Caminada Popular de Gósol

Un any més he participat a la Caminada Popular de Gósol. S'organitza, com cada estiu, el tercer diumenge de juliol. Aquesta ha sigut la 31ena caminada que s'ha fet, encara que no he assistit pas a totes,eh!

El recorregut acostuma a ser assequible a tothom, sempre per l'entorn de la vall de Gósol. Això et permet conèixer els voltants del poble, enclavat a un extrem del Berguedà, tenint per veïns l'Alt Urgell i els pobles propers de Josa del Cadí i Tuixent.

Les cases arrecerades al voltant de l'església i la gent al voltant del seu mossèn, mossèn Ramon Anglerill. El poble està dominat pel castell en runes d'on voleia sempre la senyera, estendard que ens recorda d'altres d'èpoques i altres situacions, quan el coll de Josa era terra de pas de soldats, vilatans i fins i tot càtars.

Aquest any, l'itinerari ha estat francament magnífic, com cada any i l'organització excelsa. 

Després de la tallada de cinta, a les vuit en punt del matí, que marca el tret de sortida pels caminadors arremolinats a la plaça —avui sense cotxes—, s'ha fet via cap al Molí de Gósol on es troba el primer control; un plàtan i aigua et recupera dels inicis i dóna energia pels quilòmetres que encara falten. El camí és planer fins a Torrensenta i d'aquí puja cap al Coll de Gósol on s'esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra acompanyats per la música de tres acordionistes del Pirineu. Una forta pujada ens porta a la fita dels deu quilometres, dalt del pla, amb el Pedraforca vigilant les nostres passes, en un dia calorós de juliol.

Comencem la davallada, llarga i força pendent, per arribar, ja amb un sol que crema, a Sorribes del Berguedà, on ens refresquem amb l'aigua d'un safareig i amb un préssec deliciós.

Ens queda l'últim esforç, la darrera pujada de retorn a Gósol. Què ho fa que els últims metres sempre se'ns fan més llargs? Mentalment, desitgem una clara amb tot el nostre anhel i tota la boca assedegada d'un líquid refrescant.

La satisfacció d'arribar a la plaça i entregar el cartró de l'itinerari degudament segellat als controls és immensa! Rebem un record de la diada i ens emprovem samarretes que fan al·lusió a la caminada i anem ràpid cap al bar per fer aquella clara somniada i desitjada amb tanta força. En total han estat disset quilòmetres assolellats, amb un desnivell acumulat d'uns sis-cents metres, que ens han fet gaudir de la muntanya i d'un bon diumenge.

La gent va arribant en grups o en parelles, sol o sola —sempre ha estat molt nombrosa la caminada!— i va desfilant cap a casa o cap a dinar.

Esperem que l'any vinent puguem encara tornar-hi!

Sant Llorenç

Avui, 10 d'agost. Sant Llorenç. Diuen que és un dels dies més calorosos de l'any; de moment, a aquesta hora no s'està malament.

Sempre ha tingut un significat especial Sant Llorenç, al llarg de quasi tota la meva vida. Celebrant Sant Llorenç durant seixanta anys justos, sense cap Llorenç a casa, però allà on fóssim fèiem per manera de celebrar-ho i fer present la teva imatge convertida, des de fa molts anys en una estrella: "És la primera que surt en les nits estelades". I jo m'ho creia i continuo creient-m'ho per aquella necessitat de tenir un pare. I t'he saludat moltes nits, papa, i hem parlat i t'he explicat com m'anava, què em sortia bé i que no, els meus desitjos i les meves fantasies. Ha estat un acte de fe, a cegues, però t'he tingut sempre. 

He aixecat els ulls al cel, en un dia d'agost com el d'avui, des de Falgars i des de Sant Jaume, i des d'allà on estigués de viatge, des de Timoneda i des de Cal Julià,i, ara, des de casa. I et regalo un somriure i et faig l'ullet i quedem mirant-nos una estona, plàcidament, amb complicitat compartida.

Seixanta anys sense defallir, papa!

No ho puc explicar gaire a ningú perquè ens pensarien que no estic bé, però tu i jo sabem que no és cert i que s'hi creus en una cosa, igual es compleix. Què és si no la fe, creure, de vegades, en el que sembla impossible, a cegues, perquè vols.

No tan sols ens trobem aquesta nit, no. Ens veiem moltes d'altres, d'estiu i hivern o de primavera o tardor.

