La Goda ens ha dut al límit de dues comarques: l'Anoia i la Conca de Barberà. Un llogarret menjat per les bardisses on destaquen encara murs esventrats i la petita església de Sant Pere força ben conservada.
Però, comencem pel començament. La trobada de tots plegats a La Panadella, aquesta parada obligada de temps antics que continua sent un bon espai de retrobada. A partir d'aquí, cal agafar la carretera cap a Santa Coloma de Queralt i desviar-se cap a Aguiló, un poble petit que hem quasi invadit amb els nostres cotxes. De fet, agafem un camí que no està al trac que seguim —que comença a la Pobla de Carivenys—, però que ens anava millor encara que féssim algun quilometre més, ben poca cosa.
Ai, las, però! La pista, després de la pluja d'aquests últims dies, està ben enfangada. Les botes pesen, les soles plenes de fang, els camals dels pantalons també. Per molt que vulguis anar pels marges del camí, una mica més herbeis, no et salves d'aquesta pasta argilosa que se t'enganxa. Però, seguim endavant! Núvols i aire fresc ens esperonen. Les mans una mica valves i, fora de la nostra particular noia siberiana, els demès anem ben equipats amb anoracs, caputxes i mocadors de coll, que no tenim edat per agafar gaires constipats. Feina tenim a anar-nos eixugant les botes amb les herbes o amb els rocs del camí. Alguna que va al davant, aprofitant la bona situació que li confereix l'ordre de caminada, s'escura tot donant cops de peu i coces a l'aire i enviant al fang un pam més endavant.
D'aquesta manera, arribem a La Pobla de Carivenys. Un poble petit, que, com tots els pobles amb
aquest temps, està tancat i ben tancat. Situat just al límit amb els
municipis d’Argençola i Sant Martí de Tous, a l’Anoia.
Històricament el nucli ja s’esmenta al segle X, i es caracteritzava per
presentar dues torres de guaita, una a cada costat del poble. Ara, només en resta algun fragment de paret. A diferència d’altres llogarrets de la zona, la Pobla de Carivenys
presenta un nucli antic de dimensions molt reduïdes.
Així, d’entre els principals elements del nucli original cal anomenar el
carrer Nou, un dels pocs carrers que conserven una agrupació
d’habitatges amb estructures original i on les edificacions més antigues
ja es documenten en el segle XV. No es conserven gaires dades de La Pobla, pel simple fet que
mai ha estat un nucli independent, ja que primerament va formar part
d’Aguiló i després, de Santa Coloma de Queralt. En l’actualitat, i a
diferència de molts altres casos, el nucli ha experimentat un lleuger
augment demogràfic, en part explicat per la construcció recent de
diversos habitatges que donen 
un aspecte relativament nou al nucli.
Així, si bé a l’any 1991 només hi havia onze habitants en el llogarret,
en l’actualitat n’hi ha vint-i-quatre. Finalment, com a curiositat, cal destacar que durant molts anys se’n va
dir només la Pobla, però davant de la reivindicació per part de tots els
veïns del topònim antic de Carivenys, que ja constava en un capbreu de
l’any 1598, va passar a anomenar-se oficialment la Pobla de Carivenys
l’any 1980, quan el canvi es va aprovar al Butlletí Oficial. (Web Pobles abandonats, https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/623)
La veritat és, que nosaltres no hi trobem ningú. Fem una parada davant l'església de Sant Joan Baptista Evangelista, amb un campanar que està per sota del nivell de les teulades de les cases i continuem endavant. Marxem amb una certa recança ja que pensem que la Pobla ha de tenir una bona història.
Els camins esdevenen corriols i els corriols pistes per tornar a transformar-se en corriols. No deixem la fresca tot i que a mesura que avança el dia, la xafogor de la humitat del dia es fa més evident. Anem fent pujades i baixades de camí fins a arribar als Plans de Ferran on trobem, mig emboscada per pins, l'ermita de la Mare de Déu de la Mercè. Un edifici blanc, ben pintat, amb una mica de porxo, però del que no es pot veure pas el dins de la capella. Tanmateix ens serveix per reposar, per treure'ns o posar-nos roba, al gust de cadascú i poder recuperar el camí cap al nostre poble abandonat d'avui.
