem pensar què hagués estat. Les coses han estat així i no és possible cap canvi.

Ho saps, oi, papa, que t'hem estimat? Ho saps, oi, que encara t'estimem?

I mira, aquest any m'ha vingut de gust poder celebrar el teu centenari, allò que es fa a una persona important en homenatge a la trajectòria de la seva vida. Cent anys s'ho valen!

I estarem uns dies a Montgrony per poder veure el cel estrellat i estar una estoneta xerrant amb aquell estel que la mama ens va dir, quan érem petits, que eres tu, allà dalt, el primer estel que sortia les nits d'estiu per estar amb nosaltres. 

I t'escrivíem postals, en Jaume i jo, quan era el teu sant; les deixàvem a la tauleta de nit i l'endemà ens hi trobàvem alguns caramels. Ho vaig fer perquè no l'oblidéssiu mai —ens va dir la mama quan vam haver crescut una mica. I penso que, realment, vam necessitar creure'ns-ho que tu agafaves les postals. En Jaume no sé què va pensar; però jo ho vaig agrair sempre.

Escric això al bloc i potser ho llegirà algú i fa una mica de cosa que la gent entri en la teva intimitat. Però també és veritat que l'escriptura m'ajuda a treure'm de dins els fantasmes, les penes i els plors i quedo més descansada, més tranquil·la, feliç. Com quan et deixava la postal a la tauleta, que ara te la deixo a les xarxes (és un terme nou que no vol dir les xarxes dels pescadors, eh!). I tu i jo, tenim una xarxa que s'estira molt, un fil que va de la terra a allà dalt i que de mica en mica anem estirant fins que ja no quedi fil. Crec, que guanyaràs tu, tard o d'hora. 

I podrem compartir l'estel. 

Et recordo un poema que et vaig fer el 2023 (no pateixis, un tros només)

"Tantes nits somniades,

tants desitjos,

tantes cançons

d'estels que llisquen

sobre les meves galtes...,

per continuar xerrant amb una estrella ". 

No és gaire bo, ja ho sé, però és la meva manera de pensar-te.

 Apa, noi, feliços dies a Montgrony!

I per molts i més anys ens puguem anar retrobant! 

Ei! Mira que he trobat quan ja ho donava per acabat!

Recordes, papa? Aquelles nits asseguda als graons de l'església de Timoneda? Aquelles nits asseguda al pedrís de Cal Julià? Tu no les vas viure mai, però jo sortia a tancar la porta d'aquests dos llocs i et cantava la cançó que sempre m'ha agradat. A Cal Julià fins i tot m'acompanyaven el Petit i la Fineta, dos gats asseguts al meu costat, en silenci, escoltant els sorolls de la nit, i jo cantant i de vegades no la podia acabar la cançó..., que em lliscaven les estrelles per les galtes i m'ennuegava una mica.

Per tu. Quan surti fora la cantem plegats! 

24 agost 2025

Ja som a 24 del mes per excel·lència de vacances. Un mes que els i les jubilades ens prenem com un descans d'activitats i viatges i sortides. Un mes de calor. Una mes que, diuen, que la gent surt fora encara que amb això dels aparcaments de la meva zona no es nota gens ni mica. Un mes que, encara no he estès mai el perquè, tanquen botigues i empreses. Tothom fa gairebé les mateixes vacances; tothom fuig del lloc habitual de residència per trobar-se, ai las!, als mateixos llocs d'estiueig o als mateixos viatges: amb calor, amb preus més alts, amb vagues als transports públics (bàsicament avions), amb gent per tot arreu, amb "diversió "a la força, perquè toca... Entenc que qui té només l'agost per fer vacances ho gaudeixi d'aquestes maneres (jo també tenia l'agost per descansar i fer viatges). No en dono la culpa als treballadors i treballadores. Però, no hi podria haver una manera més racional i equitativa de fer les coses? Ja sé que és un mal moment per plantejar-ho. La climatologia mana i és molt difícil fer treballs, i segons quins, amb aquestes temperatures que aniran a més, a més a més. però, avui en dia, per segons quins treballs, hi ha oficines amb aires condicionats, hi ha teletreball, hi ha connexions amb el món sencer sense moure's de casa o de la segona residència (segons on sigui la segona residència, és clar!). Una altra cosa són els que treballen en la construcció o el camp o en activitats a l'aire lliure; aquests, haurien de parar, gairebé juliol i agost.

Penso en les activitats que jo faig tot i que soc una persona amb sort i estic jubilada. Però ja fa un temps que a l'agost, fora d'un cas extrem, no viatjo (ho deixo pels que no ho poden fer la resta d'any); no faig gairebé cap excursió per la muntanya (si més no, no les organitzo; fins i tot he arribat a pensar que això de caminar per la muntanya sigui alta o mitjana ho hauríem d'acabar el mes de maig per tornar-hi el mes d'octubre. O fer sortides nocturnes!).

Ara és l'hora de reposar tal com fan la immensa majoria de bèsties: dormir o estar al cau a 'hora del sol; com els gossos, vaja! I els que no poden triar les vacances, les farien amb menys gent. Així i tot, crec que cal una reorganització d'horaris de treball, d'esbarjo i de vacances. No pot ser que els espectacles, per exemple comencin a les 20h del vespre. Els que viuen a Barcelona no ho noten, però els que vivim "a comarques" i hem d'anar a Barcelona perquè al nostre poble o ciutat no es fa res, ens veiem obligats a arribar a casa passades les 23h amb una mica de sort. Oh, sí, ja sé que em direu que el metro va tota la nit. Però la gent no viu al costat del metro; jo mateixa en tinc per un quart d'hora ben bé per arribar a casa. I ja no us dic res dels que viuen a

pobles més allunyats on no arriba el metro, és clar. I no parlem dels pobles de muntanya! Jo crec, fa de mal dir-ho sense tenir cap compromís ni responsabilitat d'aquestes, que els horaris de treball s'haurien d'avançar. Sobretot les botigues! perquè la majoria no obren fins les 10h del matí i tanquen a les 21 del vespre? No es podria invertir?