Però el dia d'avui té una altra màgia; és un punt de retrobament, tan anhelat! I faig una mica de festa. Ho vam fer sempre amb la mama. Si estàvem de viatge les dues, el 10 d'agost dinàvem en un restaurant o ens compràvem un bon gelat o fèiem alguna cosa diferent, en aquells temps que sortir de viatge era contar cada nit les pessetes que ens quedàvem i si en tindríem prou. Cada nit, menys la nit de Sant Llorenç. I si jo era en algun lloc amb d'altre gent també ho he celebrat, amb una cervesa, un gelat o qualsevol cosa que signifiqués un punt i apart.

Avui, tinc una ampolla de xampany a la nevera.

Una de les coses que he agraït sempre a la mama ha estat aquesta volguda presència, aquest no caure en l'oblit d'un pare pels seus fills. No només explicant-ne facècies i anècdotes o mirant-ne fotografies en blanc i negre, si no en coses tangibles i en un pensament de presència continuada. I això, m'ha fet feliç. Ara uns hi tinc a tots dos dins meu. I això em fa feliç.

Quan era adolescent escrivia un diari, talment com ara el bloc, i te'l dedicava, recordes? "Estimat papa:"

No sé com hagués estat la vida amb tu a casa, sempre m'he preguntat si tot hagués estat igual o què hauria canviat, o si jo seria la mateixa.

Et recordo encara els migdies de diumenge arribant amb un tortell a la mà o venint-me a buscar a col·legi amb la moto, o traient-me una espina que se m'havia clavat a la gorja després de menjar peix, dormint en aquella casa de Sant Adrià (la de Badalona no la vas poder estrenar). Tot plegat poca cosa.

Encara guardo l'estoig amb les xeringues i un paquet remullat de cigarrets fets a mà amb el paper per embolicar i algunes cartes que la mama volia cremar i "vaig salvar" (encara no les he llegit). Tot plegat poca cosa.

La mama deia que en Jaume se t'assemblava, sobretot la part dels llavis —deia, tot buscant semblances. Tot plegat, poca cosa.

Ens hem quedat sempre amb un sentiment de pèrdua d'alguna cosa extraordinària. Vas ser un bon amant i un bon marit i un bon pare. Però tot plegat, poca cosa. 

Hem omplert l'absència amb l'estimació i amb el record i la teva presència ho ha acaparat tot. Tot plegat, una gran sort!

Be, noi, felicitats! Avui brindarem!

Ens continuem veient, eh! Continuarem somniant i creient que tot és possible. que la realitat i la fantasia estan dividides per una fina ratlla de fe i d'esperança. Crec que ha valgut la pena! Fins sempre, papa! T'estimo.

31ena Pujada al Port de Salau

I ja en són 31! 31 anys de la Pujada al Port de Salau. Una idea posada a la pràctica per l'Enric Garriga Trullolls i el Jordi Carrera. Totes les coses necessiten una gent entregada, amb generositat i creient en allò que volen tirar endavant. Unes persones que no esperen gaire res a canvi, però que amb la seva il·lusió, amb el seu treball i amb la seva constància aconsegueixen que aquella idea primària esdevingui una fita al llarg dels temps. L'Enric Garriga ja no és entre nosaltres, malauradament, però si, any rere any, en Jordi Carrera, esperit de la festa d'agermanament d'occitans i catalans. No sé si, quan ho van començar a organitzar, pensaven en 31 anys pel davant. Però aquí estem. Anem pujant un any sí i l'altra també, des d'Occitània i des de Catalunya, amb el vi i el formatge com a elements identitaris i de germanor.

Un port de muntanya: "un pas de muntanya, una depressió orogràfica en una línia de cims, un lloc de pas entre dos vessants d'una carena muntanyenca. En els ports, el vent se sol encaixar i sol ser particularment fort, la qual cosa causa un descens d'altitud en les bandes de vegetació. Per aquesta causa resulten abundants en pastures, la qual cosa els fa especialment adequats per a la ramaderia, especialment si es practica alguna manera de transhumància". Aquesta és la definició segons la Viquipèdia. 

Un lloc de trobada i retrobada, de confluència de cultures germanes i de llengües, d'objectius, de fites posades en un futur, de gaudi, de música i danses i cants. Un pas per compartir esperances en un futur millor. Un port per reivindicar els drets dels pobles i de les persones que els habiten. Un lloc de joia. Un lloc per demanar, any rere any, el reconeixement de Catalunya i Occitània, amb la participació d'Andorra i la Vall d'Aran.

I sí, hem tornat a pujar al Port altra vegada. I hem recordat els que han pujat les trenta vegades anteriors o moltes d'elles i ens hem confabulat per a que n'hi hagi trenta-una vegades més, comptant amb les generacions posteriors que, segur, aniran pujant.