Continuem per un corriol una mica embardissat i intentem no perdre'l de vista. De sobte, ens adonem que, potser, no cal fer una marrada de volta de camí; si continuem fem una volta per anar a para quasi al mateix lloc, però si tirem una mica pel dret ens deixarem el pou de glaç que ens anuncien. Què fem? El pou, amb aquesta vegetació crescuda podria ser que no el trobéssim i, els capdavanters, decidim baixar una mica de res, saltar la riera de La Goda i "passar-nos" el pou. El salt el podem fer tots, però un cop fet cal remuntar el corriol. Del primer tram en podríem dir relliscós; una pista en miniatura del seria una pujada amb esquís de fons. Els primers rellisquem —de cada dos passes endavant en fem tres enrere—, però passem, una mica per l'esquerra, sense agafar-nos gaire a les bardisses que punxen, fermant els pals al terra que s'enfonsa... i som dalt! Els que vénen darrere dels sis primers ho tenen més complicat. El trosset de pujadeta esdevé més lliscós. Els d'amunt anem veient gent i, sobretot barrets, que es van movent per les bardisses buscant un pas més sec i més còmode; i mira que el tros relliscós és ben curt!, però gairebé insalvable! Finalment, fora d'alguna relliscada i alguna suada, tots ens reunim dalt: "Avui t'has superat, Núria! — sento que diu algú.
Però que serien aquests camins sense una mica d'emoció?
Salvat el tràngol, remuntem el corriol sempre amunt, fins a albirar, entre bardisses, el campanar de Sant Pere de la Goda. Al nucli despoblat i enrunat de la Goda hi ha les restes de l'església
tardoromànica de Sant Pere, dins l'antic terme del castell de la Goda,
desaparegut. Apareix documentada com a parròquia durant els segles XI i
XII. El campanar, restaurat, és de doble espadanya. Pels voltants hi ha les
restes de les cases del poble, parets sense equilibri, pedruscall entre branques i matolls, tot plegat envaït per la vegetació i
d'accés força complicat. d’Argençola, al nord-oest de l’Anoia i situat a un turó de 682 metres
d’altitud.
L’assentament domina un extens terme delimitat per la riera de la Goda
i la seva conca hidrogràfica.
El 
nucli es va formar originàriament a partir del castell de la Goda,
esmentat ja l’any 960, que controlava i donava seguretat en un dels
punts més importants de les valls de l’Anoia i la Baixa Segarra. No
obstant això, no se’n poden identificar els vestigis arran del mal estat
de conservació de l’entorn, ple de vegetació i emboscat. Històricament,
al segle XII pertanyia a la família Queralt, atès que el testament de
Pere de Queralt el 1166 el llega en franc alou a la seva germana Dolça.
Al segle XIV, l'infant Joan va vendre a Dalmau de Queralt la jurisdicció
de diversos termes i castells, entre els quals hi havia el de "Segoda". L’estat actual del nucli, es troba enrunat i cobert de
vegetació. No obstant això, s’hi poden identificar habitatges, amb
estructures auxiliars i elements que segurament s’alçaven sobre vestigis
més antics. La gran majoria de masies del seu entorn també es troben
ensorrades. El lloc es va abandonar entre als
anys quaranta i cinquanta. L’àrea, ja era de per si molt pobre i va quedar aviat 
aombrada pel
desenvolupament de la Conca d’Òdena. L’impacte de la fil·loxera va destruir un dels pilars de l’economia de subsistència dels pagesos que
poblaven el lloc que marxaren cap a Igualada i Santa Coloma de Queralt. Així i tot, les fons consultades ens parlen d'una terra rica en aigua. Hi ha estructures d’aprofitament hidràulic, com canals, recs i dipòsits,
que tenen poc més d’un segle d’antiguitat. Per altra banda, la riera de la Goda està inclosa en els espais
de la Xarxa Natura 2000.
Aprofitem l'estada al poble per fer el dinar mentre el cel es tenyeix de blau i podem prendre el sol que ens reconforta i ens acarona. La tarda va quedant ben esclarida i amb una atmosfera neta, d'aquella que agraeixes els dies d'hivern tot i que estiguem a les potes de la primavera.
Ens anem enfilant pel corriol tot seguint el trac que, de tant en tant, ens fa perdre una mica i arribem a una pista ja una mica més seca de fang que no pas al matí. Els camps ben verds, una verdor lluent, un goig de camí
El paisatge d’aquesta zona es caracteritza per
zones de bosc molt deixades i camps de conreu. Tot i això, a la zona de
l’Hort del Requesens hi trobem un espai ben ordenat amb nombroses fonts
i una arbreda amb espècies de tots els continents. Tot i les darreres pluges, les fonts no ragen o ragen poc: la font dels Noguers, la font del Romaní, la font de Dalt, la font dels Corrons, la font de Requesens. Totes elles amb espais ombrejats que les deuen fer ben cobejades als estius per la gent de la zona i pels excursionistes.
Després d'una darrera forta pujada de pista, seguim per la carretera un poc tros fins a veure dalt del turó el poble d'Aguiló amb la seva església encimbellada i al costat les restes del castell d'Aguiló. La tarda ja ha retirat els núvols. La placeta on hem deixat els cotxes, està plena de vehicles, segurament dels veïns, que sembla que els hàgim pres el lloc i un a un anem desfilant altra vegada cap a La Panadella els que agafem la bona direcció en sortir del poble.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-de-la-goda-204948386