Moltes vegades s'ha demanat que els centres educatius tinguin en compte l'horari laboral dels pares. No es podria demanar que l'horari laboral s'ajustés a uns horaris que permetessin la convivència entres els membres del nucli familiar, tant si hi ha nens com si no? Tots i totes més descansades, avis que podrien planificar el seu espai vital —que bé se'l mereixen— i tots plegats podrien gaudir de concerts, teatres, corals i activitats de lleure.

Però, res! estem a l'agost! Al 24, avui! Dia de cobrament per algunes i alguns, no pas per a tothom. Dia de passar calor i pensar en el setembre; la re-empresa de la feina, la planificació de caps de setmana esgotadors, l'inici de cursos i cursets, la planificació d'excursions, revisió de les visites mèdiques, el començament d'un nou curs de deu mesos amb alguns dies de vacances pel mig... Un dia més, una setmana més, un any més. "Qui dia passa any empeny!".

Sabeu, jo aquest any, no he sortit! He estat moltes estones davant el ventilador. He pintat, a la tarda, això sí, que tocava menys el sol. He avançat en temes de l'arbre genealògic, que al setembre vaig a València a conèixer un parent que he trobat al facebook i em fa molta il·lusió. He pujat al Port de Salau amb el CAOC per l'agermanament occitanocatalà i he visitat el mas Puigrubí de Torelló (per fora, eh!) perquè no trobo de cap de les maneres el segon comandant de l'Armada Carlina que es va casar amb la Caterina Savalls i que la partida de naixement de la seva filla em situa a Sant Feliu de Torelló.

També he celebrat Sant Llorenç al santuari de Terrades i ara celebraré el segle de vida sobre el paper i les fotos en blanc i negre del meu pare al Santuari de Montgrony. Que mentre visqui jo, viurà ell i no celebrarem pas el segon segle. Ah! i he escanejat unes quantes fotos antigues, que això és molt entretingut!

I, malgrat la meva permanent fasciïtis plantar, he anat a Gràcia a fer fotos als carrers engalanats.  Aquest any no tots, que el peu es queixava!

Un estiu que voldria canviar pel que fa al temps. No sé, ara he rebut una propaganda per anar a Groenlàndia el juliol del 2026. Potser m'ho miraré en ferm, encara que sigui l'estiu i no m'agradi viatjar en aquesta època. Però si toco i sento una mica de fred, ho donaré per bo.

Que tingueu un bon acabament de vacances els i les que les hàgiu fet. I no feu cap cas d'allò que s'ha posat de moda de "l'estrès post-vacacional". Jo també m'hi vaig trobar i també tenia estrès durant l'any!

Ara sí, trobo a faltar Cal Julià i Timoneda i Sant Jaume de Frontanyà; i Núria i el Pirineu i tants i tants llocs...! 

Festa Major de Badalona

 LA TRINCA I LA FESTA MAJOR

 Alegria, que és Festa Major.
Alegria, encetem la bota del racó.
Alegria, que és Festa Major.
Com cada any hem de matar el pollastre
i posar xampany dins el porró.
Apa, anem-hi, corre, vine, cuita.
Salta i balla, canta la cançó. 

Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui matem el capó.
Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui és Festa Major.

Visca el pa, visca el vi,
visca la mare del meu padrí. 

 Alegria, que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor.
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes
i havent dinat, migdiada, processó,
concert, castell de focs i ball a l'envelat.

Tiruliruliruli, tiruliruliruló. 
Avui matem el capó.
Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui és Festa Major.

Alegria, que és Festa Major.
Com cada any hem de matar el pollastre
i posar xampany dins el porró. 
Canviarem l'aixada pel pendó,
que avui és Festa ... Festa Major.


Música: (Mooie lieadje) B.Bern
Lletra: La Trinca

 Recordo que ens l'havíem sabut de memòria aquesta cançó. Llavors ens sabíem de memòria moltes cançons; ara no. Ara no hi ha gaires cançons per aprendre de memòria o cantar-les si la ocasió s'ho mereix. Sempre retornem a les mateixes i encara les cantem amb una mica de trampa fent una ullada de gairell a la lletra.

 Ens agradava aquest disc de la Trinca! I aquell passatge del pregó al "nostre sant patró", que en el cas de Badalona és patrona. El patró el deixem per les festes de maig, però a l'agost és la festa grossa, la Festa Major, encara que molts ho vulguin oblidar, entre ells el nostre senyor alcalde de gran alçada que, a més, i sembla que ho faci expressament, ha programat els Focs pel 14 a les 23h de la nit. Les onze de la nit! Qui va veure focs a les onze?

"Poble que em contempla, dolçament agermanat..." I se sent una veu que diu: "Montserrat!" Sempre m'ha fet riure aquest tros! 

 Però potser que us deixi amb la cançó i mentre l'escoltem, encetem la bota del racó.  

Alegria, alegria, que és Festa Major!  

Bona festa badalonines i badalonins!