Els actes de la Pujada comencen la vigília, a Esterri d'Àneu, amb una visita al poble, la visualització d'una pel·lícula occitana i, aquest any, la recordança, en un muntatge fotogràfic, dels quanta anys del CAOC, entitat organitzadora de la Pujada durant tots aquests anys. El fi de festa, unes danses a la plaça d'Esterrri, amb els vilatans i els forans, tots ells gaudint de l'estiu.

Al matí del primer diumenge d'agost, en ple sol, amb pluja o amb boira, ja sigui amb jeeps o a peu, es salven els quasi sis-cents metres de desnivell fins al Port. Un cop arribats, s'hissen les banderes catalana i occitana, es toca música tradicional i es dansa i es fan parlaments. Aquesta vegada per part de la Presidenta del CAOC de Catalunya, de la presidenta del CAOC a Occitània, de l'alcaldessa d'Isil, del director del Parc de l'Alt Pirineu, d'un membre de l'ANC, de la representant de la Taula d'Aran i d'altres autoritats d'ambdós costats del port.
Ha fet una bona solellada però s'ha dansat a gust en una temperatura excel·lent!
S'ha compartit el vi català i el formatge occità. (No sé com s'ho fan, però sempre n'hi ha per a tothom!). S'ha dinat i s'ha pujat fins al cim proper per a desplegar pancartes i llaços compartits per tothom. S'ha fet la tradicional foto de grup, cada any nombrosa. S'ha cantat l'Hora dels Adéus i l'Estaca, l'himne occità (Se canto) i el català (Els Segadors) i s'ha somrigut i s'ha mirat de cara l'esdevenidor: el del CAOC, el de Catalunya, el d'Occitània, el de la Vall d'Aran, el dels presos polítics i el de cadascú de nosaltres (els que hi som, els que no han pogut ser-hi, els que haurien volgut venir).
Crec que continuarem pujant al Port de Salau, cada any, encara que no tinguem res per reivindicar; esperem que un dia, no massa llunyà, tinguem una fita per celebrar tant des de Catalunya com des d'Occitània, igual des dels Països Catalans. I tal com es preveu aquest proper mes d'octubre amb la signatura del gran Parc dels Pirineus entre Catalunya, Occitània i Andorra, siguem tres nacions agermanades al voltant dels Pirineus!
Us convidem, doncs, a tots, a assistir a la 32ena Pujada al Port de Salau, en un acte d'agermanament entre els pobles , d'aspiracions de país, de retrobament amb les cultures germanes, amb els drets dels pobles i de totes i tots de cadascun de nosaltres.
Fins el 2019, doncs!

Bon estiu

Amb una mica de retard us desitjo bon estiu. Retard perquè l'estiu ja va començar el 20/21 de juny, quan els dies es fan llargs i les nits curtes; ara ja comencem el procés invers!

Bon estiu i que la calor us sigui lleugera. 

Vigileu els que aneu a la platja, tingueu en compte que no acostuma a haver-hi ombres que us rescatin una mica del sol, que hi ha molta gent trepitjant sorra i jugant a pilota i que l'aigua, encara que agradable, també rep els raigs ultra violetes del sol i us desllueix les cremes que us poseu per conscienciar la vostra consciència.

Vigileu els que aneu a muntanya, que el sol pren més, l'alçada us hi fa més propers, les tempestes sovintegen al Pirineu, sobre tot a les tardes, la fresqueta del vespre demana una jaqueta primeta. Els que no hi esteu avesats tingueu per segur que hi ha "bitxos", que també tenen dret a viure i estan a casa seva tot l'any, no com vosaltres que hi aneu els dies d'agost i en voleu ser els amos!

Vigileu els que viatgeu, que en aquestes dates hi solen haver vagues d'avions, molta gent per tot arreu i tothom vol pau i descans. No us acabeu les ampolles d'aigua, que encara no sé com les fonts n'escupen tanta i compte amb les piscines i l'aire condicionat dels hotels. Penseu que esteu a casa dels demés, no a la vostra, i respecteu els costums i la manera de fer de la gent de cada país.

Vigileu els que us quedeu a "ciutat" (normalment es diu dels que es queden a Barcelona i l'àrea "metropolitana"). No us agafi allò de voler visitar tot el que no heu visitat durant l'any o anar a tots els museus, festivals o concerts a dojo o a festes majors dels pobles "de rodalies": descanseu, creieu-me!

Vigileu els que us quedeu a casa. No vulgueu pintar parets i portes, endreçar golfes (on la xafogor és forta), revisar i llençar papers o canviar mobles. Penseu que teniu millors temps per fer-ho i que l'any té 365 dies.

Vigileu els que feu vacances i no heu de tornar a la feina fins l'1 de setembre (o abans). No penseu pas que teniu tot el temps del món ni que l'heu d'aprofitar per fer moltes coses. Les vacances són per descansar en mesura, sense acostumar-s'hi ni massa ni massa poc; treballeu una mica, que quan torneu no us agafi allò que n'han dit "el síndrome post-vacacional".

Vigileu els que heu estat jubilats tot l'any. Continueu amb les activitats que us omplen la vida encara que no hi hagi aules, ni cursos, ni UB, ni tallers, ni gimnàs ni piscines. El cos i la ment també demanen un descans i penseu que el setembre no està tan lluny! Planifiqueu el nou curs amb mesura: l'any té quatre trimestres, no un! No us agafi una depressió (a mi no m'ha agafat mai, però!).

Jo, faré una mica de cada cosa. Be, la platja no sé, però tinc una amiga a Calonge que potser m'hi vol dos dies (per part meva no més!). La muntanya sí! La muntanya m'espera sempre. La ciutat també, una mica de cinema amb aire condicionat i alguna visita. La casa amb mesura, que tampoc cal suar per endreçar coses que no he fet durant l'any.

Contempleu, tots i totes, el sol quan surt i quan es pon; els estels de les nits d'estiu, amb la seva brillantor; la gent com va i ve.

Badeu, descanseu, llegiu, escolteu música i passegeu (no correu, que la calor és mala companya). I sobre tot, obriu els ulls i observeu el vostre voltant, pareu les orelles i escolteu sorolls i silencis, respecteu la natura que també és casa vostra. I somieu, somieu un demà millor, una tardor plena de colors, un hivern de repòs i una primavera ufanosa fins que ens retrobem amb un nou estiu.

Herba de Sant Joan

Refranys populars 

 

Qui té oli de pericó no li cal metge ni doctor

 

Per al dolor no hi ha res com el pericó

La nit de Sant Joan és nit d’alegria

Estrellat de flors l’estiu ens arriba

de mans d’un follet que li fa de guia.

Primavera mar, l’hivern es retira.

Si arribés l’amor, mai més moriria.

Jaume Sisa

Sant Joan

Sant Joan.
Records d'ahir i de sempre.

Espetecs pels carrers: "sevetes", trons, correcames, rasca-parets, bengales. Fogueres en la nit xafogosa d'estiu, saltades pels joves dels pobles. Porteu-me un tros de fusta per cremar, a la recerca de mobles vells que després van ser pals i palets i ara ja són extingits del tot.

Revetlles a ciutat, dins de cases i fora les terrasses, amb el final de festa a la platja pel primer bany de la temporada. Coca i xampany i revetlles i balls populars amb els primers enamoraments d'un estiu encetat: mirades dissimulades i assegudes a les cadires plegables perquè no em ve a buscar ningú per ballar i alçar-se quan els balls són de grup i en filera recorrent el local d'una punta a l'altra. Esperances d'una vida que a penes comença i records d'una vida que ja acaba.

Nits a muntanya recollint herbes: farigola, romaní, menta, alfàbrega, pericó, orenga i poniol. I escoltar el silenci acompanyada de la foscor i de les aus nocturnes: de tant en tant, el crit d'un xut o d'una òliba i el volar silenciós del rat-penat.I cantar sota el cel estrellat a les escales de l'església de Timoneda o al banc de pedra de Cal Julià.

                                           Aquesta mata olorosa

de la nit de Sant Joan

llença flaire, silenciosa,

per tants focs que es van alçant.

L'aufàbrega escabellada
es un encenser violent
que al llençar la flaira enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
are que'ls focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!

Pujada al Canigó i acampada a Vernet amb una canadenca amb els amics excursionistes que ja no hi són. I rebuda de la Flama a pobles i ciutats en la que vol ser la gran festa dels Països Catalans. Pujada a Núria amb la foguera encesa a la Cabana dels Pastors i llençant teies al llac per a fer una nit més clara.
I les festes tradicionals a Les, Isil, Boí, Durro..., esperant els homes i dones que baixen de la muntanya amb les teies per encendre la foguera i ballar al seu voltant, tradició no perduda dels pobles del Pirineu.

Concerts de Festa Major, de missa concelebrada de dotze, a Montgat.

Anades a cases dels amics a sopar i xerrar enmig dels sorolls de la ciutat.

O estar-se a casa i passar una mica de l'eixelebrament d'aquesta diada.

I pensar que ja ha passat mig any i bona part de mitja vida, que tot recomença i tot acaba i sentir-se una mica nostàlgica i un pèl emocionada per tan viatge recorregut i tan que se'n vol fer encara